En la química, els èsters són compostos orgànics en els quals un grup orgànic reemplaça a un àtom d'hidrogen o més d'un en un àcid oxigenat.

Les tecnologies de tractament

Els processos fisicoquímics

Consisteixen en un conjunt de processos físics (ja descrits a l'apartat de pretractament), i químics: els d'esterificació dels residus per a obtenir combustibles líquids. A partir de l’oli vegetal procedent del premsat de la biomassa s’obté químicament un ester pur amb propietats molt similars a les del gasoil.

Els processos biològics

En aquests processos, els residus es transformen en productes derivats mitjançant l’activitat de microorganismes. Se’n diferencien dos tipus:

  • La digestió anaeròbia: és un procés que s’aplica en alguns tipus de  residus biodegradables a fi de reduir la càrrega contaminant que tenen. Determinats bacteris, en absència d’oxigen, degraden la matèria orgànica, obtenint-se un gas (biogàs) i una part sòlida o líquida que concentra els minerals i els productes de difícil degradació. El biogàs resultant conté una elevada proporció de metà (entre un 50 i un 70%) i pot ser utilitzat com a combustible. La part sòlida o líquida (el digerit), es pot utilitzar com a adob, directament sense tractament previ, o bé transformat en compost a través d’un procés d’assecatge i de mescla amb materials vegetals diversos.
  • La fermentació alcohòlica: és un procés anaeròbic (realitzat en absència d'oxigen) que produeix etanol amb alliberament d'energia i CO2. S'aplica principalment en el cas les plantes de conreus sucrers o amilacis per obtenir alcohols anomenats bioalcohols. Aquests alcohols es poden utilitzar com a combustibles per a motors d’explosió, ja sigui directament o bé barrejats amb un altre combustible.

La digestió anaeròbia de la matèria orgànica

Els principals paràmetres que determinen el disseny i el dimensionat d'una planta de digestió anaeròbia són la temperatura, l'alcalinitat, la demanda química i biològica d'oxigen, la presència de compostos tòxics que inhibeixen el procés –amoníac lliure, metalls pesants, formes no ionitzades d'àcids greixosos, desinfectants, etc.– i l'existència de sòlids i altres compostos en els residus -nitrogen, fòsfor, sofre, etc.

La digestió anaeròbia consta de quatre fases –hidròlisi, acideogènesi, acetogènesi i metanogènesi- durant les quals, i gràcies a la intervenció de diversos tipus de bacteris, es descomponen les diverses fraccions que constitueixen la matèria orgànica fins a produir gas metà (CH4) barrejat amb diòxid de carboni (CO2) i altres gasos en més baixes proporcions: el biogàs.

El temps mitjà de permanència del substrat al dipòsit on es produeix la digestió (digestor) depèn de la composició del residu orgànic, i pot oscil·lar entre quinze dies –a règim termòfil: entre 45 i 70ºC– i cent dies –a règim psicròfic: entre 10 i 25ºC–. El més usual és treballar en rang mesòfil, entorn als 35ºC, amb un temps de permanència de 30 dies. Mantenir la concentració de CO2 en equilibri és fonamental per mantenir el grau d'alcalinitat o pH del medi –òptim a l'entorn de 7–, i per aconseguir l'estabilitat de tot el procés de digestió anaeròbia.