Recórrer a les eines metodològiques de la sociolingüística perifèrica és la teoria del que podríem anomenar l’escola francòfona davant de les hipòtesis que vénen de l’altre costat de l’Atlàntic –amb l’excepció de Quebec, evidentment. Un dels precursors d’aquests postulats és el professor Robert CHAUDENSON, que va iniciar els treballs sobre els criolls a l’illa de la Reunió (1974;1979). La teoria de CHAUDENSON suposa una ruptura radical amb les tesis del cicle pidgin/crioll de Hall. L’autor francès veu el procés de la criollització com el resultat de la interacció de tres tipus de fenòmens: els mecanismes de l’apropiació lingüística, els procediments autoreguladors de la comunicació lingüística i l’evolució genètica, ja sigui per l’autonomia de la llengua lexificadora, ja sigui per la filiació a un protocrioll. Aquesta n’és la definició:

"Les créoles sont des langues, nées de la colonisation européenne des XVII^e et XVIII^e siècles, dans des sociétés, pour la plupart insulaires, où l’arrivée massive d’esclaves, rendue indispensable par le développement agro-industriel, a modifié le mode de transmission de la langue européenne. La créolisation résulte de l’appropriation par les nouveaux esclaves de variétés périphériques de l’idiome du colonisateur; cette appropriation approximative, en quelque sorte portée au "carré", s’est accompagnée d’une perte de contact avec le modèle central et a entraîné une autonomisation de ces variétés linguistiques périphériques" (CHAUDENSON:1995.93).

L’anàlisi sociolingüística, d’aquesta manera, fa que l’expressió "llengües en contacte" adquireixi unes dimensions més profundes, ja que es parteix de la premissa que les influències mútues entre llengües passen necessàriament pels parlants que les utilitzen, i aquests viuen i moren en continu "contacte" social.

L’extensa tasca investigadora de CHAUDENSON sobre la gènesi i desenvolupament de les llengües criolles i de les llengües en contacte a les antigues colònies, curiosament ignorada per la sociolingüística escrita en castellà no autonòmic, si se’ns permet l’expressió, d’acord amb les obres de LÓPEZ MORALES (1993) i de MORENO FERNÁNDEZ (1998) en les bibliografies substancioses de les quals no hi ha cap referència al nostre autor, porta el professor francès a analitzar les polítiques lingüístiques d’aquestes societats i a matisar alguns conceptes metodològics com, per exemple, l’estatus i el corpus d’una llengua en concebre la seva "grille" de mesura i de comparació de la situació dels països francòfons respecte de la llengua francesa (CHAUDENSON; VV.AA., 1991). La distinció entre estatus i corpus està en el fet que, per una banda, estatus es refereix al caràcter oficial d’una llengua, decidit constitucionalment per a tots els usos institucionals: l’administració, la justícia, l’ensenyament, els negocis i els mitjans de comunicació; corpus fa menció, per una altra banda, de tot allò que es refereix a l’ús, als modes d’apropiació d’una llengua, a la producció lingüística en la vida diària (vegeu DUMONT:117). Així tenim:

A estatus

1. Oficialitat.

2. Usos "institucionalitzats".

3. Educació.

4. Mitjans de comunicació.

5. Sectors privats secundaris i terciaris.

B Corpus

1. Apropiació lingüística.

2. "Vernacularité/vernacularisation vs véhicularité/véhicularisation".

3. Tipus de competències lingüístiques.

4. Produccions i orientacions del llenguatge.

CALVET (1996:34-43) proposa un altre ús d’aquest instrument que consisteix a tenir en compte les llengües amb relació a un país i no els països amb relació a una llengua. D’aquesta manera, cada llengua seria considerada segons tres paràmetres:

- El grau d’ús: el percentatge de locutors d’aquesta llengua en el país considerat (el corpus).

- El grau de reconeixement: l’oficialitat o no de la llengua (l’estatus).

- El grau de funcionalitat: les possibilitats que té la llengua de complir les funcions que se li atorguen (la relació entre atributs/funció de Fasold). Si volem que una llengua compleixi una funció determinada, què cal fer per equipar-la conseqüentment. Per exemple, per introduir  una llengua a l’ensenyament, per fer d’una llengua la llengua amb la qual s’ensenya, cal donar-li, primer, una transcripció, alfabètica o d’un altre tipus, donar-li una norma, crear una terminologia gramatical, etc., quina seria la relació qualitat/preu, cost/benefici? La resposta a aquesta pregunta ens permet comprendre:

-"que l’avenir des langues dépend en partie du rapport entre une besoin social (la demande) et les potentialités fonctionnelles des langues en présence (l’offre).

- que cette offre et cette demande peuvent être modifiées par l’intervention humaine sur les deux termes du couple"CALVET(1999:105).