| La
incineració de residus: és una alternativa?
José María
Baldasano Recio.
Catedràtic d'Enginyeria Ambiental
Universitat Politècnica de Catalunya (UPC)
Es repassen
els avantatges i inconvenients de la incineració, fins i tot l'emissió
de dioxines. La tesi de l'autor és que a partir de l'adopció
de la directiva comunitària de l'any 2000, pot afirmar-se que la
incineració de residus és una activitat sotmesa als més
estrictes controls i als més exigents límits d'emissió
a l'atmosfera. Per tant, la incineració seria, per a l'autor, una
de les alternatives de base en el conjunt d'un sistema integrat de residus.
Els dos sistemes
més antics que ha utilitzat l'home per disposar les deixalles han
estat l'abocament incontrolat i la seva crema. No va ser fins al segle
XIX que es van posar els primers elements del que avui es coneix com la
gestió de residus.
A través dels segles, l'home va transportar, progressivament d'una
manera més organitzada, les deixalles cap a àrees distants
de les ciutats. A poc a poc, l'home es va adonar de la importància
de la seva recollida, el seu transport i la seva disposició. Fou
el 1906 als Estats Units que Parsons va escriure un llibre amb el títol
La Disposició dels residus municipals, en què tractava el
tema de les deixalles des del punt de vista de l'enginyeria per primera
vegada.
Els problemes amb rates, cremes indiscriminades, etc., van ser la raó
del canvi radical en la manera de disposar les deixalles a principis del
segle XX. El 1904 la ciutat de Champlain (Illinois) va començar
a enterrar cada dia les seves deixalles. Ràpidament, altres ciutats
com Columbus, Ohio (1906), Davenport, Iowa (1916), van adoptar aquest
sistema. Però no fou fins a l'any 1930 que el terme rebliment sanitari
es va fer servir per primera vegada a la ciutat de Fresno (Califòrnia):
significà el cobriment diari dels residus i el fet de deixar de
cremar-los.
La incineració, que no s'ha de confondre amb la cremada o crema
de residus, té el seu origen a Europa amb més de cent anys
d'existència; la seva història va començar amb la
instal·lació del primer "destructor" de residus
municipals a la ciutat anglesa de Nottingham el 1874. Als EUA la primera
instal·lació es va fer a Governor's Island, a Nova York,
i el 1921, ja hi havia més de 200 unitats instal·lades.
Barcelona ja disposava als anys vint d'una incineradora de deixalles.
Els forns d'incineració per a residus d'origen industrial deriven
dels forns per als residus municipals. Els primers forns rotatius es van
instal·lar a Alemanya. Als EUA no es van instal·lar fins
a l'any 1948 a les instal·lacions de Dow Chemical Company a Midland
(Michigan) (Dempsey i Oppelt, 1993).
El compostatge es basa en el procés de fermentació aeròbica,
aplicable únicament a la fracció biodegradable de la deixalla.
Els primers estudis d'aplicació d'aquest procés als residus
municipals es van iniciar als Estats Units a principis dels anys vint.
Les primeres plantes es van instal·lar, tant a Europa com als Estats
Units, als anys quaranta. Avui dia, constitueix una tecnologia coneguda,
desenvolupada i en procés de renovació i d'expansió.
La digestió anaeròbica (biometanització), també
aplicable únicament a la fracció biodegradable de la deixalla,
és un dels processos de tractament de desenvolupament més
recent i és una de les tecnologies que ha rebut més atenció
en els darrers vint-i-cinc anys. Fou als Estats Units on es van iniciar
les investigacions en el camp de la biometanització dels residus
municipals sense selecció prèvia. A Europa, l'interès
en l'aplicació d'aquesta tecnologia va aparèixer més
tard, a principis dels anys vuitanta. En aquella època fou quan
van sorgir les primeres patents i les primeres plantes de demostració
i ja fou en els anys noranta que sorgiren les plantes de dimensió
industrial.
En l'actualitat, s'entén per gestió i tractament de residus
el conjunt d'operacions encaminades a l'aprofitament dels recursos materials
i energètics continguts en aquests o a la disposició d'una
forma ambientalment segura dels residus de la part d'aquests impossible
d'aprofitar.
Els sistemes actualment més utilitzats per al tractament i la disposició
dels residus municipals, de forma individual o bé en instal·lacions
amb sistemes integrats, són:
- recollida selectiva
en origen i reciclatge directe
- plantes de selecció
i recuperació de materials
- plantes de fermentació
aeròbica (compostatge)
- plantes de fermentació
anaeròbica (metanització)
- plantes d'incineració
amb recuperació d'energia i sense
- abocador controlat
També hi ha
experiències limitades del seu tractament per mitjà de piròlisi
i gasificació des dels anys setanta. Atesa la problemàtica
dels residus, en els darrers anys s'està fent un esforç
important per buscar sistemes de tractaments alternatius als sistemes
tradicionals, amb una orientació d'aquests a potenciar els aspectes
de reciclatge i de recuperació dels materials continguts a les
deixalles.
També és necessari assenyalar que en els darrers anys, a
escala mundial, hi ha hagut un augment de la quantitat de deixalles produïdes
i de la variació de la composició d'aquestes. Algunes causes
d'aquest increment de les quantitats i de la variació del seu contingut
són:
Quantitat:
- Creixement urbà
- Nombre més
alt de consumidors
- Més consum
Composició:
- Més embalatges
- Més envasos
d'usar i llençar
- Més consumidors
individuals davant de consumidors familiars
- Nombre de dones
treballant més alt
- Més autoservei
- Més conserves
i congelats
- Poder adquisitiu
més alt
A la figura 1 podem
veure l'evolució de les quantitats de deixalles que s'han produït
a les ciutats de Madrid i Barcelona, on seria bastant senzill de fer un
paral·lelisme amb els cicles econòmics que hi ha hagut durant
els anys considerats.
La CEE va adoptar
una estratègia comunitària per a la gestió de
residus respecte de les actuacions en aquest sector, d'acord amb el
següent ordre jeràrquic d'actuació (Comunicació
de la Comissió al Consell i al Parlament Europeu: Una estratègia
comunitària per a la gestió dels residus. SEC(89) 934 final,
Brussel·les 18.9.1989; i Resolució (90/C122/02) del Consell
de 7.5.1990, sobre la política en matèria de residus (DOC
122 18.5.1990)):
1. Prevenció,
tant en la producció com en els productes.
2. Foment de l'aprofitament, reciclatge i reutilització.
3. Reducció al mínim de l'eliminació final.
4. Reglamentació del transport.
5. Accions per posar remei (remeial).
Ratificada i complementada
recentment per mitjà de la RESOLUCIÓ del CONSELL de 24.2.1997,
sobre una Estratègia comunitària per a la gestió
dels residus (1997):
- On es confirma
la jerarquia de principis de disposició
- Preferència
de la valorització material sobre l'energètica
- Principi de proximitat
- Principi d'autosuficiència
- Necessitat de
disposar de dades adequades (estadística sobre residus)
- Prevenció:
tecnologies i productes nets i reutilització;
- Aprofitament:
reciclatge i transformació de materials i aprofitament energètic;
- Eliminació:
perfeccionament de l'explotació dels abocadors i de la incineració,
preferentment combinada amb l'aprofitament energètic:
- Transport: reducció
al mínim i control dels trasllats de residus;
- Acció reparadora:
rehabilitació d'emplaçaments contaminats.
Tant les disposicions legislatives sobre residus adoptades des de l'any
1989 com el cinquè Programa marc sobre medi ambient (1993-2000)
s'inspiren en aquests conceptes principals, que són també
els conceptes que inspiren els principis de la Convenció de Basilea
(1989), adoptat pel Programa de les Nacions Unides per al medi ambient
(PNUMA) per controlar el transport transfronterer de residus.
Incineració
de residus municipals
El terme d'incineració
es pot definir de diferents maneres, però bàsicament es
refereix a la combustió de substàncies orgàniques
per mitjà d'un procés d'oxidació química.
Quan l'oxidació es fa de forma ràpida, la temperatura del
material augmenta ràpidament a causa de la incapacitat per transferir
la calor generada cap a l'exterior tan ràpidament com s'està
produint. Com a resultat, s'emet radiació visible, a la qual ens
referim com la flama.
Com s'ha indicat, la incineració dels residus municipals, tal com
es concep avui dia, té els seus inicis a la darreria del segle
passat, època en què es cremen uns residus domiciliaris
que contenien quantitats significatives de restes de carbó. Moltes
d'aquelles instal·lacions operaven pobrament i tenien un sistema
d'alimentació de càrregues; alguna tenia un sistema de recuperació
de vapor.
Això no obstant, després de la crisi posterior a la Primera
Guerra Mundial, la incineració es deixa d'utilitzar a causa de
l'empobriment energètic de les deixalles. Més endavant recuperarà
un nou interès, a causa tant de les noves tècniques de combustió
i de depuració dels gasos de combustió com de l'evolució
favorable de la composició de les deixalles des del punt de vista
energètic.
Fins a l'any 1950 l'incineradora i el seu acompanyant, el fum, s'acceptaven
com un requisit inevitable i es considerava el seu funcionament de la
forma més barata possible. Això no obstant, quan els fums
d'una xemeneia van deixar de ser un símbol de prosperitat i les
normatives sobre contaminació de l'aire van començar a emergir,
en els anys seixanta i setanta, la incineració com a sistema va
millorar dràsticament. Aquestes millores incloïen una alimentació
en continu, millores en el control de la combustió, l'ús
de càmeres múltiples de combustió, la recuperació
de l'energia de forma sistemàtica i l'aplicació de sistemes
de depuració per als gasos de combustió.
Però va ser a les acaballes dels anys vuitanta que la incineració
de residus va rebre un nou impuls en desenvolupar-se millors sistemes
de combustió, de control i de tractament dels gasos de combustió,
que van permetre avançar cap a una situació pròxima
a l'emissió a l'atmosfera quasi nul·la, i es va convertir
en un sistema de tractament de residus ambientalment segur i amb uns millors
rendiments energètics de funcionament, perquè va haver de
fer front als nous reptes ambientals, a la seva acceptació pública
i a unes normes legals molt més estrictes.
La incineració és utilitzada actualment de forma àmplia
als països desenvolupats com un dels sistemes de tractament dels
residus municipals (vegeu taula núm.1). Hi ha hagut ciutats, com
és el cas de París, que han fet servir aquest sistema des
de principis del segle XX d'una forma continuada i intensiva. La quantitat
de residus municipals tractada per mitjà d'aquest sistema a Espanya
no arriba al 4%. Les plantes estan instal·lades de forma majoritària
a Catalunya.
La incineració de residus municipals es pot fer amb la recuperació
de la calor generada en la combustió o sense. Però sense
la recuperació de la calor no té sentit, tret de determinats
casos molt particulars. La dimensió mínima perquè
la instal·lació d'incineració d'aquest tipus de residus
amb recuperació d'energia sigui adequada se situa a partir de les
140-150 t/ dia. La calor alliberada es pot aprofitar per a la:
- Producció
d'energia elèctrica per mitjà de vapor;
- Producció
de vapor per a la seva venda directa;
- Producció
d'aigua calenta per a la calefacció.
Consisteix, doncs, en un procés de combustió controlada
que transforma les deixalles en gasos de combustió, escòries
i cendres:
1) una en estat gasós, format pels gasos de combustió,
aproximadament el 73% de la matèria entrada, i
2) i dues en estat sòlid, constituïda per 1) les
escòries (= 25%) i 2) les cendres (= 2%) o els sòlids
de depuració (= 4 - 5%), en funció del tractament adoptat
per a la depuració dels gasos de combustió.
El
marc legislatiu
A Espanya, les primeres
disposicions legals que limiten les emissions daten de l'any 1975 (Decret
833/75) i consideren únicament un límit d'emissió
a les partícules en suspensió, amb valors gens exigents.
Al juny de l'any 1989 la Unió Europea adopta per a aquest tipus
d'instal·lacions dues directives per tal de prevenir la contaminació
atmosfèrica, tant en l'àmbit dels límits d'emissió
a l'atmosfera, com de les condicions de control del procés de combustió,
i de les condicions de monitoratge de la instal·lació. Són
la Directiva 89/369/CEE per a les noves instal·lacions i la Directiva
89/429/CEE per a les instal·lacions existents. Espanya les incorporà
al seu dret intern amb retard al setembre de 1992 (Reial decret 1088/92).
L'adopció d'aquestes directives va suposar un procés de
modernització de les instal·lacions d'incineració
de residus en el context europeu, tant per a les noves instal·lacions
com per a l'adaptació de les existents, que va acabar aproximadament
l'any 1997. Aquestes directrius impliquen també l'extensió
de la normativa alemanya de l'any 1986 per a aquest tipus d'instal·lació
al conjunt de la Unió Europea, tot i que Alemanya va modificar
la seva normativa durant l'any 1990, adoptant límits i condicions
més exigents.
Al desembre de 1994, la UE va adoptar la Directiva 96/67/CE relativa a
la incineració de residus perillosos, que implicava també
l'extensió de la normativa alemanya de l'any 1990 per a la incineració
dels residus perillosos al conjunt de la Unió Europea. Espanya
la va traslladar per mitjà del Reial decret 1217/97 al juliol de
1997, que modifica parcialment el Reial decret 1088/92.
Catalunya havia aprovat al novembre de 1994 el Decret 323/94 d'aplicació
tant per a residus municipals com per a residus perillosos, que ja incorporava
el contingut de la Directiva 94/67/CE.
A l'últim, l'any passat la UE va adoptar la Directiva 2000/76/CE
relativa a la incineració de residus, que actualitza les anteriors
i la qual no fa distinció entre la incineració de residus
municipals i perillosos. Ha de ser incorporada al dret intern dels estats
membres abans del 28 de desembre del 2002. Té prevista la seva
entrada en vigor per a les noves instal·lacions al desembre de
l'any 2002 i per a les instal·lacions existents al desembre del
2005. Aquesta directiva implica els límits d'emissió a l'atmosfera
més exigents que hi ha avui dia a escala mundial per a qualsevol
tipus d'instal·lació. Implica també l'adopció
de límits d'emissió per als òxids de nitrogen i una
reducció substancial en l'emissió de metalls pesants. De
nou, també suposa estendre a tota la UE la normativa alemanya d'incineració.
A la taula núm. 2 es pot veure la important evolució de
reducció que han tingut a la UE i a Espanya en els darrers 25 anys
els valors límit d'emissió.
Als Estats Units, la primera legislació específica data
de l'any 1970 i implica límits d'emissió exclusivament per
a l'emissió de partícules. La segona data de l'any 1990
i està actualment vigent, tot i que és menys exigent que
la legislació de la UE. L'any 1994 es publicà l'esborrany
d'una nova legislació que encara no ha estat adoptada.
Per il·lustrar l'efecte progressiu d'aquestes reduccions en els
valors límit d'emissió, s'ha calculat quina seria la dispersió
que tindrien aquestes emissions per a una incineradora de deixalles de
1.000 t/dia, així com la capacitat de depuració de les actuals
tecnologies de depuració dels gasos de combustió. Com a
contaminant s'han considerat les partícules en suspensió
que és on hi ha associades la majoria de les dioxines que s'emeten
(vegeu figures pàg. següent). Es pot veure fàcilment
l'avenç que va representar la legislació de l'any 1989,
i que amb la legislació del 2000 i la tecnologia actual que ja
s'està aplicant s'està afrontant una situació d'emissió
quasi nul·la.
Tecnologies
d'incineració
La incineració
de residus requereix una gran atenció en el nivell de domini de
les condicions de combustió. Una bona combustió es regeix
per la regla anomenada de les "3 T": temperatura, temps de
resistència i turbulència. Aquests paràmetres
generalment es fixen en el moment de la concepció del forn, però
el que l'explota conserva el domini de la temperatura fent variar la càrrega
tèrmica i el domini del cabal d'aire de combustió. La mala
regulació d'un d'aquests paràmetres pot generar condicions
de funcionament inadequades.
A causa de la composició heterogènia de les deixalles domèstiques,
el procés de combustió es desenvolupa en condicions d'excés
d'aire (la legislació exigeix un mínim d'un 6% d'oxigen
en excés). Durant la combustió, el carboni que contenen
les deixalles es transforma en CO2. D'aquesta manera, un defecte d'oxigen
podrà generar monòxid de carboni (CO) per combustió
incompleta del carboni. De la mateixa manera, un defecte d'oxigen provocarà
la generació de partícules incremades i productes incomplets
de combustió (PIC).
Per a l'aplicació d'aquest sistema de tractament, és necessari
que aquests tinguin un poder calorífic inferior, superior a les
1.400 kcal/kg, per tal d'assegurar-se l'autocombustió. En els incineradors
de petita capacitat, cal incorporar-hi combustible addicional que acostuma
a ser habitualment fuel o propà, tot i que també s'utilitza
GN.
Per a això,
els residus urbans són descar-regats en una fossa d'emmagatzematge
temporal, en depressió atmosfèrica respecte de l'exterior
per tal d'evitar l'aparició de males olors a les zones pròximes
a la instal·lació. Posteriorment són conduïdes
a un forn on es cremen a una temperatura mínima de 850 ºC
durant almenys dos segons en presència d'un 6% d'oxigen, com a
mínim després de la darrera injecció d'aire de combustió.
Els elements i els equips principals que configuren una incineradora
de residus domèstics són els següents:
a) una zona de descàrrega i emmagatzematge;
b) una zona d'alimentació del forn, per mitjà d'una
tremuja normalment;
c) un forn i la seva càmera de combustió per assegurar
una completa destrucció dels compostos orgànics;
d) una zona de recollida i d'extracció d'escòries;
e) un sistema de refrigeració i la caldera per a la recuperació
d'energia (en incineradores amb capacitat > 140 t/dia);
f) una zona de depuració dels gasos de combustió;
g) una zona de magatzem d'escòries i cendres, o altres
productes recollits en els processos de depuració;
h) i la zona final d'evacuació dels gasos depurats a l'atmosfera
(ventilador i xemeneia).
El forn no solament constitueix l'element suport de la combustió
(ja sigui per mitjà de graelles o per mitjà de forn rotatiu),
sinó que també fa que les deixalles avancin i es girin,
cosa que permet la barreja de l'aire primari amb els residus per tal
de garantir una bona barreja del combustible i del comburent.
A la zona del forn
es poden considerar tres fases:
1) fase d'assecament: la seva durada depèn de el calor radiativa
existent, del grau de barreja de les deixalles i del seu airejament;
2) fase de combustió pròpiament , i
3) fase d'acabament postcombustió, la graella està
coberta per les escòries.
La càmera de postcombustió té com a funcions principals:
- permetre la barreja
íntima entre l'aire i els gasos parcialment cremats, a fi d'obtenir
una combustió completa.
- per radiació,
escalfar i assecar les deixalles i permetre, per la seva gran inèrcia
tèrmica, el manteniment de la temperatura necessària per
a la correcta combustió dels gasos.
Entre els tipus de forns per a residus municipals es poden assenyalar
essencialment:
- Forns de graella
(d'avanç, de corrons, etc.)
- Forns rotatius
- Llit fluïditzat:
aquesta tecnologia s'utilitza molt al Japó; a Europa és
a Suècia especialment on més s'ha aplicat (és un
procediment avançat utilitzat en plantes termoelèctriques
de carbó polvoritzat, fangs i en la combustió de biomassa).
En els gasos de combustió de la incineració de residus
urbans es poden trobar:
- Gasos tals com
el CO2, H2O, N2 i l'oxigen no utilitzat en la combustió.
- Partícules
de pols més o menys fines la concentració de les quals
abans de la seva depuració és d'aproximadament de 5 a
10 g/Nm3. Aquestes partícules de pols estan constituïdes
essencialment per sals minerals o metàl·liques, i en ocasions
per partícules incremades.
- gasos procedents
de la composició de residus incinerats, principalment es tracta
de clor, àcid clorhídric, òxids de sofre i de nitrogen
i de compostos orgànics incremats.
El contingut d'aigua dels residus és, de vegades, molt important,
aproximadament del 50%. Aquesta aigua, que constitueix un llast tèrmic
ja que consumeix calories en la seva evaporació, té influència
sobre els equilibris químics implicats en les reaccions de combustió.
D'aquesta manera, com més augmenta la concentració del vapor
de l'aigua i la temperatura, més disminueix la concentració
de clor gasós, a causa de l'equilibri de DEACON.
Les escòries (ceràmiques, terres, vidre, objectes metàl·lics,
etc.) s'acostumen a refredar amb aigua i s'extrauen de la fossa de descàrrega
per mitjà de transportadors continus. Estan formades, principalment,
per òxids metàl·lics i silicats, a més de
quantitats menors de carbonats, clorurs i sulfats, així com alumini,
calci, sodi, ferro (a Catalunya, la seva valoració està
reglamentada per la Generalitat per mitjà de l'Ordre de 15-2-1996
sobre valorització d'escòries, per al seu aprofitament com
a ferm de vies públiques). La fracció metàl·lica
fèrria continguda a les escòries s'ha d'extraure i reciclar,
i, d'aquesta manera, es millora la manejabilitat i la utilització
posterior de la fracció d'escòries restant.
El reciclatge de la fracció fèrria és elevat; en
canvi el reciclatge del gruix de les escòries també es recicla
en els diferents països europeus, però en percentatges més
limitats (50% a França i Alemanya; 70% a Dinamarca, i 100% a Holanda).
Les cendres o residus de depuració estan compostos també,
en gran part, per òxids metàl·lics i silicats. Tenen
la consideració de residus perillosos i han de ser dipositats en
un abocador controlat. Estem parlant d'un 2-4% de la quantitat de residus
incinerats.
En la primera generació d'incineradores de residus urbans (anys
seixanta), es van ser servir com a sistemes de depuració dels gasos
de combustió: filtres electrostàtics (majoritàriament)
i torres de rentat (en menys quantitat). Aquests sistemes eren clarament
insuficients com a sistemes de depuració dels gasos de combustió.
A les incineradores de segona generació (essencialment a partir
de finals dels anys vuitanta), els sistemes de depuració dels gasos
de combustió que s'han d'utilitzar per assolir els límits
establerts en alguns països europeus (Alemanya, Holanda, p. ex.)
i a la Directiva de la CEE, són diversos:
_ Processos de rentat en sec. Els rentats per via seca es fan
per mitjà de la injecció de cal en un reactor, amb posterior
filtració en un filtre electrostàtic o de mànigues.
_ Processos de rentat semisecs (o semihumits). En els processos
de rentat semisecs (o semihumits), la cal és utilitzada en forma
de beurada, cosa que permet una millor reactivitat de la cal i un refredament
dels gasos per evaporació de l'aigua de dilució de la
cal. Els sistemes de filtració són els mateixos.
_ Processos de rentat per via humida. Es descomponen en dues
fases: a) tractament de les partícules en suspensió per
mitjà de filtres electrostàtics, i b) tractament dels
gasos per mitjà de columnes d'absorció.
En el disseny de les calderes de recuperació és fonamental
la selecció del tipus de caldera que s'ha d'utilitzar en funció
dels requisits d'operació (balanç tèrmic de la instal·lació)
i els espais disponibles. L'objectiu ha de ser garantir un funcionament
factible i continu de la caldera, amb l'aprofitament òptim de la
calor dels gasos de combustió i amb un consum energètic
dels equips auxiliars mínim, complint alhora amb les limitacions
imposades a les emissions a l'atmosfera.
Són essencialment dos els factors que determinen l'aprofitament
de la calor generada en procés d'incineració.
- La recuperació
de la calor per a la generació del corrent elèctric, de
vapor de producció o de vapor de calefacció amb la finalitat
preliminar de recuperar el potencial energètic que tenen alguns
residus i, a més, reduir els costos d'explotació de les
mateixes plantes d'incineració.
- El refredament
dels gasos de combustió produïts al forn a temperatures
acceptables per a la seva depuració i descontaminació
posteriors.
Un balanç
tèrmic mitjà en una incineradora pot tenir els valors
següents, essent la base de càlcul respecte del 100% de
l'entrada:
- 18% de pèrdues
a la zona de combustió i caldera
- 0,8% de pèrdues
en el turbogenerador
- 48,2% en la refrigeració
(aerocondensador)
- 6% autoconsum
-
27%
producció d'energia elèctrica
Emissió
de dioxines
En tots els processos
de combustió, quan hi ha presència d'àtoms de clor,
es poden produir dioxines, en més o menys quantitat segons com
tingui lloc aquest procés. La incineració de residus municipals
fou amb anterioritat als anys noranta una de les principals fonts d'emissió
de dioxines, però, atesa l'exigència legal de limitar-ne
l'emissió i l'adopció de mesures tecnològiques, avui
dia la seva emissió s'ha reduït fortament (vegeu taula núm.
3). Les emissions de dioxines a les incineradores espanyoles ha disminuït
per un factor de 17 entre l'any 1997 i 1999.
Avantatges
i inconvenients
Les plantes d'incineració
de deixalles presenten davant els altres sistemes de tractament de residus
urbans els avantatges següents:
- Recuperar l'energia
tèrmica continguda a les deixalles, obtenint més vapor
i/ o electricitat
- Reciclar aproximadament
el 20% dels materials cremats (escòries)
- Important disminució
del volum de deixalles (= 90%)
- Important reducció
del pes de les deixalles (= 75%)
- Costos operacionals
moderats o baixos en el cas que s'incineri amb recuperació d'energia
- Utilització
de terrenys limitada
- Pot tractar qualsevol
tipus de residu si el seu poder calorífic és adequat
- Permet el reciclatge
dels materials ferris continguts a les deixalles
- Permet la reutilització
de les escòries com a material en la construcció de carreteres
Com a inconvenients
es poden considerar:
- No suposa un sistema
de disposició total, necessita un condicionament per a les escòries
(si no són reciclables) i especialment per a les cendres o sòlids
de depuració
- Alta inversió
econòmica inicial
- Costos operacionals
elevats en el cas que s'incineri sense recuperació d'energia
- Exposició
a aturades i avaries
- Flexibilitat limitada
per adaptar-se a variacions estacionals de la generació de residus
o necessitat d'un sobredimensionament
- Necessita sistemes
de control i prevenció per als gasos de combustió
- Acceptació
pública limitada
Altres sistemes de tractament, el compostatge i la biometanització,
tenen el greu inconvenient que tan sols es poden aplicar a determinades
fraccions de les deixalles, a la fracció biodegradable, que actualment
es pot quantificar com d'aproximadament el 40% del total al nostre país.
Com a conseqüència, tot i considerant les fraccions directament
reciclables, encara pot quedar una fracció d'aproximadament també
el 40% per disposar.
Aquesta fracció, que com se li ha extret la part més humida,
encara que també és cert que se li han retirat fraccions
combustibles, ha augmentat el seu poder calorífic (al voltant dels
2.300 kcal/kg). Com a conseqüència, no té gaire sentit
que aquesta fracció residual sigui abocada quan pot ser aprofitada
energèticament i consumeix, a més, menys territori.
De fet, es poden comparar diferents models de gestió de residus
municipals, pel que fa al potencial de cada un d'aquests en la seva contribució
a l'emissió de gasos que incrementen l'efecte hivernacle (vegeu
figura núm. 2). S'observa clarament que els models de gestió
integrats són els que presenten un factor d'emissió menor,
especialment quan s'hi incorpora la incineració de la fracció
residual.
Conclusions
Cal assenyalar que
les crítiques que s'han fet i es continuen fent a la incineració
de residus tenien la seva justificació en les instal·lacions
que van funcionar fins a la fi dels anys vuitanta, però a partir
d'aquell moment, especialment a la Unió Europea en què es
van adoptar límits estrictes d'emissions a l'atmosfera, han perdut
raó de ser.
Amb l'adopció de la darrera directiva comunitària de l'any
2000, es pot afirmar que la incineració de residus és l'activitat,
tant industrial com d'infraestructura, que està sotmesa als límits
d'emissió a l'atmosfera més exigents.
Tenint en consideració el fort procés d'urbanització
al qual la humanitat està sotmesa en aquests moments, i que totes
les perspectives indiquen que, en aquest segle que acaba de començar,
s'intensificarà, la incineració constitueix avui dia una
de les alternatives clares que hi ha per a la gestió del residus.
Amb tot, el seu ús no s'ha de considerar com una solució,
sinó com un element base dins d'un sistema integrat de gestió
de residus municipals, que aprofiti els avantatges que ofereixen els diferents
sistemes de tractament de deixalles i que intenti evitar els inconvenients
de cada un d'aquests.
Un altre aspecte important que s'ha de considerar, no tan sols en la incineració,
sinó en tots els sistemes de tractament de deixalles, és
que han de respondre als màxims criteris d'una gestió de
qualitat.
|
