Fòrum de debat Núm. 29 - juliol 2001


Entrevista a Salvador Rueda
Biòleg i psicòleg. Director de l' Agència d' Ecologia Urbana de Barcelona
"La matèria orgànica residual és un flux estratègic per a la sostenibilitat"

Salvador Rueda es llicenciat en biologia i psicologia. El els sues inicis professionals, i durant sis anys. va trebaññar em ima experiència aducativa al barri del Besòs que ha marcat profundament la seva evolució professional. Després va dirigir els Serveis de Medi Ambient a l'Ajuntament de Sant Adrià del Besòs i la Unitat de Gestió Ambiental de l'Ajuntament de Barcelona. Entre 1990 i 1992, va coordinar els programes de revitalització de Ciutat Vella. Posteriorment va incorporar-se a l'equip d'Albert Vilalta, conseller del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Durant aquesta etapa, Salvador Rueda va dirigir la redacció d'alguns dels principals plans ambientals del país: el Pla de sanejament, el Programa de gestió de residus especials de Catalunya, el Programa de residus municipals i també el de residus metropolitans. Salvador Rueda s'ha anat especialitzant en els diferents aspectes del medi ambient urbà des d'una perspectiva integral. En l'actualitat és diector de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona.

 

Quina es la funció de l'Agència d'Ecologia Urbana ?

Repensar les ciutats amb criteris ecològics i introduint criteris de sostenibilitat en la gestió de la ciutat. L'Agència vol repensar la ciutat sencera, de manera integral, de manera sistèmica, incorporant la memòria i també la prospectiva i modelització per anticipar-nos millor al futur. L'Agència és un instrument organitzatiu que incorpora el coneixement sistèmic de la ciutat tant en el diagnòstic com en la planificació. Té, tècnicament parlant, el paper polític que té un alcalde en una ciutat. L'alcalde incorpora la informació i els interessos de "tota" la realitat urbana que li arriben de manera sectorial i parcial. La seva habilitat donarà com a resultat una integració més o menys gran de la informació a l'hora de prendre decisions. L'Agncia té, entre els seus objectius, crear el marc teòric, els instruments i la metodologia per apropar el coneixement sistèmic i intencional a la presa de decisions en l'àmbit urbà.

És a dir, no es tracta de cures pal-liatives per a l'ambient: van a l'atac i plantegen un model de ciutat diferent...

Exactament. Quan algú em diu: "vostè treballa en temes ambientals, oi?" contesto que no; jo treballo sobre les ciutats, treballo sobre el sistema urbà en la seva totalitat. El medi ambient no m'interessa especialment; m'interessa per les propostes organitzatives i de gestió, quan repensem la ciutat, perquè ens permeten reduir les disfuncions, entre d'altres, les mediambientals. L'Agència vol incidir en tots els aspectes de la ciutat, ja sigui l'urbanístic, la seguretat, la mobilitat, la marginalitat... Totes i cadascuna de les variables s-n importants si ho s-n per al mateix sistema. Per tant, l'ecologia pren tot el seu sentit quan investiguem quins són els elements estratègics per projectar una ciutat. L'ecologia permet realment la transdisciplinarietat. Quan treballen conjuntament especialistes de diferents àmbits -urbanistes, arquitectes, enginyers, etc.-, allò important és tenir un marc de referència clar, saber cap a quina direcció es va.
En el cas d'una empresa l'objectiu és clar: guanyar diners. A les ciutats el problema és que no sabem a on anem. I en els processos cap a la sostenibilitat és important que definim cap a on anem, quin és el model de ciutat a escollir; per això són tan importants les agendes 21. D'aquesta manera, "tota" la ciutat treballa en aquesta direcció.

La diversitat és una de les direccions clau per a la ciutat?

La ciutat és, en essència, contacte, intercanvi i comunicació. El sentit de la ciutat es multiplica quan posem junts els "diversos" components de la ciutat. Sembla raonable que la diversitat o, dit d'una altra manera, la complexitat d'un determinat teixit urbà sigui un dels criteris per planificar-lo. En l'ecologia académica, l'estabilitat d'un sistema ve determinada per la diversitat dels portadors d'informació. A la ciutat els portadors d'informació són les persones que detenen rendes, coneixement i cultura diferents, també en s-n portadors les persones jurídiques: activitats económiques, equipaments i associacions.

Un bon plat és aquell que barreja els seus components en proporcions justes. Si et passes de sal, espatlles el plat. Per fer ciutat no hi ha receptes tancades per fer la barreja, potser qui va avançar més en aquest sentit va ser Cerdà, que va incorporar al nou Eixample gent amb diferents rendes, i va possibilitar que s'endinsessin en la seva proposta formal activitats diverses. A la vista està que la barreja proposada per Cerdà continua essent un model per als planificadors actuals i és un dels referents per projectar el futur.

 




Els municipis haurien de tenir més poder de decisió?

Clarament, perquè "ells" gestionen els sistemes urbans. Més poder i més formació perquè de la barreja en parlen ben pocs, i és bàsica. A molts alcaldes, tanmateix, els deixes sols i es dediquen a ocupar el màxim territori possible i colonitzar-lo urbanísticament, com si fóssim a l'època de la conquesta de l'Oest. Per tant, cal donar més poder als municipis però amb compte: és condició necessària però no suficient. El problema és saber cap a on anem. Si ho sabéssim, el model escollit hauria de condicionar la resta de forces que fan que la ciutat es bellugui. Avui la transformació, malgrat això, és pràcticament en mans del diner, que mana i s'avança a qualsevol situació donada per un altre àmbit, sigui polític o social.

Que hauria de cercar un model urbà més sostenible?

L'explotació dels sistemes de la Terra, els sistemes de suport, que ens proveeixen dels recursos per mantenir organitzades les nostres ciutats. Les formes d'organitzar-nos, els nostres models de gestió urbana, són cada vegada més demandants de recursos naturals, i generen, alhora, un impacte contaminant més gran sobre l'entorn. L'explotació i la contaminació creixents suposen un increment de la pressió sobre els sistemes de suport que és "insostenible". Aquest increment de la pressió sobre l'entorn no es tradueix en un augment significatiu de la informació organitzada o en la complexitat en els sistemes urbans.
Un model amb projecció de futur, és a dir, més sostenible, hauria de cercar l'equaci- d'una major complexitat urbana en el temps, i de reduir alhora, la pressió sobre els sistemes de suport. El model de ciutat mediterrània, compacta i complexa té, amb les modificacions necessàries, les bases per a convertir-se en el punt de partida d'una ciutat més sostenible.

Un dels elements principals de pressió sobre els sistemes són els residus que generem. Des de la perspectiva de Catalunya i els seus municipis, si fóssim una fotografia ràpida des de la Transició, quin seria el diagnóstic?

La corba de creixement explosiu dels residus es produeix a mitjan anys 80. Abans érem una societat molt estalviadora, reciclàvem, els sistemes de dipòsit funcionaven. És cert que quan no tens ho aprofites tot.
A mitjan anys 80 ens comencem a comportar com nous rics. De fet, part del procés econòmic es podria estudiar a través de la corba de generaci- dels residus. La sortida al mercat d'envasos d'un sol ús és un factor clau en aquesta explosió. Aquest element distorsiona totalment el que havia succeot fins llavors. També es comença a introduir una normativa sanitària, que moltes vegades no queda clar si respon a interessos dels fabricants d'embolcalls. Ens perdem pel maquillatge i potser no controlem prou el procés d'elaboració de l'aliment que emboliquem -penseu, per exemple, en el problema generat amb les vaques boges-. L'any 1986 entrem a la Unió Europea i apareixen una allau de normes. Tot plegat suposa un augment de residus impressionant.
No és casual que un dels sectors econòmics més rendibles i puixants d'Europa sigui el dels embaladors i empaquetadors.

 

 

Per exemple, el propietari de Tetrabik...

És una de les principals fortunes d'Europa.


I a Catalunya...

Com a resultat del daltabaix del Pla de residus industrials de l'any 90-91, el Govern de Catalunya crea el Departament de Medi Ambient. Al capdavant de la nova organització se situa una persona molt capaç, Albert Vilalta, un gran gestor. Aquest lideratge i el fracàs anterior del Govern al no poder portar endavant el Pla de residus fa possible una proposta progressista de gestió dels residus. El pèndol estava en un punt que va fer possible la Llei 6/93, que és la llei que marca com han de gestionar-se els residus en el nostre pa's. Aquest fet té una importància cabdal. Catalunya ha estat capdavantera en l'àmbit organitzatiu i també legislatiu a Espanya. Per tant, tenim un marc legislatiu, un nou departament i un marc de progressisme.


Però aquest entusiasme inicial s'ha anat desinflant...

Es posen algunes instalálacions en el territori, sobretot abocadors comarcals, però no s'avança prou en la separació i la recollida selectiva de la matèria orgànica, com explicitava la Llei.


Les raons són tècniques o polítiques?

La Generalitat té la competència per desenvolupar les instalálacions de tractament i disposició; en l'àmbit de l'Area Metropolitana de Barcelona, la competència correspon a l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient. D'altra banda, la Llei de bases de règim local atribueix als municipis la competència de recollir les escombraries. Crec que s'hauria d'aconseguir que el cicle dels materials, en aquest cas dels residus, depengués d'una sola Administració.
Però això és complicat perquè la neteja i la recollida d'escombraries tenen una influència en el vot gens menyspreable. Els municipis no veuen amb bons ulls que una altra Administració gestioni quelcom tan sensible per als interessos polítics.


La Generalitat hauria de ser el responsable últim?

Subsidiàriament, tot i que ja ho és. També ho podrien ser les comarques en un marc polític i tècnic diferent a l'actual o les mancomunitats o els consorcis. Allò que està clar és que l'organització amb què ens hauríem de dotar per tal que la recollida i el tractament fossin conjunts, hauria de tenir la coherència suficient que la situaci- actual de fragmentaci- no dóna. Molts problemes s'expliquen per aquesta separació de funcions. Els tractaments es determinen en funció de què i com es recull. El problema d'arrel és la penúria econòmica dels municipis. S'han de vendre el sòl, que és el seu patrimoni. Sobreviuen a partir de la generació de plusvàlues, construint a tort i a dret, en lloc d'introduir activitats que els permetin capitalitzar-se. Els impostos que provenen de l'Estat suposen menys d'un 15%. Pensem que hi ha països, com Dinamarca, on els municipis reben el 60% dels impostos. Evidentment, a les ciutats daneses aquest tipus de serveis funciona molt bé. En el Programa de residus municipals hi havia una figura econòmica, que era un fons per als municipis que havia de concedir la Generalitat. Però no s'ha fet. Potser és que no hi ha voluntat de resoldre el problema. La situació és clara: tenim una de les lleis més progressistes d'Europa. Està ben lligada amb la idea de la sostenibilitat i es va aprovar just després de la Cimera de Rio. Estem ben posicionats però hi ha grans entrebancs que hem de resoldre.

A banda del Programa de Residus Municipals de Catalunya hi ha el Programa de Gestió de Residus Metropolitans. Quines són les seves característiques?

Aposta clarament per tractar la gestió de la matèria orgànica com a columna vertebral del sistema. El Programa de residus també ho considera, però en aquest cas s'accentua. Proposa noves tecnologies, com la metanitzacio -a Catalunya va ser introduoda per Josep Puig. En el seu moment es va fer una anˆlisi dels riscos que podia suposar introduir una nova tecnologia molt poc desenvolupada encara a Europa.

Per què la matèria orgànica és tan important?

Hi ha diverses raons que expliquen perquè la matèria orgànica ha de ser la columna vertebral del sistema. En primer lloc, si no la separes i vols separar altres tipus de fraccions allò que acabes obtenint són fraccions contaminades perquè porta aigua i humitat. Per tant, la matèria orgànica empastifa i contamina tota la resta. Si la separes bé, s'obté un producte noble, un adob, que és allò que han fet sempre els nostres avis.
En segon lloc, és la fracció que saben separar millor els ciutadans. Són les restes de menjar; s'ha fet tota la vida i s'entén perfectament.
En tercer lloc, hi ha una directiva sobre abocadors que redueix dràsticament l'entrada de material orgànic fermentable als abocadors. La matèria orgànica en transformació fa que l'abocador esdevingui un reactor biològic. Fruit d'aquests processos biològics de fermentació anaeròbica es produeix biogàs, que contribueix a augmentar l'efecte hivernacle.

En quart lloc, i molt important, si no separes la matèria orgànica i arriba a la incineradora, els rendiments energètics d'aquestes instal.lacions baixen en picat. Per què? Perquè s'evapora aigua amb un gran dispendi energètic ineficient i de gran cost per al ciutadà.
En cinquè lloc, la matèria orgànica barrejada amb sals és la precursora de molècules tòxiques quan són incinerades. Si no hi ha matèria orgànica en els fluxos residuals que s'incineren reduom l'impacte d'aquests processos. En definitiva, la matèria orgànica residual és un flux estratègic per a la sostenibilitat.

Més arguments des de la perspectiva de l'ecologia?

La matèria orgànica prové de la terra. Els càlculs que fan els experts diuen que els éssers humans ens apropiem d'aproximadament el 40% de la producció primària neta dels vegetals terrestres. De fet, sòn els excedents que ens donen els vegetals i que no necessiten per a la seva pròpia existència i reproducció. Aquests excedents, siguin fruites, fulles o altres, són aprofitats per tots els organismes de la Terra. No oblidem que els vegetals capten l'energia del Sol i són els creadors de la matèria orgànica. Per tant, nosaltres ens apropiem el 40% d'aquesta producció primària neta en els ecosistemes terrestres. Si augmentem aquest ús anem cap al desastre perquè els altres organismes tambè necessiten aquesta energia. Si altres organismes no hi tenen accés, això repercutirà en la xarxa de la vida.

Quina seria la solució

Doncs tornar la matèria orgànica a la terra. Ha de poder alimentar de nou els organismes que han estat capaços de proporcionar-nos els excedents. En l'actualitat ho substituïm amb productes químics, fabricats amb un gran consum energètic i que no introdueixen a la terra les característiques de biofertilitat tan necessàries per al sòl.

Però a Catalunya tenim excés de matèria orgànica. Generaríem més adob del que podem consumir....

És cert que a Catalunya sobra matèria orgànica, o millor dit, nitrogen, per aplicar als nostres sòls. En canvi, a Espanya falta moltíssima matèria orgànica. Hi ha un dèficit en una relació de 3 a 1. Els sòls espanyols són molt pobres i seria un element estratègic per solucionar un dels principals problemes ambientals d'Espanya: l'erosió. La matéria orgànica i l'aigua són els elements bàsics per atacar el problema de l'erosió. Per tant, ens hauríem de posar d'acord a crear l'estructura organitzativa i legal que permetés canalitzar aquests fluxos.

 

 

Crear un sistema de producció i distribució resultaria molt car?

En primer lloc, s'hauria de comparar amb el cost d'utilitzar productes químics per aplicar al sòl. Aquests productes, al fabricar-los, consumeixen molta energia. Si paguéssim allò que realment val l'energia que traiem de la terra, el cost de fabricar un fertilitzant químic seria altíssim, però, com sabem, els preus de les coses en general i de l'energia en particular són "institucionals", és a dir, polítics. Avui el preu del petroli als Estats Units d'Amèrica és unes quantes vegades inferior al dels europeus. Per tant, el que és car i el que és barat és relatiu.
En segon lloc, cal considerar que amb l'aplicació única de fertilitzants agroquímics els sòls es van empobrint. És bàsic, doncs, aplicar al sòl matèria orgànica per augmentar la seva biofertilitat.


Des d'un punt de vista ambiental, per tant, la bona not'cia seria que pugessin els preus de l'energia. La realitat social és ben diferent.

És així perquè rarament es discuteix l'arrel dels problemes.


Resoldre el problema dels residus suposa decisions de gran profunditat pol'tica. Quines serien les accions clau?

Apujar el preu de l'energia per fer certes coses. L'energia no val el mateix per a tots. Segons la capacitat de pressió i poder de cada grup, el preu varia.
Si tornem al cas de la matèria organica, hem vist que és la columna vertebral de la gestió de residus però també hem vist que és un element estratègic per als sòls espanyols. A Catalunya es podria crear un banc de matèria orgànica, un banc que gestionés el conjunt de fluxos orgànics d'aquest país.


Com es gestionaria aquest material?

Aquell que fos apte, metanitzant-lo i obtenint-ne energia. Una energia que podria aportar la major part del consum d'energia domèstica a Catalunya. S'haurà de reunir, a banda de la brossa orgànica, purins, fangs de depuradora, residus de la indœstria alimentària. Seria un banc de matèria orgànica per crear, primer, energia i després, addends orgànics, compost i substrats. Algunes de les partides es podrien enriquir amb nitrogen, fòsfor o potassi per tal de substituir la major part dels productes agroquímics.


Quines s-n les accions necessàries per impulsar-ho?

Elaborar un pla director de la matèria orgànica a Catalunya que contingui, entre d'altres, mesures organitzatives com ara la creació d'un institut del compost a Catalunya, i un altre pla, en l'àmbit estatal, que vehiculi els fluxos de material estabilitzat a terres espanyoles. Si no es fa d'aquesta manera, sempre estarem exposats que ens diguin que els catalans volem "endossar" les nostres escombraries a la resta d'Espanya.
Aquests instituts controlen la qualitat dels fluxos materials estabilitzats i la seva aplicació al sòl. Al pagès se li han d'oferir garanties i no és admissible escampar la contaminació de matèria difusa amb compost de dubtosa qualitat.


En quins indrets del territori s'instalálarien les plantes de metanització i compostatge?

La distribució de les instalálacions hauria de respondre a criteris racionals, en el lloc adequat en funció de la massa crí'tica i la mateixa generació dels fluxos.


A banda de gestió, podríem fer investigació i recerca aplicada. A Catalunya tenim capacitat per desenvolupar i aplicar una tecnologia com la metanització, que és relativament nova?

Un país com Dinamarca, que té sis milions d'habitants com Catalunya, té diverses tecnologies pròpies per a la metanització de materials. A Catalunya tenim capacitat per fer una política semblant. Serien tecnologies toves que ens permetrien posicionar-nos en el mercat en un moment que les directives són cada cop més dures, directives sobre els abocadors, sobre les incineradores.

No hi hauria rebuig en el territori?

Ben al contrari. En aquest moment, hi ha dos ecoparcs de més de 300.000 tones cadascun, un en construcció i l'altre programat a l'àrea metropolitana. No han creat rebuig perqué el programa i els processos de participació eren els correctes. I se'n faran un parell més.


S'ha posat en marxa una experiència a Sant Andreu amb la matèria orgànica. En què consisteix?

Una questió prèvia: un programa de residus té, d'entrada, un primer escull per resoldre, que és la voluntat del ciutadà de posar cada cosa en el lloc que li correspon. Si no ho vol fer, tot allò que es faci després és inútil. Ja s'ha intentat separar, mecànicament, però no s'ha aconseguit perquè la matèria orgànica és humida i aporta líquids que ho empastifen tot i, després, no hi ha manera de separar-ho. Hi ha experiències en el nostre entorn que han estat fracassos estrepitosos amb molts diners invertits al darrere, com és el cas de la planta de Gavà-Viladecans. Per tant, el primer escull per gestionar "bé" els residus és la voluntat de les persones.
El ciutadà ha d'entendre les coses que se li plantegen. A Sant Andreu proposem diverses idees que posarem en pràctica. En primer lloc, separar implica un canvi d'hàbits. Primera idea: reciclar és fàcil. Si ho comparem amb les normes del codi de la circulació, que té centenars de normes que són vitals per a la teva vida i la dels altres, reciclar, aleshores, és fàcil, tan sols són quatre normes. La matèria orgànica, és a dir, les restes del menjar, és la fracció de les escombraries més fàcil de separar, tal com demostren els estudis i les experiències que s'han fet en altres ciutats. Quan separes la matèria orgànica, la resta de fraccions són facilíssimes de separar. Tothom sap qué és el vidre, el paper i el cartró.
Potser resulten més difícils els envasos lleugers, encara que s-n un problema menor. Alló important és que separant la matèria orgànica recuperem entre el 40% i el 50% en pes de la bossa d'escombraries. Amb el paper gairebè un 30% més.
Segon aspecte: s'acostuma a afirmar que a Espanya i a Catalunya el ciutadà no està preparat per fer aquest tipus de coses, ja que no hi estem educats. La realitat és que a Catalunya i a Barcelona, en el context de les ciutats del món, el nivell de convivència és envejable. Barcelona és un exemple de solidaritat quant a resposta ciutadana davant de catàstrofes. Reuneix milers de persones en manifestacions esportives, és la ciutat del món que ha convocat més voluntaris en uns Jocs Olímpics. Nosaltres apel.lem al fet que els problemes mediambientals són una bona causa i els ciutadans s'ho creuen. No és cert que no tinguem voluntat, cal explicar-ho amb convicció.


Com es transmet aquesta convicció a Sant Andreu?

Al barri de Sant Andreu anirem de la mà del CEPA, un grup ecologista que s'ho creu. I quan una persona o un grup es creu una cosa projecta d'una manera diferent, expressa sentiments i convenciment. Per convèncer has d'estar convençut.
D'altra banda, una enquesta de l'Agència Europea de Medi Ambient afirma que la credibilitat dels grups ecologistes entre la població gira al voltant del 70%. El mateix missatge llençat per l'Administració nomès el creuen entre un 10 i un 15% de la població.
L'estratègia que hem dissenyat és reunir grups de veons. S'ha demostrat que anar de porta en porta és un fracàs. Reunim la gent, de cent en cent, a explicar la iniciativa. Així es fa en els espais de socialització del barri. La idea és que no hi hagi ningú que no conegui el tema, que tothom ho entengui.
Hem creat un personatge que es diu Barni i una colla d'amics -quatre gats-, d'alló més divertit. Tambè hi ha punts informatius, plafons i, a cada veí, se li dóna una galleda amb dos compartiments per fer la separació. El cubell es regala. El cistell de la compra serveix per a portar als contenidors el paper, el vidre i els envasos lleugers.
També es farà un treball amb les escoles, les associacions i els comerços.
D'altra banda, també crearem el Centre Ciutadà de Minimització i Reciclatge de Residus, que tindrà una seu a Sant Andreu. Aquests centres han d'impulsar accions que augmentin la minimització i el reciclatge de manera correcta.


En quina fase es troben?

La fase informativa va començar el mes de març, i el mes d'abril s'ha iniciat la fase executiva. Sant Andreu és el laboratori i la idea és que s'estengui a la resta de la ciutat. És una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona i l'Agència coordina el procès.


Un aspecte final i de gran importància: els envasos. Com es gestionen dintre d'aquest sistema?

La gestió dels envasos està regulada per la Llei d'envasos i residus d'envasos. És la transposició d'una directiva europea. En el seu moment, la discussió sobre la directiva va ser molt llarga i estèril durant l'etapa socialista. Es van arribar a fer catorze esborranys i la discussió es va centrar en com regular el PVC. Aixó és un tema menor, l'important és el sistema de gestió. La directiva proposava que el sistema general fos el de dipósit peró a Espanya es va adoptar el sistema francàs, anomenat eufemísticament "sistema de gestió integral".
Consisteix a traspassar la major part de la responsabilitat del problema als municipis i a la consciència dels ciutadans. Ells decideixen si volen o no volen reciclar. D'aquesta manera, es distribueix en el sól urbà un seguit de contenidors, que generen problemes de log'stica i d'impacte en el medi urbà. En canvi, el sistema de dipósit recull una tradició gairebè perduda, quan retornàvem els envasos buits de gasosa, sifó, cerveses o garrafes d'aigua. El sistema de dipósit no apelála a la consciència ecológica sinó a la consciència económica. Aconseguir que el ciutadà retorni, a travès d'un sistema de dipósit, els envasos és fàcil. Ningú llença vint duros a les escombraries.

Peró els fabricants no hi estan d'acord...

La Llei de residus diu que el responsable del producte és aquell que el posa en el mercat. Per tant, ha de saber qué farà de l'envàs un cop sigui buit. Crec que no és just que passin la pilota dels problemes al consumidor o als municipis. En un sistema de dipósit, els fabricants reciclarien o reutilitzarien gairebè el 100% dels envasos. Tot per vint duros que el consumidor no perd, és com si tinguessis els diners en una llibreta. El model triat accentua el problema i crec que ha estat un error.
D'altra banda, la Llei plantejava que s'havien de reduir un 10% els materials posats en el mercat en forma d'envàs i aixó no s'ha complert. Es pot parlar de fracàs relatiu de la Llei.

Potser la major responsabilitat correspon als bars, als comerços...

D'on neix el problema? Quan vas a l'arrel, la proposta acostuma a ser radical. En aquest cas, l'element clau és qui és responsable dels productes que es posen en el mercat. En funció d'aquesta responsabilitat han de generar-se instruments legals, organitzatius i económics per fer que en sigui responsable aquell que ho és. La logística dels contenidors és un gran dispendi de diners i d'energia. Els camions que portaven la gasosa, s'emportaven els envasos buits de gasosa. No es perdia energia per enlloc. Aixó ha entrat en crisi per les logístiques del just-in-time de les grans superfícies, que són els grans enemics dels sistema de dipòsit. Per qué? La seva logística és contrària a aquest sistema i els estands funcionen al mateix temps d'aparador i magatzem dels productes. No tenen estocs. Si s'implanta un sistema de dipòsit haurien de canviar el seu sistema de logística i dedicar part dels seu espai a magatzem.

De fet, aquestes grans superfícies, amb la seva estratègia comercial, fomenten determinats estils de vida...

Aquest aspecte és molt important. Per exemple, el menjar empaquetat no té res a veure amb la nostra tradició. Nosaltres, per principi, hauríem de reivindicar la nostra alimentació tradicional. Si fos així, generaríem més matèria orgànica i menys volum a les escombraries. A més a més, s'ha demostrat que és més sana i millor que la que importem dels Estats Units o del món anglosax-. Els mateixos americans anomenen una part del seu aliment "menjar escombraria". Els estils de vida estan implicats en el procés de la gesti- dels residus. Hem de reivindicar els nostres estils de vida, que són intrínsecament bons i que ens han funcionat perfectament. La dieta mediterrània està intimament lligada als nostres estils de vida i, com s'ha comprovat, és una dieta excel.lent que fa, entre d'altres, que la nostra esperança de vida sigui de les més altes del món. Les grans superfícies ens rebenten les ciutats, debiliten el comerç i modifiquen els nostres estils de vida característics.


No obstant així, hi ha uns hàbits quotidians, nous costums que també obliguen el comerç a adaptar-se si vol sobreviure...

D'acord. A les nostres ciutats, si hi ha alguna cosa que les distingeix són els mercats. Són uns grans atractors, que generen gran riquesa i diversitat d'activitats al seu voltant. Creen ciutat. D'aquesta constelálació d'activitats també en formen part els comerços, que, especialitzant-se, introdueixen elements nous i un nou valor afegit a la ciutat.

Fòrum de debat

Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91
ISSN:  1130-4022