• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

Takashi Asano
Savi regenerant aigua

Rafael Mujeriego
Catedràtic d'Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)

Takashi Asano (1937), enginyer d'origen japonès, és un pioner i reconegut expert en l'àmbit de la regeneració, reciclatge i reutilització de l'aigua. Des de la Universitat de Califòrnia a Davis, estat on escasseja el recurs hídric, ha portat endavant diversos treballs i estudis sobre l'aprofitament segur de l'aigua regenerada. Molt vinculat a un grup de recerca de la Universitat Politècnica de Catalunya, Asano ha rebut recentment el premi Fundació d'Aigua d'Estocolm. Tot un savi de l'H2O.

El 22 de març de 2001, Dia Mundial de l'Aigua, es va fer pública la concessió del Premi de l'Aigua d'Estocolm a Takashi Asano, professor de la Universitat de Califòrnia a Davis. Takashi Asano esdevenia així l'onzè guardonat amb aquest prestigiós premi que la Fundació d'Aigua d'Estocolm concedeix anualment des de 1990.

El comitè responsable de la concessió d'aquest premi ha volgut ressaltar que el Premi de l'Aigua d'Estocolm ha estat concedit a Takashi Asano per les seves excel·lents contribucions a l'ús eficient de l'aigua en els camps de la regeneració, el reciclatge i la reutilització de l'aigua residual, a través dels seus desenvolupaments teòrics, la seva investigació aplicada i la seva adaptació i promoció internacional.

Takashi Asano s'ha convertit en un dels experts més famosos en el camp de l'aprofitament segur de l'aigua regenerada durant els últims 20 anys. Al final de la dècada dels anys setanta, i durant tota la dècada dels anys vuitanta, Asano ha contribuït a la implantació i a la investigació de la reutilització de l'aigua des del California State Water Resources Control Board (CSWRCB). Aquesta investigació es va plasmar inicialment en el Manual pràctic de reg amb aigua residual municipal regenerada, publicat per l'estat de Califòrnia el 1984 i posteriorment traduït al castellà el 1990, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i de la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquests treballs van culminar en els California Water Reclamation Criteria, que han servit de base per a la majoria dels projectes i normatives internacionals en el camp de la rege- neració, el reciclatge i la reutilit-zació de l'aigua.
Asano ha actuat com a catalitzador d'avenços tecnològics i com a mitjancer entre científics, enginyers i polítics de zones àrides i semiàrides del món, on l'aigua és més necessària i on el preu de l'aigua assoleix les cotes més altes. Takashi Asano ha dedicat la major part de l'última dècada a viatjar per tot el món, assessorant diversos països en la gestió dels recursos hídrics, l'ús eficient de l'aigua, l'estalvi d'aigua i la reutilització de l'aigua.

Entre les seves aportacions més destacades cal esmentar la formació el 1987 del Grup Especialitzat de la International Water Association (IWA) sobre Regeneració, Reciclatge i Reutilització de l'Aigua. Després de 8 anys a la presidència del grup, el vam succeir en aquesta tasca el 1995, durant el segon Simposi Internacional sobre Regeneració, Reciclatge i Reutilització de l'Aigua, celebrat a Creta. A les acaballes de la nostra presidència del grup Especialitzat, durant el Primer Congrés Mundial de l'Aigua celebrat a París el juliol de 2000, el grup ha quedat consolidat entre els dos més nombrosos de la IWA.

La commemoració dels 10 anys d'existència de la revista Medi Ambient ens brinda una excel·lent oportunitat per glossar la persona del professor Asano, col·laborador i amic personal des de fa ara 16 anys i protagonista d'excepció de l'evolució de l'enginyeria ambiental durant la segona part del segle XX. El text que apareix a continuació recull la semblança i les reflexions recollides durant una trobada recent amb Takashi Asano, en què analitza l'evolució seguida per la gestió dels recursos hídrics i la sensibilitat sobre el medi ambient, tal com ell l'ha viscut des que va iniciar els seus estudis a Califòrnia el 1963.
El creixement continu de la població mundial, la contaminació de les aigües superficials i subterrànies, la distribució desigual dels recursos hídrics i les sequeres periòdiques que afecten extenses zones del món han fascinat la imaginació del professor Asano en la seva condició d'enginyer ambiental i enginyer de recursos hídrics. La Llei de l'aigua neta (Clean Water Act) de 1972 als Estats Units va establir les aigües aptes per a la navegació i la pesca en els rius, els estuaris i els canals del país. Sota aquesta Llei de protecció de la contaminació, totes les estacions depuradores d'aigües residuals de titularitat pública havien de complir amb un nivell mínim de tractament secundari, cosa que implicava unes concentracions de demanda bioquímica d'oxigen i de matèria en suspensió inferiors a 30 mg/l. Nombroses estacions depuradores van necessitar una remodelació per assolir nivells molt superiors de tractament (filtració a nivell terciari) i de reducció de nutrients (nitrogen i fòsfor), ja que els seus abocaments es realitzaven en medis aquàtics ecològicament sensibles dels Estats Units. Com a resultat de tots aquests esforços, les estacions depuradores d'aigües residuals municipals han anat produint uns efluents amb elevats nivells de qualitat, que han despertat lògicament un interès creixent com a font fiable d'aigua per a les ciutats assedegades i el medi ambient ignorat. La reutilització d'aigua ha passat a ser un element important de la planificació dels recursos hídrics en nombroses parts del món, incloent-hi Espanya i altres països mediterranis, i una solució viable per a les restriccions d'aigua en reg agrícola i de jardineria.

El professor Asano ha realitzat un treball pioner en el camp de la regeneració, el reciclatge i la reutilització de l'aigua als Estats Units i en moltes altres parts del món. La seva trajectòria en aquest camp es va iniciar amb la seva incorporació el 1978 a l'Oficina de Reciclatge de l'Aigua del CSWRCB a Sacramento, procedent de la seva activitat docent a la Universitat de l'Estat de Washington. El 1980 va ser designat professor associat del Departament d'Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat de Califòrnia a Davis, on ha dut a terme la seva principal tasca investigadora. Entre els seus temes d'investigació cal destacar: 1) la planificació i l'anàlisi de projectes de reutilització d'aigua, 2) l'avaluació tecnològica de les aplicacions de reciclatge i de reutilització industrial d'aigua, 3) el reg agrícola i la recàrrega d'aqüífers amb aigua regenerada, 4) l'anàlisi econòmica de la reutilització de l'aigua, 5) l'avaluació de tecnologies de tractament i de fiabilitat dels processos de tractament i 6) l'avaluació quantitativa del reg microbià associat a l'ús d'aigua regenerada mitjançant els virus entèrics.

Takashi Asano va néixer a Sapporo, Japó, el 1937, i es va graduar a la Universitat de Hokkaido a Sapporo el 1959. Després de la seva graduació, va treballar en una companyia petroliera a Tòquio i Osaka durant quatre anys. La companyia el va enviar als Estats Units el 1963 per estudiar el control de la contaminació industrial de l'aigua a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va obtenir el mestratge en enginyeria civil i sanitària el 1965. D'allà va passar a treballar dos anys a l'Oficina de Districte de la badia de San Francisco del Departament de Recursos Hídrics de l'estat de Califòrnia. Una beca predoctoral completa de la National Science Foundation li va permetre acabar els estudis de doctorat el 1970 en enginyeria ambiental i de recursos hídrics a la Universitat de Michigan a Ann Arbor. Des de llavors, ha seguit una contínua i brillant trajectòria que l'ha portat a convertir-se en una de les persones més autoritzades en el camp de la regeneració, el reciclatge i la reutilització de l'aigua.

La nostra relació professional amb el professor Asano es va iniciar l'octubre de 1985, amb motiu d'una invitació del Consorci de la Costa Brava (CCB) per participar en unes Jornades Tècniques sobre reutilització planificada de l'aigua que es van celebrar a Castell-Platja d'Aro. Des de la nostra posició a l'ETS d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de la Universitat Politècnica de Catalunya hem col·laborat estretament amb el professor Asano en projectes nacionals i internacionals durant tots aquests anys. La realització d'aquesta entrevista ha estat un motiu de satisfacció per rememorar i reflexionar sobre el desenvolupament de la nostra relació personal i professional al voltant de la protecció del medi ambient i la gestió dels recursos hídrics.

Sobre les raons que el van portar a estudiar la regeneració, el reciclatge i la reutilització de l'aigua fa ara més de 20 anys, el professor Asano explica: «més enllà de l'enginyeria sanitària i ambiental que vaig estudiar durant la meva estada a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, vaig tenir un interès especial a estudiar enginyeria dels recursos hídrics a la Universitat de Michigan a Ann Arbor. D'altra banda, vaig impartir docència i vaig exercir l'enginyeria ambiental tradicional a les universitats de Montana i de l'Estat de Washington, a finals dels anys setanta i a principis dels vuitanta. El desenvolupament de l'enginyeria ambiental que coneixem actualment es va iniciar al principi dels anys cinquanta i el campus de Berkeley era una de les millors universitats per estudiar enginyeria sanitària i ambiental. El pla d'estudis incloïa engi-nyeria civil, química, microbiologia, salut pública i enginyeria química. El programa d'estudis era molt competitiu però alhora molt satisfactori. Per a mi, la Universitat de Michigan em va oferir una excel·lent ocasió per aprendre enginyeria dels recursos hídrics així com les bases químiques i bioquímiques de l'enginyeria ambiental». I afegeix: «els anys 1987 i 1988 van ser uns anys molt secs i amb sequeres intenses a Califòrnia i altres estats de l'oest americà. El governador de Califòrnia, l'Honorable Jerry Brown, va publicar un decret llei amb el qual creava l'Oficina de Reciclatge de l'Aigua, dintre del CSWRCB. Va ser el setembre de 1978 quan vaig tornar a Califòrnia per ocupar el lloc recentment creat d'especialista en regeneració d'aigua, a l'oficina del CSWRCB a Sacramento. La persistència de la sequera i el gran èmfasi que es va atorgar a la creació de recursos addicionals d'aigua van fer que la reutilització de l'aigua passés a ser una de les primeres prioritats de l'estat de Califòrnia, cosa que em va oferir la possibilitat de portar a terme nombrosos estudis i investigacions aplicats en aquell temps».

Durant aquests anys, a Monterrey, Califòrnia, es va dur a terme un estudi notable sobre la viabilitat i la seguretat del reg agrícola amb aigua municipal regenerada per cultivar productes hortícoles de consum cru. Sobre això, el professor Asano recorda: «el Monterrey Wastewater Reclamation Study for Agriculture (MWRSA) va ser un estudi de camp de set anys de durada sobre els efectes del reg amb aigua regenerada sobre els cultius, els sòls i les aigües subterrànies. Al llarg d'aquest estudi de demostració, portat a terme entre 1978 i 1987, vam ser capaços de demostrar la seguretat absoluta de l'aigua regenerada i dels cultius hortícoles produïts amb aquesta aigua. Aquest estudi va tenir una gran significació perquè ens va permetre demostrar que la conjunció del procés de tractament terciari i de les tècniques de reg funcionaven de forma fiable, que els agricultors estaven satisfets i que 7 anys d'estudi de camp havien permès provar-ne la seguretat i l'acceptació per part del públic».

Arran dels seus treballs sobre reutilització d'aigües a Califòrnia, el Consorci de la Costa Brava (CCB) el va convidar a les primeres Jornades Tècniques sobre Reutilització Planificada de l'Aigua, celebrades el 1985. Sobre aquell viatge, el professor Asano recorda: «la meva esposa i jo havíem visitat Espanya en diverses ocasions com a turistes. Tanmateix, visitar la Costa Brava el 1985 va ser una de les experiències més entranyables que recordo, a la vegada que l'inici d'una llarga i continuada amistat i d'una excel·lent col·laboració professional a Espanya. El primer Simposi Internacional sobre Regeneració i Reutilització de l'Aigua celebrat el 1991 a Castell-Platja d'Aro va marcar l'inici de les activitats internacionals sobre reutilització planificada de l'aigua. Les actes van ser publicades per la International Water Association (IWA) dins de la sèrie Water Science and Technology, en el volum 24 (1991), núm. 9». I afegeix: «ser originari de Sapporo, l'illa més septentrional, freda i hivernal de Japó, va fer que sempre tingués un desig especial de conèixer Espanya, a causa de la meva fascinació pel seu clima, la seva gent, la seva història i la seva cultura. Quelcom molt similar a l'interès per Espanya que existeix actualment a Japó, basat en l'admiració per la seva música, les seves danses i la seva cultura. Crec que la meva estada a Califòrnia ha augmentat encara més la meva fascinació per Espanya. Per tant, el simposi de la Costa Brava em va donar l'oportunitat de realitzar una immersió total a Espanya. Gràcies a la tasca d'introductor de Rafael Mujeriego, vaig saludar i vaig tenir ocasió de conèixer el professor Josep Arnau, aleshores President del CCB, i Manel Serra i Lluís Sala. Durant les nostres visites al camp de Golf Mas Nou, el primer camp de golf regat amb aigua regenerada a la Costa Brava, vam conèixer el professor Aurelio Hernández i el Sr. Tompson, gerent del camp de golf. Va ser un moment molt emotiu per a mi constatar que la reutilització planificada de l'aigua era una realitat a Espanya i que es difonia per la regió mediterrània».

Sobre el llibre Riego con agua residual municipal regenerada, coeditat amb el doctor Pettygrove, que va tenir un gran èxit als Estats Units i que el 1990 va ser traduït i editat en espanyol, el professor Asano assenyala: «quan vaig començar a treballar a l'Oficina de Reciclatge de l'Aigua el 1978, una de les necessitats més urgents era l'elaboració i publicació d'un manual pràctic de l'estat de Califòrnia sobre el reg agrícola i de jardineria amb aigua regenerada. En aquest projecte hi vaig col·laborar amb el doctor Stuart Pettygrove de la Universitat de Califòrnia a Davis. L'informe resultant va ser publicat inicialment per l'estat de Califòrnia el 1984 i posteriorment de forma comercial per Lewis Publishers d'Ann Arbor, Michigan. Va ser una gran satisfacció que Rafael Mujeriego realitzés l'edició i publicació d'aquest manual pràctic en espanyol el 1990, amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Politècnica de Catalunya. Tinc entès que és una publicació àmpliament utilitzada a Espanya i països de parla espanyola. He vist el llibre en els meus viatges a Xile, Costa Rica i Mèxic, cosa que em resulta molt grata».
Durant els últims anys, el professor Asano ha seguit dues grans àrees d'investigació: la fiabilitat dels processos de tractament i l'avaluació quantitativa del risc microbiològic. Sobre la seva tasca investigadora explica: «considerant que la reutilització és una forma alternativa de subministrament d'aigua, la fiabilitat del rendiment i de l'explotació de la planta de regeneració d'aigua és un aspecte d'enorme transcendència. Tenint en compte que les exigències de qualitat de l'aigua en rius, llacs i canals seran crítiques a Espanya durant els pròxims anys, permet-me que analitzi amb detall els aspectes relatius a la fiabilitat i al risc sanitari de la reutilització d'aigua. Estic convençut que aquests temes d'investigació seran d'interès pràctic a Espanya, de la mateixa manera que ja ho són la vigilància sistemàtica de la qualitat de l'aigua i la implantació de les normes de qualitat de l'aigua.

Si contemplem la situació de Califòrnia en els anys seixanta, els nostres rius i torrents del sud de l'estat eren pràcticament efluents d'aigua residual procedents de les ciutats i poblacions situades aigües amunt, tot i que la majoria d'ells disposava d'instal·lacions de tractament secundari. Les activitats d'esbarjo amb immersió a l'aigua per part dels nens eren una gran preocupació, especialment per les possibilitats d'infecció amb virus entèrics. El Pomona Virus Study va ser realitzat a finals dels anys setanta i es va convertir en el fonament de la seguretat sanitària en allò que es refereix a la reutilització de l'aigua. Va ser llavors quan es va dur a terme el projecte de Monterrey que abans hem esmentat, amb l'objectiu de verificar les observacions i valorar els efectes del reg sobre els cultius, els sòls i les aigües subterrànies. Aquests estudis constitueixen la base de l'últim esborrany (novembre de 2000) dels Criteris de reciclatge de l'aigua del Departament de Serveis Sanitaris de Califòrnia».

I afegeix Asano: «una de les preocupacions reals que suscita l'ús d'aigua regenerada és el seu possible efecte sobre la salut pública. Amb la intenció d'analitzar el risc que aquest ús comporta, necessitàvem realitzar una valoració del risc, utilitzant les dades disponibles de la vigilància sistemàtica amb virus entèrics. La fiabilitat d'una planta de regeneració d'aigua pot avaluar-se en funció de la seva capacitat per produir de forma sistemàtica una aigua regenerada de qualitat acceptable. Hi ha dos tipus de problemes que poden afectar el rendiment i la fiabilitat d'una planta de regeneració d'aigua: 1) els problemes derivats de la variabilitat de l'aigua residual afluent, tot i que la planta de regeneració d'aigua ha d'estar dissenyada, explotada i mantinguda adequadament i 2) els problemes deguts a avaries mecàniques, deficiències de disseny i errors d'explotació. Per al primer tipus de problemes, l'avaluació prèvia de la variabilitat de la qualitat de l'aigua residual afluent i l'adopció de les mesures capaces d'assegurar la fiabilitat de l'explotació són els aspectes de major importància a l'hora de projectar els sistemes de regeneració i de reutilització d'aigua. Pel que fa al segon tipus de problemes, els errors d'explotació i de manteniment són esmentats amb molta freqüència com les principals causes d'un rendiment deficient de les instal·lacions. En conseqüència, la fiabilitat del sistema de regeneració és funció tant de la fiabilitat intrínseca del procés com de la seva fiabilitat mecànica».

Precisament, els resultats d'aquests estudis van ser publicats en el Journal Water Environment Research el 1998 i van merèixer la Medalla Jack McKee de la Water Environment Federation el 1999. Sobre això, Asano recorda: «l'article va ser elaborat conjuntament amb un dels meus estudiants graduats i diversos col·legues. Va ser una gran satisfacció rebre aquest guardó. He d'afegir que l'objectiu d'obtenir una aigua pràcticament lliure de virus que es planteja en els Criteris de reciclatge d'aigua de Califòrnia no s'ha d'interpretar com que la utilització pràctica d'aquesta aigua no comporta cap risc. Les dificultats trobades a l'hora de correlacionar la presència d'agents infecciosos (patògens) amb l'aparició de malalties i amb la seva significació epidemiològica fa que sempre existeixi un cert risc d'infecció associat a l'exposició a l'aigua regenerada. Tanmateix, això no significa que la pràctica de la regeneració i reutilització d'aigua sigui insegura comparada amb altres fonts d'aigua disponibles. La seguretat de les tècniques de regeneració i de reutilització de l'aigua es defineix en cada cas pel nivell acceptable de risc establert per les autoritats competents en gestió de riscos i confirmat per la població, davant de la necessitat d'incorporar tals activitats dintre d'una gestió integrada dels recursos hídrics».

Pel que fa als seus plans futurs, el professor Asano assenyala: «un cop acabada l'edició del llibre Regeneració i reutilització de l'aigua, publicat per Technomics Publishing Co. Inc., el 1998, he començat a reflexionar sobre la conveniència d'escriure un llibre de text sobre la reutilització de l'aigua. Crec que ha arribat el moment d'escriure una obra sobre aquest tema i desitjo poder-me concentrar en la seva elaboració en dates pròximes. Per completar el projecte adequadament i poder reflectir la realitat pràctica de la reutilització de l'aigua, visitaré diversos països. Espanya ha estat el meu primer destí el maig de 2001, i allà he pogut constatar el progrés realitzat des de la meva primera visita el 1985. He après molt de l'experiència espanyola en reutilització d'aigua. He pogut analitzar els temes relatius a qualitat de l'aigua amb les autoritats espanyoles dedicades a la gestió integral dels recursos hídrics, així com sobre les formes d'establir directrius de qualitat de l'aigua i d'aplicar les reglamentacions.

Una altra activitat que m'interessa és ajudar països en vies de desenvolupament a superar els problemes de contaminació de l'aigua i de restriccions d'aigua, i ajudar a implantar formes fiables de reutilització de l'aigua. Els requisits de qualitat aplicables a l'aigua regenerada en països en vies de desenvolupament s'estableixen amb freqüència en relació amb els recursos limitats disponibles per a obres públiques i altres sistemes de protecció sanitària, que poden produir beneficis molt més grans en proporció als fons invertits. Aquests països no disposen normalment de sistemes tancats de clavegueram i d'instal·lacions de depuració d'aigua residual, i per això la reutilització de l'aigua es percep com una font essencial d'aigua i fertilitzants per a l'agricultura. La major preocupació que la utilització d'aigua residual per a reg representa per a la majoria d'aquests països és que l'aigua residual bruta o inadequadament tractada conté, en certs casos, nombrosos helmints entèrics, com ara ascàrides i trichuris, així com altres espècies més nocives (beef tapeworm). Aquests agents infecciosos, juntament amb altres patògens microbians, poden perjudicar la salut tant del públic que consumeix els cultius contaminats amb l'aigua residual com dels treballadors i de les seves famílies». I afegeix: «l'Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que els cultius de consum cru s'haurien de regar amb aigües residuals que han estat depurades almenys amb un procés biològic i han estat desinfectades de manera que el seu contingut de coliformes no supera els 100 NMP/100 ml en un 80% de les mostres. Els criteris recomanats per l'OMS per al reg amb aigua regenerada han estat acceptats per diversos països mediterranis com un objectiu raonable per al disseny de tals instal·lacions. Alguns països de la regió del Golf Pèrsic, com Abu Dhabi i els Emirats Àrabs Units, han construït recentment instal·lacions per a la regeneració d'aigua per a reg adoptant criteris de reutilització més estrictes, similars als inclosos en les normatives californianes. L'adopció de criteris de qualitat més exigents està motivada pel desig de mantenir uns nivells de salut pública considerablement alts, evitant la introducció de patògens en la cadena alimentària, al marge del cost econòmic que això pot suposar. En definitiva, tots estem d'acord que aquestes activitats suposen un gran repte per a tots nosaltres. Espero que les experiències espanyoles suposin una contribució destacada per als altres països mediterranis, tant del nord com del sud».

Des d'una perspectiva orientada al futur, el professor Asano està convençut que aquesta font alternativa d'aigua és una oportunitat per a la nostra societat: «reitero la tesi repetida durant l'últim quart de segle que el tractament avançat de les aigües residuals municipals i industrials permet disposar d'un efluent tractat d'una qualitat tan alta que no hauria de ser abocat de forma indiscriminada, sinó que hauria de ser aprofitat per a diferents usos. Aquesta convicció, unida a la constatació de les creixents restriccions d'aigua i els problemes de protecció ambiental, proporciona un marc de referència realista per a la incorporació de la regeneració i la reutilització de l'aigua en moltes parts del món. La reutilització no potable d'aigua, com el reg agrícola i de jardineria, la utilització per a fluxors en grans edificis d'oficines i l'ús de l'aigua per a millora estètica i ambiental constitueixen avui dia opcions importants i realistes de reutilització planificada de l'aigua». Per al professor Asano: «la reutilització de l'aigua és un element del desenvolupament i gestió dels recursos hídrics que proporciona opcions alternatives i innovadores per a l'agricultura, els municipis i la indústria. Els esforços de lluita contra la contaminació que s'estan portant a terme en molts països proporcionen efluents tractats que poden considerar-se com fonts complementàries, a un cost comparable al dels recursos hídrics disponibles, especialment quan es tenen en compte els enormes costos econòmics i els efectes ambientals tan desfavorables que el desenvolupament de noves fonts de subministrament pot tenir. No obstant això, la reutilització d'aigua no és l'única alternativa disponible a l'hora de planificar les formes de satisfer les necessitats futures de recursos hídrics. L'estalvi d'aigua, el reciclatge d'aigua, la gestió i l'ús eficient dels subministraments actuals i el desenvolupament de noves fonts de subministrament basat en la gestió integrada a nivell de conca hidrogràfica són altres alternatives possibles. La reutilització de l'aigua no només té implicacions per a la salut pública sinó que també requereix una avaluació detallada de la planificació de les infraestructures i de les instal·lacions, de la ubicació de les plantes de depuració d'aigua, de la fiabilitat del tractament, de l'anàlisi econòmica i financera i de la gestió de les companyies d'aigua, en la mesura que exigeix una integració efectiva del proveïment d'aigua i del subministrament d'aigua regenerada.

Que la reutilització de l'aigua arribi a ser apropiada en un cas determinat depèn d'unes curoses consideracions econòmiques, dels usos potencials de l'aigua regenerada, del caràcter restrictiu de les normes d'abocament i d'una visió política que consideri desitjable la conservació dels recursos hídrics en contraposició al desenvolupament de nous recursos, i això per sobre de consideracions de tipus sanitari i econòmic. Disposem actualment de processos suficientment contrastats per depurar l'aigua residual i potabilitzar l'aigua, i amb capacitat per produir una aigua de la qualitat que es desitgi en cada cas. Per aquesta raó, la reutilització de l'aigua mereix un lloc prominent i ha de tenir un paper important en l'optimització de la planificació i en l'ús i gestió eficient dels recursos hídrics en moltes parts del món.

Tot i que els subministraments d'aigua als Estats Units són, en termes generals, suficients per satisfer les demandes de tots els aprofitaments, certes àrees i regions tenen problemes considerables de proveïment. Aquests problemes inclouen les restriccions resultants d'uns sistemes de distribució inadequats, la sobreexplotació d'aqüífers i la degradació de la qualitat de les fonts de subministrament d'aigües superficials i subterrànies, tal com va manifestar el Water Resources Council a l'informe de 1978. A mesura que la demanda d'aigua augmenta, la regeneració i la reutilització de l'aigua adquireixen una importància creixent com a font d'aigua per satisfer una part d'aquesta demanda».

I afegeix Asano: «la regeneració d'aigua residual i la reutilització planificada d'efluents depurats mantenen una estreta relació amb el subministrament d'aigua dolça d'una regió, cosa que explica que els projectes de reutilització d'aigua s'implantin tant en zones concretes amb escassetat d'aigua com en zones metropolitanes extenses on es registra una demanda d'aigua elevada. Mitjançant la planificació de la gestió integrada, l'ús d'aigua regenerada pot proporcionar a la companyia de subministrament d'aigües una flexibilitat suficient com per permetre-li respondre a puntes breus de demanda i augmentar la fiabilitat del subministrament a llarg termini, sense haver de construir instal·lacions d'emmagatzematge i transport addicionals, amb les despeses econòmiques i ambientals que això podria suposar. A més, la reutilització de l'aigua redueix simultàniament la contaminació dels recursos hídrics, en la mesura que ofereix la possibilitat d'imposar restriccions als abocaments en aigües continentals superficials i en aigües marines. El desig exprés de protegir la qualitat sanitària de les platges i les aigües costaneres ambientalment sensibles, com les de les costes mediterrànies espanyoles, l'oest de Florida o el sud de Califòrnia, poden requerir la implantació de límits d'abocament més estrictes, fins arribar a la prohibició absoluta d'abocament d'aigües residuals depurades. L'adopció de límits d'abocament progressivament més estrictes han portat zones costaneres com Limasol, a Xipre, i San Diego, a Califòrnia, a implantar la regeneració i reutilització dels seus efluents en els últims anys».

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions