• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

Svante Arrhenius
L'albor del canvi climàtic

Josep Enric Llebot
Universitat Autònoma de Barcelona
Membre de l'Institut d'Estudis Catalans

Svante Arrhenius (1859-1927), físic suec que va arribar a ser rector de la Universitat d'Estocolm i director de l'Institut Nobel. Va desenvolupar la teoria química de la ionització dels electròlits, treball pel qual va rebre el premi Nobel l'any 1903. L'any 1895 va presentar una comunicació on suggeria que una reducció o un augment d'un quaranta per cent en la concentració d'un constituent menor de l'atmosfera, el diòxid de carboni, podia desenvolupar retroaccions que provoquessin l'avanç o el retrocés de les geleres. Per això, se'l pot considerar pioner pel que fa al possible origen antròpic del canvi climàtic actual.

«La Terra rep els raigs del sol, els quals penetren la seva massa i es converteixen en calor no lluminosa. La Terra posseeix la calor interna amb què fou creada, la qual contínuament és dissipada a la seva superfície i, finalment, la Terra rep els raigs de llum i de calor d'innombrables estrelles, entre les quals hi ha el sistema solar. Aquestes són les tres causes generals que determinen la temperatura de la Terra.»1 Joseph Fourier (1824)

Podem pensar que el canvi climàtic és un concepte nou, generat i utilitzat per denominar una sèrie de fenòmens que es donen a partir de no fa més de quinze anys, i probablement ho encertarem. La climatologia, com a ciència, no ha estat considerada fins fa molt poc, quan es va constatar d'una banda el desconeixement profund que es tenia dels mecanismes importants que caracteritzen el sistema climàtic i de l'altra la necessitat de disposar d'una bona capacitat predictiva, també pel que fa al clima.

Fins ben entrada la segona meitat del segle XX no es va començar a parar atenció sobre el clima i sobre els treballs dels climatòlegs. La climatologia era considerada una branca menor de la meteorologia que es dedicava simplement a la compilació de dades. Un climatòleg era algú que es dedicava a descriure el clima, habitualment a nivell del sòl, i es valorava en la mesura que aportava dades útils per a l'agricultura, i per a la construcció d'infraestructures. Per a aquestes tasques, es pensava que era suficient reunir i tractar grans quantitats de dades i extenses anàlisis estadístiques sobre el temps meteorològic. Es pensava que el comportament del clima del passat proper era una guia adequada per al temps del futur. Fins als anys 1950, doncs, el clima era únicament una addició del comportament del temps meteorològic diari, i hem de tenir en compte també que, aleshores, l'estudi del temps meteorològic estava molt a les beceroles. En aquest context eren pocs els que sabien dels treballs d'Arrhenius, com a primer científic que va fer el càlcul sobre què passarà a l'atmosfera quan aquesta tingui una quantitat doble de diòxid de carboni de l'existent al començament de l'era industrial. En aquest article es pretén fer una petita aproximació a la generació del concepte d'efecte hivernacle i de canvi climàtic, atribuïts al físic francès Joseph Fourier i al químic físic suec Svante Arrhenius respectivament, tant des del punt de vista estrictament científic, com també des d'una visió social.

Carnot i Fourier: els inicis

Podríem dir que, simbòlicament, la història comença l'any 1824, pel que fa al canvi climàtic. Aquest any, l'enginyer francès Sadi Carnot publica el seu treball Réflexions sur la puissance motrice du feu et sur les machines propes à développer cette puissance.

El segle XIX serà el segle del desenvolupament dels conceptes fonamentals de la termodinàmica i el treball d'en Carnot en va ser un dels punts clau, trencant amb el paradigma newtonià de la mecànica clàssica. Era Sadi Carnot 6 qui deia el 1824: «És a la calor a què s'han d'atribuir els grans moviments que caracteritzen la Terra; és a ella a què es deuen les agitacions de l'atmosfera, l'ascens dels núvols, les pluges i altres meteors, els corrents de l'aigua per la superfície del globus dels quals l'home utilitza una petita part; fins i tot el tremolar de la Terra i les erupcions volcàniques es deuen a la calor».

Tanmateix, tot i que conceptualment Sadi Carnot és molt important no només per a la física sinó també per al que avui anomenaríem les ciències ambientals, ja que els seus estudis porten al reconeixement dels límits d'aprofitament dels recursos energètics, la seva referència al funcionament de la Terra no va anar gaire més enllà. El mateix any 1824 fou el físic Jean Baptiste Joseph Fourier, conegut pel desenvolupament de les sèries de Fourier, útil eina matemàtica per a l'anàlisi de funcions, o bé per la llei de Fourier de conducció de la calor, qui va proporcionar una visió pionera pel que fa al paper energètic de l'atmosfera.

Fourier era un home amb interessos diversos i amb facultats àmplies. A banda de membre perpetu de l'Acadèmia Francesa de les Ciències, amic de Napoleó i baró, va ser també professor de matemàtiques, policia, governador d'Egipte i egiptòleg. Sobretot és conegut per la seva obra Théorie analytique de la chaleur (1822), però és en l'article3 «Remarques générales sur les températures du globe terrestre et des espaces planétaires», publicat com a resum d'una intervenció seva davant de l'Acadèmia Francesa de les Ciències i fonamentat en treballs previs duts a terme i publicats entre 1807 i 1809 sobre l'escalfament del planeta i el moviment periòdic del sistema solar, on resumeix les seves consideracions sobre el que avui anomenem efecte hivernacle. Fourier, com Carnot, perseguia reconèixer els fenòmens generals. Feia, doncs, abstracció de les causes secundàries i dels detalls numèrics per assolir una visió del funcionament tèrmic de la Terra, també a causa que no podia fer altra cosa ja que, com tots els contemporanis seus i molts dels que el van succeir, no disposava pràcticament de dades meteorològiques. Així escrivia Fourier sobre el sistema solar: «...està col·locat en una regió de l'univers on tots els punts tenen una temperatura comuna i constant, determinada pels raigs de llum i de calor que envien tots els astres de l'entorn. La Terra està així submergida en la temperatura freda del cel planetari i, d'altra banda, s'escalfa pels raigs solars la distribució diferent dels quals produeix la diversitat del clima». També escriu Fourier: «la temperatura augmenta per la interposició de l'atmosfera, ja que la calor troba menys obstacle a penetrar per l'aire quan és llum, que quan l'ha de travessar convertida ja en calor fosca».

També s'atribueix a Fourier la primera advertència que les activitats humanes poden influenciar el clima. Afirmava Fourier: «l'establiment i el progrés de les societats humanes, l'acció de les forces naturals, poden canviar notablement, i en vastes contrades, l'estat de la superfície del sòl, la distribució de les aigües i els grans moviments de l'aigua. Aquests efectes són propis de fer variar, en el decurs de molts segles, el grau de calor mitjà». Tanmateix la idea que les activitats humanes afecten el comportament de l'atmosfera ja es documenta en el filòsof Teofrast, deixeble d'Aristòtil, que va sospitar que canvis en els usos de zones del territori per augmentar la superfície cultivable, com el drenatge de zones humides o l'eliminació de boscos, comportaven canvis en els períodes de fred o de calor d'una determinada zona. També David Hume, dos mil anys més tard, va suggerir també que els canvis climàtics a Europa podien ser causa de l'avenç de la superfície cultivable.

Tyndall i les propietats radiatives dels gasos

Durant la segona meitat del segle XIX és quan podem dir que s'estableixen els primers passos del que és el camp de la recerca sobre el canvi climàtic avui. Tant l'irlandès John Tyndall com el suec Svante Arrhenius, van tenir amplis interessos científics i van realitzar les seves singulars recerques climàtiques únicament com un dels seus nombrosos camps d'investigació. Ben diferent és la situació actual, en què la recerca és, necessàriament, molt especialitzada i hi ha un gran nombre de científics, instituts i organitzacions dedicats a la recerca sobre el clima.

Com hem dit, John Tyndall va néixer a Irlanda i era enginyer de formació. Va treballar en les propietats magnètiques dels cristalls, la transmissió de la calor a través d'estructures orgàniques, les propietats físiques del gel i les propietats radiatives dels gasos, entre les quals especialment estudiava l'absorció en la regió de l'infraroig pròxim i a temperatures molt diferents de les que es donen en l'ambient terrestre. Era molt aficionat a l'excursionisme i, motivat per les seves excursions a les geleres alpines, l'any 1854 va començar a interessar-se per l'estudi de problemes de geologia, especialment sobre qüestions relacionades amb la pressió i la pissarra. L'any 1859 Tyndall va començar una sèrie notable d'experiments sobre les propietats radiatives de diversos gasos. Va establir i va publicar4 que l'absorció de la radiació terrestre pel vapor d'aigua i pel diòxid de carboni presents a l'atmosfera té importància en l'explicació de fenòmens meteorològics com el refredament nocturn, les gebrades i les gelades i, possiblement, la variació dels climes durant el passat geològic.

També va intentar explicar el color del cel treballant en la polarització i la difusió de la llum per molècules d'aire i pols. Naturalment les condicions ambientals, científiques i materials el van influir, i l'atmosfera plena de pols i pol·lució del Londres de mitjans del segle XIX va ajudar Tyndall, aleshores ja membre de la Royal Society de Londres, a plantejar-se i a plantejar, d'una forma brillant però prudent, la idea revolucionària que els canvis de la temperatura del planeta associats a les variacions dels constituents actius de l'atmosfera, pel que fa a la seva radiació, podien haver produït algunes de les variacions del clima que els geòlegs havien constatat.

Tanmateix la geologia, com tota la història natural, era objecte d'apassionades discussions. A l'època que Tyndall explorava minuciosament les propietats radiatives del vapor d'aigua i del diòxid de carboni, les declaracions de Louis Agassiz sobre els períodes glacials de la història climàtica de la Terra havien produït acalorades discussions científiques. Encara haurien de passar molts anys abans que el món científic i també l'opinió pública acceptessin l'alternança de períodes càlids i de períodes freds en el decurs de la immensa història de la Terra i de les espècies que l'habiten.

Les propostes de Tyndall no van cridar gaire l'atenció, ja que ningú s'imaginava en aquell temps que uns constituents tan minoritaris en la composició atmosfèrica, com el vapor d'aigua o el diòxid de carboni, poguessin desequilibrar el balanç energètic de l'atmosfera i induir la transició d'un clima càlid a un clima fred, encara que fos en milers d'anys. Altres consideracions van rebre molta més atenció, com les causes astronòmiques formulades força anys més tard per Milutin Milankovitch. Avui, la paleoclimatologia és un component interdisciplinari imprescindible per a la comprensió del clima, i podríem dir que Tyndall en fou un dels seus iniciadors.

Svante Arrhenius i el canvi climàtic

Fins fa poc, Svante Arrhenius era conegut únicament per les seves contribucions en el camp de l'electroquímica, per les quals va ser guardonat l'any 1903 amb el premi Nobel de química. Arrhenius va néixer a Uppsala (Suècia) l'any 1859, justament quan John Tyndall realitzava els experiments sobre l'absorció de la radiació per alguns gasos atmosfèrics. Va ser el segon fill d'una família lligada per la feina del pare a la Universitat d'Uppsala, fundada el 1477 i des d'aleshores motor cultural de la ciutat i del país. Com era comú aleshores, el nen Arrhenius, fins als vuit anys, va estudiar a casa seva amb un tutor i fins a la seva entrada a la universitat, va estudiar a l'escola de la catedral de la ciutat. Ja a la universitat, va iniciar estudis amplis de física, química, llatí, història, geologia i botànica. Va completar el seu primer títol en física i va començar a preparar el que aleshores es coneixia com a llicenciatura en filosofia. Malgrat la història i el prestigi de la Universitat d'Uppsala, quan Arrhenius acabava els seus estudis el Departament de Física vivia un període difícil amb importants problemes que fins i tot havien arribat a ser de domini públic, la qual cosa va inclinar Arrhenius a marxar cap a Estocolm a treballar a l'Institut de Física de l'Acadèmica Sueca de les Ciències amb Erik Edlund, un professor de física interessat en la meteorologia.

A Estocolm, Arrhenius també va estudiar química amb Otto Petterson i va utilitzar els seus coneixements de física en l'anàlisi de problemes d'electroquímica que van culminar en una tesi escrita sobre la teoria química dels electròlits, que va publicar el 1884. La comissió que va jutjar el treball no va ser gaire sensible a les aportacions del treball teòric d'Arrhenius i no el va valorar amb la màxima qualificació. Aquest treball va ser la base per la qual, posteriorment, Arrhenius va ser guardonat amb el premi Nobel juntament amb altres dos electroquímics: Wilhem Ostwald i Jacobus H. van't Hoff.

Com els avaluadors del seu treball de doctorat, els professors de química de la Universitat d'Estocolm no eren sensibles al treball d'Arrhenius i aquest va marxar a treballar amb Wilhem Ostwald al Politècnic de Riga. El treball amb Ostwald i un ajut valuós de l'Acadèmia de les Ciències li van permetre visitar nombrosos laboratoris europeus i col·laborar amb prestigiosos científics de l'època com Ludwig Boltzmann a Graz, Friedrich Kohlrausch a Würzburg i Jacobus H. van't Hoff a Amsterdam. Aquests contactes van servir a l'inquiet i imaginatiu Arrhenius per completar la seva teoria sobre la dissociació electrolítica, la qual cosa va propiciar que després d'un llarg període postdoctoral de sis anys, Arrhenius obtingués la seva primera posició estable com a professor de física a l'Escola Superior d'Estocolm.

A banda de l'estabilitat que li va proporcionar, aquesta posició li va permetre disposar d'un laboratori mitjançant el qual va completar el seu treball d'electroquímica. Va fundar, aleshores, la Societat de Física d'Estocolm, de la qual va ser el primer secretari. Aquesta societat, d'esperit obert, aplegava físics, geòlegs, meteoròlegs i astrònoms. Va ser també promogut a catedràtic de física l'any 1895 i va ser rector de l'Escola Superior d'Estocolm de 1896 a 1902. També va ser elegit membre de l'Acadèmia Sueca de les Ciències l'any 1901 i, com s'ha dit, li va ser atorgat el premi Nobel l'any 1903. Durant aquest període es va casar dues vegades i va tenir quatre fills, un del seu primer matrimoni amb una estudiant i ajudant seva, Sophia Rudbeck, i tres del seu matrimoni amb Maria Johansson. També va ser el primer director de l'Institut Nobel de Fisicoquímica i al final de la seva carrera científica es va interessar per problemes teòrics d'immunoquímica i per la divulgació de la ciència. Reconegut pel món científic de l'època, entre d'altres actuacions significatives va pronunciar l'any 1914 la conferència Tyndall a la Royal Institution de la Gran Bretanya, conferència que el va lligar formalment amb l'altre científic del segle XIX que va iniciar el coneixement de les propietats radiants de l'atmosfera, transcendents per al fenomen del canvi climàtic. Arrhenius va morir l'octubre de l'any 1927 a Estocolm, després de patir un infart als seixanta-sis anys, que li va disminuir les seves facultats fins que va haver d'abandonar les seves responsabilitats enfront de l'Institut Nobel mig any abans de la seva mort.

És important el paper de la Societat de Física d'Estocolm en l'estímul de l'interès d'Arrhenius en la física de la Terra, del mar i de l'atmosfera. El contacte científic amb geòlegs, meteoròlegs i oceanògrafs va fer interessar Arrhenius en alguns problemes plantejats d'aquestes ciències. La seva formació en física i química li va permetre fàcilment introduir-se en l'anàlisi teòrica de fenòmens elèctrics de l'atmosfera, com l'estudi dels llamps i l'estudi de les influències del Sol i de la Lluna en l'estat elèctric de l'atmosfera, o en el desenvolupament d'una teoria sobre la formació del sistema solar. No va interessar-se gaire per la part observacional i experimental i la major part del seu treball fou teòric, aplicant els seus coneixements a observacions i mesures, molt limitades aleshores, realitzades per altres.

Va ser l'any 1895 quan Arrhenius va presentar a la Societat de Física d'Estocolm una comunicació, avui considerada pionera, en què suggeria que una reducció o un augment d'un quaranta per cent en la concentració d'un constituent menor de l'atmosfera, el diòxid de carboni, podia desenvolupar retroaccions que podien donar compte de l'avenç o del retrocés de les geleres. En el seu treball Arrhenius va desenvolupar un model de balanç d'energia que considerava els efectes radiants del diòxid de carboni i del vapor d'aigua a temperatura ambient i estudiava les respostes d'aquest model a canvis en les concentracions de CO2. El seu treball va ser publicat l'any següent 5 i, naturalment, heretava els resultats recents de Josef Stefan sobre la llei d'emissió de radiació funció de la quarta potència de la temperatura, de Léon Teisserenc de Bort, sobre l'estimació de l'albedo dels núvols per a diferents latituds, de Knut Ansgström, sobre els valors dels coeficients d'absorció del diòxid de carboni i del vapor d'aigua, i d'Alexander Buchan sobre les temperatures mitjanes a tot el planeta.

El model formulat i treballat per Arrhenius era força simple i feia estimacions sobre la reflexió de la radiació per la superfície terrestre i els núvols o les retroaccions produïdes per la coberta de neu que, tenint en compte el coneixement actual, avui consideraríem rudimentàries o, simplement, errònies. Arrhenius va concloure que les variacions del contingut de diòxid de carboni i de vapor d'aigua de l'atmosfera poden tenir una gran influència en el balanç de calor del sistema climàtic. Aquesta conclusió la va obtenir després de fer càlculs a mà realitzant entre 10.000 i 100.000 operacions (no hi havia aleshores suport mecànic al càlcul), en el que avui anomenaríem diferents escenaris de contingut de diòxid de carboni a l'atmosfera (considerant que el CO2 que hi havia aleshores era 1, ho va calcular per a situacions en què el CO2 fos 0,67; 1,5; 2,0; 2,5; i 3,0). Els càlculs els va fer per a les quatre estacions de l'any i discriminant per la latitud. Dels seus càlculs Arrhenius va concloure de forma general: «...si la quantitat de carbònic augmenta en progressió geomètrica, la temperatura variarà en progressió aritmètica». També Arrhenius va obtenir que la variació de la temperatura augmentarà més com més gran sigui la quantitat de diòxid de carboni i com més alta sigui la latitud i que serà més gran a l'hivern que a l'estiu. En general, Arrhenius va predir un ascens de la temperatura en doblar-se el contingut de CO2 atmosfèric de 5 a 6 graus.

Sorprèn que les prediccions d'Arrhenius siguin tan semblants, des del punt de vista quantitatiu, als resultats actuals elaborats mitjançant sofisticats models de circulació general. En aquesta semblança, probablement, rau també la consideració general del físic suec com a iniciador de la temàtica del possible origen antròpic del canvi climàtic actual. És important asse-nyalar, però, que Arrhenius, amb el seu treball, inicialment mirava cap al passat, ja que pretenia cercar la causa de l'evolució dels cicles climàtics glacials del passat, amb el càlcul de la probabilitat de grans variacions en el contingut de diòxid de carboni en temps geològics relativament curts.

Això ho va fer gràcies als estudis del seu amic i col·lega el geòleg Arvid Gustaf Högbom, els treballs del qual es preocupaven del que avui anomenaríem com el cicle del carboni. Högbom mantenia, en contra del pensament més generalitzat de l'època, que durant la història geològica de la Terra s'han produït grans variacions en les fonts i els embornals de carboni que han conduït a canvis substancials en el contingut atmosfèric de diòxid de carboni. Tal com treballava el cicle del carboni, Högbom utilitzava molts components plenament vigents avui, com el paper regulador dels oceans i l'activitat volcànica, a la qual Högbom donava el protagonisme com la major font de CO2 de l'atmosfera. Des de la perspectiva del geòleg suec, però, ni cremant combustibles fòssils ni eliminant boscos s'influenciava el contingut atmosfèric de carboni, ja que la formació de sediments i de carbonats o la descomposició dels silicats eren processos geològics naturals que ell creia que quantitativament tenien molta més importància. Högbom va estimar que el CO2 atmosfèric és de l'ordre de magnitud de tot el carboni fixat en el món orgànic i, comparant-lo amb el carboni lliurat a l'atmosfera a causa de l'ús del carbó, va trobar que aquest darrer representava una proporció molt petita (inferior a l'u per mil). El treball d'Arrhenius de 1896 va ser una important aportació a la quantificació d'aquests efectes, tot i que més tard en va qüestionar les causes. Efectivament, el model d'Arrhenius va permetre el càlcul de l'augment de la temperatura a l'Àrtic o entre els paral·lels 40 i 50, i va mostrar que les variacions del contingut de CO2 atmosfèric podien donar compte de les eres glacials i interglacials.

La perspectiva històrica permet emmarcar el treball d'Arrhenius amb la referència de la situació actual del coneixement sobre els temes de canvi climàtic. Una de les seves contribucions més importants va ser elaborar un model quantificat, a partir de dades observacionals, en contrast amb les anàlisis més freqüents aleshores de caire quantitatiu. La informació de què disposava Arrhenius no era, però, de molta qualitat. La idea que les erupcions volcàniques eren la principal font del carbòni atmosfèric era simplista i connectada amb el coneixement geològic de l'època. La informació espectroscòpica disponible aleshores era molt primitiva: no es disposava d'informació completa sobre l'absorció de la radiació infraroja, especialment en la banda amb longituds d'ona superiors a 9,5 micròmetres6, molt important tant pel diòxid de carboni com pel vapor d'aigua, i la major part de dades es referien a mesures fetes a la pressió atmosfèrica, pressió que si bé es dóna a la superfície terrestre no és la pressió que hi ha a les capes mitjanes i altes de la troposfera. La imprecisió de la informació espectroscòpica va ser una de les principals crítiques que es van formular sobre el treball d'Arrhenius en dos aspectes: d'una banda l'efecte del vapor d'aigua, que és molt més abundant que el CO2, i que absorbeix tota la radiació infraroja en una banda espectral que segons les dades que es tenien aleshores coincidia amb una banda d'absorció del gas carbònic. Per tant, en doblar-se el contingut de diòxid de carboni, augmenta la capacitat d'absorbir radiació però no l'absorció real 7. D'altra banda, la saturació: si una determinada quantitat de CO2 absorbeix una quantitat de radiació, si doblem la quantitat del gas carbònic, necessàriament no es dobla la radiació absorbida ja que hi ha un moment en què tota la radiació que es pot absorbir ja s'ha absorbit.

Durant el començament del segle XX Arrhenius va continuar treballant en la seva teoria del clima. Conscient de la fragilitat de les seves dades espectroscòpiques, va seguir discutint el cicle del carboni i l'absorció de la radiació d'ona curta i d'ona llarga i va arribar a bandes d'absorció força grans8. També va publicar els seus treballs de forma poc tècnica amb l'objectiu que arribessin a una àmplia audiència 9 i va revisar el treball de Fourier, Tyndall i altres investigadors, on parlava de la teoria de l'hivernacle, referint-se a l'atmosfera.

Arrhenius utilitzava el seu model per asse-nyalar que la temperatura observada de la Terra és trenta graus superior a la que tindria tenint en compte consideracions simplement geomètriques (o el que és el mateix, una Terra sense atmosfera), i que la causa d'aquesta diferència rau en el paper de l'atmosfera, el que avui anomenem efecte hivernacle. També va mostrar amb el seu model que una atmosfera sense diòxid de carboni tindria una temperatura uns vint-i-un graus inferior. No només com a científic, sinó com a atent observador de l'esdevenidor de la societat del seu temps, Arrhenius es va adonar del ràpid creixement de les emissions antròpiques de diòxid de carboni a causa de les activitats industrials i va manifestar que era probable que els avenços de la indústria i de la societat desenvolupada en general conduïssin en el transcurs de pocs segles a una atmosfera més rica en CO2 i, per tant, més càlida.

Els treballs d'Arrhenius però també la seva visió des de la perspectiva d'un ciutadà d'un país situat al nord, amb un clima rigorós i fred, juntament amb una visió positivista del progrés, el van portar a escriure: «Mitjançant la influència d'un percentatge cada vegada més gran d'àcid carbònic a l'atmosfera, podem esperar fruir de períodes amb un clima més temperat i millor, especialment pel que fa a les regions més fredes de la Terra, la qual cosa significarà que la Terra produirà millors i més abundants collites que incidiran en benefici del gènere humà» 10. Heus aquí, doncs, la primera menció moderna sobre els impactes antròpics del canvi del clima.

Epíleg

La visió actual sobre el treball d'Arrhenius a vegades fa somriure els investigadors. Probablement va tenir tota la sort que un investigador sempre busca, però també tenia molta intuïció. L'acord entre les seves prediccions i els resultats de les simulacions dels grups més avançats actuals, tot i que merament fortuïts, no deixen de sorprendre. Tampoc no és banal la seva menció als impactes i també en aquest punt avui s'ha avançat molt. La visió optimista d'Arrhenius xoca amb l'enorme capacitat de la societat moderna d'incidir en el cicle del carboni i de modificar el balanç energètic de l'atmosfera, però també en aquest context avui es parla d'un desplaçament vers les latituds fredes de determinats conreus. En definitiva, a vegades l'arrogància que ens dóna la tecnologia ens fa oblidar i menystenir l'esforç i el treball del passat. Poc més de cent anys després que Arrhenius parlés de canvi climàtic, avui intentem simplement millorar, introduint-hi matisos, tot allò que ell va fer. o

Referències

1. Joseph Fourier, conferència llegida a l'Académie Royale des Sciences l'any 1824 i publicada a "Remarques générales sur les températures du globe terrestre et des espaces planétaires", Annales de Chimie et de Physique, 27 (1824), 136-167
2. Sadi Carnot, "Réflexions sur la puissance motrice du feu et sur les machines propes à développer cette puissance", Paris: Bachelier (1824)
3. Joseph Fourier, "Remarques générales sur les températures du globe terrestre et des espaces planétaires", Annales de Chimie et de Physique, 27 (1824), 136-167
4. John Tyndall, "On the absorption and radiation of heat by gases and vapour, and on the physical connection of radiation, absorption and conduction", Philosophical Magazine, 22 (1861), 167 - 194, 273 - 285
5. Svante Arrhenius, "Über den Einfluss des atmosphärischen Kohlensäuregehalts, auf die Temperatur der Erdoberfläche", Bihang, 22 (1896), 102, "On the influence of Carbonic Acid in the Air upon the Temperature of the Ground", Philosophical Magazine, 41 (1986), 237-76
6. 1 micròmetre = 10-6 metres = 0,000001 metres
7. Aquesta crítica al treball d'Arrhenius apareixia en una prestigiosa publicació de la Societat Americana de Meteorologia l'any 1951: C.E.P. Brooks a "Compendium of Meteorology", T.F.Malone ed., American Meteorological Society, (1951) p. 1004
8. Svante Arrhenius, "Lehrbuch der kosmischen Physik", Leipzig, S. Hirzel (1903)
9. Svante Arrhenius, "Worlds in the Making: The Evolution of the Universe", Harper and brothers, New York (1908)
10. vegeu nota 9

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions