El Pla de parentalitat en el llibre II del Codi civil de Catalunya relatiu a la persona i la família

Àmbit jurídic

L'1 de gener de 2011 va entrar en vigor el llibre II del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família (Llei 25/2010, de 29 de juliol), que reforma i actualitza els continguts del Codi de família (1998) i introdueix novetats importants, amb la voluntat d'adaptar-se a l'evolució de les famílies i la societat en els darrers anys. Aquí volem destacar que, en la regulació de la crisi de parella, els dos aspectes més remarcables són l'aposta per la guarda conjunta com a modalitat preferida/preferent i la regulació del Pla de parentalitat. Certament, s'ha potenciat, respecte de la cura dels fills, la guarda conjunta, amb la voluntat que els menors sota potestat puguin relacionar-se de manera equilibrada i satisfactòria amb els dos progenitors. A més, aquesta modalitat és un efecte nuclear de la plasmació del caràcter conjunt de les responsabilitats parentals (art. 233-8). La guarda conjunta, d'altra banda, permet evitar la dialèctica de progenitors vencedors i vençuts, i incrementar-ne la responsabilitat i implicació en la cura i l'educació dels fills comuns. Dit això, cal, tanmateix, tenir present que la guarda conjunta no s'atribueix de manera indiscriminada, perquè podria perjudicar –en el cas concret– l'interès superior del menor (art. 233-10.2). Per aconseguir un exercici satisfactori de la guarda, especialment si s'atribueix de manera conjunta (cosa que genera "una convivencia que forzosamente deberá ser más compleja que la que se lleva a cabo cuando los progenitores conviven", ex STS de 8.10.2009),⁽¹⁾ cal subministrar eines adequades i per això s'introdueix a l'ordenament jurídic català la figura del Pla de parentalitat (art. 233-9).

El Pla de parentalitat és una de las novetats més vistents d'aquesta matèria. Ho constata el preàmbul de la Llei 25/2010, que dóna –amb voluntat pedagògica– la definició següent:

"[és] L'instrument per concretar la manera com ambdós progenitors pensen exercir les responsabilitats parentals, en el qual es detallen els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l'educació dels fills. Sense imposar una modalitat concreta d'organització, encoratja els progenitors, tant si el procés és de mutu acord com si és contenciós, a organitzar per si mateixos i responsablement la cura dels fills en ocasió de la ruptura, de manera que han d'anticipar els criteris de resolució dels problemes més importants que els afectin...".

S'ha considerat que la regulació prèvia i ordenada dels aspectes referents a la relació d'ambdós progenitors, un cop s'ha dissolt la parella, amb els menors, redueix el nombre i la magnitud de les discrepàncies que sorgeixen. A més, el disseny de la situació posttrencament permet als progenitors copsar la complexitat de la relació amb els fills i facilita la gestió de llurs afers. En altres països, la pràctica dels plans de parentalitat ha fet disminuir la litigiositat i, fins i tot, els costos del divorci. Així, s'ha constatat, per exemple, als EUA, el Regne Unit i Austràlia –on inicialment existia un cert escepticisme sobre la figura.⁽²⁾ Però no cal lligar-ho únicament a territoris de cultura anglosaxona. Des de març de 2009, la Llei de procediment civil holandesa en preveu la formalització per als casos de divorci o dissolució de parella registrada i ens consta que en altres països està essent objecte d'anàlisi. Com a referent més proper, al nostre país, el Grup Parlamentari Popular va proposar adoptar-lo en el si de la tramitació de la Llei 15/2005, de 8 de juliol –coneguda com a "Llei del divorci exprés".

En el Projecte del llibre II del Codi civil català presentat al Parlament el gener del 2009, el Pla de parentalitat es regulava de manera més genèrica.⁽³⁾ Va ser després d'escoltar les compareixences que els parlamentaris van considerar adient una redacció més detallada, que fes més entenedora la finalitat i el contingut. Per això es va acceptar l'esmena amb la redacció vigent:

"El Pla de parentalitat ha de concretar la manera en què ambdós progenitors exerceixen les responsabilitats parentals. S'hi han de fer constar els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l'educació dels fills.
En les propostes de Pla de parentalitat hi ha de constar els aspectes següents:
1. El lloc o els llocs on viuran els fills habitualment. S'hi han d'incloure regles que permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada moment.
2. Les tasques de què s'ha de responsabilitzar cada progenitor amb relació a les activitats quotidianes dels fills.
3. La manera com s'han de fer els canvis en la guarda i, si escau, com s'han de repartir els costos que generin.
4. El règim de relació i de comunicació amb els fills durant els períodes en què un progenitor no els tingui amb ell.
5. El règim d'estades dels fills amb cadascun dels progenitors en períodes de vacances i en dates especialment assenyalades per als fills, per als progenitors o per a llur família.
6. El tipus d'educació i les activitats extraescolars, formatives i de lleure, si escau."
7. La manera de complir el deure de compartir tota la informació sobre l'educació, la salut i el benestar dels fills.
8. La manera de prendre les decisions relatives al canvi de domicili i a altres qüestions rellevants per als fills.

El Pla de parentalitat forma part del conveni regulador (art. 233-2.2). Com s'afirma en el preàmbul, no pressuposa cap modalitat de guarda. Ho ratifica significativament l'article 233-11, quan fixa els "Criteris per determinar el règim i la manera d'exercir la guarda", i esmenta, en primer lloc, "les propostes de pla de parentalitat". Així mateix, cal tenir present que, amb independència del règim de guarda acordat pels progenitors, l'exercici de la potestat parental és conjunt (així es deriva de l'art. 233-8 del Codi civil de Catalunya –el punt de partida de tota la construcció–, el qual estableix el caràcter conjunt de les responsabilitats parentals). Finalment, i des de la voluntat de situar les figures, el Pla de parentalitat difereix del Pacto de relaciones familiares (art. 3 de la Llei d'Aragó 2/2010, de 26 de maig, d'igualtat en les relacions familiars davant la ruptura de convivència dels pares) o del Pacto de convivencia familiar (art. 4 de la Llei valenciana 5/2011, d'1 d'abril, de relacions familiars dels fills i filles els progenitors dels quals no conviuen), que tenen un contingut molt més ampli, com ara els acords sobre l'ús de l'habitatge familiar.

La lectura de l'article 233-9 situa una sèrie d'aspectes rellevants: en primer lloc, el Pla no aborda les qüestions lligades als aliments, ni el règim de relacions dels menors amb els avis i els germans que no conviuen en el mateix domicili (altres apartats del conveni regulador: art. 233-2.b) i c)); per això, els costos de l'apartat c) es prediquen, estrictament, dels desplaçaments derivats del canvi de guarda. En segon lloc, el precepte explicita que les propostes de pla poden preveure recórrer a la mediació familiar per resoldre les diferències derivades de la seva aplicació i que es poden diferenciar diverses etapes de la vida dels fills (per adaptar-se a llurs necessitats). La referència expressa a la mediació és rellevant, perquè aquesta es considera l'altra eina idònia per encarar de manera satisfactòria els conflictes familiars, tal com avalen tant la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de la mediació en l'àmbit del dret privat com l'art. 233-6 del Codi civil de Catalunya.⁽⁴⁾ D'altra banda, cal tenir present que, segons el supòsit, ens podem trobar amb una proposta –única– de Pla de parentalitat acordada pels dos progenitors –en el si del conveni regulador– o amb dues propostes (cadascun n'aporta una).

Per elaborar, implantar i emprar millor el Pla de parentalitat, durant la tramitació parlamentària es va introduir la disposició addicional novena de la Llei 25/2010. Aquesta disposició prescriu que el Departament de Justícia, en col·laboració amb els col·legis professionals, ha de difondre la informació sobre el Pla de parentalitat i facilitar models per elaborar-lo adaptats a les diferents etapes de la vida dels menors. Consegüentment, en el Departament de Justícia, durant la tardor del 2010, es va treballar –inicialment en el si de l'Observatori de Dret privat de Catalunya– en l'elaboració d'una guia i un model de pla de parentalitat. Calia tenir-los enllestits abans de l'entrada en vigor del llibre II. Finalment, el mes de desembre es van fer arribar als col·legis professionals, que els van difondre.⁽⁵⁾ Es tracta de materials de caràcter indicatiu i tot fa preveure que, en els propers mesos, apareixeran nous models o formularis impulsats per professionals de l'advocacia, psicologia i d'altres especialitats, així com per diferents entitats.

Per a l'elaboració del model i la guia –conscientment menys detallada–, es van consultar diferents models utilitzats en el dret comparat, com ara els plans de parentalitat que consisteixen en un qüestionari o els que opten per un sistema de caselles. Aquest és, per exemple, el model proposat per l'American Academy Matrimonial Lawyers, el qual, certament, va lligat a una manera d'actuació ja consolidada, on el fet de marcar majoritàriament "amb creuetes" l'opció desitjada no suposa ni banalitzar els continguts ni obligar a pronunciar-se sobre tots els aspectes possibles, però sí que contribueix a fer que els progenitors coneguin millor les seves responsabilitats.⁽⁶⁾

Cal recordar, finalment, que l'adopció del Pla de parentalitat no ha estat exempta de crítiques, des dels primers esborranys del llibre II. S'ha objectat que pot dificultar encara més l'obtenció d'acords entre els progenitors; també que és una eina innecessària perquè cada cop més propostes de conveni –i més resolucions judicials– presenten un contingut detallat respecte de la guarda dels menors. Malgrat aquesta evolució, els experts consultats durant els anys d'elaboració del text legal –advocats, jutges, integrants dels equips de suport...– van considerar que podia ser beneficiós, justament per fer decréixer la conflictivitat. En aquest moment, el nivell de conflictes derivat de l'execució de les mesures definitives és molt alt –i indefectiblement judicialitzat– i comporta perjudicis evidents per als fills sota potestat. Es tracta de consolidar mecanismes per eradicar-los entre tots.

______
¹ Vegeu: LAUROBA, M. E. "Comentario a la STS 8 de octubre de 2009". Cuadernos civitas de jurisprudencia civil, núm. 84, setembre-desembre 2010, pàg. 1477 i s.; també GUILARTE MARTIN CALERO, C. "Criterios de atribución de la custodia compartida. A propósito de la línea jurisprudencial iniciada con la Sentencia del Tribunal Supremo de 8 de octubre de 2009". Indret, 3/2010.
² Pel que fa al Regne Unit, vegeu Parenting Plan. Planning for your Children's Future i Parenting Plan UK, i quant al govern australià consulteu: Share the care. Parenting Plan. En relació amb els plans elaborats o promoguts pels tribunals americans, vegeu: Child Custody Forms by State. Per a més informació, consulteu: LAUROBA, M. E. "Ejercicio de la guarda y responsabilidad parental. La propuesta del Código civil catalán". RJC, 2011-2 (en premsa).
³ Art. 233-9 Projecte 2009 (BOPC de 19.1.2009): "En les propostes de pla de parentalitat, els progenitors han de concretar la forma d'exercir les seves responsabilitats i de prendre decisions pel que fa a la cura i l'educació dels fills, el lloc o els llocs on aquests viuran habitualment, el règim de relació en els períodes de temps en què els progenitors no tinguin els fills amb ells i també les tasques que efectivament exercirà cadascun."
⁴ Per a una visió de la progressiva consolidació de la mediació familiar, vegeu el capítol VII del Llibre blanc de la mediació a Catalunya, pàg. 375 s. (dirigit per Anna Vall)
⁵ Vegeu: Document de Treball: Guia i model del Pla de parentalitat
⁶ Vegeu: American Academy of Matrimonial Lawyers. Model for A Parenting Plan