Aquest factor diatòpic apareixia a l’obra de B. Montoya (1986) en l’estudi de les diverses variables enregistrades en els processos judicials dels textos procedents de tres zones: el Comtat d’Elda, la Vall de Novelda i l’Horta d’Oriola. Tres comarques disposades de nord a sud i que servien a l’autor per determinar l’arribada de les influències del castellà, que procedien del sud, com la forma verbal ha-hi o els elements lèxics llevar i sacar. En canvi, quan les innovacions procedien del cap i casal del Regne, aquestes s’expandien de nord cap a sud, com així s’esdevingué amb el canvi de la preposició ab>en i el morfema d’imperfet de subjuntiu às>ara. També trobem aquest mateix factor en l’obra d’A. Mas (1994) en l’anàlisi variacionista de la documentació eclesiàstica de l’edat moderna d’Elx, que és comparada amb la documentació eclesiàstica de la mateixa època de Barcelona –l’hipotètic referent lingüístic medieval– i de València –d’on provenen les influències lingüístiques a partir del segle XVI. D’aquesta manera, hi podem observar com la variant monofonemàtica del fonema prepalatal fricatiu sord // –representada gràficament per una x– apareix amb un major índex de probabilitat a la documentació de Barcelona, amb un 0,703, seguida de la il·licitana, que arriba al 0,674, mentre que la de València es queda en un 0,170.

3.3.2 El factor diacrònic

Per raons òbvies, la documentació històrica és la més idònia per a l’anàlisi d’aquest factor. Tot i això, però, també hem d’assenyalar que les condicions d’anàlisi d’aquest factor vénen determinades per les característiques diacròniques de la documentació a estudiar, és a dir, la datació de cada document només ens permetrà una anàlisi en temps real. Dit d’una altra manera, la possibilitat d’una anàlisi en temps aparent només seria possible si trobàrem documentació històrica redactada per diversos autors adscrits a diferents estrats generacionals.

Aquest factor és present també en les dues obres esmentades en el punt anterior. En primer lloc, l’estudi de B. Montoya (1986) divideix la documentació, que majoritàriament data del segle XVII, en dues meitats: el període anterior a 1650 i el posterior a 1651. D’aquesta manera l’autor hi pot corroborar l’aparició en el segon període de la variant sacar o l’augment de la variant lèxica llevar en relació amb el temps. En segon lloc, l’obra d’A. Mas (1994) també analitza aquest factor sobre la documentació eclesiàstica que recull entre 1565 i el 1740. Aquest període més ampli està dividit en tres etapes: el primer que abraça des de 1565, aparició de la documentació a partir del Concili de Trento, fins al 1609, expulsió dels moriscos i possible arribada de nombrosos capellans castellans. La segona etapa s’allargaria fins al 1707, any que no cal justificar en el panorama històric valencià, i, la tercera, fins al 1740, any de l’última documentació redactada en català. Amb aquestes tres etapes, podem veure-hi perfectament l’evolució d’algunes variants com la grafia x del fonema prepalatal fricatiu sord que recula en el temps a favor de l’altra variant grafemàtica ix per influència de València, ja que passa d’un 0,934 a un 0,510, i acaba amb un 0,063; o la forma reforçada de l’article determinat el que augmenta en un continu que va des d’un 0,345, a un 0,470 i acaba amb un 0,681.

3.3.3 El factor diastràtic

Aquest factor no ha estat encara estudiat en cap anàlisi de sociolingüística històrica. Les característiques de la documentació, per una banda, i els pocs treballs engegats en aquesta línia d’investigació, de l'altra, no han donat possibilitat encara d’incloure aquest factor en les diferents investigacions. Amb tot, però, la viabilitat d’anàlisi amb aquest factor pot existir perfectament, per exemple, amb la documentació redactada per un autor o una autora, i extraure’n conclusions des del punt de vista del gènere, o per autors de diferent estrat social, com un escrivà, un notari i un canceller, per posar un altre exemple.

3.3.4 El factor diafàsic

A diferència del factor anterior, aquest és, sense cap mena de dubte, l’element d’anàlisi més investigat en aquesta disciplina. Aquesta viabilitat d’anàlisi es troba en relació amb la facilitat de distingir els estils i registres dins de la documentació històrica. Des dels inicis d’aquesta classe d’estudis, S. Romaine (1982) ja diferenciava els tipus de text de vers i prosa, i dins d’aquest darrer tipus assenyalava els estils de prosa jurídica nacional, prosa jurídica local, prosa literària i l’epistolar. Més endavant, F. Gimeno (1985) també distingia en la documentació medieval d’un cartulari d’Alacant i d’Oriola dos tipus de documents jurídics: els originals i els trasllats, i dos tipus també d’estils contextuals: el cancelleresc i el municipal. En la nostra llengua, J. Miralles (1980) delimita en un estudi de l’arxiu municipal de Montuïri i dins de les causes judicials, els estils següents: el juridicocancelleresc, l’epistolar-cancelleresc, el narratiu i el col·loquial. Seguint en els processos judicials, però ara d’Oriola i d’Elda de l’edat moderna, B. Montoya (1986) hi distingeix quatre estils: estil A referit al text que recull les declaracions literàries dels participants, l’estil B que fa referència a aquestes mateixes declaracions recollides pels escrivans, l’estil C que recull els resums que elaboren els jutges i, finalment, l’estil D que recull les parts estereotipades del document. Aquesta distinció de registres torna a aparéixer en l’estudi d’A. Mas (1994) sobre la documentació eclesiàstica d’Elx que és comparada amb el text de la consueta del Misteri, amb la documentació administrativa del Consell i amb el registre col·loquial dels processos judicials. Per últim, aquest mateix autor, A. Mas (2002), distingeix també en el seu estudi sobre la variació en les diferents còpies de la consueta de la Festa d’Elx tres estils: primer, el text en vers que és cantat en les representacions assumpcionistes; segon, el text de les acotacions escèniques i, en tercer lloc, el text d’estil espontani que trobem en els apèndixs històrics que recullen algunes còpies de la consueta.

4. Conclusió

La proposta que fa la sociolingüística per analitzar el procés del canvi lingüístic és la sociolingüística històrica, és a dir, l’anàlisi variacionista de la documentació escrita des del pla diacrònic. És cert que aquesta part de la sociolingüística no compta amb uns fonaments teòrics propis i que existeix com una àrea subsidiària del variacionisme, fins a tal punt que sembla ser-ne més aviat un apèndix. Això no obstant, i malgrat els inconvenients metodològics que alguns, encertadament o no, han descrit, i l’escassa atenció que ha rebut de la comunitat científica, tot això no invalida, però, l’eficàcia d’aquest model que va sorgir amb la voluntat d’esdevenir una alternativa dins de la lingüística històrica a l’estudi i descripció del canvi lingüístic en procés, ja que aquesta proposta analítica no ha estat superada encara per cap altra.

Aquesta condició d’àrea auxiliar, més l’escàs volum teòric i metodològic publicat fins ara, més les severes crítiques provinents d’alguns sectors contraris a les innovacions que suposa la introducció d’un model empíric en la metodologia del variacionisme –i que a vegades procedeixen fins i tot de les mateixes files de la sociolingüística (Mas i Montoya, 2003)–, podrien ser ben bé causes justificatives de la reduïda repercussió que aquesta àrea ha tingut en els àmbits d’investigació lingüística, dins la qual no és aliena tampoc la lingüística catalana. A casa nostra, per exemple, només podem assenyalar l’existència d’un minúscul grup situat a la Universitat d’Alacant –format concretament per B. Montoya i qui redacta aquestes lletres– que sota el mestratge de F. Gimeno, un dels precursors de la sociolingüística històrica a l’Estat espanyol, ha engegat les poques investigacions que hi ha en la nostra llengua.

Al capdavall, i tal com ho formulà W. Labov, la sociolingüística històrica, amb tots els seus inconvenients, però, ens possibilita entendre millor la llengua actual per mitjà de l’estudi diacrònic de la llengua del passat i, també, ens permet reconstruir els estrats de la llengua anterior amb les aportacions de l’anàlisi de la llengua d’ara. En definitiva, una possibilitat més, doncs, d’apropar-nos a la investigació lingüística des de coordenades encara completament vigents dins d’un marc teòric i epistemològic que té com a base l’anàlisi conjunta dels factors lingüístics i socials.

5. Bibliografia

GARCÍA, F. Fundamentos críticos de sociolingüística, Universidad de Almería, [Almeria], 1999.

GIMENO, F. "Hacia una sociolingüística histórica", Estudios Lingüísticos de la Universidad de Alicante. [Alacant], 1983, núm. 1, p. 181-226.

GIMENO, F. "De sociolingüística histórica: Tradición grafemática y variable fonològica", BAPLE [San Juan], 1983 b,11, 2, p. 71-86.

GIMENO, F. Dialectología y sociolingüística españolas, UA, [Alacant], 1991.

GIMENO, F. Sociolingüística històrica (siglos X-XII), Visor Libros/UA, [Madrid], 1995.

LABOV, W. Modelos sociolingüísticos, Ed. Cátedra, [Madrid], 1983.

MARTÍ, J. "Producció escrita i producció oral", Caplletra-6, [Barcelona], 1989, p. 21-35.

MAS, A. La substitució lingüística del català (L’administració eclesiàstica d’Elx en l’edat moderna), Diputació d’Alacant, [Alcoi], 1994.

MAS, A. La variació lingüística en la consueta de la Festa d’Elx, Ed. Denes, [València], 2002.

MAS, A i MONTOYA, B. "Sociolingüística de la variació: estat de la qüestió" Caplletra-27, [en premsa].

MIRALLES, J. "Sobre l’ús lingüístic en les viles medievals mallorquines. Els llibres de Cort Reial", Actes del V Col·loqui de l’AILLC, [Barcelona], 1980, p. 535-569.

MONTOYA, B. Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l'edat moderna, Institut d'Estudis Juan Gil-Albert, [Alacant], 1986.

MONTOYA, B. Els alacantins catalanoparlants. Una generació interrompuda. IEC, [Barcelona], 2000.

MORENO, F. Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje, Ed. Ariel, [Barcelona], 1998.

SILVA-CORVALÁN, C. Sociolingüística. Teoría y análisis, Ed. Alhambra, [Madrid] (1988).

TURELL, M. La sociolingüística de la variació, PPU, [Barcelona], 1995.

VIAPLANA J. Dialectologia, Col. Biblioteca Lingüística Catalana, UV, [València], 1996.

WEINREICH, U., LABOV, W. i HERZOG, M. I. "Empirical Foundations for a Theory of Language Change", LEHMAN, W. P., i Y. MALKIEL (ed.), traducció italiana, 2001.

Antoni Mas i Miralles
Universitat d’Alacant
antoni.mas@ua.es