Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Hivern 2009


De les pràctiques monolingües familiars a la identificació bilingüe: el cas dels preadolescents de Mataró i la Franja(1) , per Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i Natxo Sorolla

   

En aquest article es presenten dades sobre la relació entre la llengua amb els progenitors i la llengua d’identificació en la població preadolescent de Mataró i la Franja. En concret, s’investiga la manera com diferents variables sociolingüístiques intervenen en aquesta relació per tal de crear dos subgrups lingüístics: un grup que té pràctiques monolingües familiars en castellà i s’identifica amb la mateixa llengua; i un altre que, malgrat tenir un entorn familiar també monolingüe, té una identificació bilingüe. S’analitzen diverses variables sociolingüístiques (competència oral, xarxes socials, actituds, autoconfiança i llengua amb els germans) per tal de predir la pertinença a un grup o a l’altre. Els resultats indiquen que les xarxes socials entre iguals és la variable que millor permet discriminar la llengua d’identificació dels individus.

Versió per imprimirversió per imprimir en PDF. (220 kb)

         
  in English    

 

Sumari

1. Introducció

En aquest estudi s’investiga la relació entre la llengua que parlen els preadolescents en el seu entorn familiar (llengua amb progenitors) i la llengua que identifiquen com a seva (llengua d’identificació). En concret, es presenten dades de l’alumnat de sisè de primària (11-12 anys) de les escoles de Mataró i la Franja i s’investiga la manera com diferents variables sociolingüístiques poden contribuir a explicar la llengua amb què s’identifiquen aquests joves participants. L’estudi parteix d’una constatació: hi ha un nombre de nens i nenes que parlen amb els seus pares en castellà (entorn familiar monolingüe) però que no necessàriament s’identifiquen exclusivament amb aquesta llengua (identificació bilingüe). Així doncs, en l’article s’examinen possibles variables que poden explicar aquest canvi. En concret, es proporcionen dades sobre la competència oral en català, les llengües de les xarxes socials dels participants, les actituds lingüístiques, la llengua emprada amb els germans i les germanes i l’autoconfiança lingüística. Les dades descriptives de cadascuna d’aquestes variables dibuixen un panorama en què l’entorn sociolingüístic de Mataró i de la Franja determinen algunes diferències (per exemple, la competència en català és més alta a Mataró que a la Franja). Alhora, però, s’observen algunes semblances en totes dues àrees (per exemple, l’ús estès del castellà en les xarxes socials de l’alumnat). Mitjançant la tècnica estadística de l’anàlisi discriminant s’analitza quines variables de les estudiades (competència oral, xarxes socials, actituds, autoconfiança i llengua amb els germans) permeten predir millor la llengua d’identificació. Els resultats de la mostra indiquen que les xarxes socials de l’alumnat de sisè de primària és la variable que millor permet discriminar la llengua d’identificació.

2. Llengua d’identificació i llengua amb progenitors

Explicar la manera com els parlants multilingües posen en funcionament les diferents llengües i els diversos nivells de competència que en tenen és una tasca complexa a causa del fet que hi ha multitud de factors que intervenen en l’explicació dels usos en contextos plurilingües. Els diferents models teòrics han intentat fer explícits els factors que hi intervenen, particularment per a aquells casos en què una de les varietats lingüístiques de l’entorn sociolingüístic és més feble. Per exemple, en el ja clàssic marc teòric de la reversibilitat del canvi lingüístic, Fishman (1991, 2001) va emfasitzar el paper de la família i la transmissió lingüística familiar com a factors cabdals del manteniment d’una llengua en perill (vegeu Boix & Vila, 1998; Comajoan, 2005). Altres marcs teòrics –més de caire psicològic que no pas social—se centren en factors situacionals i personals (per exemple, el model de la Voluntat de Comunicar de MacIntyre et al., 1998). En aquest treball s’estudien algunes de les variables d’ambdós marcs teòrics a l’hora de poder explicar algunes discrepàncies sobre la llengua familiar i la llengua d’identificació dels preadolescents de Mataró i la Franja durant l’any 2007.

2.1. Llengua i identitat

La relació entre la llengua que parla un individu i la seva identitat són inseparables (Tabouret-Keller, 1997, p. 315).(2) Aquesta inseparabilitat fa que l’estudi de la relació entre llengua i identitat sigui particularment complexa perquè, d’una banda, tal i com afirma Tabouret-Keller, les identitats no són homogènies sinó que “en qualsevol moment una identitat d’una persona és un conjunt heterogeni compost de tots els noms d’identitats, donades o acceptades per la persona” (p. 316). D’altra banda, a conseqüència de l’heterogeneïtat de les identitats, també és possible (re)negociar-les (Pavlenko & Blackledge, 2004).

A l’hora d’explicar l’estreta relació entre llengua i identitat, Tabouret-Keller dóna dues raons. Una primera, de caire psicològic, ve motivada per la identificació de l’individu amb l’ús de la llengua mitjançant la relació amb els progenitors o per la imitació que fa un individu del comportament d’un altre. La segona està relacionada amb els aspectes legals explícits i implícits que regulen l’ús i el coneixement de llengües en contextos específics.(3)

La relació psicològica s’estudia en aquest treball a partir de dades sobre la llengua amb què s’identifiquen els individus i la llengua que utilitzen en l’entorn familiar (llengua amb els progenitors). Obtenir dades sobre aquestes dues variables a través d’un qüestionari sociolingüístic per escrit tal i com s’ha fet en aquest treball és necessàriament problemàtic perquè no permet observar la manera com els individus posen en funcionament l’aspecte dinàmic de la identitat. Ara bé, el fet que a les possibles respostes es donessin diverses possibilitat combinatòries de llengües fa que en certa manera es tingués en compte aquest aspecte dinàmic (vegeu la secció de metodologia).

En aquest estudi, s’estudien dues variables més de caire psicològic que estan estretament relacionades amb la dimensió psicològica que s’estableix entre llengua identitat: les actituds lingüístiques i l’autoconfiança lingüística. Les actituds són “una disposició a reaccionar favorablement o desfavorable ves una classe d’objectes” (Garrett et al, 2003, p. 3); en el cas que ens ocupa els “objectes” són les llengües. Tal com afegeixen Garrett et al., les actituds tenen una estructura tripartita: tenen un component cognitiu (creences sobre les llengües), un component afectiu (sentiments i emocions sobre les llengües), i un component comportamental (predisposició a actuar de certa manera) (Lasagabaster, 2003).

Mentre que el constructe "actitud" està ben estudiat en sociolingüística catalana, l'autoconfiança lingüística no s’ha tractat en els estudis sociolingüístics del català. L'autoconfiança es defineix com “la relativa falta d'ansietat quan s'usa una L2 juntament amb la creença que es pot dur a terme lingüísticament la situació en L2” (Rubenfeld, et al., 2006). Segons diversos estudis de Clément i els seus col•laboradors, l’autoconfiança és un constructe clau a l'hora d'explicar l'ús d'una segona llengua i la identificació d'un individu amb el grup de segona llengua. A grans trets, els estudis de Clément han mostrat el següent: “el contacte o la confiança en una segona llengua porta els individus a identificar-se amb la comunitat de L2. Aquest procés, alhora, porta els individus a representacions més positives de la cultura L2. En el dia a dia, aquests estudis suggereixen que aprendre una L2 pot influir positivament en les relacions intergrupals. En el context d'aprenentatge d'una L2, trobem una identificació mes gran amb aquella comunitat, que, alhora, ens porta a sentir-nos més positius sobre la comunitat” (Rubenfield, et al., 2006, p. 627).

Finalment, aquest estudi incorpora l’ús de llengües en xarxes socials com a possible variable que pugui explicar la identificació amb llengües específiques. Tal com explica Tabouret-Keller (1997), el component psicològic ve donat tant per la relació amb els progenitors com per la imitació que es fa del comportament dels altres. L’anàlisi de les xarxes socials aporta una visió relacional a la realitat social (Molina, 2005); és a dir, de les relacions que manté l’individu amb la resta dels individus del seu entorn. Mentre que les ciències socials clàssiques s’assenten en l’estudi dels atributs individuals, com ara el gènere, l’edat o el nivell d’estudis, l’anàlisi de xarxes socials se centra en les relacions entre individus. Per tant, el principal objecte d’estudi de les xarxes socials són els atributs de la interacció entre individus, tal com l’existència de relació, la fortalesa d’aquesta relació o les qualitats de la mateixa. En tot cas, la visió atributiva i la visió relacional es complementen en l’anàlisi sociològica o psicològica.

   


  1 de 9