Número

8

L'ÀREA TERRITORIAL DE TARRAGONA I LES UNITATS COMARCALS DEL BAIX EBRE I EL MONTSIÀ

Tots dos són els responsables dels Mossos d’Esquadra a les comarques de Tarragona, on des de fa temps es treballa estretament i de forma eficaç en col·laboració amb els altres cossos de seguretat.

El passat mes de febrer va fer sis anys que la Policia de la Generalitat és present a les terres de l’Ebre on des del començament porta a terme tot tipus d'intervencions policials. Des de molt abans, però, a Tarragona ja es treballava en àmbits tan diversos com la investigació en temes de menors, policia administrativa, seguretat d’edificis o trasllats penitenciaris.

Tarragona, precisament, va ser el lloc on es van sentar les bases del que ara s’està fent a les unitats comarcals. En aquest sentit, tant els grups de seguretat ciutadana com d’investigació de Tarragona han marcat la pauta, i actualment, tot i no ser comarca de desplegament, la feina que es fa a l’Àrea Territorial es troba ben valorada. Cal destacar que durant tots aquest anys la col·laboració amb la resta de cossos ha estat bona i, gràcies a aquesta coordinació, la feina ha resultat, en línies generals, molt positiva.

Els sotsinspector Morón, actualment cap de l’Àrea Territorial, explica que malgrat la proximitat no té res a veure la feina que es fa a Tarragona amb la de les unitats comarcals del Baix Ebre i Montsià, “mentre que aquí a Tarragona en aquests moments s'incideix més en temes d’investigació, a les terres de l’Ebre ja fa temps que es treballa àmpliament en altres matèries policials, com seguretat ciutadana, patrulles rurals o investigació de delictes”.

El que és evident és que tant a Tarragona com al Baix Ebre i Montsià des de fa anys que hi un grup de gent que, progressivament, està adquirint una bona experiència a partir del coneixement del territori, i que aquesta experiència serà determinant en el moment que el cos de Mossos d’Esquadra es desplegui per Tarragona. I això certament és un avantatge per a tots aquests mossos d’esquadra que treballen actualment en aquelles comarques.

Segons el sotsinspector Robles, “a les terres de l’Ebre, des que hi som presents hi ha sectors conflictius que gràcies a la pressió policial s’han eradicat gairebé per complet, com són els robatoris a zones rurals, el petit tràfic de drogues o els delictes contra el medi ambient. Crec sincerament que s'està fent una bona feina”.

En aquests moments, i pel que fa a la seguretat ciutadana, els mossos intervenen en un 50% dels delictes o faltes que hi ha en aquest àmbit amb absoluta coordinació amb altres policies.

Donada la conjuntura actual, els mossos de les comarques de Tarragona estan adquirint una base multidisciplinar en moltes facetes i això té el seu vessant positiu, perquè la mateixa limitació comporta adquirir experiència per posar en pràctica molts sistemes d’investigació que a altres zones de desplegament ho fa un grup especialitzat.

Explica Morón que “aquí fem una mica de tot, i això ens serveix de base; fins i tot en temes d’informació de sospitosos hi ha vegades que els altres cossos de policia ens demanen ajuda per identificar alguna persona a través de les fotografies”.

L'experiència de conèixer el territori substitueix les mancances que poden aparèixer i, com molt bé explica Robles, ”molts problemes se solucionen gràcies a una àmplia informació que prèviament tenim, tant de les persones com del territori.”

Les dades demostren que en delictes contra les persones i en identificació dels delinqüents, sobretot a Tortosa i Amposta, hi ha un nivell de resolució d’un 70%, que no té res a envejar a altres comarques.

Una altra qüestió fonamental és el tracte amb la gent i amb les institucions. La relació amb alcaldes, jutges i fiscals és molt bona. El mateix Robles explica que "des del primer dia hem intentat estar bé amb tothom i això ho hem mantingut; aquest fet, sens dubte, ha ajudat a tirar endavant la feina.”

Certament i cal destacar-ho, la relació amb les institucions i els altres cossos de seguretat és perfecta. Això només s'aconsegueix amb una relació transparent i amb fluïdesa en el traspàs d’ informació.

Les nits dels caps de setmana i la immigració

El fet que el Montsià sigui una comarca fronterera provoca que hi hagi una gran circulació de persones, sobretot a les nits dels caps de setmana, en què molts joves arriben des de Castelló per anar a les discoteques. En aquest sentit tots els cossos de policia s’han coordinat per controlar aquest sector, i les estadístiques indiquen que no hi ha problemes greus en un àmbit tan complex com aquest, on el consum de drogues i els possibles brots que pugui haver-hi de baralles i petis robatoris són esporàdics. Un altre problema que provoca el constant desplaçament de joves són els accidents de trànsit. No obstant això, des de Tarragona les diferents institucions fan servir estratègies per donar certa flexibilitat en el control i evitar que els joves hagin d’agafar el cotxe per buscar llocs més permissius amb el risc d’accidents a les carreteres.

En ser comarques bàsicament agrícoles, un altre sector social amb el qual es té força relació són els treballadors immigrants que, de moment, no han comportat cap tipus de problema i la integració d’aquest col·lectiu és molt bona. Segons Robles, ”no hem detectat cap brot racista ni molt menys... la relació entre la gent d’aquí i els que vénen de fora és correcta; esperem que continuï”.

A les comarques de Tarragona la comunitat musulmana està organitzada i disposa fins i tot d’una mesquita. Lògicament, com a tots els col·lectius hi ha gent més conflictiva que d'altra, però en línies generals no hi ha problemes importants.

Fins i tot es pot considerar que a mig termini els immigrats seran necessaris, ja que s’ha elaborat un estudi que demostra que si, d'aquí a 2 o 3 anys no es regularitza la situació, s’haurà de tancar o baixar la producció de la recollida de fruita, ja que no hi ha mà d’obra autòctona i els empresaris es veuen obligats a llogar gent de fora. Aquest fet, però, no ha comportat un augment desmesurat de la delinqüència

Baix Ebre i Montsià: característiques pròpies

Tortosa té un nucli antic on sovint es concentra una part de la població conflictiva, són grups que es dediquen a petits robatoris, que disminueixen poc a poc, però sempre cal estar alerta, ja que, com indica Jaume Morón, "sempre apareixen nous grups socials problemàtics que s’han de vigilar, ara, per exemple, arriben molts súbdits de l’Europa de l'Est que s'instal·len aquí i que alguns d’ells són certament conflictius".

Tortosa per si mateixa genera molta més feina que la resta de la comarca, i en canvi el Montsià és troba molt més repartit i les incidències són més en les zones rurals, les quals estan força localitzades pels Mossos d’Esquadra. És aleshores quan es posa a la pràctica el que s’apuntava anteriorment, és a dir: el gran coneixement del territori.

El trànsit per al desembre

Tots dos responsables policials consideren que el trànsit no ha de comportar cap tipus de problema i des de Tarragona estan convençuts d'acollir aquesta competència amb plenes garanties.

Això no obstant, el sotsinspector Robles reconeix que personalment tenia molta il·lusió que el desplegament de policia integral hagués continuat per Tarragona, "sincerament he de dir que la meva gran alegria hauria estat que la substitució a Tarragona es fes molt abans... però no és així i certament em sap greu. No obstant, comprenc les raons que pot haver-hi per continuar el desplegament per altres comarques".

Però esperar no vol dir baixar la guàrdia, segons Morón "els mossos de les terres de l’Ebre i de Tarragona entenem que la feina és tan important aquí com a la resta del territori... un robatori és el mateix aquí que en un lloc de substitució i una detenció té el mateix valor a tot arreu".

A les comarques de Tarragona es treballa en aquest sentit, en saber valorar la feina ben feta i en incentivar l’autoestima pel treball diari.

Ara els companys de Tarragona esperen la competència del trànsit per poder posar en pràctica el que ja fa anys que demostren cada dia: coneixement del territori i qualitat en el servei.

Pere Jané

Oficina del Portaveu

Ricard Robles (Granada, 1951) va ingressar al cos de Mossos d’Esquadra l’any 1981. Entre altres, va ser cap de Parc Mòbil i després de Patrulles i Incidències.

Posteriorment va estar destinat a Tarragona i durant el Jocs Olímpics va ser cap de l’Àrea de Seguretat Olimpica. Després va tornar a les comarques de Tarragona on va ascendir a sotsinspector l’any 1995.

Un any després li van concedir la medalla al mèrit policial amb distintiu blanc.

Es considera un privilegiat per haver conegut i treballat amb els sotsinspector Moraleda, “va ser gairebé un pare per a mi”.

Actualment és el responsable dels Mossos d’Esquadra a les terres de l’Ebre.

Un llibre: Qualsevol novel·la policíaca

Un escriptor: Agatha Christie

Una actriu: Julia Roberts

Un actor: Harrison Ford

Una pel·lícula: Pretty Woman

Un somni: Poder viure i treballar en el desplegament dels Mossos a les comarques de Tarragona

Què s’emportaria a un illa deserta: Una moto i eines

Jaume Morón (Santa Coloma de Gramenet, 1966). Va ingressar al cos de Mossos d’Esquadra l’any 1990 i va ser destinat, entre altres llocs, a l’OAC i a Serveis Penitenciaris. Va ascendir a caporal l’any 1993 i posteriorment, com a sergent, ha estat responsable de seguretat ciutadana a Osona i Baix Ebre, i considera que a tots dos llocs ha fet de policia, independent de ser zona de desplegament o no.

Va ascendir a sotsinspector l’any 1999 i actualment és el cap de l’Àrea Territorial de Tarragona.

Un llibre: El coronel no tiene quien le escriba

Un escriptor: Gabriel García Márquez

Una actriu: Maribel Verdú

Un actor: Robert de Niro

Una pel·lícula: Alguien voló sobre el nido del cuco.

Un somni: Que continuï la meva realitat de cada dia, que ja em satisfà prou

Què s’emportaria a una illa deserta: La meva família    

MOSSOS D’ESQUADRA:

                        FENT ESCOLA... A BÒSNIA

Novembre de 1999. La campanya d'ajut dels mossos d’esquadra a Bósnia ja és història. L’expedició als Balcans formada per 16 mossos, un metge i una intèrpret ha tornat a casa.

Després d’un primer intent fallit, ja que el comboi tenia prevista la sortida al mes d’abril, cosa que no va poder ser per la guerra de Kosovo, i després de complicadíssimes gestions per aconseguir els permisos duaners imprescindibles per travessar les nombroses fronteres, les cinc furgonetes cedides per Nisan i un tot terreny posat a títol personal per un company, iniciem un llarg camí. Ens queden 5.000 quilòmetres.

A causa de la durada del viatge ens organitzem en torns, mentre uns condueixen els altres proven de dormir. No hi haurà pauses, conscients dels nombrosos problemes que poden sorgir, especialment a les fronteres. Decidim no aturar-nos fins arribar al lloc, a la desitjada Sarajevo.

Sense cap contratemps arribem a les portes de l’ex-Iugoslàvia, i amb elles els primers problemes. La situació sociopolítica és complexa, i la nostra intèrpret, la simpàtica Vanja, veu una vegada més com el simple fet d’haver nascut a Sarajevo i tenir un passaport bosnià és sinònim de problemes i entrebancs.

Uns quants diners damunt la taula i tot arreglat.

Però l’espectacle continua, i malgrat tenir tots els papers en regla, i tots el permisos haguts i per haver, les fronteres d’Eslovènia, Croàcia i la mateixa Bòsnia són un sedàs massa fi.

Sembla com si el fet de portar material sanitari, higiènic i escolar per a orfes i refugiats no importi ningú, i sovint observem impotents com la burocràcia se'ns menja, i com inevitablement acabem pagant molt més car del que toca, vorejant el suborn, sobrepassant de molt la indecència. Però ara hem de callar, no ens queda cap altra opció.

Només ens queden unes desenes de quilòmetres per arribar a Bòsnia, el paisatge comença a ser desolador, el rastre de la guerra és evident.

Travessem la frontera de Bihac sense gaires contratemps, només ens ha costat cinc hores, tot un èxit, podem cantar victòria, i amb cants i crits celebrem, mitjançant les emissores dels vehicles, que hem aconseguit el més difícil.

Després de fer nit a Bihac -les carreteres no estan en perfecte estat-, a primera hora reiniciem el camí. Recorrem uns dos-cents quilòmetres d’una destrucció quasi absoluta, centenars de cases derruïdes, piles i piles de cotxes destrossats per les vores de les carreteres..., un paisatge desert, sense vida.

Travessem la zona ocupada pels serbis. No trobem cap control, millor.

A només 50 quilòmetres de Sarajevo la carretera està tallada. Els soldats bosnians estan fent explotar algunes mines. El so llunyà de les detonacions ens recorda que això no és cap joc.

Finalment arribem a la capital bosniana, però, abans de res, anem directes a les oficines duaneres, hem d'aconseguir els darrers papers abans que tanquin. En un dia només hem fet 300 quilòmetres, però finalment ho hem aconseguit, ja només queda el que tant havíem desitjat, iniciar el repartiment de tot el material. Començarem a primera hora del matí.

Però al vespre farem una reunió, cal preparar-ho tot. Entaulats i assaborint el plat típic dels bosnians, el sorprenent “cevapcici”, una mena d’entrepà amb salsitxes de xai i ceba trinxada, organitzem les tasques del dia següent.

Després de passar la nit còmodament instal·lats en cases de famílies de Sarajevo, a les set del matí ens posem en marxa. Un grup agafa una furgoneta i se’n va a la població de Vogosca, a 12 quilòmetres de Sarajevo, aquest poble és un dels més pobres de la zona, ja que es troba just al mig del front de guerra; totes les indústries i petites empreses han quedat destruïdes, a més, Vogosca, acull milers de refugiats que van ser expulsats pels serbis de les seves cases, la qual cosa fa la situació encara més difícil.

Un cop allí, donem el primer carregament de material escolar, i en un dels quatre col·legis del poble fem amb un èxit esclatant la primera actuació de pallassos i jocs malabars.

Mentrestant, una petita delegació de membres del cos assistim a l'esmorzar que Jovan Divjak, exgeneral de l’exèrcit bosnià i màxim responsable de la defensa de la ciutat durant la guerra ens ha volgut oferir. Avui, el Sr. Divjak està jubilat, però, lluny d’apartar-se de la vida pública, ha posat en marxa la Fundació Reconstruïm Bòsnia amb l'Educació, mitjançant la qual treballa per intentar pagar els estudis als més de 25.000 orfes que la guerra ha deixat al seu pas. Aquesta fundació és la receptora de bona part del material escolar i esportiu que els Mossos d’Esquadra han anat recollint per les diferents dependències del cos.

Més tard, una delegació més nombrosa és rebuda a la seu de la policia bosniana pel viceministre de l’interior, Stjepan Pocrnja, el qual, amb una important representació de la policia d’aquell país, ens dóna la benvinguda en nom del govern, i agraeix la col·laboració dels Mossos d’Esquadra amb la gent més necessitada de Bòsnia.

Després de les presentacions pertinents i d’un interessant intercanvi d’opinions, el senyor Pocrnja ens entrega un llibre i diferents obsequis com a mostra d’agraïment. Nosaltres entreguem al viceministre un carta de salutació del comissari del cos, Joan Unió, així com un llibre de Catalunya i una gorra dels Mossos d’Esquadra.

Una breu visita a les malmeses instal·lacions dels nostres col·legues bosnians, així com un petit homenatge a les plaques amb els noms dels 250 policies de Sarajevo morts durant els quatre anys de setge de la ciutat, posen fi a aquesta entranyable trobada.

Amb tot, un cotxe patrulla és posat a la nostra disposició per facilitar-nos el repartiment de la resta del material per la capital bosniana, la qual cosa agraïm fermament, donat que circular amb un comboi de sis vehicles més o menys voluminosos pels carrers estrets i amb uns pendents sovint exagerats resulta una tasca extraordinàriament surrealista.

Així, mentre nosaltres descarreguem les nombrosíssimes caixes a altres escoles i orfenats, els agents tallen sense cap mena de complex tants carrers com faci falta, i així disminueix el caos circulatori que sense el seu ajut inevitablement hauríem creat.

A la tarda una altra actuació de pallassos al barri de Dobrinja, el més devastat de la ciutat, i més distribució de material.

Dissabte al matí un grup fa diverses visites a orfenats i famílies de refugiats, comprovant sobre el terreny les difícils condicions de vida d’aquesta gent, mentre l’altre grup s’adreça a fer una visita a la ciutat de Mostar, coneguda pel seu famós pont sobre el riu Neretva, de més de 500 anys d’antiguitat i que fou declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Avui, Mostar és encara un munt de runa, i el pont que donava nom a la ciutat ha desaparegut, engolit per un bombardeig de l’exèrcit croat.

Un informe realitzat per Unicef en aquesta ciutat entre un grup de nens mostrava amb unes escruixidores dades la crueltat de la guerra. Segons aquest estudi, el 90% dels enquestats ha vist com algú era ferit i el 62% han pogut veure la mort d’un ésser humà. Tots ells han sofert bombardejos i trets a una certa distància. El 81% ha explicat diversos casos de tortures i matances que havien presenciat i el 75% ha perdut la casa durant un bombardeig. La majoria d’aquests nens recorden contínuament vivències traumàtiques, dormen amb dificultat i mostren ansietat i por. De tots aquests nois i noies, el 82% ha pensat alguna vegada que no val la pena viure, i el 52% ho pensa amb freqüència.

Absorts cadascú en els seus pensaments, i amb un cansament cada cop més acusat, engolim quilòmetres entre la foscor. Demà hem d'iniciar el retorn a casa nostra, i encara hem de descarregar un vehicle en un camp de refugiats. Arribem a Tuzla a altes hores de la nit, i traiem del llit el director de la escola del camp, tot demanant-li si podem descarregar aquella nit mateix, estem esgotats i ens queden molts quilòmetres.

Però no hi ha res a fer, l'extrema hospitalitat dels bosnians ens impedeix, una vegada més, continuar el camí. El simpàtic Fedjo Begovic, ens obliga a acompanyar-lo gairebé per la força, ens obre l’escola del campament i ens cedeix una aula perquè puguem descansar i dormir. Ja marxarem un altre dia!

És la nostra darrera nit a Bòsnia, i la primera que passem tots junts. Serà una nit especial per a tots nosaltres, el bon humor i una satisfacció generalitzada envaeixen l’ambient.

S’acaba el somni, unes il·lusions fetes realitat. Per fi ho hem aconseguit després de tants esforços, els més de 14.000 llapis, 4.000 bolígrafs, 3.000 llibretes, els milers de raspalls de dents i tubs dentifricis, els 600 parells de calçat esportiu, els milers de bolquers, el sabó, el material mèdic... tot, tot ha arribat al lloc. I encara queda la donació econòmica, les gairebé 700.000 pessetes que han sobrat de la campanya. Podem sentir-nos satisfets.

Poc a poc les bromes i les rialles van deixant pas al silenci de la nit, el cansament pot més i ens adormim l’un darrere l’altre.

Al matí, ens llevem a primera hora. Damunt d’una pissarra, clavat amb una xinxeta, hi ha un dibuix. Els traços evidencien que fet per un nen. Un dibuix esgarrifós: un soldat serbi, amb una creu ortodoxa al casc i amb un matxet tacat de sang a la mà, i al seu costat un noi mort degollat.

Són els nens de Srebrenica, els nens de la guerra. Srebrenica ha estat considerada la més gran matança a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Els dies 11 i 12 de juliol de 1995, 10.000 persones van ser assassinades després d’entregar-se a l'exèrcit dels serbis de Bòsnia. Avui els supervivents de Srebrenica són en aquest camp de refugiats. I, per acomiadar-nos d’ells, un petit regal: una actuació de pallassos per als més petits.

Mentre iniciem els preparatius, l’expectació augmenta, la pressió de la canalla es fa insuportable, tenen pressa perquè comenci l’actuació. Per a molts d’ells serà una experiència nova, mai fins ara havien presenciat un número de circ.

Comença l’actuació. Uns policies equipats amb un nas de goma de color vermell i uns nens vestits molts d’ells amb uns parracs sota un cel massa gris. Les rialles i els crits d’aquests petits refugiats omplen l’espai d’il·lusió.

En uns instants m’he apartat una mica del grup, vull veure de lluny aquests instants de felicitat. En un moment em situo just darrera de l’escenari, trec el cap per entre bambolines, veig uns pallassos d’esquena i les cares d’uns nens que riuen i criden sense pausa, és el somriure dels nens de la guerra, l’espectacle més gran del món.

La funció ha acabat. Una pluja de confetti de colors cau al damunt d’un camp de refugiats, la mainada salta, crida, s'esbatussen, tots volen tocar els papers de colors, tot un regal, un tresor per als que no tenen res.

El somni s’ha acabat.

És un moment dolorós per a tots nosaltres, un moment especial i difícil d’explicar. Ens acomiadem dels nostres amics mentre els donem el menjar que ens queda, els caramels, la xocolata...

Posem els motors en marxa, mentre l’Alem, de 13 anys i malalt de càncer, i Senada, també de 13 anys, violada diverses vegades per paramilitars ”xètnics”, ens diuen adéu amb la mà. I Muki, de 6 anys, orfe de pare i mare, i tants altres nois i noies amb una història esgarrifosa a les seves espatlles.

Tornem a la carretera per iniciar un retorn difícil, un retorn pensant en els que es queden. Unes cases derruïdes, unes tombes anònimes al costat d’un camí, un pont volat sobre el riu Saba, i tres soldats serbis que es neguen a dir-nos per on podem passar a l'altre costat.

Haurem de tornar enrere. Però ni hi fa res, avui mateix hem vist com els nens de la guerra es feien un tip de riure. La resta no té importància.

Jordi Rodri

Centre Penitenciari d'Homes  

                                        Prova pilot 1999

Presentació

Al llarg dels darrers trenta anys, les enquestes en matèria de seguretat s’han anat estenent a tots els països del nostre entorn. Les experiències més conegudes són les dels Estats Units, les d’Anglaterra i el País de Gal·les, i les dels països escandinaus. De tal manera que les enquestes de victimització constitueixen, avui, un complement habitual de les estadístiques policial i judicial.

A Catalunya, les enquestes de victimització han tingut, fins ara, un caràcter eminentment local. L’Ajuntament de Barcelona inicià, l’any 1984, l’Enquesta de Victimització de Barcelona, que a partir de 1989 es va generalitzar als municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

L’any 1996 el Centre d’Estudis Jurídics i de Formació Especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya realitzà la primera enquesta de victimització d’àmbit català en el marc de la International Crime Survey que es dugué a terme, simultàniament, a 29 països.

A l’Estat espanyol, el Centro de Investigaciones Sociológicas ha formulat preguntes aïllades sobre victimització des de finals dels anys setanta i l’any 1994 va subscriure un conveni de col·laboració amb el Ministeri de l’Interior que va permetre la realització de dos estudis sistemàtics sobre seguretat i policia.

Amb l’objectiu de dotar Catalunya d’una eina similar però adaptada als requeriments específics del nostre país, el conseller de Governació (actualment, d’Interior) anuncià la realització de l’Enquesta de Seguretat Publica de Catalunya (ESPC) en la seva compareixença davant la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya del dia 3 de desembre de 1998, de la qual se n’ha realitzat una prova pilot entre l’abril i el setembre d’enguany.

Descripció

L’ESPC es divideix en quatre blocs temàtics:

-          la victimització,

-          l’opinió i els valors de la ciutadania en matèria de seguretat,

-          la valoració dels serveis i

-          la mobilitat.

La seva periodicitat és anual i ha estat dissenyada de manera que permeti l’estudi d’aquests quatre àmbits a nivell regional, com a mínim, i en determinats casos fins al nivell municipal.

Col·laboracions

El Departament d’Interior preveu la integració de l’ESPC al Pla Estadístic de Catalunya. En aquest sentit, s’ha signat el conveni corresponent amb l’Institut d’Estadística de Catalunya i, al mateix temps, s’ha encarregat a la Universitat de Barcelona, també mitjançant conveni, el disseny del qüestionari, la realització de les anàlisis de resultats i dels informes relatius a victimització i mobilitat. L’Institut DEP s’ha encarregat de les anàlisis de resultats i l’elaboració de l’informe sobre els valors i les opinions dels ciutadans en matèria de seguretat i policia.

Al Gabinet d’Estudis i Desenvolupament de la DGSC han correspost les tasques de coordinació i direcció del projecte, a més de l’avaluació final d’aquesta prova pilot.

Tot seguit es presenten de forma resumida les principals dades, desglossades en els quatre blocs temàtics esmentats.

1. La victimització

L’índex de victimització (percentatge de la població de 16 anys o més que manifesta haver estat víctima d’un o més fets durant l’any 1998) va ser del 12,84%.

Per àmbits, més de la meitat d’aquests fets tenen relació amb el vehicle.

La suma de tots els àmbits de victimització pot ser superior a l’índex global per raó de la multivictimització (una mateixa persona pot haver patit més d’un fet).

En una escala de 0 (gens) a 10 (molt), les persones victimitzades es consideren més afectades per les molèsties (reparació de danys, tramitació de documentació, presentació de denúncia o altres) que per l’impacte psicològic del fet.

Cal afegir que només el 4,1% de la població recorda espontàniament que ha estat víctima d’algun fet (és a dir, el 31,57% dels que han estat víctimes).

El percentatge d’experiències de victimització que es denuncien és similar al d’altres enquestes del nostre entorn (EUA, Anglaterra i Gal·les, Àrea Metropolitana de Barcelona,…) i presenta grans diferències en funció del tipus de fet. La xifra negra (els fets no denunciats) té una relació directa amb el tipus de fet.

2. L’opinió i els valors de la ciutadania en matèria de seguretat  

La llibertat és el valor més apreciat per la població en relació amb d’altres valors. Per contra, davant l’elecció entre seguretat i llibertat, el 53,9% es decanta per la primera i el 46,1% per la segona.

En resposta espontània, el que més preocupa la població pel que fa a la seva seguretat personal és patir algun fet de caràcter violent.

En pregunta tancada, les persones entrevistades havien de valorar el seu grau de preocupació per diferents qüestions en una escala de 0 (gens) a 10 (molt). En aquest cas, el que més preocupa és la violència juvenil.

La població, en una escala de 0 (comprensió) a 10 (mà dura), és favorable a les polítiques de rigor en matèria de violència juvenil i delinqüència; per contra, s’inclina cap a posicions d’equilibri pel que fa a la immigració il·legal.

La salut i la família són les institucions que proporcionen més seguretat a la població. La policia i la justícia reben una valoració notable (al voltant de 7 punts sobre 10) però es situen, comparativament, en la franja baixa de la classificació.

Per resoldre els problemes de la delinqüència es valora en primer lloc l’ocupació i la persecució dels traficants de drogues.

La població considera que tant l’increment de les dotacions policials com la limitació a la immigració hi tenen una influència menor.

Les persones entrevistades atorguen un alt nivell de seguretat a Catalunya (7,19 sobre 10 com a mitjana de la seguretat dels municipis de Catalunya). Com més proper és l’espai de referència major és la percepció de seguretat.

Tenint en compte la resposta anterior, en què es considera alt el nivell de seguretat, el 34,07% dels entrevistats aprecien que la seguretat ha millorat en el darrer any, per al 55,34% segueix igual i només per al 7,69% la situació ha empitjorat.

La població aprova la política de seguretat que fan les diferents administracions. La política de seguretat millor valorada és la de la Generalitat de Catalunya. Convé destacar, a més, que la població de les diferents comarques de desplegament fa una valoració per sobre de la mitjana de Catalunya.

3. La valoració dels serveis

El prestigi dels Mossos d’Esquadra està per sobre del prestigi genèric de la professió policial.

El coneixement i la valoració del desplegament són elevats. Novament, els residents en les comarques de substitució atorguen una valoració superior a la resta.

Els Mossos d’Esquadra, a la zona de desplegament, reben qualificacions superiors als 7 punts sobre 10, excepte en el temps de resposta (6,92). La valoració global dels serveis és de 7,56.

El 55,3% dels entrevistats prefereixen resoldre els tràmits que hagin de fe amb la policia telefònicament, el 44% prefereixen fer-ho a la seu policial i només el 0,7% prefereix internet.

4. La mobilitat

El 40,2% de la població es considera únicament vianant, el 20,7% més vianant que conductor, el 21,2% tant vianant com conductor, el 16,1% més conductor que vianant i només l’1,8% es considera únicament conductor.

Pel que fa a la freqüència de les diferents formes de mobilitat, trobem en primer lloc (6,6 sobre 10) els desplaçaments a peu. La resta de formes de desplaçar-se (transport privat com a conductor o com a acompanyant i ús del transport públic) tenen unes freqüències molt similars.  

L’11,93% dels conductors reconeixen haver conduït alguna vegada després d’haver begut una mica més del compte. Aquest percentatge s’eleva fins al 19,7% entre els conductors que han patit alguna topada durant 1998.

La població valora favorablement les  actuacions disciplinàries concretes quan s’ha produït un consum excessiu de begudes alcohòliques a l’hora de conduir. En canvi, la mesura genèrica rep un suport menor.

Els conductors respecten habitualment els límits de velocitat però reconeixen superar-los, especialment, en les vies interurbanes, en una escala de 0 (mai) a 10 (sempre).

Hi ha un ampli suport a les mesures proposades en relació amb l’excés de velocitat, amb preferència per la de caràcter preventiu.

Finalment, també la introducció del carnet per punts rep una ampli suport de la ciutadania (88,74% dels entrevistats).

Fitxa tècnica de l’ESPC

LA BRIGADA MÒBIL

Quan a principis dels anys 90 es decideix crear la Brigada Mòbil és, entre d'altres coses, perquè el cos de Mossos d’Esquadra necessita ja aleshores, i de ben segur en un futur immediat, un servei que s’encarregui d’un àmbit com l’ordre públic i el control de grans esdeveniments, que històricament ha sigut poc agraït, però que actualment és vital pel bon funcionament d’una societat cada cop més oberta i també més complexa i exigent.

Durant la primera època la Brigada estava composta per 24 mossos, dos caporals i un sergent, i és en aquesta etapa on es començà a dissenyar el que després seria l'estructura policial encarregada del control de les manifestacions i els grans esdeveniments dins de la Policia de la Generalitat.

Des del primer moment ja s’inicià el procés per impulsar una vertadera especialització de la Brigada a través de cursos de formació continuada, també és molt important l'intercanvi constant d’informació amb d'altres cossos de policia amb més experiència en aquest tipus de servei.

En aquest sentit, la relació amb les altres policies és fonamental, tant l’Ertzaintza com el Cos Nacional de Policia contribueixen i donen suport a l'aspecte formatiu en tot moment, però també val a dir que tots els membres de la Brigada tenen ganes d’aprendre i d’adquirir uns coneixements que serviran per poder posar-los després en pràctica al carrer.

En un principi es fan exercicis al Centre d’Alt Rendiment i al camp de tir del Garraf ja que es necessiten espais oberts per treballar i practicar tot tipus de desplegament i control de manifestacions. Temps després la formació segueix a les instal·lacions de l’Escola de Policia de Catalunya.

Des del primer moment es marquen les pautes de treball i cada vegada és més necessària la presencia de la Brigada Mòbil en molts serveis que, per la seva naturalesa, poden resultar conflictius. Això, en certa manera, dóna seguretat al cos de Mossos d’Esquadra, ja que comença a haver-hi la consciència general que hi ha un servei especialitzat en ordre públic i control de grans esdeveniments. La Brigada Mòbil ja dóna plena cobertura en un àmbit tan delicat des del punt de vista social com aquest.

Segons el sotsinspector Elies Frade, responsable de la Brigada Mòbil, “va ser important aconseguir que el cos de Mossos d’Esquadra fos conscient que hi havia una unitat que garantia la cobertura especialitzada d’aquests serveis, i això evidentment donava seguretat”. Res a partir d'aleshores serà improvisat.

La combinació entre la formació que es fa i el mateixos serveis al carrer aporten l’experiència necessària per anar assolint un servei necessari i també eficaç.

EL SERVEI DIARI

Actualment la Brigada Mòbil està formada per tres unitats que diàriament s’organitzen en diferents serveis: una unitat està disponible de forma permanent per a qualsevol esdeveniment, una altra està fent formació continuada, però de reserva, i l’altra està de descans.

La primera unitat és la que surt en primer lloc per cobrir l’incident que pugui haver-hi. Si l’incident és important, la unitat de formació també es desplaça al lloc per donar suport, i si l’incident és molt important i pot tenir conseqüències greus, fins i tot la unitat que està de descans s’afegeix al servei.

Per aquest motiu, és molt important una correcta xarxa d’informació ja que permet la coordinació de les tres unitats

En aquest sentit, treballar davant d’una manifestació de la qual ja es té informació és fonamental, com així ho confirma el mateix Elies Frade, ”l’enllaç més important que tenim és la informació, quan la Divisió Central d’Informació ens passa totes les dades de les característiques de la manifestació, treballem de forma més eficaç des de tots els sentits, ja que podem preveure fins i tot el nombre de mossos que s’han de mobilitzar.”

Sense aquesta informació sovint es desplaçarien mossos de forma innecessària, o al revés, si la manifestació fos més gran del que s’esperava, quedar curts d’efectius i donar una resposta inadequada des del punt de vista policial.

D’altra banda, també cal tenir present que la presència de la Brigada en una manifestació és per garantir-ne el bon desenvolupament i, en cas que hi hagi una contramanifestació, evitar conflictes i permetre que els dos grups de manifestants puguin expressar-se de manera legitima sense cap tipus de problema, la qual cosa no sempre és possible.

La majoria de manifestacions importants es convoquen a Barcelona ciutat, això no obstant quan hi ha incidents a comarques de desplegament la Brigada Mòbil es desplaça ràpidament al lloc on és necessària la seva presència. Sempre treballa amb les previsions que pugui haver-hi a tot el territori, però el 90% de les incidències són a Barcelona, perquè també des del punt de vista reivindicatiu té molt més ressò. Segons el caporal Pallarès, membre de la Brigada des del seus inicis, "quan una persona ja s’ha manifestat diferents vegades a les seves comarques i no veu solucions, es desplaça a Barcelona amb un tarannà més reivindicatiu i més radical. Quan la gent decideix manifestar-se a Barcelona s’aprofita de l'anonimat i reclama d’una manera més concreta i radical. Aquest fet comporta que a la manifestació hi hagi molta més tensió”.

L’experiència en aquest àmbit ja permet saber quan una manifestació serà conflictiva o quan serà pacífica, malgrat que en ocasions hi ha sorpreses, normalment, i en relació amb qui convoca la manifestació i les característiques dels integrants ja es pot intuir quin desenvolupament tindrà.

No sempre les manifestacions amb un nombre elevat de persones són les més problemàtiques, tot el contrari, sovint una manifestació amb poca gent pot resultar molt més conflictiva i amb reivindicacions més radicals.

La feina principal de la Brigada Mòbil és garantir el dret a manifestar-se a totes les persones, i a la vegada, trobar l’equilibri necessari entre aquest dret i el de la resta de ciutadans i institucions.

EL TREBALL EN EQUIP I L’ELEMENT PSICOLÒGIC

Qualsevol membre de la Brigada Mòbil ha de saber treballar en equip, aquesta condició és indispensable, es treballa en binomis i no es pot prendre cap decisió sense el coneixement de l’altre membre del binomi. Hi ha moments molt delicats en què es demana en primer moment molta paciència, i sobretot un control psicològic per afrontar situacions de molta tensió. Hi ha moments en què costa evitar una certa sensació de por. “Perquè -segons el sotsinspector Frade- la por existeix, tothom en algun moment ha passat por, i no crec que hi hagi ningú que no en tingui, de por. El que cal fer és saber-la superar”.

És evident que s’ha de reconèixer que és necessari tenir molt d’autocontrol per estar impassible davant de centenars de persones en actitud agressiva, que insulten i utilitzen tot tipus d'estratègies per provocar l’agent de policia.

En moltes ocasions la missió dels mateixos comandaments es fer veure als membres que es troben davant d’una manifestació que tots aquells insults no van dirigits contra ells, sinó contra la institució que representen. Habitualment molts manifestants fan servir l’ofensa personal per provocar l'agent de policia, i en aquests moments poder mantenir la calma i l’autodisciplina és molt important, tant pel mateix agent com per tota la Brigada. Un mosso de la Brigada ha d’aguantar, ser pacient i tenir certa empatia per saber-se posar en el lloc del manifestant.

Fins i tot un problema particular d’algun membre de la Brigada pot repercutir en el mateix servei, i és en aquest moment quan els comandaments han de saber-lo escoltar i reconduir el problema.

L’objectiu de la Brigada Mòbil és acabar l’actuació sense inicidents. Així ho explica Elies Frade: “Som com un àrbitre de futbol, quan s’ha acabat el partit el millor que pot passar és que no es parli de l’arbitratge... doncs, nosaltres igual, si no es parla de l'actuació policial molt millor”. Abans de qualsevol actuació contundent hi ha la paraula i el diàleg, només s’ha de fer servir la força quan la violència s’ha desfermat i és absolutament inevitable.

El caporal Pallarès explica que “és molt fàcil crear conflicte, només cal intervenir a les primeres de canvi... però aquesta no és la manera d’evitar problemes, ni és un treball professional. Només el sol fet de baixar de la furgoneta policial de manera ferma i sense provocacions és la demostració d’una forma molt concreta de treballar”.

A part, la Brigada Mòbil també es dedica a altres tasques com donar suport a diferents unitats del cos, estar present en grans esdeveniments tant culturals com esportius, muntar controls policials, ajudar en catàstrofes i, sobretot, durant l’estiu la seva col·laboració és important per fer front als incendis forestals i en els serveis als municipis de la costa.

Però el gran volum de feina i l’objectiu principal de la Brigada Mòbil és garantir la llibertat de poder manifestar-se de qualsevol ciutadà: una funció delicada però fonamental en un estat de dret. Amb aquest objectiu treballen els gairebé cent mossos que componen la Brigada Mòbil.

Pere Jané

Oficina del Portaveu

En els darrers anys, hi ha hagut un canvi important de mentalitat a les unitats d’ordre públic: han passat de tenir un tarannà més repressiu a un caire més de contenció i de canalització d’un bon desenvolupament de la llibertat d’expressió.

Per aquest motiu, els agents que hi accedeixen ja no són solament individus que només han de dedicar-se a dissoldre manifestacions de la manera més fàcil, és a dir, fent servir moltes vegades la força de manera irreflexible. Actualment l’agent que compon una brigada d’aquestes característiques ha de tenir molt clar que la societat és canviant i cada cop la policia hi ha d’estar més propera, per aquest motiu una bona definició d’un membre de la Brigada Mòbil pot ser el d’una persona equilibrada, pacient, comprensiva i ferma.

Sotsinspector Elies Frade

EL DESALLOTJAMENT D’UN LOCAL OCUPAT

El desallotjament d’un local o habitatge ocupat comporta en moltes ocasions una preparació del membre de la Brigada Mòbil en la qual s’intenta no deixar res a l’atzar.

En una primera fase, els responsables de la Brigada fan una inspecció ocular del lloc que cal desallotjar, si és necessari fan fotografies o prenen imatges de vídeo.

Fan un estudi de la planimetria de l’edifici i de la zona i també analitzen els accessos i el nombre de gent que, aproximadament, hauran de desallotjar.

Una vegada disposen de tota la informació fan una valoració conjunta per poder muntar el dispositiu necessari.

Estudien tots els accessos i les possibles alternatives d’entrades i sortides i, òbviament, les reaccions que puguin tenir els ocupants de l’immoble.

Sovint els ocupants tanquen els diferents accessos amb tot tipus de material i fan servir tot tipus d'estratègies per dificultar la feina dels membres de la Brigada.

A l'hora d’entrar sempre ho fan en binomis, de manera enèrgica, però sense violència. És important que respectin l’ordre, és a dir, durant tota la intervenció seran els mateixos binomis els qui faran la feina i no se separaran en cap moment.

En acabar, acompanyen els desallotjats fins al carrer per així assegurar que no es queden a mig camí i entren una altra vegada.

Mentre, un cordó de seguretat extern format per mossos vetlla perquè l’actuació sigui ràpida i sense cap problema.