El comportament n’és un. L’estudi del comportament no. L’estudiant del comportament en selecciona una part per estudiar-la i inevitablement hi introdueix una perspectiva i un discurs. Hi ha discurs perquè l’estudiant es comunica amb un grup de companys. Així el grup s’uneix en una escola invisible. Invisible perquè el constitueixen les perspectives i els discursos, i visible perquè els individus s’identifiquen com a participants. L’escola invisible admet tothom i els participants hi aporten el que volen. El sentit comú fa preveure diversitat de discursos i perspectives, amb seleccions divergents i fins i tot relacionades de parts del comportament que s’estudia. Hi ha variació i això és un aspecte positiu. No hi ha cap contradicció entre la diversitat i les idees que es comparteixen en la recerca d’un nou coneixement. La disciplina comprèn la diversitat i l’estabilitat del discurs. La disciplina és una opció explícita i un acord sobre la selecció del comportament d’estudi, i potser també en limita les perspectives.

L’estudi de la planificació lingüística és una disciplina?

Aquells que, com jo, esteu interessats en el comportament premeditat envers la llengua –tema que actualment té diferents etiquetes com "planificació lingüística", "política lingüística" o "política lingüística i planificació lingüística" (entre d’altres)– reconeixeu i compartiu una disciplina? Jo penso que no. Hi reconeixem diferents disciplines? Sí, hi ha un reconeixement d’inter/multidisciplinarietat; i és que els àmbits d’estudi són les ciències polítiques, la sociologia, el dret i l’economia. La lingüística és un àmbit d’estudi? No, no ho és. Però ho hauria de ser. La planificació lingüística (política de planificació, etc.) és l’únic comportament premeditat envers la llengua? No, no ho és. Tindria algun sentit desenvolupar una perspectiva unificada sobre comportaments envers la llengua? Sí. Nosaltres formem una escola invisible? Sí.

Evidentment, l’escola i la disciplina no estan alineades. Es poden alinear sense haver de sacrificar-ne la diversitat i la inter/multidisciplinarietat? Sí, sí que és possible. Afegir una perspectiva disciplinària a l’estudi d’una part del comportament que ja beneficia altres disciplines és positiu, ja que no suposa cap sacrifici, només n’augmenta la diversitat.

L’estudi disciplinari de la planificació lingüística com a comunicació

L’escola (els estudiants) de la planificació lingüística pot ser que estigui preparada, i crec que ho hauria d’estar, per reconèixer una disciplina –a més d’altres perspectives disciplinàries– construïda sobre la llengua com a comunicació, en el procés d’ús de la llengua.

Penso en una lingüística de la planificació lingüística. La teoria lingüística general no és prou específica. Si es dirigís fins al límit de la investigació del potencial expressiu humà per generar qualsevol llengua, la teoria lingüística general informaria necessàriament de la investigació de l’ús de la llengua. En fixaria els límits. Però entre aquests límits d’expressió hi ha moltes opcions. La lingüística descriptiva podria ajudar-hi? La lingüística descriptiva (de la llengua com un sistema) pot proporcionar post facto mesures lingüístiques útils que ja s’utilitzen, però no s’ocupa de la llengua com a procés.

Un fonament disciplinari

Una disciplina que es construeix en la llengua per a la comunicació pren com a premissa fonamental que la comunicació és un procés entre gent, i que la gent vol comunicar-se. Així, pot identificar les pràctiques excloents, però les exclou de l’estudi; les ciències polítiques es dediquen a allò a què no pot dedicar-se la gestió lingüística. Trobar una llengua compartida és un problema lingüístic; com aprendre una llengua, qualsevol llengua, també és un problema lingüístic; però els requisits que estableixen que una llengua concreta s’ha de saber, o s’ha d’utilitzar o que ha de ser la llengua de presentació (en el comerç, la comunicació) pot reflectir algun altre tipus de problema.

És un fet que en el procés de comunicació apareixen dificultats. També és un fet que quan la gent parla, també gestiona aquestes dificultats en torns posteriors. Aquest fet s’incorpora en diverses teories del discurs com, per exemple, en l’anàlisi de la conversa, en l’etnometodologia i en les teories de la parla. Aquestes teories reconeixen el procés de reparació. Un cas restrictiu és que la gent no comparteix "una llengua", així que la idea que aquesta situació de contacte extrem pot resoldre’s satisfactòriament en el discurs és inherent en els camps d’estudi del pidgin i en l’adquisició de llengües.

Un fonament disciplinari de la planificació lingüística és el reconeixement que la parla comprèn actes de generació, així com de gestió del discurs, per tal de complir amb la comunicació continuada.