Cal reconèixer que la diversitat de finestres configura una interessant plataforma de negoci, però aquest queda relativitzat pel llarg recorregut a què està sotmès. L’ajornament en el temps dels ingressos situa totes les empreses productores davant d’un problema de finançament, que s’agreuja en no ser les primeres recuperacions de la inversió, les que procedeixen de la taquilla de les sales, les més interessants econòmicament. Per una banda, perquè en sí mateixes no ho son, recordem que només al voltant d’un 7% dels ingressos de l’audiovisual al món procedeix de les sales —en el cas d’Espanya, un 13% l’any 1997—, però a més perquè el productor rebrà només un 25% de la recaptació obtinguda, una vegada fetes les deduccions per impostos i descomptats els percentatges acordats entre exhibidors i distribuïdors. Si en els cinc darrers anys només 10 pel·lícules espanyoles han aconseguit ingressos de les sales de tot Espanya per valor superior als 700 milions, o sia, retorns al productor per sobre dels 150 milions, cal deduir que pel·lícules d’un cost superior als 300 milions, que en absolut és un cost mitjà alt i que probablement no permetrà un gran èxit de taquilla, mai podran ser finançades amb els ingressos de les sales, ni sumant-hi les subvencions que, com estableix la normativa, no poden superar els 100 milions de pessetes. Per tant, tota empresa que produeix una pel·lícula necessita vendre-la a diverses televisions de dins o fora del seu propi territori i també als circuits de sales de països estrangers per cobrir les despeses de la seva fabricació.

Tot productor en plantejar-se un projecte ha d’aconseguir diversos compromisos amb les televisions que li assegurin per contracte el finançament d’almenys el 70% del cost; no ha d’ésser habitual iniciar un rodatge sense aquest percentatge resolt. Els corresponents contractes televisius permetran aleshores que les entitats financeres avancin diner efectiu per fer front a les despeses de la producció de la pel·lícula; però cal trobar fórmules financeres que completin el 30% restant del pressupost. D’aquí la necessitat que el productor aconsegueixi més finançament en base a la garantia que presenta la seriositat professional del propi projecte, que ha de permetre sumar altres drets d’emissió quan la pel·lícula comenci la seva vida comercial a les sales, o com a conseqüència dels drets que acrediti la productora en altres pel·lícules seves, que tingui en circulació o d’arxiu. En aquest sentit, la recent iniciativa