Observem l'exemple de pesar, un mot que manifesta pluralitat funcional i semàntica:

(3)
a) Joan volia pesar el peix ell mateix.
b) La notícia li va causar un gran pesar.
c) A pesar de la notícia, va continuar el que estava fent.

El verb pesar és la forma originària, el sentit literal de la qual és "tenir un determinat pes". D'aquest verb, es crea el substantiu (el) pesar, que ha canviat de categoria i ha modificat el seu significat a partir de la metàfora les coses tristes "pesen". El nom, al seu torn, ha servit de base a la locució prepositiva i conjuntiva a pesar de/a pesar que, el significat de la qual passa a ser concessiu, equivalent a "malgrat", i es pot explicar a partir d'una metàfora del tipus les coses pesades són dificultats; és aquesta idea de 'dificultat superada' que, d'alguna manera, subjau al significat concessiu.

Aquests canvis gramaticals es relacionen necessàriament amb necessitats expressives que assoleixen forma convencional a través del discurs: l'aparició de les noves formes de manera recurrent en contextos discursius iguals o semblants fan que el que era una implicatura conversacional es converteixi en una implicatura convencional i quedi, doncs, incorporat a la gramàtica. El mateix passa amb moltes conjuncions, com mentre que. Aquesta conjunció té un valor temporal originari (simultaneïtat) que, en combinar-se amb contextos en els quals es presenta contrast entre els elements units, desenvolupa un valor contrastiu:

(4)
a) Mentre tu havies sortit, ha trucat algú (temporal = quan).
b) Jo no he sortit en tot el dia, mentre que tu encara no has entrat (contrastiu = i, en canvi; però).

El més curiós és que processos semblants es poden observar en altres llengües com els connectors del francès cependant o l'anglès still, que procedeixen de formes que indicaven simultaneïtat temporal i han passat a indicar contrast. Aquest processos impliquen canvis des de nocions més concretes (temps) a nocions més abstractes (contrast), que suposen una participació major del subjecte parlant en el missatge transmès.

La teoria de la gramaticalització es converteix, per tant, en un marc global d'estudi de la variació lingüística, en "aquella part de l'estudi del llenguatge que se centra en com apareixen les formes gramaticals i les construccions, com s'usen i com donen forma a una llengua" (Hopper & Traugott 1993: 1). En aquest procés, juguen un paper protagonista factors pragmàtics i discursius, i fins i tot extralingüístics. Com apunten Heine et al. (1991: 23-24), "la gramaticalització s'inicia a partir de forces que se situen fora de l'estructura del llenguatge", en un nivell intermedi entre la llengua i el món extern o "real": el món "experimentat". Així, el concepte de gramaticalització assumeix una dimensió cognitiva i pragmàtica, i s'entén com un mecanisme fonamental per a comprendre el funcionament del llenguatge i la variació en les llengües i entre les llengües.

De fet, podem dir que, si el generativisme i l'estructuralisme, volien donar compte dels principis immutables del llenguatge, el cognitivisme es proposa donar compte de la diversitat i fer veure que hi ha més sistematicitat i ordre en les diferències del que s'ha cregut fins ara. En aquest sentit Hudson (1997) recorda el concepte de variabilitat inherent, encunyat per Labov per donar compte de "la coexistència de maneres alternatives de dir la mateixa cosa en la parla d'un mateix parlant que les alterna d'una manera estadística regular" (1997: 73). Hudson remarca que la diversitat d'usos ha estat normalment tractada per la sociolingüística, però no ha entrat en l'esfera de l'estudi de la gramàtica i molt menys ha tingut influència en les teories (sincròniques) del llenguatge. I afegeix que "és difícil pensar en un sol exemple (fins molt recentment), en què les dades estadístiques sobre la variabilitat inherent s'hagi usat com a prova en les discussions sobre l'estructura del llenguatge" (Hudson 1997: 73). La lingüística cognitiva té com a objectiu precisament relacionar variants i invariants, sistema i ús.

Com veiem, el denominador comú de molts dels exemples comentats és la importància donada al subjecte parlant (en la dimensió individual i sobretot en la social) en l'estructura gramatical i en la tria de formes. En efecte, la lingüística cognitiva introdueix un element dinàmic en l’estudi de la gramàtica vinculat a l'acció del subjecte parlant respecte als missatges que emet. Seguint Ungerer i Schmid (1996: xi-xii), la implicació del parlant (subjectivització) es pot explicar a partir de tres principis: la perspectiva experiencial del llenguatge, la de prominència i la d'atenció.

a) La perspectiva experiencial explica que les definicions de paraules o altres estructures significatives no són objectives ni estan basades únicament en regles lògiques, sinó que impliquen l'entrada en acció d'associacions i impressions que formen part de l'experiència del parlant.

b) La perspectiva de prominència dóna compte del fet que no tots els elements associats tenen un valor igual i que aquesta diferència de valor pot traduir-se en diferències formals, sintàctiques.

c) La perspectiva d'atenció estableix que el que expressem reflecteix les parts de l'esdeveniment que atrauen la nostra atenció. Es tracta, doncs, d'un principi complementari a l'anterior, la mateixa idea formulada des d'un altre punt de vista.

Amb l’exemple de les passives i de les actives que comentàvem abans, ja hem observat com funciona la perspectiva d’atenció. Els exemples següents il·lustren el principi de prominència.

(5) a) La casa és davant del col·legi.
b) El col·legi és darrere de la casa.

(6) a) Juan s'assembla a Pere.
b) Pere s'assembla a Juan.

La prominència ens proporciona una explicació de com se selecciona i s'organitza la informació en una oració i justifica les diferències que notem entre la versió (a) i (b) de cada exemple anterior.

Aquestes diferències no es poden atribuir a factors semàntics identificables amb condicions de veritat, ja que, en aquest sentit, ambdues versions són idèntiques. El mateix succeeix si ens fixem en l'estructura sintàctica: les dues oracions presenten una mateixa configuració categorial (sintagma nominal ser/assemblar-se preposició + sintagma nominal) i funcional (subjecte – verb – atribut/complement de règim verbal), només que hem intercanviat el sintagmes nominal que ocupa la funció de subjecte amb el que segueix la preposició. La diferència és que cada una de les versions respon a un punt de vista distint adoptat per l'emissor, a una diferència de prominència (relació fons-figura) de les entitats a què s'al·ludeix, igual com quan diem que una ampolla, amb la mateixa quantitat de líquid, és mig buida o mig plena.

En alguns casos, les diferència de prominència i la perspectiva experiencial poden fins i tot justificar la diferència d'acceptabilitat entre oracions, que, aparentment, haurien de ser sinònimes com les de (7):

(7) a) Maria s'assembla a la seva mare.
b) Marta s'assembla a la seva filla.
c) ?? La mare de Maria s'assembla a la seva filla.

El fet que la segona i la tercera versió de l’oració (7a) sonin estranyes i en certs contextos puguin ser no acceptables, no es pot deduir d'aspectes sintàctics ni de diferents condicions de veritat –enteses com a proposicions lògiques significarien el mateix i, de fet, (7a) implica (7b)–, sinó que deriven d'una diferència de prominència i dels nostres coneixements a partir de l’experiència: normalment adoptem la perspectiva del progenitor i no dels fills (és més prominent aquell que aquests) en el cas –força freqüent, sobretot quan hi ha algun naixement en la família– de determinar semblances.

Els pares constitueixen un millor punt de referència que els fills per la direccionalitat de la relació: els pares són l'origen dels fills i no a l’inrevés. Això explicaria que, en condicions contextuals neutres, sigui més acceptable (7a) que (7b) o (7c).

De manera semblant, només el nostre coneixement enciclopèdic, vinculat a una cultura i a unes relacions socials prototípiques o "idealitzades" poden explicar les asimetries que mostren (8) i (9), que analitzen Hilferty i Valenzuela (2001):

(8) a) Té marit.
b) Té marits.

(9) a) No té fills.
b) No té fill.

Bibliografia

CUENCA, M. J. "La gramaticalització com a teoria de la variació morfosintàctica". M. Lorente et al. (eds.) La gramàtica i la semàntica per a l'estudi de la variació. Barcelona: PPU-Secció de Lingüística Catalana de la Universitat de Barcelona. Col·lecció Lingüística Catalana 5, p. 151-185, 2001.

CUENCA, M. J. & J. HILFERTY Introducción a la lingüística cognitiva. Barcelona: Ariel, 1999.

GEERAERTS, D. "How does Cognitive Linguistics fit in the development of Linguistics". A. Soares da Silva (ed.): Linguagem, Cultura e Cognição: Estudos de Linguística Cognitiva. Coimbra, Almedina [en premsa].

HEINE, B., CLAUDI, U. & F. HÜNNEMEYER. Grammaticalization: A Conceptual Framework. Chicago: University of Chicago Press, 2 vol., 1991.

HILFERTY, J. & J. VALENZUELA. "Maximality and idealized cognitive models: the complementation of Spanish tener". Language Sciences (2001), núm. 23, p. 629-63.

HOPPER, P. & E. C. TRAUGOTT. Grammaticalization. Cambridge: Cambridge University Press, 1993.

HUDSON, R. "Inherent variability and linguistic theory". Cognitive Linguistics. (1997), núm. 8.1, p. 73-108.

LAKOFF, G. Women, Fire and Dangerous Things. What Categories Reveal about the Mind. Chicago: University of Chicago Press, 1987.

LANGACKER, R. Foundations of Cognitive Grammar. vol. I: Theoretical Prerequisites. Stanford (California): Stanford University Press, 1987.

UNGERER, F. & H.-J. SCHMID An Introduction to Cognitive Linguistics. Londres/Nova York: Longman, 1996.

Maria Josep Cuenca  
Universitat de València
maria.j.cuenca@uv.es