La font d'energia: el vent
La mesura del vent
Les lleis de la física diuen que qualsevol objecte en moviment porta energia. El vent -l’aire en moviment- també. Per esbrinar quina capacitat energètica té un vent cal mesurar primer de tot la seva direcció i la seva velocitat.
Així per exemple, la direcció es pot determinar fàcilment mitjançant un penell, el qual assenyala des de quin punt cardinal bufa. Si el penell apunta al sud això voldrà dir que el vent ve del nord. Per mesurar la velocitat del vent cal, en canvi, un anemòmetre, aparell format habitualment per un conjunt de cassoletes muntades en un eix que giren a major o menor velocitat segons la força del vent.
Una vegada s’han aplegat totes les dades sobre la direcció i la velocitat dels vents durant un temps prou perllongat, hom pot representar-les en un gràfic que reflecteixi quin és el comportament habitual dels vents de l’indret en qüestió. Mitjançant línies més o menys llargues que surten d’un punt central s’indica la direcció des de la qual bufen els vents i amb quina intensitat ho fan.
Èol, el déu del vent
Els antics grecs, com altres cultures i civilitzacions que van viure fa centenars d’anys, creien que tots els fenòmens de la natura i els successos quotidians es produïen per la voluntat dels déus. Els temien i feien tot el possible per evitar que s’enrabiessin i descarreguessin la seva còlera contra ells. Una d’aquestes divinitats era Èol, el guardià dels vents, qui tenia els vents encadenats dins d’una gruta i tenia el poder d’amansar-los o provocar-los quan ho desitjava.
Segons la mitologia grega, Èol vivia a una illa flotant anomenada Eòlia amb els seus dotze fills. L’heroi Odisseu va visitar una vegada Èol i el déu el va rebre com l’hoste important que era. Quan Odisseu va haver de marxar amb la seva nau, el déu li va donar un vent favorable i un sarró amb tots els vents perquè en fes bon ús quan li calgués. Tanmateix, els mariners que acompanyaven l’heroi grec, en creure que el sarró contenia or, van obrir-lo.
Fou aleshores quan tots els vents van sortir de la bossa i van empènyer el vaixell novament fins a les costes de l’illa on vivia Èol. El déu es va enutjar tant que es va negar a ajudar una altra vegada Odisseu a tornar a casa. Èol és representat amb un ceptre com a símbol de la seva autoritat i envoltat de turbolents remolins, els vents, cadascún dels quals era un déu.
