Sumari

1. El model de conjunció en català i l’impacte de la llengua vehicular d’ensenyament
2. Les llengües als patis de les escoles de primària
2.1. El projecte escola i ús
2.2. Les tries lingüístiques a l'hora del pati
2.3. Dades declarades, dades observades: entre la percepció i la realitat
3. Els factors explicatius de les tries lingüístiques
3.1. El paper de la llengua familiar i les xarxes socials en les tries observades
3.2. La relació entre els usos lingüístics i les competències
3.3. Condicions lingüístiques ambientals del centre i de la docència
3.4. El pes de les variables: anàlisi multivariant
4. Síntesi i conclusions
5. Bibliografia

1. El model de conjunció en català i l’impacte de la llengua vehicular d’ensenyament

Entre els anys 80 i 90 del segle passat, Catalunya va transformar el seu model lingüístic escolar fins a implantar de manera majoritària el model de conjunció en català, basat en l’escolarització conjunta de l’alumnat amb independència de la seva primera llengua i en l’adopció del català la llengua vehicular normal de l’ensenyament (Vila 2000, en premsa). En termes generals, els agents educatius i socials implicats en el projecte preveien que aquest model lingüístic escolar faria créixer el coneixement de la llengua catalana entre l’alumnat i, de retruc, impulsaria la utilització d’aquest idioma en les pràctiques lingüístiques informals de les noves generacions.

El grau d’implantació actual del model de conjunció en català és objecte de polèmica, però en termes generals pot afirmar-se que, si més no des de començament dels anys 2000, aquest model és àmpliament predominant a l’educació primària i majoritari, tot i que amb amplíssimes excepcions, a secundària obligatòria i postobligatòria (Vila [coord.] 2006). En aquest context, diversos estudis permeten ponderar quin està essent l’impacte de l’adopció del català com a llengua d’ensenyament en coneixements i usos. Els resultats, tot i que gens negligibles, mostren ombres significatives pel que fa a les expectatives generades en relació amb el paper de la llengua vehicular d’ensenyament.

D’una banda, pot afirmar-se que el coneixement del català entre joves i adolescents s’ha incrementat significativament en relació amb les generacions anteriors en les quatre habilitats d’entendre, saber parlar, saber llegir i saber escriure (Vila 2005). Ara bé, tot i aquest increment, el domini del català en les noves generacions continua essent més precari que el domini del castellà i, sobretot, amb més variació que en el cas d’aquella llengua; això és així especialment per raó de la llengua inicial, ja que els catalanoparlants tendeixen a mostrar més domini del castellà que no pas els castellanoparlants del català (cf. Arnau 2004). En aquest sentit, diversos estudis recents coincideixen a assenyalar mancances importants en la competència lingüística de la població escolar catalana. Així, per exemple, l’avaluació de les competències bàsiques de l’alumnat de 4t de primària a Catalunya ha donat us resultats més aviat negatius de les capacitats lingüístiques dels infants escolaritzats a Catalunya (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu 2007a). Segons aquestes proves, el percentatge d’infants que assoleixen les competències fixades en comprensió, oral i lectora, en llengua catalana, es troba al voltant del 80%; en expressió escrita, els resultats davallen en picat, per situar-se en poc més del 50%. .

Un altre dels estudis que ha alertat sobre els baixos resultats en competències lingüístiques en català és l’informe PISA 2006 (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu 2007b, Fundació Jaume Bofill 2008). Segons aquesta edició de l’informe, els nivells de comprensió lectora de l’alumnat de 15 anys de Catalunya se situen per sota dels de l’alumnat de la Unió Europea i de l’OCDE, per sota de diverses comunitats autònomes espanyoles, i només lleugerament per sobre de la mitjana espanyola. Les dades d’aquest informe assenyalen molt especialment el pes de les noves immigracions en el panorama educatiu a Catalunya. En aquest cas, l’informe palesa que els esforços adreçats a la incorporació lingüística de la població nouvinguda no estan donant els fruits desitjats, ja que la puntuació en comprensió lectora de l’alumnat no nadiu a Catalunya és, comparativament, la més baixa de tots els països de la mostra.(1)

Finalment, un altre dels estudis recents sobre les competències lingüístiques de l’alumnat català és l’Enquesta Sociodemogràfica i Lingüística (2006) del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya (2008). Aquesta enquesta posa de manifest, entre altres coses, que en termes de competència declarada, l’alumnat de secundària de Catalunya se sent més competent en castellà que en català, tot i que, en bona part, el català hagi estat la seva llengua predominant d’escolarització.

Pel que fa a l’ús del català entre la població escolar, el panorama resulta també complex i no necessàriament positiu per a la llengua catalana. D’una banda, i en termes demolingüístics, diversos estudis assenyalen que a Catalunya, el nombre d’infants que tenen el català com a llengua inicial creix en termes absoluts de manera lenta però continuada i que cada vegada hi ha més parelles lingüísticament mixtes que transmeten el català als fills, fins i tot a la Regió Metropolitana de Barcelona (Galindo i Rosselló 2003, Torres 2003, 2005, Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu 2008). Ara bé, aquest increment en termes absoluts no es veu traslladat en un creixement efectiu de l’ús del català fora de la llar, i això tant perquè l’arribada de noves immigracions hispanòfones i al·loglotes minoritza demogràficament el català, com pel fet que les normes d’ús continuen afavorint-ne la postergació en les interaccions entre catalanoparlants i no catalanoparlants. En aquest sentit, les pràctiques lingüístiques informals d’infants i joves han estat objecte de diverses recerques (vegeu-ne una síntesi a Vila i Galindo 2008 i a Vila i Gomàriz (eds.) 2008). Malauradament, poques d’aquestes recerques tenen com a àmbit d’estudi tot Catalunya. D’aquestes, podem destacar el projecte Escola i Ús, centrat en l’últim curs de l’educació primària (Vila i Vial 2003, Galindo 2006, Vila i Galindo 2006, Galindo i Vila 2008), l’estudi de Vial i Canal (2002), desenvolupat entre l’alumnat de 9 i 10 anys, i l’Enquesta Sociodemogràfica i Lingüística 2006, del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya (2008), aplicada al final de l’educació secundària obligatòria. En els apartats següents aprofundirem sobretot en els resultats més rellevants que poden extreure’s del projecte Escola i Ús, (2) l’únic de tots tres que es basa en comportaments lingüístics observats.