|
5.
Els replegaments retòric i ètic
A part de la desafecció com a característica
comuna, hi ha dos “replegaments” més que permeten
percebre dues tendències a la reinterpretació que
es fa de la política a partir d’aquesta desafecció
compartida. Val a dir que són tendències que operen
sobretot entre el gruix principal dels joves, però no entre
tots ells. Ni la minoria dels joves més allunyats de la política,
ni la minoria dels joves més compromesos es veurien afectats
per aquests replegaments, que hem anomenat replegament retòric
i replegament ètic.
Per replegament retòric entenem la tendència
que l’escepticisme amb què es mira la política
i els polítics no dugui a un allunyament total, sinó
a la reducció del camp d’acció política
a l’àmbit dels debats i discussions informals. Els
joves replegats retòricament són aquells
que parlen de política, que la comprenen, però que
limiten la seva acció política al debat amb els amics
i a la crítica informal. Entre alguns joves aquest replegament
retòric pot considerar-se fins i tot una forma d’acció
transformadora; en d’altres, un desfogament necessari.
En canvi, el replegament ètic és
aquell que trasllada l’acció política al terreny
de les petites accions quotidianes. Ja sigui per desconeixement
del camp polític, ja sigui per desencantament, la conceptualització
que es fa de l’acció política remet a aquella
idea del pensa globalment, actua localment. La conducció
ètica de la pròpia vida quotidiana és vista
com la millor forma d’acció transformadora global.
6. Els posicionaments juvenils en
el camp polític
Fins aquest moment hem repassat les principals aportacions referides
a les actuacions i percepcions polítiques dels joves catalans.
Hem vist com la política és reconceptualitzada entre
els joves a través de quatre replegaments: a) el replegament
simbòlic, que fa de l’activisme polític de baixa
intensitat – aquell que fan bona part dels joves - un llenguatge
en l’autoposicionament identitari com a jove i com a individu;
b) el replegament lúdic, que reubica els temps, els espais
i els objectes de la política entre el gruix de la minoria
dels joves activistes polítics; c) el replegament retòric,
que reclou la política en un sentit més restringit
a una temàtica de debat i discussió des d’un
distanciament escèptic i desencantat; i d) el replegament
ètic, que resitua el camp on és possible l’acció
política en el terreny del comportament quotidià èticament
correcte. Més enllà d’aquests replegaments,
hi ha també un grup considerable de joves que se situen en
la desafecció i la passivitat política més
estricta.
L’aproximació que hem fet al camp polític, a
través d’aquesta anàlisi, és més
interpretativa que no pas descriptiva. Més que trobar i radiografiar
diferents tipus de joves, hem volgut aproximar-nos a les transformacions
de fons que pateix el camp polític des del punt de vista
de les percepcions i les actuacions juvenils.
En el present apartat volem fer aquesta aproximació més
descriptiva. Volem apropar-nos a una tipificació juvenil
que situï els diferents col·lectius juvenils que podem
trobar en funció del seu posicionament en el camp polític,
tal com s’ha fet en la investigació que inspira el
present article. En la recerca hem elaborat un mapa de les posicions
juvenils dins de la participació i la política través
d’una anàlisi de correspondències.
Les diferents variables considerades per realitzar el mapa de posicionaments
han estat: a) Intensitat i tipus d’actuació política
no electoral; b) Afecció política; c) Interès
per allò que passa en els aspectes social i polític
en diferents àmbits territorials; d) Hàbits ètics;
e) Pràctica electoral; f)Percepció d’efectivitat
de diferents pràctiques polítiques; g) Posicionament
en l’eix ideològic; h) Posicionament en l’eix
d’adscripció nacional; i) Participació actual
en entitats, grups i associacions.
En el mapa de posicionaments resultant hi situem 7 tipus de joves.
És la tipologia de síntesi sobre els posicionaments
juvenils en el camp polític. El nivell de diferenciació
d’alguns dels tipus entre si – especialment els intermitjos
- és força baix, i aquesta és una primera consideració
a retenir. El tipus 1 – hem optat per no posar etiquetes a
cada tipus per no reificar-ne una caracterització excessivament
forçada - de joves (11,2%) es diferencia per ser especialment
actiu i pròxim a la política – si bé
no per això menys crític amb els polítics;
és aquesta una característica transversal que s’expressa
amb matisos diferents -, i el tipus 2 (17,7%) mostra un nivell d’activitat
i proximitat mitjà. Els tipus 3 (14,7%) i tipus 4 (20%) es
caracteritzen per mostrar una proximitat i activisme considerablement
menor – actes molt puntuals, proximitat parcial a la política
-, i els altres tres tipus exhibeixen per un distanciament molt
major envers la política, que sembla derivar en un allunyament
radical i amb connotacions de resistència simbòlico-ideològica
en el tipus 6 (13,4%), i en canvi en un allunyament per manca d’aptitud
cognitiva en el tipus 7 (10,6%) – que és aquell on
hi trobem una proporció notabilíssima de joves d’origen
estranger.
Taula 1. Posicionaments juvenils en
el camp polític.
Percentatges. Catalunya 2005
|
% |
Tipus 1 |
11,2% |
Tipus 2 |
17,7% |
Tipus 3 |
14,7% |
Tipus 4 |
20,0% |
Tipus 5 |
12,5% |
Tipus 6 |
13,4% |
Tipus 7 |
10,6% |
Total |
100% |
D’altra banda la distribució en l’estructura
social de les posicions i disposicions juvenils envers la política
no és equitativa. En termes generals, ens trobem que un major
nivell d’estatus per adscripció familiar (recollida
sobretot a través del nivell d’instrucció dels
pares) i/o per adquisició personal (major nivell d’estudis,
professió més prestigiada) correlaciona amb una actitud
més propera a la política (també a la política
institucional), tant en les seves vessant objectives (actuacions
polítiques) com subjectives. A més, la correlació
és acumulativa, de manera que quan més ben posicionat
està l’individu a nivell d’estatus social a través
de les diferents variables, més fàcil és que
tingui actituds de proximitat a la política – que no
necessàriament de simpatia envers la política institucional.
Taula 2. Posicionaments juvenils
en el camp polític segons capital instructiu dels pares.
Percentatges. Catalunya, 2005
|
Capital instructiu
dels pares |
Tipologia de posicionaments |
Cap dels dos pares amb estudis postobligatoris
|
Almenys un pare amb estudis postobligatoris
|
Almenys un pare amb estudis universitaris
|
Total |
Tipus 1 |
15,0 |
33,9 |
51,1 |
100% |
Tipus 2 |
28,2 |
39,1 |
32,7 |
100% |
Tipus 3 |
30,3 |
34,6 |
35,1 |
100% |
Tipus 4 |
35,8 |
42,4 |
21,8 |
100% |
Tipus 5 |
48,4 |
36,1 |
15,4 |
100% |
Tipus 6 |
52,7 |
32,5 |
14,8 |
100% |
Tipus 7 |
34,0 |
33,0 |
33,0 |
100% |
Total |
34,7 |
36,7 |
28,6 |
100% |
Malgrat això, la innegable correlació entre estatus
i afecció política tendeix a ocultar que els joves
més propers (els del tipus 1) són una minoria
i, encara més, són també minoria entre els
joves de més estatus social. Així, la majoria dels
joves del tipus 1 han estudiat o estudien a la universitat,
i/o tenen pares que han estudiat a la universitat; però la
immensa majoria dels joves que estudien a la universitat, i/o tenen
pares que hi han estudiat, no els trobem en el tipus 1.
La mateixa reflexió podem fer relació amb tipus de
joves més radicalment desafectes. La majoria dels joves,
sigui quina sigui la seva posició estructural, els trobem
en les posicions intermèdies, en les tipologies objectivament
poc diferenciades.
En canvi, les diferències operen de manera molt intensa
a dos nivells. D’una banda, les minories més extremes
correlacionen clarament amb posicions d’estatus molt diferenciades,
de manera que la seva situació extrema, i per tant especialment
visible, “contamina” la percepció subjectiva
dels joves, que tendeix a una certa dicotomització maniqueista.
Els joves que s’autoperceben com a “compromesos”
tendeixen a estar en situacions d’estatus social privilegiades,
i identifiquen els joves “que passen” de política
com aquells que més es diferencien d’ells per la seva
actitud existencial. Així, per exemple, ens caracteritzaven
els joves “que passen” com aquells que comencen a treballar
més joves perquè volen guanyar diners tan aviat com
els és possible, o bé com aquells que només
tenen com a objectiu a la vida sortir de festa tot el cap de setmana.
Per contra, els joves en posicions de menor estatus social tendeixen
a veure els joves en situacions de més privilegi com aquells
que es comprometen en qüestions polítiques, si bé
aquest reconeixement no sempre és interpretat com una dedicació
altruista i desinteressada.
D’altra banda, aquest dibuix dicotòmic, que té
a veure amb la sobrevisualització dels tipus extrems de joves,
es correlaciona amb aquelles actuacions de baixa intensitat que
hem anomenat replegament simbòlic. El replegament
simbòlic, com ja havíem apuntat, opera en una dimensió
perceptiva que divideix el mapa mental juvenil en els joves “que
passen de tot” i els que no. És una divisió
que té relació amb el pla estructural, i posiciona
força els joves en funció del seu estatus. Val a dir,
això sí, que la situació no és d’una
dualitat posicional extrema, per la senzilla raó que bona
part dels joves no poden ser identificats inequívocament
amb posicions d’estatus elevades o baixes, sinó que
els trobem en situacions intermèdies. En tot cas, és
interessant com aquesta dualització juvenil tendeix a ser
interpretada en termes de posicionament ideològic pels joves
que s’autoperceben com a políticament actius (els simbòlicament
replegats), mentre que els joves més distanciats de la política
tendeixen a interpretar-la més en termes de la posició
pròpia i aliena dins de l’estructura social. Els primers
tendeixen a caure en un cert reduccionisme individualitzador (tot
assenyalant que els joves es divideixen entre els que es comprometen
o “passen” depenent de decisions personals), i els segons
en un reduccionisme ambientalista (tendeixen a interpretar que els
joves s’interessen o no per la política o per la participació
depenent del món en què es mouen, de qui són
els seus pares i de si han estudiat o no).
Com ja s’assenyala en el paràgraf anterior, els diferents
replegaments no són independents de la posició estructural
de les persones. Ja veiem com el replegament simbòlic,
tot i assenyalar pràctiques poc diferenciades, afecta el
gruix de la població juvenil que s’autopercep com a
compromesa i que es diferencia dels que “passen”. Una
part molt significativa dels joves universitaris activen aquest
replegament, que es correlaciona amb les altres posicions estructurals
que remeten a situacions existencials més afavorides. En
bona mesura podem identificar aquest replegament amb el tipus
2 de la tipologia de síntesi (tot i que també
amb el tipus 3, tipus 4, i fins i tot amb el tipus
5).
Els joves afectats pel replegament lúdic
són bona part de la minoria juvenil políticament
més activa. Són joves que podem identificar amb el
tipus 1 de la tipologia de síntesi (els més
actius i compromesos), i com en el cas anterior tendim a trobar-los
entre els joves amb posicions socials més afavorides. A més,
solen ser joves que s’identifiquen, en els eixos d’adscripció
ideològica esquerra-dreta i d’adscripció nacional,
amb les categories ser d’extrema esquerra, ser
només català, o ser ciutadà del món.
Quant al replegament retòric, remet
a una mena de desencantament polític que, si bé també
és correlaciona amb posicions d’estatus més
privilegiades, ho fa amb menys força que els dos replegaments
anteriors. El replegament retòric és més
present en joves que han passat per la universitat o que encara
hi són. És un replegament informat, que afecta els
joves que tenen la política com a tema de conversa –
i per a molts joves universitaris ho és -. Però també
es caracteritza per ser un replegament més masculí
que femení, més propi dels joves de més edat,
i més present a les grans ciutats – especialment Barcelona.
En canvi, el replegament ètic és més
fàcilment identificable en pobles de petites dimensions i
en les noies. Recordem que per replegament ètic entenem la
major preocupació per la incidència activa en les
petites qüestions quotidianes amb què l’individu
considera que posa el seu petit gra de sorra a la transformació
del món. El tipus d’actitud que comporta sintonitza
millor amb algunes característiques de l’habitus
femení tradicional – que roman com a substrat inconscient
en les formes de fer actuals - que no pas amb el masculí;
és per això en els replegaments retòrics i
ètics trobem una de les principals reminiscències
històriques de les desigualtats de gènere. La valoració
del treball invisible i quotidià remet a l’esfera privada
i domèstica, mentre que la manifestació discursiva
guarda una clara sintonia amb la presència pública
tradicionalment reservada als homes. Un altre àmbit on es
detecta aquesta mateixa distribució diferencial per raó
de gènere que guarda ressonàncies amb l’organització
tradicional de la vida en món públic-masculí
i món privat-femení el trobem en l’assumpció
de responsabilitats polítiques entre la minoria de joves
políticament més actius. El cert és que no
hi ha massa diferències en el percentatge de nois i noies
que pertanyen a grups d’activisme polític. Però
més enllà d’aquesta homogeneïtat aparent
– altrament reveladora de la creixent igualació entre
ambdós sexes- mentre que les noies tendeixen més a
assumir tasques invisibles, d’organització i de gestió
interna, els nois tendeixen més a l’assumpció
de tasques de representació pública de les institucions
i organitzacions on militen.
7. El català en el posicionament
polític juvenil
En la tendència dels joves a situar-se en
els grups més propers o més allunyats de la política,
hi ha un conjunt de variables que tenen un potent pes explicatiu.
Són les variables que remeten a la intensitat en l’ancoratge
de catalanitat dels subjectes.
Per “ancoratge de catalanitat” entenem aquelles variables
que tenen a veure amb elements objectius compartits que afavoreixen
que l’individu s’autopercebi i sigui percebut pels altres
com a integrant d’això tan controvertit que és
“la catalanitat”. En el marc de la nostra recerca, els
ancoratges són dos: la llengua parlada durant la infància
i la procedència personal i familiar dels joves (Catalunya,
resta d’Espanya o l’estranger). L’ancoratge de
catalanitat el marca l’ús preferencial del català
a la infantesa i haver nascut, el jove i/o els seus pares, a Catalunya;
és a dir, l’arrelament lingüístic i familiar
a Catalunya. És una apropiació del concepte de catalanitat
a què donem un sentit eminentment analític.
Per tant, volem advertir que és aquest un ús sui
generis del concepte catalanitat, que no té
res a veure amb les consideracions polítiques o normatives
sobre quins es poden considerar usos propis de la catalanitat i
quins no, més enllà de la llengua catalana. En aquest
sentit, defugim la demarcació de la catalanitat a partir
d’altres usos culturals, folklòrics i artístics.
Certament, hi ha usos culturals més fàcilment identificables
– i identificats per la majoria de la població - com
a catalans, però a parer nostre no són marcadors operatius
de catalanitat. A nivell social, hom pot ser considerat o no català
per part dels ciutadans – i per ell mateix- en funció
dels seus usos lingüístics, però no en funció
de si balla sardanes o no. Per tant, no considerem aquests usos
com a ancoratges de catalanitat no només per la seva difícil
operativització analítica, sinó també
per consideracions conceptuals.
Tampoc entenem per ancoratge de catalanitat el sentiment d’adscripció
percebuda, perquè el que volem percebre és aquells
elements adscrits a l’individu que el situen en una posició
de l’estructura social que no depenen d’ells, sinó
a les quals són adscrits més enllà de la pròpia
voluntat. Els usos lingüístics a la infantesa o la pròpia
procedència o la familiar no depenen de decisions subjectives,
per això són ancoratges. Amb tot, la catalanitat “flota”
més enllà d’aquests ancoratges objectius, de
manera que les persones poden percebre’s i ser percebudes
com a representants de la catalanitat més enllà de
la seva procedència o llengua d’infància, ja
sigui pels usos lingüístics que tinguin amb posterioritat,
ja sigui per la percepció subjectiva que tinguin de la seva
adscripció nacional i cultural.
En qualsevol cas, emprem la idea d’ancoratge perquè
hem observat que llengua d’ús a la infància
i la procedència expliquen posicionaments polítics
diferencials entre els joves. L’ancoratge de catalanitat explica
tant o més que l’estatus social les diferències
en les pràctiques i percepcions polítiques dels joves.
Així, tot el que en l’apartat anterior hem dit en relació
amb les variables que remeten a l’estatus social, opera igual
en relació amb les variables que ancoren els subjectes en
la catalanitat. A major nivell d’ancoratge, més possibilitats
hi ha que els joves estiguin propers a la política. El principal
interès d’això rau en el fet que part d’aquesta
influència és independent de l’estatus social,
mesurat sobretot a partir dels nivells d’instrucció
de les famílies i dels propis joves –i de la seva posició
laboral-. És a dir, que tot i que l’ancoratge de catalanitat
correlaciona amb l’estatus en l’explicació dels
posicionaments en el camp polític juvenil, part de la influència
de les variables d’ancoratge no es deuen a aquesta correlació.
És quelcom que l’anàlisi a partir dels models
de regressió permet posar de manifest.
|