|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
33 - desembre 2002
|
||
 |
|||
|
Diferents
visions de la Wasant Techawongtham, Rita Mishaan, Nahid Pilvar, Chaacha Mwita, Geoffrey Lean, Tajudeen Abdulraheem
Atesos el poder i
la influència que exerceixen els mitjans de comunicació
en la manera de pensar i d'actuar de la societat i dels polítics
-tant si viuen en un poblet al sud de França, a la superpoblada
metròpoli de Hong Kong, o a una hisenda a Mèxic- els encarregats
de recollir la informació relacionada amb la Cimera Mundial sobre
Desenvolupament Sostenible van assumir la responsabilitat extraordinària
de preservar la qualitat de la informació que van difondre. La Fundació
Reuters i la UICN van decidir guardonar els exemples més destacats
de periodisme mediambiental que aprofitessin l'ocasió per fomentar
la sensibilització de la societat sobre els aspectes que demanen
una solució més urgent i que es van tractar a la Cimera.
Els premis Reuters-UICN,
creats el 1998, tenen com a objectiu incrementar la sensibilització
mundial sobre qüestions de medi ambient i de desenvolupament sostenible,
fomentant alhora un periodisme ambiental de qualitat a tot el món.
El concurs de periodisme ambiental mundial d'enguany es va titular "El
millor article de la Cimera" i el seu eix temàtic és
la Cimera de Johannesburg. A la convocatòria
d'aquest any van presentar-se més de 150 publicacions de països
tan diversos com el Brasil, els Estats Units, la Xina, Rússia i
el Kazakhstan, Jamaica, Algèria, Moçambic, Panamà
i Hongria. L'autor de , seleccionat entre sis guanyadors regionals, rebrà
un premi en metàl·lic de 5.000 USD durant la Cerimònia
dels Premis Mundials que se celebrarà a Washington, DC, el 3 de
desembre de 2002. En aquest número de Medi Ambient. Tecnologia i cultura, Reuters i la UICN voldrien compartir alguns exemples d'inspiració periodística que inciten a la reflexió, versen sobre la Cimera i participen en el concurs d'enguany. Encara que només fos per això, la Cimera de Johannesburg es mereix ser lloada per l'excel·lent tasca de periodistes de tot el món que contribueixen a promoure la sensibilització mundial sobre els temes més importants i demostren la seva empenta, la seva creativitat i el seu talent. Achim Steiner
Al principi va ser la Cimera. Wasant Techawongtham La tan esperada Cimera
de la Terra va concloure a Johannesburg, deixant una sensació de
decepció i un mal sabor de boca entre gran part dels participants. La Cimera, de deu
dies de durada, va destacar per l'abundància de retòrica
i la manca de compromís. Els líders polítics d'arreu
del món van pronunciar els seus discursos altisonants i els directius
de les multinacionals van fer gala d'un seguit de bones intencions per
ajudar a millorar el medi ambient global. Però al cap
i a la fi, l'únic que s'ha aportat al món és un totxo
de declaracions polítiques que, amb tota probabilitat, no quedaran
en res més que en . Exactament el mateix que va passar amb l'Agenda
21, el producte de la primera Cimera de la Terra, celebrada ara fa deu
anys a Rio de Janeiro. Els activistes verds
estaven especialment indignats. Segons la seva opinió, les grans
empreses es van apoderar de la Cimera, gràcies al suport dels països
rics. Tal com va declarar
el president de Friends of the Earth, Ricardo Navarro: . El World Wildlife
Fund o Fons Mundial per a la Protecció de la Natura va batejar
la Cimera amb el sobrenom de (World Summit of Shameful Deals, per les
seves sigles en anglès WSSD). Tenen tot el dret
a sentir-se frustrats i enutjats. Han estat esperant amb candeletes durant
deu anys la celebració d'aquesta conferència i, com és
natural, suposaven que es reprendria en el mateix punt en el qual es va
deixar pendent a Rio. L'Agenda 21, l'avantprojecte
del desenvolupament sostenible gestat a Rio, va ser tot un fracàs,
no pas per falta de nobles objectius, sinó d'accions concretes
per part de gairebé tots els països. Es preveia que la Cimera
de Johannesburg seria capaç de capgirar aquesta greu mancança,
amb l'assoliment d'uns acords més efectius i la fixació
d'uns terminis per a la seva execució. Res d'això no ha
passat. L'únic bri
d'esperança que ha aportat la Cimera de Johannesburg ha estat l'anunci
de la propera ratificació del Protocol de Kyoto sobre el canvi
climàtic fet públic per Rússia i Canadà. Si
això es produeix, el protocol assolirà el seu objectiu de
ratificació per un mínim de 55 països responsables
d'almenys el 55 % de les emissions de carboni dels països industrialitzats,
necessari perquè entri en vigor. Això és
tot un triomf per als partidaris de Kyoto, preocupats pel que els oferiria
el destí, després que els Estats Units, amb un 5 % de la
població mundial i responsables del 36 % de les emissions de gasos
amb efecte d'hivernacle, es retiressin del pacte. Els anuncis fets públics
per Rússia i Canadà van ser posteriors a les inundacions
devastadores que van assotar Europa i altres indrets del món, arran
de les quals es va instar l'adopció d'accions concretes davant
la necessitat de trobar solucions per fer front a l'escalfament global. L'associació
tripartida en la qual Annan diposita les seves esperances ha estat motiu
de discussió durant anys. Sembla que aquest arranjament, és
a dir, que els tres sectors treballin plegats envers el desenvolupament
sostenible, és l'ideal. El problema és
que els seus objectius són força incompatibles. Quan l'elit
empresarial parla de desenvolupament sostenible, el que en realitat vol
expressar és un desenvolupament sense interrupció ni entrebancs.
Podrien estar disposats, fins i tot, a pagar una mica més per assolir
una tecnologia o en pro de determinades causes socials. Però demanem-los
que produeixin menys i que obtinguin menys beneficis en favor de la protecció
del medi ambient, i la resposta, indiscutiblement, serà negativa.
Pel que fa als polítics,
molts donarien prioritat al desenvolupament econòmic per damunt
de la protecció ambiental, simplement pel fet que aquest primer
els reporta vots populars i suport financer per part del món empresarial. Van caler les inundacions
sense precedents que van assotar Europa per convèncer els russos
i els canadencs de la necessitat de pujar al tren del Protocol de Kyoto.
Faran falta unes catàstrofes similars o pitjors per convèncer
els polítics que cal parar més atenció al medi ambient,
en comptes d'adoptar una actitud de total normalitat, com si res no hagués
passat. La Cimera de Johannesburg. Èxit o fracàs? Rita Mishaan Trenta anys després
de la Conferència d'Estocolm i deu anys després de la Cimera
de la Terra a Rio de Janeiro, es va celebrar la Cimera Mundial sobre
Desenvolupament Sostenible a Johannesburg (Sud-àfrica), del
26 d'agost al 4 de setembre del 2002, que va generar grans expectatives
a escala mundial. Els acords que van sorgir de la cimera van ser la Declaració Política i un Pla d'Acció, resultats que destaquen el compromís de reduir el nombre de persones al món que no tenen accés a l'aigua potable i el sanejament de les aigües residuals, la defensa de la biodiversitat i els recursos pesquers. Tanmateix, no es va assolir un compromís amb fites per potenciar les energies renovables. En la Declaració Política els països assumeixen «una responsabilitat col·lectiva per fer avançar i reforçar la interdependència i el suport mutu entre els pilars del desenvolupament sostenible -desenvolupament econòmic, desenvolupament social i protecció del medi ambient- a escala local, nacional, regional i global». També s'especifica el compromís per eradicar la pobresa i s'assenyala que la gran distància que divideix la humanitat entre rics i pobres i la distància creixent entre el món desenvolupat i el món en desenvolupament suposen una gran amenaça per a la prosperitat, la seguretat i l'estabilitat globals. Però, tot plegat què li diu al ciutadà comú? Les societats del
planeta esperaven que amb una vareta màgica se'ls resolguessin
els problemes ancestrals que nosaltres mateixos hem arrossegat a través
d'un desenvolupament en benefici de la minoria. A ningú
no li passa per alt que els índexs de pobresa (el 40 % dels pobres
de la població del món viu en països en desenvolupament,
als quals correspon l'11 % del consum mundial) augmenten d'una manera
accelerada mentre que un nombre cada dia més baix de rics controla
el percentatge més alt de l'economia del món (el 15 % de
la població mundial viu en països rics, a qui correspon el
56 % del consum). Aquesta fórmula
de desenvolupament s'ha demostrat que és ineficient i insostenible,
i el planeta Terra en què vivim -que al seu torn s'ha comprovat
que és l'únic planeta del sistema solar en què els
humans podem sobreviure- no pot suportar gaire temps més aquesta
fórmula que només garanteix que continuïn els processos
de desigualtat social i una degradació ambiental creixent. Les queixes contínues
dirigides a la política dels països del Nord cap al Sud per
la manca de disponibilitat d'assumir la seva responsabilitat en la destrucció
ambiental i en l'explotació dels pobles del Sud adquireixen més
vigència quan als del Sud tampoc no ens agrada reconèixer
la manca de voluntat per respectar la democràcia, els drets humans,
la transparència i la governabilitat i frenar la destrucció
dels nostres sistemes. Tanmateix, els del Sud continuem sol·licitant
més recursos econòmics per a l'Ajut Oficial al Desenvolupament
(AOD), que en els acords de la Cimera de la Terra va quedar establert
en el 0,7 % del PIB dels països industrialitzats i que fins ara només
cinc països han complert. Aleshores, qui serà el veritable responsable? Si escoltem les veus
derrotistes dels comunicadors i els polítics sobre el fracàs
de la cimera, jo em pregunto: és possible que el món esperés
canviar en UNA SOLA cimera el que ha estat el procés ancestral
de deteriorament social i ambiental? Potser amb una vareta màgica?
Els cinc anells? O no és ben cert que la història de la
humanitat i el seu desenvolupament és la que ens ensenya
a través de l'experiència i la història el millor
camí que es pot seguir? Etcètera. En una societat democràtica tots som responsables dels afers nacionals. Així mateix passa en el context del concert de nacions del planeta Terra: l'apropiació dels compromisos establerts a la cimera ens atorga un marc enfortit de la manera com podem fer millor les coses i com aquesta fórmula de desenvolupament pot millorar per al bé de tothom. El preàmbul
per a un veritable «UBUNTU» Per la nostra supervivència! Cimera de la Terra: no hi ha panacea Nahid Pilvar Teheran, 8 de setembre, IRAN - Segons va afirmar Reza Niktalaei, membre de la Comissió Social de Majilis: "La discriminació és la causa principal de la pobresa al món, i la diferència en els nivells d'ús d'eines i equipament sofisticats ha donat lloc a l'ampliació de les diferències en la distribució de la renda". En una declaració en exclusiva que va fer al diari de llengua anglesa Tehran Times el passat diumenge, va declarar que "si s'analitzen amb deteniment els motius que s'amaguen al darrere d'una falta de compliment dels objectius de la primera Cimera de la Terra que es va celebrar a Rio ara fa deu anys, no hi ha cap dubte que es trobaran solucions més pràctiques". "En els decurs
d'aquestes cimeres", va afegir, «es malbarata una quantitat
d'energia considerable per fer concessions a l'opinió pública.
Algunes potències mundials que volen eludir la responsabilitat
dels seus deures humanitaris donen suport a aquestes cimeres i, a través
de la propaganda, donen esperances als països en desenvolupament. Reza Niktalaei va
prosseguir el seu discurs, fent palès que la propaganda no és
proporcional a les mesures internacionals adoptades per a l'eradicació
de la discriminació per reduir la pobresa i incrementar de la protecció
del medi ambient. Per posar un exemple, la degradació ambiental
s'intensificarà progressivament fins assolir nivells superiors. Com a resposta a una
pregunta formulada sobre les influències dels diferents països
en els assumptes presentats a la Cimera de Johannesburg per a la seva
oportuna ratificació, va observar que no és possible abordar
aquests problemes mitjançant l'aplicació de mesures adoptades
solament a escala nacional, ja que les fronteres naturals, culturals,
econòmiques i, fins i tot, de seguretat, s'esvairan gradualment. Així doncs,
el món encara espera l'adopció de mesures internacionals
quan, de fet, aquest tipus de mesures, desafortunadament, solen ser mera
propaganda. Segons l'opinió
de l'entrevistat: «M'atreviria a dir que el nou ordre mundial, malgrat
el que pugui semblar, ha contribuït a ampliar les diferències
entre els països desenvolupats i els països en desenvolupament.
El ritme de desenvolupament d'aquests últims, però, no té
res a veure amb el dels primers.» I va prosseguir la
declaració amb la següent afirmació: «Fins ara,
la independència i la llibertat globals, per exemple, no s'han
materialitzat, i aquesta situació destructiva continuarà
sent una realitat de la vida per a milions de persones que viuen en la
més absoluta pobresa i precarietat a les nacions en desenvolupament.» Així mateix,
el Tehran Times va fer al·lusió a la Cimera de la Terra
celebrada a Johannesburg (Sud-àfrica), tot afegint que aquesta
va concloure el dimecres al vespre i que el propòsit dels països
participants æa través de la consulta i la coordinacióæ
consistia a posar els ciments necessaris per a un medi ambient millor
i a fer més pròspera la vida dels éssers humans que
habiten el planeta. A la columna Cara
a Cara d'aquest mateix diari, es declarava el següent: "Els
participants volien trobar solucions per a la lluita ocntra la pobresa,
la desocupació, les malalties, l'escassetat d'aigua i els problemes
ambientals". I va concloure: «També pretenien poder donar una solució a l'alt nivell d'endeutament dels països pobres enfront de les nacions més afavorides.» Desperta Àfrica! Només tu pots construir aquest continent. Chaacha Mwita "El món
que hem creat és producte de la nostra manera de pensar. No podem
canviar-lo sense canviar de mentalitat" - Albert Einstein (1879 -
1955). Fa poc menys de quinze
dies, Àfrica va esdevenir la seu mundial del desenvolupament sostenible.
A la trobada -batejada amb el nom força atractiu de - que va tenir
lloc a Johannesburg (Sud-Àfrica) va quedar palès que el
desenvolupament sostenible, sobretot a l'Àfrica, no és una
tasca gens fàcil. És remarcable
que la solució de gran part d'aquests problemes es trobi en mans
de la bona voluntat de les nacions desenvolupades. Per exemple, el problema
del deute extern no pot solucionar-se de la nit al dia, a menys que els
països amb els quals estem endeutats decideixin cancel·lar
els deutes. En l'Informe de Desenvolupament
Mundial de l'any passat, les Nacions Unides acusen legítimament
el món desenvolupat de trencar unes promeses que, si s'haguessin
complert, haurien beneficiat -encara que en poca mesura- el món
en desenvolupament. A través de
les crítiques rebudes al si de l'Organització Mundial del
Comerç, el món desenvolupat advoca a favor de l'argument
segons el qual liberalitzar i globalitzar vol dir fer servir la força
d'un país per guanyar æcomençant per protegir els
seus mercats de les importacions dels països pobres i, alhora, col·lapsar
els mercats d'aquests últims amb els seus propis béns, considerats
superiors i més barats. Podria semblar com si el fet de ser desenvolupat
equivalgués a ser superior i mantenir-se a dalt de tot per tots
els mitjans possibles. Aquest és el
motiu pel qual als anomenats centres d'exposicions que hi ha al voltant
de Kenya, per posar un exemple, no hi trobareu exposat ni un sol bé
autòcton. No produïm absolutament res per al món i,
tot i així, esperem desenvolupar-nos d'una manera sostenible. A
Suïssa, per exemple, els flequers s'han negat a utilitzar mantega
més barata procedent d'altres països per coure el pa. Fins
i tot si la mantega local encareix el preu, els forners locals fan servir
mantega local per protegir la pagesia local. Per què a Kenya no
es pot portar roba i calçat autòctons? Què més
ens dóna el que pugueu pensar: si podem permetre'ns fabricar-ho,
també podem permetre'ns portar-ho. Desenvolupament no
és paraules, sinó fets. Abans que Mugabe trenqués
les seves relacions amb Occident, després que li neguessin el finançament,
al seu propi país d'origen es va guanyar l'apel·latiu de
perquè passava la major part del temps i gastava la major part
dels diners del país anant de compres a Occident. Malbaratava recursos,
com tots els grans homes africans solen fer, en frivolitats, en recompensar
els seus llepaires, en celebrar ostentosos còctels, etc., és
a dir, en tot menys en desenvolupament! I es va atrevir ni més
ni menys que a atacar verbalment, d'una manera ignominiosa i indignant,
una persona que, malgrat els seus errors (que a diferència de Mugabe
té la dignitat de reconèixer) ha estat capaç d'aportar
prosperitat al seu país gràcies a la reducció de
la desocupació i el reforç del sector sanitari, entre altres
assoliments, en menys de la meitat del temps que Mugabe ha estat al poder! Les cimeres són
fòrums de xerrameca i ostentació. D'aquí que l'Amèrica
de George W. Bush enviés a Johannesburg una discretíssima
delegació mentre que altres caps d'Estat i de govern van anar-hi
en persona. Bush és un americà pragmàtic. Té
massa feina a casa, lluitant contra el terrorisme i sembrant-lo entre
els enemics d'Amèrica, per permetre's perdre el temps reunint-se
amb altres caps d'Estat i de govern només per xerrar. Ell se serveix
de mitjans millors d'ostentació com ara sobrevolar Iraq amb més
de 100 avions dels més avantguardistes d'Amèrica, alguns
fins i tot no tripulats! Àfrica, desperta't!
El desenvolupament sostenible -o qualsevol desenvolupament afí-
comença pels individus. Un individu només podrà desenvolupar-se
si decideix fer-ho, en altres paraules, el desenvolupament és un
estat d'ànim. Si, per exemple, els governs no poden oferir-te aigua
potable segons l'acord de Rio, en nom de Déu, per què no
la pots obtenir tu mateix bullint-la? No podem pensar de
la mateixa manera ni fer les coses igual cada vegada que actuem i, tot
i així, pretendre obtenir uns resultats diferents. Oblidem-ho.
Perquè això sigui així, cal que pensem i actuem de
manera diferent. Àfrica està
abocada a empitjorar en el futur perquè està alimentant
la seva màquina de pensar -el cervell- amb bajanades. Mireu què
llegeixen els nens africans. Escolteu el que senten a les emissores de
ràdio i als matatus d'arreu del país. Mireu què s'empassen
de matí a vespre a les pantalles de la televisió. Una porqueria
de cap a peus que no contribueix en absolut al desenvolupament de la ment! Contràriament
als postulats populars, aquesta jove generació d'africans no és
l'esperança d'Àfrica, sinó la seva ruïna i,
per tant, tenim la responsabilitat de menar-los envers el desenvolupament
sostenible -un somni que alguns de nosaltres ja hem relegat a l'oblit-
construint les seves ments abans que sigui massa tard i se suïcidin
en massa. Finalment, el millor
desenvolupament -aquell l'impacte del qual es fa ressò en l'espai
de temps més breu possible- és el sobtat. És audaç.
Dit en una paraula, és . I aquesta és la naturalesa del
desenvolupament. Molta gent veia com
queien les pomes dels arbres, però només Isaac Newton es
va preguntar el perquè. Àfrica ha de seguir l'exemple de
Newton. Si el continent s'ha de desenvolupar en conseqüència,
cal que estigui preparat per formular i respondre preguntes difícils.
Això implica necessàriament un trencament de la nostra freda
i mesurada forma de vida en la qual solament emulem allò que és
desagradable, degradant i irrellevant del món desenvolupat, en
comptes de fixar-nos en les estructures subjacents que els converteixen
en allò que són: disciplina, treball dur, patriotisme, virtut,
principis, un sentit immens de l'honor i l'orgull en un mateix i (el millor
de tot) uns processos constants de modificació del pensament. Van venir. Van parlar. Es van desentendre. I van marxar. Geoffrey Lean Van arribar. Van veure.
Van assentir. I això més o menys resumeix el que 104 líders
mundials van assolir a la Cimera de la Terra celebrada a Johannesburg
la setmana passada. I de fet sí que van arribar a acords, però
si allò que van acordar canviarà gaire els dos fronts de
crisi que tothom pretenia tractar -l'agreujament de la pobresa mundial
i el deteriorament ambiental- és una qüestió força
dubtosa. Van arribar, es van
confessar els uns als altres, procedents d'un món amb greus problemes.
El canceller alemany Gerhard Schröder va informar els seus compatriotes
com aquest país, la República Txeca i Àustria havien
estat assotats per , la qual cosa fa palès Des de l'altra banda
del planeta, Saufatu Sopoanga,primer ministre del petit país Tuvalu
-condemnat a desaparèixer engolit pel Pacífic a mesura que
els nivells del mar pugen a causa de l'escalfament global- va explicar
una història semblant. Feia tot plegat poques setmanes que va viure
una experiència aterradora. . Van arribar. Van veure...
i, què és el que van veure? Un modern centre de conferències
situat al pròsper suburbi de Sandton, tot ple de llustroses escales
mecàniques i espaiosos vestíbuls, erigit en un luxós
centre comercial on els rètols de Gucci, Versace i Armani s'alternaven
amb pòsters en els quals s'instava el desenvolupament sostenible;
ben bé podia tractar-se d'un edifici de qualsevol indret dels més
rics del món. I van veure, almenys, alguns dels més de 9.000
delegats dels governs, més de 8.000 representants de grups d'empreses
i grups de pressió, i més de 4.000 periodistes, embotits
en un edifici que, segons la normativa sobre prevenció d'incendis,
hauria hagut d'allotjar-ne com a màxim una tercera part. Alguns, com és
el cas de Blair, van aprofitar l'avinentesa per visitar l'atapeït
suburbi d'Alexandra, habitat per més de 350.000 persones que viuen
en la més absoluta misèria, que es podia veure des del luxós
centre. Honestament, però, semblava que molts delegats anaven a
ser vistos, més que no pas a veure, especialment per les càmeres
de televisió. Els líders
van fer els seus parlaments en una immensa sala de conferències
situada a la planta superior (el vuitè pis) del centre de convencions.
La premsa es va congregar multitudinàriament a la planta baixa.
Mentrestant, les negociacions més àrdues prosseguien en
un seguit de sales de comitè, i la major part dels estira i arronsa
més durs tenien lloc entre grups relativament petits a les sales
contigües a un passadís situat a la quarta planta, atapeït
de grups de pressió. I es van assolir acords.
O, dit altrament, els caps d'Estat van fer els seus discursos mentre que
els seus ministres i oficials treballaven incansablement tota la nit en
unes sales menys públiques per tal de poder enllestir a temps un
pla d'acció de 65 planes i una declaració d'intencions polítiques
molt més breu. Permeteu-me que us digui que, al cap i a la fi,
no es va arribar a cap consens representatiu, ateses les enormes disparitats
inicials. Les negociacions preliminars
havien estat tot un desastre, els delegats havien arribat a Johannesburg
amb més de 400 punts de desacord sobre el pla d'acció, i
això sense ni tan sols haver començat a debatre la declaració.
Assolir qualsevol mena d'acord a partir d'aquestes premisses no era més
que una paradoxa. I així és
com va resultar. Segons em va comunicar John Prescott, viceprimer ministre,
en l'única entrevista que va concedir durant la Cimera, tot el
sistema de negociacions multilaterals construït a través de
les Nacions Unides al llarg d'aquests darrers 50 anys es troba en perill.
ara fallem, va avisar, Alguns personatges
veterans de l'administració Bush volien que fos això exactament
el que passés, ja que segons la seva opinió, els acords
internacionals sobre qualsevol tema: des del medi ambient fins als drets
humans, i des del desenvolupament fins al control d'armes, constitueixen
una restricció innecessària sobre les activitats de l'única
potència mundial. Per a tota la resta, per tant, era tremendament
important el fet d'arribar a un acord. Alguns semblaven fins i tot entusiasmats
pel seu alleujament. Margaret Beckett, la negociadora en cap britànica,
va sortir de la sala de negociacions per professar la seva pels exigus
resultats de la Cimera. I posteriorment va afegir: John Prescott, en
una conversa que vam mantenir, va ser més circumspecte, descrivint
els assoliments com Ens sembla molt bé, però caldria aclarir
si aquest pas és endavant, enrere o cap al costat. Es va materialitzar
un avenç important: l'acceptació, malgrat l'oposició
rotunda dels Estats Units, d'un objectiu de reduir a la meitat, abans
de 2015, el nombre de persones que ni tan sols disposen d'uns serveis
sanitaris bàsics. Però això no va ser més
que el corol·lari d'un objectiu ja acordat pels líders mundials
a la Cimera del 2000, consistent en reduir a la meitat el nombre de persones
que no disposen d'aigua potable abans d'aquella mateixa data. Hauria estat
un escàndol no arribar aquest acord i va resultar cínic
que uns EUA aïllats tinguessin a la resta del món contra les
cordes per negociar aquest punt. Aquest va ser l'únic
avenç autèntic. Després de fer una comparació
detallada del pla d'acció amb els acords previs, Friends of the
Earth van concloure que aquest contenia solament un objectiu nou, el que
fa referència a l'establiment de les reserves marines i, malgrat
tot, no mancat d'una gran dosi d'ambigüitat. Es van fer certs progressos
quant a la presa de consciència per part de les multinacionals
del seu grau de responsabilitat i del consum excessiu de recursos que
duen a terme els països rics. Però això no és
gran cosa, especialment després que la UE, el president de la conferència,
Nitin Desai, i líders com Blair haguessin fixat objectius i cronogrames
concrets com a clau de l'èxit de la conferència. Enfront d'aquests
beneficis, la Cimera va relaxar un dels seus objectius previs: deturar
la pèrdua accelerada d'espècies, mitjançant l'establiment
d'un cronograma per a la renovació de les poblacions de peixos
que, segons l'opinió dels crítics, debilitaran encara més
les mesures existents, i la lleugera erosió d'alguns dels principis
per a la protecció del medi ambient exposats a la Cimera de la
Terra celebrada a Rio ara fa deu anys i en posteriors negociacions. Altres passos es van
fer de través, o bé sobre el mateix camí. I el que
és més decebedor, la Cimera va ser incapaç d'arribar
a un consens sobre l'increment de la proporció de l'energia mundial
generada a partir de recursos nets i renovables, com l'energia solar i
l'eòlica. Cap altra qüestió no va aconseguir exemplificar
millor aquesta dualitat abans de la conferència. Al món
hi ha dos mil milions de persones que no disposen de cap forma d'energia
moderna i han de fer ús de la fusta i els fems d'origen animal,
els quals emeten un fum contaminat amb productes químics, que es
cobra cada any uns dos milions de víctimes. Si es facilitessin
uns recursos nets i renovables, seria possible reduir aquest índex
de mortalitat, preservar la valuosa capa superficial del sòl, mantenint
la cobertura d'arbres i deixant-hi la femta que l'enriqueix i, alhora,
combatre l'escalfament global. Abans de la celebració
de la Cimera, un equip de treball creat a petició de Blair i integrat
pels líders del grup dels vuit (G8), sota el colideratge de Sir
Mark Moody-Stuart, expresident de Shell, va recomanar unes mesures concretes
per fer arribar energia renovable a mil milions de persones cap a la fi
de la dècada. Però aquesta iniciativa, i totes les temptatives
posteriors per fixar els objectius més modestos, van ser abolides
per Big Oil, representat pels països de l'OPEC i els petroliers de
la Casa Blanca. Van inserir clàusules a favor de la promoció
de l'energia nuclear i les energies fòssils que causen l'escalfament
global. Fins a aquest punt
va arribar el cinisme aquest cop, ja que, fins i tot posant per cas que
el petroli, el gas, el carbó i l'energia nuclear fossin il·limitats,
gratuïts i no contaminessin, senzillament seria impossible fer-los
arribar -ni tampoc les xarxes elèctriques generades a partir d'aquests-
als milions de viles disseminades pel Tercer Món. El sol, el vent
i altres fonts renovables distribuïdes lliurement per la natura són
les úniques que poden alleujar la pobresa i protegir el medi ambient
sense perjudicar els interessos dels grups de pressió de combustibles
fòssils i nuclears. Els països de
l'OPEC no van tenir cap escrúpol en aprofitar-se de les mancances
del sistema de les Nacions Unides per oposar-se a l'energia renovable.
La majoria de països en desenvolupament, comprensiblement, volien
la fixació d'objectius, alguns fins i tot amb devoció. Amèrica
Llatina, amb Brasil al capdavant, va exposar algunes propostes que permetrien
quadruplicar l'ús d'energia neta abans de 2010. Però en
les negociacions de les Nacions Unides, el Tercer Món en ple s'agrupa
en un sol bloc, prenent tradicionalment les decisions per consens. L'OPEC
va treure el suc d'aquesta pràctica, refusant arribar a un consens
sobre els objectius, la qual cosa va impossibilitar que els països
en desenvolupament l'assolissin. Amb els EUA i els seus aliats (Austràlia,
Japó i Canadà) també en contra, la Unió Europea
(els únics que ho van proposar) va fracassar estrepitosament. Les Nacions Unides,
però, també han d'assumir la seva part de culpa. El Britain's
Stakeholder Forum for Our Common Future, organització normalment
allunyada de les controvèrsies, que ha treballat potser més
que cap altra arreu del món amb les Nacions Unides en la preparació
de la Cimera, es va frustrar tant que va publicar un extens llistat dels
casos en els quals les Nacions Unides havien fracassat per haver pres
les decisions incorrectes. I Blair també va guanyar-se el premi
de consolació per fer haver fet la visita més breu, amb
el temps just per parlar i convertir-se en el blanc dels atacs de Robert
Mugabe i Sam Nujoma, president de Namíbia, la qual cosa el va deixar
petrificat i va fer que avancés la seva retirada, al·legant
que havia de fer una conferència de premsa sobre Iraq. Si tan sols hagués
mostrat una unça de la voluntat política que tant demanava,
tot hauria estat diferent. Per exemple, podria haver col·laborat
amb el canceller Schröder per garantir un objectiu d'energia renovable.
Però la possibilitat que la premsa groga especulés sobre
el cost d'una nit addicional a la seva habitació d'hotel va tenir
aparentment més pes específic que les qüestions que,
segons professava, tant el desvetllaven. És difícil
calcular el dany internacional causat pel tractament superficial atorgat
a la Cimera per l'absent president Bush i per Blair, que hi va estar de
passada, atès que suposadament s'estaven preparant per a la guerra.
La resta del món va tenir la impressió, correcta o no, que
els obsessionava una tasca impossible: intentar eradicar el terrorisme,
preocupant-se ben poc de posar remei a la pobresa que n'és una
causa. Això serà de ben segur immensament contraproduent. Malgrat tot, hi va
haver un heroi autèntic: Tewolde Egziabher, un etíop asmàtic
i escanyolit, cap de l'agència de protecció del medi ambient
del seu país. En dues ocasions, per la vívida força
de la seva reservada personalitat, va capgirar l'esdevenir de la conferència.
La primera, semblava que la Cimera anava a fer inevitablement un gran
pas enrere, en atorgar a l'Organització Mundial del Comerç,
la qual no posa traves al lliure comerç, poder per invalidar els
acords internacionals sobre medi ambient. Això amenaçava
amb anul·lar els tractats que, per exemple, controlen el comerç
de residus perillosos i productes químics tòxics, dicten
l'eliminació de les substàncies que destrueixen la capa
d'ozó i permeten als països refusar les importacions de collites
i aliments manipulats genèticament. Just quan tot semblava perdut,
Egziabher va proclamar un apassionat discurs a última hora del
vespre que va fer que la resta del Tercer Món i la UE desestimessin
el pla en la votació. Ningú no recorda una intervenció
personal amb un efecte tan destacat. I, per segona vegada consecutiva,
va tenir una intervenció providencial, frustrant una iniciativa
dels Estats Units que negava els escassos avenços assolits en el
camp de la responsabilitat corporativa. Posteriorment, a la
Cimera es van confirmar molts altres objectius. Entre els més remarcables,
els de la Cimera del Mil·lenni, ara fa dos anys, encaminats a l'establiment
d'objectius per poder reduir a la meitat la misèria abans de 2015,
i la Cimera de Monterrey, celebrada a l'inici d'enguany, la qual es va
traduir inesperadament en unes promeses d'incrementar enormement l'ajuda
oferta pels EUA i la UE. Es va crear un marc que, almenys en teoria, compromet
fins i tot l'administració Bush per fer front a la pobresa i a
la crisi ambiental. Tot seguit, els grups
de pressió per al desenvolupament i el medi ambient van estrènyer
els seus llaços amb associacions com ara Greenpeace i Friends of
the Earth per col·laborar en el lideratge de la lluita contra la
pobresa mundial. La combinació podria ser immensament poderosa
de cara al futur. I finalment, el colofó
de la conferència el va posar la creació de més de
100 associacions que comprenen empreses, governs i organitzacions no governamentals
amb la finalitat d'emprendre accions de tipus pràctic per abordar
la crisi (Greenpeace i les empreses van fumar la pipa de la pau i es van
unir per fer campanya en contra de l'escalfament global). Els beneficis
de tot això encara estan per veure, però marquen una nova
actitud de les Nacions Unides en implicar la resta de la societat en els
seus assumptes. Segons l'opinió de molts, aquest és el punt
d'inflexió que obre la porta al canvi. Segons declaracions de Felix
Dodds, del Fòrum de Grups d'Interès: . Llistat de fracassos: puntuació Aigua L'únic èxit
no ambigu del pla d'acció de la Cimera. Els líders van convenir
a reduir a la meitat, abans de 2015, el nombre de persones (2.400 milions)
a les quals els manca un servei de sanejament bàsic, després
que uns Estats Units totalment aïllats s'oposessin aferrissadament
a l'establiment de l'objectiu. En cas d'implementar-se, seria molt positiu
per a la reducció dels 2 milions de morts anuals, principalment
de població infantil, causades per la ingestió d'aigua contaminada.
De fet, el món ja havia acordat en una cimera anterior la reducció
a la meitat del nombre de persones que no disposen d'aigua potable. Energia La gran decepció
de la Cimera. Els EUA i l'OPEC no ratificarien un objectiu relacionat
amb l'energia renovable. Van fer fracassar una proposta presentada per
Brasil, la qual comptava amb el suport de la resta d'Amèrica Llatina,
així com d'altres països desenvolupats i en desenvolupament
amb l'objectiu de quadruplicar l'ús mundial d'energia neta fins
a l'1 per cent abans de 2010. Fins i tot van sabotejar un pla molt més
modest de la UE que advocava per un increment de l'1 per cent al llarg
de tota la dècada. La Cimera, almenys, es va dignar a posar sobra
la taula el tema de l'energia: els EUA i l'OPEC van deturar les reunions
prèvies on es tractava aquest assumpte. Agricultura i pesca A la Cimera es va
convenir a donar l'oportunitat que les Instal·lacions de Medi Ambient
Global, el principal mecanisme de finançament mundial destinat
a solucionar els problemes ambientals mundials, financessin la lluita
contra la desertificació, amenaça que afecta una tercera
part de l'àrea terrestre del planeta. Es va comprometre a reconstruir
les poblacions de peixos abans de 2015, però segons l'opinió
dels crítics això podria minar els acords existents. Es
va refusar la proposta de reducció progressiva de les subvencions
agrícoles i el suport als productes orgànics i al comerç
legítim, deixant la porta oberta a les collites manipulades genèticament. Biodiversitat Es va fer al·lusió,
tot i que de manera indirecta, al pla relatiu a l'acció necessària
per fer front a l'extinció d'espècies més greu des
que els dinosaures van desaparèixer, amb el nom de . Però
aquesta redacció té molta menys força que el compromís
de que els governs del món van ratificar el passat mes d'abril.
La Cimera va fer un pas enrere, i ningú no espera que es pugui
fer gran cosa en aquest sentit per posar-hi remei. Consumisme abusiu A la Cimera es va
acordar un text molt més incoherent del que es podia esperar, amb
la promesa de un programa de 10 anys de durada per combatre el consumisme
abusiu als països rics, en comptes d'establir-ne un real i definitiu.
La UE va exercir pressió envers l'acció, però els
EUA, Canadà, Austràlia i Japó s'hi van oposar de
manera enèrgica. Les propostes per donar suport a l'etiquetatge
de productes ecològics van resultar frustrades. Però en
el pla d'acció s'afirma que els països han de desenvolupar
millors polítiques de consum i producció. Responsabilitat corporativa Es van assolir uns
avenços sorprenents, principalment gràcies als grups de
pressió, els quals van incidir en determinats temes clau. Els governs
van acceptar que caldria desenvolupar unes normes vinculants per regular
el comportament de les multinacionals. Els EUA s'hi van oposar amb ungles
i dents, i van intentar posar en pràctica diverses estratagemes
per tal de quedar-ne exempts, fins i tot després de la seva aprovació.
Però el pla d'acció no va arribar a marcar cap cronograma
per a la posada en pràctica de les normatives, ni tan sols especifica
la necessitat la seva introducció. Allò que hauria de saber-se a la Cimera Mundial de Johannesburg Dr. Tajudeen Abdulraheem La conferència
mundial sobre desenvolupament sostenible va començar dilluns. Però
pel que fa a les notícies i el politiqueig que els diversos aspectes
de l'ordre del dia han suscitat, la conferència ja va començar
fa uns quants anys. Johannesburg 2002 no és més que la culminació
de les lluites aferrissades mantingudes des de la darrera Cimera de Rio,
celebrada l'any 1992. Com sol ser típic
en aquests desmesurats congressos de les Nacions Unides, el redactat de
les resolucions, el comunicat final i el pla d'acció ja han estat
acordats per endavant i sotmesos a tot tipus de compromisos, manipulats
pels estats més poderosos i les aliances d'interessos creats que
fan que molts crítics es prenguisn a broma aquestes àmplies
plataformes. Una conferència
amb 65.000 delegats i participants suscita desconfiança fins i
tot en aquests moments que la informàtica i la tecnologia de les
comunicacions són tota una meravella. Malgrat tot, no hem de rebutjar
la conferència només per raó del descomunal abast
que ha tingut. Una manera positiva d'enfocar aquest aspecte seria considerar
que la seva participació massiva és deguda al fet que hi
ha un gran nombre de persones, organitzacions, governs, corporacions i
organitzacions no governamentals que es preocupen pel nostre medi ambient,
així com per la nostra existència continuada en aquest. És un tribut
als incansables esforços del moviment per al desenvolupament sostenible
mundial perquè la conferència sigui cada cop més
multitudinària des de la primera que es va celebrar, l'any 1972.
Una de les armes secretes que ha emprat el moviment és l'ampliació
de la seva base més enllà de que cerca la tornada a una
mena d'estat nostàlgic de mera existència a prop de la natura.
Aquest enfocament ingenu va facilitar que molts, sobretot del Tercer Món,
rebutgessin els ambientalistes internacionals (predominantment encapçalats
pels països occidentals) com si tramessin una conspiració
per mantenir els països pobres en un segon pla, denegant-los el creixement
i el desenvolupament que la tecnologia ha brindat a les seves societats. Part d'aquesta crítica
persisteix avui dia, però el moviment ambiental s'ha fet més
sofisticat quant a la seva crítica dels governs i les corporacions
per la seva destrucció de la Terra, que és el nostre préstec
col·lectiu de les generacions futures. Així mateix, algunes
de les experiències tràgiques directes sofertes a les diferents
regions del món, especialment el sud amb tota la seva pobresa,
al llarg d'aquests darrers anys, tant Bhopal a l'Índia com les
zones del delta del Níger a Nigèria, o les conseqüències
de les proves nuclears franceses al Sàhara Occidental, etc. han
ensenyat a la gent que la il·lusió dels avenços tecnològics
perpetus no és sostenible. La fe en les màquines com a solució
als nostres problemes està sent actualment moderada amb la fe cada
cop més gran en nosaltres mateixos, entre nosaltres i els nostres
veïns, societats i les diferents capes de la humanitat, tant de lluny
com de prop. És la temptativa
més propera que ha fet el món per acceptar l'antic aforisme
socialista de . Els anys setanta, els debats sobre l'escalfament global,
les emissions de diòxid de carboni, els nivells de radiació,
la contaminació i els contaminants semblaven tot plegat una retòrica
massa tècnica per a molta gent. Per bé que no hem après
a entendre gaire més els detalls de tipus tècnic, sí
que hem començat a patir-ne els efectes. No cal fer una investigació
gaire exhaustiva per adonar-se que Lagos, el Caire, Nairobi o Johannesburg,
seu de la conferència, no són ciutats sostenibles. Que hi
ha algun problema amb el clima; l'equilibri entre natura i éssers
humans i el seu impacte en la qualitat de vida en aquestes i moltes de
les nostres principals ciutats. Fins i tot l'anomenada Kampala verda està
començant a presentar ocasionals clarianes que empitjoren d'una
manera acumulativa. De vegades, la calor és equiparable a la de
Dar-Es-Salaam o la d'Accra. Així doncs, tots estarem d'acord que
alguna cosa no va bé, encara que no ens posem d'acord en què
cal fer per remeiar-ho. La resposta creativa
dels ambientalistes és identificar el marc estructural de la nostra
existència (l'individu, la família, la societat, el govern,
les corporacions, el mercat, etc.) i assignar el paper que podem fer cadascun
de nosaltres per deixar la Terra si no millor del que la vam trobar, sí
menys perillosa per a les generacions futures. Cal que tots hi aportem
el nostre granet de sorra. D'aquesta manera,
ha creat una crítica exhaustiva de relacions de poder que diverses
forces antiglobalització, anticapitalistes i pro éssers
humans poden incorporar. Quan occident va pensar que ja no hi havia cap
mena d'oposició ideològica a la seva fam de mercat lliure,
el moviment ambiental ha esdevingut un potent centre de dissensió
i formes alternatives d'imaginar i viure en un món que fomenta
la cooperació en comptes de la competència i la desigualtat
entre tots els éssers humans i entre nosaltres i el nostre entorn. Així que si
els governs tenen la necessitat de col·laborar i les grans corporacions
porten les seves etiquetes ecològiques a Johannesburg és
perquè les exigències dels pobles del món no poden
continuar sent ignorades. Llevat que siguis el senyor Bush, l'absència
del qual, cal reiterar una vegada més, no es va lamentar. Com a
líder d'un país que posseeix el rècord mundial de
contaminació desproporcionada i les corporacions i institucions
del qual són culpables de terrorisme ambiental arreu del món,
la seva presència a la Cimera seria esperar-ne massa. |
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||