|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
33 - desembre 2002
|
||
 |
|||
| Johannesburg,
un pas endavant i dos passos enrere? Josep Xercavins
i Valls
En alguna de les reunions
de la Plataforma Catalana per a la Preparació de la Cimera3 vaig
sentir algunes reflexions que ara, a l'hora de començar aquest
escrit, em sembla adient citar -no textualment. Totes aquestes reflexions
són referents a la Cimera de Rio a la qual jo no vaig assistir
-aquell estiu del 1992 jo estava llegint per primera vegada alguna cosa
sobre desenvolupament sostenible. a) "Ni abans
ni durant ni immediatament després de laCimera de Rio no es va
tenir la sensació, en general, que la cimera ni els seus resultats
fossin res de l'altre món". b) "Després de l'extraordinarietat de la Cimera de Rio, i només deu anys desrés, no es pot esperar, ni de bon tros, una altra cimera de l'alçada "paradigmàtica" d'aquella de Rio". Sobre això,
per emmarcar ara aquest escrit, al cap d'un mes d'haver finalitzat la
Cimera de Johannesburg, jo diria, primer de tot, que segurament la reflexió
b és del tot encertada, encara que de vegades no és fàcil
de copsar per la manca de perspectiva històrica suficient. I que,
per tant i efectivament, no podíem ni podem esperar de Johannesburg
el que, finalment, havia estat i ha estat Rio. I en segon lloc, diria
que, en qualsevol cas, la percepció d'un esdeveniment com el que
tractem -abans, durant i després que tingui lloc- està sempre
molt condicionada per una manca de perspectiva objectiva i un excés
de sensacions subjectives. I que si fins i tot al voltant de Rio la sensació
a va ser ben característica, és ben clar que fins d'aquí
a un bon temps no tindrem una anàlisi prou completa i ajustada,
una perspectiva més objectiva, de Johannesburg. I això darrer
em sembla especialment important destacar-ho per un altre motiu, segurament
el principal, des del meu punt de vista. A banda que amb la perspectiva
actual és molt clar que els resultats de Rio van ser, en general,
quantitativament i qualitativament parlant ben excepcionals -paradigmàtics-,
també és ben cert que la manera com les institucions i la
societat en general (a totes les escales: mundial, continental, nacional,
local) se la van anar fent seva ha estat determinant perquè avui
sigui el referent que és. Per tant, serà de fet, també, la manera com tot el que va passar a Johannesburg -i en el llarg i ben fruitós procés de la seva preparació- sigui digerit, utilitzat i desenvolupat per les institucions i per la societat mateixa en general el que acabarà donant una dimensió o altra a Johannesburg 2002. Segona consideració prèvia: èxit o fracàs i/o optimisme o pessimisme A la nostra cultura,
a la nostra civilització occidental, la nostra comunicació
queda cada cop més simplificada i buida de contingut; necessita
tan sovint resums tan esquemàtics per qualificar les coses que
dificulta enormement l'explicació i la comprensió més
completa i acurada de les coses. Afortunadament no és el cas d'aquest
escrit i, per tant, si aquí no s'assoleix un objectiu diferent
serà només culpa meva. Segons aquest codi,
la cimera ha estat un fracàs i ens porta al pessimisme. O, com
a mínim, jo sóc conscient d'haver estat dels que, en aquesta
escala de simplificació, hauria contribuït a donar aquesta
sensació, malgrat que hauria intentat que no fos així. Sobre això,
a banda de reiterar d'entrada reflexions com les de l'apartat anterior,
aquí cal afegir-hi les reflexions següents. En primer lloc
que, certament, ningú per si sol no pot tenir una visió
prou completa de tot el que es va viure a Johannesburg (i en la seva preparació),
simplement perquè no es podia seguir a l'escala d'un únic
ser humà. En segon lloc, que els contextos en els quals es desenvolupa
una cimera com aquesta són extremadament determinants en la visualització,
la conceptualització, el desenvolupament, els resultats i l'anàlisi.
Per tant, les sensacions sobre pessimisme o optimisme o sobre èxit
o fracàs no són aplicables al conjunt de la cimera en si;
no ens diuen res de substancial. Podem estar, efectivament, més
o menys pessimistes, o potser, millor dit, hauríem d'estar més
o menys preocupats respecte a la situació que viu el món
(jo aquí no en tinc cap dubte, però fins i tot en això
estic segur que, malgrat que cada dia sigui més generalitzada,
aquesta percepció no és unànime). Podem considerar
també -i és ben legítim- que els resultats oficials
de la cimera no són els que nosaltres crèiem com a necessaris
o bons; i etcètera. I és clar també que tots aquests
posicionaments respondran sempre a un determinat prisma d'anàlisi
ideològica (que en el meu cas quedarà ben clar quin és
i que, de fet, és el que dóna segurament el to general que
té aquest escrit) i que, per tant, el fracàs per a uns pot
ser l'èxit per a uns altres; és a dir, que el que haurà
passat, gairebé segur, és que unes determinades opcions
s'hauran imposat en comptes d'unes altres. Però si més no
crec que tots plegats hem de ser capaços d'analitzar i entendre
acuradament on som i on anem per donar a cada pas el seu valor -sigui
quin sigui- i intentar, sempre, que el pas següent sigui cap endavant,
encara que, de vegades i com expressa una frase del vell argot leninista,
"calgui fer dos passos enrere per fer un pas endavant». En resum, jo intentaré defugir aquestes qualificacions que crec que no diuen res i intentaré, sobretot, trobar claus d'anàlisi que ens permetin anar més enllà de codis percepcionals simplistes i banals. Ho faré, però, des d'un prisma d'anàlisi ideològica que quedarà ben transparentat i segons el qual -això també quedarà ben clar- les opcions que s'han acabat prenent no són les que el món necessita. Per això, l'aplicació del codi simplificador a aquest escrit sí que seria el de fracàs. Ho faré, i aquest també és un altre pas previ important, tenint en compte el que jo he volgut i pogut seguir més o menys el que ha estat la cimera oficial, perquè tampoc no era senzill fer-ho; i no en canvi, i desgraciadament, tenint en compte els milers d'actes paral·lels més o menys oficials i/o el Global Peoples Forum de la societat civil, que va funcionar també en paral·lel però massa allunyadament de la cimera oficial. L'anàlisi de tot el conjunt i d'allò que hem esmentat abans: el què i el com la societat i les seves institucions ens facin seus el que ha estat tot Johannesburg ens donaran d'aquí un bon temps la dimensió real de tota la cimera. 1. Els contextos de Johannesburg 1.1. Estocolm, Rio i Johannesburg: el desenvolupament sostenible més enllà del medi ambient La Cimera Mundial
per al Desenvolupament Sostenible celebrada a Johannesburg, del 26 d'agost
al 4 de setembre de 2002, ha estat, com és ben sabut, una cimera
del sistema de les Nacions Unides, la qual cosa vol dir -com sempre, i
ja n'hi ha hagut moltes sobretot al llarg de la història més
recent- una reunió extraordinària per a un determinat tema
de l'Assemblea General, al seu màxim nivell de caps d'Estat o de
govern, de les Nacions Unides. Aquesta cimera en
concret s'ha d'enquadrar en la línia de les anomenades: la primera
fou la d'Estocolm, el 1972, sobre medi ambient humà; la segona
la de Rio, el 1992, sobre medi ambient i desenvolupament; i aquesta sobre
desenvolupament sostenible n'ha estat la tercera. Em sembla que és
el moment pertinent de constatar que el mateix fil amb canvi de nom d'aquestes
cimeres està molt lligat als canvis que la mateixa societat ha
viscut, experimentat i socialitzat al voltant dels temes mediambientals,
i del paper que ha tingut en això el naixement i l'evolució
del concepte de desenvolupament sostenible i de la sostenibilitat en general.
No és ni l'objecte ni el subjecte d'aquest escrit però,
si més no per a mi, és molt clar que el mateix concepte
de desenvolupament sostenible, de la sostenibilitat, tot i que té
el seu origen en la percepció de límits de caràcter
bàsicament mediambiental -anys setanta i vuitanta-, ha anat evolucionant
molt, i que en aquesta evolució conceptual no hi ha romàs
aliè -ni de bon tros- el mateix desenvolupament de les problemàtiques
de la humanitat en el planeta al llarg dels darrers anys del segle XX
-i aquí no hauríem d'oblidar, per exemple, que el fenomen
de la globalització no era percebut com a tal a Rio; ni tan sols
existia la paraula. Per tant, actualment, la sostenibilitat de la vida
humana sobre el planeta només la podem entendre en una triple i
indeslligable connexió, com a mínim: social, ambiental i
econòmica. Serà depenent de quina societat global i local
(amb quins nivells d'igualtat social, de diversitat cultural, de llibertat
individual i col·lectiva) vulguem construir, amb quines interrelacions
compatibles amb els serveis que presta l'hàbitat planetari -amb
el nostre (en minúscules) medi ambient (en majúscules)-
i de quines maneres econòmiques (és a dir, d'assignació
de recursos -sempre i cada cop més escassos probablement- per satisfer
necessitats -que ens haurem d'autolimitar i, a la vegada, universalitzar
una vegada per totes-) que estarem construint la sostenibilitat que vulguem
llegar a les generacions futures (4) 1.2. La Cimera de Rio -la Cimera de la Terra- i Johannesburg El principal context
de la Cimera de Johannesburg és la Cimera de Rio! No és
casualitat que de vegades s'hagi parlat més de que de Johannesburg!
I aquesta no és una qüestió de llenguatge només,
perquè sí que hi va haver una cimera -conceptual, oficial
i oficialment anomenada i concebuda així- l'any 1997 a Nova York.
Ara en canvi no tocava
exactament això i, si més no en el nom, la Cimera per al
Desenvolupament Sostenible de Johannesburg hauria d'haver estat un nou
i rellevant pas en el camí cap al desenvolupament sostenible de
la vida humana sobre el planeta. Potser hauríem d'afegir aquí
que això era, com a mínim, el que desitjaven molts. Però deixi
el sofert lector que li recargoli les coses tot dient-li que aquí
les paraules eren més paraules que voluntats i que, de fet, fins
i tot oficialment, l'objectiu fonamental de la Cimera de Johannesburg
era analitzar l'aplicació del Programa o Agenda 21 aprovat a Rio
(i, en general, de tot el que s'havia aprovat a Rio), analitzar-ne els
resultats assolits i dotar-se amb un pla d'acció o d'implementació
per continuar avançant en l'assoliment d'aquell programa (5). Per
tant, en definitiva, Rio era, és i continuarà sent el referent
principal. I si més no, encara que en els debats de Johannesburg
s'han qüestionat fins i tot principis de Rio, finalment -aquí
sí- Rio ha restat intacte i ningú no ens el pot prendre,
com a mínim de moment. Arribats a aquest
punt em sembla fonamental passar a preguntar-nos, a relacionar i a esbrinar
les conseqüències de les diferències absolutes i relatives
entre els contextos del mateix Rio i del mateix Johannesburg. Abans però, un parèntesi sobre de què va anar realment Rio. 1.2.1. De què
va anar realment Rio? En la taula 2, que
utilitzarem en diferents punts d'aquest escrit, hi trobem, entre altres
coses, una part important de l'índex dels resultats de Rio i, concretament,
del aprovat allà. Fixem-nos d'entrada que el subtítol del resultat principal de Rio és el que és: . I fixem-nos també, simplement, en els títols de les seves seccions I ("Dimensions socials i econòmiques") i II ("Conservació i gestió dels recursos per al desenvolupament"). Per tant, justament, Rio no va ser clarament una cimera ! Ho va ser també, evidentment, però va anar molt més enllà! De fet va ser, entre altres coses, el moment en què el mateix concepte de desenvolupament sostenible va adquirir les dimensions de les quals parlava jo al final de l'apartat 1.1 d'aquest escrit. El concepte de desenvolupament sostenible havia nascut l'any 1987 (cinc anys abans) i, de moment, les principals evolucions del mateix concepte havien anat encara pels voltants de les seves vessants més mediambientals. Però justament una cimera mundial que té davant seu tota la problemàtica mundial i que, per tant -no pot ser d'una altra manera-, s'ha de començar preguntant per com desenvolupar, i com fer-ho sosteniblement, un món majoritàriament pobre i en desenvolupament ha d'arribar a posar en un primer pla, o com a mínim en un pla de dimensió equivalent, les coordenades socials, ambientals i econòmiques del desenvolupament. Això ho va fer ja Rio! I ho va fer en un moment en què la percepció dels greus problemes socials del món no era tan forta com la que, amb la globalització existent, tenim tots plegats avui! 1.3. L'evolució
de la situació política internacional durant els anys noranta:
els contextos de Rio Amb l'ajuda de la
taula 1, de construcció pròpia a partir de fonts molt diverses,
intentaré situar i comparar els contextos absoluts i relatius de
Rio i Johannesburg. Em sembla, d'una banda, imprescindible i, de l'altra,
extremadament esclaridor per si mateix. Rio 1992 té
lloc, entre altres coses, en un moment de la història en què,
(la Guerra del Golf com a exemple gens insignificant d'això), és
segurament del tot excepcional: la fi completa del comunisme real i del
món bilateral; la distensió internacional segurament més
important entre bastantes dècades; una, si es vol, indefinició
del futur de la política i de la situació internacional
que, segurament, devia afavorir que un sistema com el de les Nacions Unides,
pel que fa a les seves forces internes (programes més característics
i progressistes, dirigents més importants, etc.) es pogués
permetre, , jugar més fort que mai. Amb el desconeixement,
si de cas, d'altres possibles anàlisis jo, com a mínim,
no sóc capaç d'entendre sinó la quantitat, la qualitat
i la importància dels acords presos allà. Però, a més
a més, això no solament és d'aquesta manera per Rio
per si mateix, sinó que Rio produeix un efecte ona que es propaga
fins gairebé tots els anys noranta, en la que s'ha anomenat la
"dècada de les cimeres progressistes de les Nacions Unides"
-"El Caire i la població", "Copenhaguen i el desenvolupament
social", "Pequín i la dona", etc.-, que donen a
llum, efectivament, declaracions i plans d'acció molt importants
i progressistes, amb l'única però definitiva desgràcia
que no s'han aplicat! En alguns casos, gairebé de manera absoluta
o total. I aquesta darrera
i evidentment fonamental realitat ha produït també, i així
ho veiem actualment -i així s'experimenta de nou a Johannesburg
mateix-, que l'ONU hagi passat d'un dels seus repunts, de les seves revifalles,
més importants després de tots els anys de la guerra freda,
a una de les seves noves davallades més desesperançadores
des del punt de vista del paper que segurament molts esperaríem
i desitjaríem que pogués i volgués tenir. Els estats
membres no compleixen el que aproven al si de l'ONU. Però per què
ha estat i és això així? Perquè els estats
rics i poderosos del món ja feia temps que havien pres un altre
camí. Reagan i Thatcher van començar a desenvolupar una
gran revolució conservadora i neoliberal, que té molt a
veure ja amb la caiguda del comunisme real, però que no s'acaba
de manifestar amb tota la seva plenitud fins ben entrats els anys noranta.
Els instruments per dur a terme els aspectes més internacionals (la majoria en aquest cas) de les seves polítiques no són pas les Nacions Unides -statu quo del món bipolar o en revifalla després del final del comunisme real-, sinó les també velles però reencarnades -per tenir un nou paper principal- institucions de Bretton Woods. Fonamentalment, l'FMI (Fons Monetari Internacional) amb les seves polítiques d'ajust estructural, condicionant els préstecs als països en desenvolupament a l'aprimament dels sectors i les polítiques públiques d'aquests països, i, en diferent mesura, el BM (Banc Mundial), dibuixant les bases d'una cooperació internacional més basada en el sector privat, en la IED (Intervenció Estrangera Directa), que no pas en el sector públic, en l'AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament). Com és ben sabut, aquestes institucions estan totalment controlades pels països rics i poderosos del món (atès que la democràcia d'aquestes institucions és bàsicament proporcional al PIB dels països membres) i s'han vist complementades, pocs anys després, amb la més controvertida i, malgrat la seva importància, indefinida de les organitzacions internacionals: l'Organització Mundial del Comerç (OMC), nascuda de fet l'any 1994 com a instrument per liberalitzar el comerç internacional. La globalització
-el tipus de globalització- resultant d'aquestes polítiques,
i facilitada enormement pel desenvolupament de les TIC (tecnologies de
la informació i la comunicació), n'és el resultat,
valgui la redundància, que defineix un context extraordinàriament
ben diferent per a Johannesburg que per a Rio. Aquesta és,
des del meu punt de vista, l'explicació més profunda de
per què aquells programes progressistes de les Nacions Unides dels
anys noranta que, en el llenguatge esmentat, tenien molt de a escala mundial
hagin quedat en paper mullat (7). Tornant al llenguatge de la nostra Europa:
en comptes de configurar un món més equilibrat en tots els
sentits amb fons -o polítiques- de cohesió, de fet s'ha
optat per continuar l'enriquiment dels països rics i poderosos del
món -la minoria-, a costa d'un augment de l'empobriment dels països
pobres del món -la majoria- i de greus impactes sobre el medi ambient
de tots. En aquest sentit i en aquest context, doncs, Johannesburg no és un èxit o un fracàs -dialèctica de la qual ja hem parlat també abans-, és una victòria més, de moment, del enfront d'un altre possible que, en principi, hauria de ser més respectuós amb els éssers humans com a tal i amb el planeta que els aixopluga. A escala mundial, l'actor públic fonamental en aquest darrer marc seria -no en tenim cap altre de moment- l'ONU. Per això l'anomenaré, de vegades, . 2. L'estat del món 8 i de la política internacional i Johannesburg 2.1. L'informe de Kofi Annan, el gener del 2002, sobre l'aplicació del Programa 21 de Rio" (9) Si d'una banda és
clar que una cimera mundial ha de respondre, entre altres coordenades
inicials principals, a una anàlisi de la situació corresponent
que, en aquest cas i tenint en compte el llenguatge, ben relacionat amb
la mateixa situació, del Worldwatch Institut, seria l'anàlisi
de , en el cas de la cimera que ens ocupa, i tal com ja hem comentat en
l'apartat 1.2, podríem dir que, en part, aquesta anàlisi
era un dels objectius principals del procés de la cimera per si
mateixa. I de fet així fou i la quantitat de treballs i reunions
preparatòries (Prepcoms) a escala nacional, continental, mundial,
etc., així ho perseguiren i d'això, segur, n'ha esdevingut
un resultat ben necessari i positiu, i encara no ben ni explícitament
recollit, de la mateixa cimera. I d'aquesta anàlisi,
d'aquest resultat, n'havia de sortir, justament, una valoració
consistent del grau de desenvolupament i d'aplicació dels programes
i els reptes aprovats i definits a la Cimera de Rio. Citaré aquí,
pràcticament de manera textual, alguns dels titulars del resum
de premsa d'aquest informe, que acabava parlant dels aspectes relatius
a la gestió dels ecosistemes:
Això ho feia després d'haver parlat de població i pobresa, en termes molt coneguts i preocupants també, i havent començat per parlar d'economia en els termes següents:
2.2. L'Informe de les Nacions Unides a la Cimera de Johannesburg "Desafiament global, oportunitat globlal: tendències en el desenvolupament sostenible" (9) El Departament d'Afers Econòmics i Socials de l'ONU feia públic, pocs dies abans del començament de la cimera oficial, aquest informe, en la línia de l'anterior i de tants i tants altres informes dels seus mateixos programes (el PNUMA i el PNUD, per exemple), d'altres organitzacions internacionals, com ara el BM i l'OCDE, i d'altres organismes com els ja esmentats i referenciats. Res substancialment nou! I tampoc cap sorpresa! Ja fa temps que veiem i analitzem aquesta realitat i la gravetat de la situació, que podem trobar analitzada bastament en nombroses fonts bibliogràfiques (4). 2.3. Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (Assemblea General de l'ONU del Mil·lenni) (10), els Acords de la Conferència Ministerial de Doha (11), de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), i el Consens de Monterrey (12), de la Cimera de l'ONU per al Finançament del Desenvolupament Agafant ara el fil de l'apartat 1.3, i tornant a fer una ullada a la taula1 (a les seves darreres files), podrem acabar de concretar el que podríem anomenar l'estat de la política internacional en el qual s'arriba i es desenvolupa la Cimera de Johannesburg. Ja he dit de maneres
reiterades i diverses que, per a mi, aquest és el context que realment
ha acabat pesant i determinant el que ha estat Johannesburg. Ben lògic
i normal, aquí sí, d'altra banda. En paral·lel,
la globalització i la constatació que, si més no,
la part de beneficis que pugui comportar no arriben en absolut al món
en desenvolupament, ans al contrari, es van assentant clarament com el
nou context internacional per excel·lència. Des d'un punt
de vista més mediambiental, la no-ratificació i/o els incompliments
dels acords de Kyoto del 1997 són un altre indicador en el mateix
sentit. Es podria dir que,
pel que fa a aquest àmbit, el segle XX acaba a Seattle amb el fracàs
de la reunió corresponent de l'OMC, lligat al naixement del moviment
anomenat , malgrat que ambdues coses tenen orígens més antics,
per exemple l'any 1994, amb la mateixa creació de l'OMC i la revolta
de Chiapas. En aquest punt crec, però, que cal posar sobre la taula
que el fracàs de la reunió de l'OMC a Seattle sembla que
és, vist amb perspectiva, el resultat de dos fets: de la important
pressió efectivament del moviment però també, i gens
menyspreablement, de la posició del G77 (nom sota el qual s'ha
estructurat un cert reagrupament polític, molt feble i molt contradictori,
de més de 120 països en desenvolupament) reforçada,
com és característic a l'interior de les reunions d'organitzacions
internacionals, per la pressió i, de vegades, la connivència
entre aquest grup i les ONG acreditades que continuen optant per la participació
. Aquesta anàlisi, que tampoc no és l'objecte ni el subjecte
d'aquest escrit, és un altre aprofundiment necessari dins dels
nostres esquemes d'interpretació del que està passant al
món i de quin paper hi tenen els diversos actors més o menys
influents. L'any 2000 és
l'any dels bons propòsits. I l'ONU va fer els seus! Descafeïnats,
però! L'Assemblea General Extraordinària, la Cimera del
Mil·lenni, va aprovar en la seva declaració els anomenats
i coneguts Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Així, quan
s'arriba a Johannesburg, a banda dels objectius de Rio, tothom reconeix
el conjunt (Rio + Mil·lenni) però remarca més, perquè
eren més nous, els objectius del Mil·lenni com el nord de
la humanitat en aquests moments. En qualsevol cas, no deixen de ser objectius,
massa modestos per a alguns -com jo- i, , sense cap identificació
i/o concreció dels mitjans i els camins (econòmics, institucionals,
etc.) necessaris per assolir-los. L'any 2001 necessitarà
llibres sencers durant molts anys per ser mínimament digerit. Des
de l'eclosió dels anomenats nous moviments socials (el primer Porto
Alegre d', els fets de Gènova, entre altres, lligats al moviment
, etc.) fins al fracàs més explícitament important
d'una Cimera de les Nacions Unides, la de Durban sobre el Racisme, amb
l'afegit, no prou valorat encara, d'una ruptura interna important en el
moviment de les ONG). I acabant, semblava, pels fets de l'11 de setembre
als Estats Units. Però poques
setmanes després d'aquells fets tan importants en tants sentits
(i entre altres coses tan socialment desmobilitzadors), a Doha, una ciutat,
ben aïllada del món, dels Emirats Àrabs, els ministres
dels estats membres de l'OMC arribaven a l'acord que no s'havia assolit
a Seattle. Efectivament, els Acords de la Conferència Ministerial
de Doha de l'OMC8 són això, l'acord per reobrir una ronda
liberalitzadora del comerç mundial, la més important que
s'ha plantejat mai i que, a banda del comerç de béns, posarà
a la ronda de negociació el comerç de gairebé tot
(inclosos serveis tan essencials com són l'educació i la
sanitat) (13). Els acords més
desconeguts però en canvi més citats a les discussions i
els documents finals de Johannesburg són aquests de Doha. La liberalització
del comerç mundial és, segons això, la pedra angular
de la nova direcció de la política econòmica mundial.
El mercat, més desregulat que mai, serà el marc en el qual
es dirimiran els problemes del món (de la pobresa, del medi ambient,
de la diversitat cultural també, etc.). Cinc mesos abans d'arribar
a Johannesburg va tenir lloc el darrer pas previ: la Cimera Mundial per
al Finançament del Desenvolupament de Monterrey, que va donar lloc
a l'anomenat Consens de Monterrey.9
3. Els resultats oficials de Johannesburg (14) 3.1. Una visió general Com en tota cimera
del sistema de l'ONU, a Johannesburg tenim els dos tipus de resultats
més usuals: la Declaració Política i el Pla d'Acció
(que pot rebre i ha rebut altres innumerables noms més o menys
sinònims: pla d'aplicació, pla d'implementació, etc.).
Haurien de ser l'expressió, respectivament, dels objectius polítics
(la Declaració) i de les maneres d'intentar assolir-los (el Pla
d'Acció). Una de les característiques
que expliquen la naturalesa i bastantes singularitats dels resultats de
Johannesburg és que s'hi va arribar sense consens previ. El resultat
de les quatre reunions preparatòries (Prepcoms) mundials, la darrera
de les quals va ser a escala ministerial i es va celebrar a Bali, es va
traduir en una manca d'acord que va quedar ben transparentat i explicat
després d'allà. És un exercici ben interessant i
pedagògic i, per tant, ben recomanable per a persones que vulguin
endinsar-se més en la matèria comparar el document sortit
de Bali8 (on entre claudàtors i en negretes es veuen els punts
de desacord entre les parts negociadores) i el document final de Johannesburg,
per veure justament en quina direcció es van resoldre aquells desacords.
Ja hi tornarem. El fet que Johannesburg
comencés marcat per aquest desacord inicial fa que el Pla d'Acció,
que ja de per si mateix ha de ser el més important treball i resultat
de la cimera, encara ho hagi estat més. Tota la cimera oficial
i en part tot Johannesburg va girar entorn a aquest debat que va ocupar
la primera setmana de la cimera. La Declaració Política és, per tant, menys representativa que el que ja sol ser-ho. No va ser mai negociada públicament. Fins minuts després (!) de la seva aprovació formal per part del plenari, el text que tothom tenia era substancialment diferent i substancialment més progressista. I el text final, distribuït després de ser aprovat (!), malgrat que des del meu punt de vista era encara més progressista que el mateix Pla d'Acció, crec que està mancat de tot valor real i, per tant, no el comentaré expressament. Només un brindis al sol: segons aquesta declaració, "el multilateralisme és el futur". 3.2. El Pla d'Acció Ja acabem de dir que
tal com ha de ser, i ha estat especialment en el cas de Johannesburg,
el Pla d'Acció és el document resultant oficial fonamental
d'una cimera. L'estructura del document,
que actualment està encara en procés d'edició definitiva,
recorda molt -i això seria bo- el del programa 21 de Rio. Vegeu
en aquest sentit una vegada més la taula 2. Però potser
aquest és un dels únics aspectes bons. Aquí però
també, tots necessitem, una altra vegada, més temps de reflexió
i anàlisi. Malgrat haver seguit molt de prop el desenvolupament
de la cimera oficial, tampoc no es podia seguir en la seva totalitat per
l'escala d'un ser humà individual. Tant en la Prepcom de Bali com
a Johannesburg vaig dedicar-me, per tant, a seguir la negociació
del pla d'acció en els seus capítols V ("El desenvolupament
sostenible en un ón en globalització"), IX ("Mitjans
d'execució: finances i comerç") i X ("Marc institucional
per al desenvolupament sostenible"), capítols que en el seu
conjunt i en el mateix argot interior de la cimera s'agrupaven sota el
nom genèric de "governança". Això, en qualsevol
cas, també explica clarament el contingut general fonamental d'aquest
escrit i del fet que estic impregnat quan faig aquesta primera valoració,
insisteixo, necessitada de més temps de perspectiva. Quina és, però,
la principal crítica que segur que es pot fer ja al Pla d'Acció
o d'implementació? Doncs justament que no és el que diu
ser! Ens tornem a trobar davant d'una llarga exposició d'objectius,
sempre a llarg termini (de deu a quinze anys, en els quals passaran tantes
coses que moltes podran ser considerades com a excuses perquè finalment
no s'hagin assolit aquests objectius, encara que la raó hagi estat
que, de fet, no s'hagi intentat mai assolir-los realment), gairebé
sempre sense cap mena de quantificació de l'objectiu i, sense cap
matís i, valguin les redundàncies, sempre sense cap mena
de compromís financer ni institucional explícit i clar. En aquest sentit, justament el seguiment de la negociació de les parts de governança del Pla d'Acció em permeten afirmar, sens dubte desgraciadament, que el que sí que fa aquest Pla d'Acció, coherentment amb el que s'ha analitzat en l'apartat 2.3, és traspassar al mercat, i a més a més sense cap intenció de regulació d'aquest mercat, la responsabilitat de la solució dels principals problemes socials i ambientals del món! Els estats, sobretot els rics i poderosos, han defugit tot compromís financer i institucional propi en el marc del sistema de l'ONU i, en canvi, les institucions econòmiques i financeres internacionals, l'Organització Mundial del Comerç, sobretot, i els recursos privats esdevenen, pràcticament de manera exclusiva, l'únic marc dins del qual i mitjançant el qual s'afrontin els reptes plantejats (qui sap amb quina garantia que només es faci això, s'afrontin, i sense possibilitat, per tant, que ningú no en pugui demanar comptes a ningú si no és així). 3.3. Els acords de "tipus II: partenarial" Conscient de la rotunditat
amb què he escrit el que he escrit en el paràgraf anterior,
el lector necessitarà segurament més elements per agafar
el seu propi criteri respecte a aquest punt. En aquest sentit,
el tema dels acords de "tipus II: partenariat" potser l'ajudaran. És probable
que la terminologia amb què quedi aquest tema per al futur sigui
fins i tot, finalment, diferent. La terminologia que jo estic emprant
és la que va ser utilitzada, primer, a la Prepcom III de Nova York,
i després, i desenvolupada allà, a la Prepcom IV de Bali.
I segurament és massa il·lustrativa per deixar-la passar
a la història. Els acords de tipus
I d'una cimera serien els aprovats com a tal per la cimera: la declaració
política, el pla d'acció, etc. Els acords de tipus II serien
acords de la cimera, llistats i considerats com a resultats de la cimera,
però no aprovats explícitament per la cimera, és
a dir, pel plenari de la reunió extraordinària corresponent
de l'Assemblea General de les Nacions Unides. A Bali, aquest tema
va provocar una gran controvèrsia. I si més no tothom estava
d'acord que calia, com a mínim, una regulació genèrica
que inclogués i preveiés els tipus de comptes polítics
que haurien de passar aquests acords, quan i davant de qui. A Johannesburg ens
vam trobar que en paral·lel a la cimera oficial, dins del mateix
edifici on se celebrava, però també en altres edificis relacionats
amb tot el Johannesburg 2002, tenien lloc uns 300 actes de presentació
de propostes de partenariat, recollits ja dins del programa d'actes de
la cimera oficial, i que ara continuem trobant llistats, explícitament,
en la pàgina web oficial de la cimera com a resultats d'aquesta
cimera! Com la paraula -tan
maca i sana en si mateixa- indica, aquests són acords entre socis
o companys (de l'anglès partners) que habitualment, però
no necessàriament, es faran tots junts: governs, empreses, organismes
internacionals, universitats, ONG, etc., que es proposaran projectes en
la direcció general de la cimera, és a dir, del desenvolupament
sostenible. Més bonic impossible,
oi? I la resposta és certament sí, si no fos...! Si no fos
perquè no han quedat emmarcats dins dels acords de tipus I; és
a dir, no queda clar enlloc quina és la relació, ni si n'hi
ha d'haver, entre els objectius aprovats (Declaració Política
i Pla d'Acció) de la cimera i els objectius d'aquests acords de
partenariat. Si no fos perquè no hauran de donar comptes a ningú,
ni al començament (i, per tant, de per què aquest projecte
i no un altre, potser més prioritari però potser no tan
beneficiós per a algun dels socis) ni al final (dels objectius
realment assolits, dels impactes col·laterals, etc.) del desenvolupament
d'aquests acords. Si no fos perquè quan el Pla d'Acció diu
que s'hauran de trobar fons addicionals preveu, de facto, aquesta possibilitat:
la de posar-los en aquests acords de partenariat i no en fons sota algun
tipus de institucional públic. Si no fos, en definitiva, perquè
ni tan sols una certa regulació genèrica, com l'estudiada
a Bali, no ha estat com a mínim considerada a Johannesburg. Masses "si no fos", des del meu punt de vista, per no ser vistos, clarament, com l'obertura d'una nova via de l'opció per al marc neoliberal com a gairebé ja únic marc de referència de la política internacional. Un nou pas, segur, en la direcció de la privatització de la . També hi tornarem al final d'aquest escrit. 3.4. Altres resultats D'entre tots els resultats dels quals no puc parlar perquè encara no conec, a banda dels exteriors a la cimera oficial, sí que vull citar aquí els que s'han recollit sota el nom WEHAB (Water and Sanitation, Energy, Health, Agriculture and Biodiversity). Estudis i debats, doncs, sobre alguns dels aspectes clau i més mediambientals del desenvolupament sostenible que són també, i segur que ben interessants i importants, resultats de la cimera oficial que jo no vull deixar, com a mínim, d'esmentar en aquest escrit. 3.5. Una primera visió dels resultats de la cimera des del punt de vista de la mateixa ONU Continuo pensant que
el lector -si és que n'hi ha algun que hagi arribat fins aquí-
deu estar convençut que el meu biaix ideològic és
tan fort que no hi sé trobar res de bo en els resultats de la cimera
oficial. A banda d'un molt
bonic, encara que ja fins i tot antiquat, i d'una gran lloança
als partenariats (l'únic lloc en el qual se citen inversions de
dòlars), no hi trobarà gaire cosa més apreciable.
4. Algunes valoracions finals dels resultats de la Cimera oficial de Johannesburg 4.1. Johannesburg En una cimera sobre
desenvolupament sostenible hom esperaria que molts dels esforços
s'encaminessin en la direcció de millorar la gestió sostenible
de -per posar un exemple important- l'aigua (un recurs renovable, escàs
i sotmès a molta pressió antropocèntrica). Simplificant
però no faltant a la veritat, sobretot a tall d'exemplificació
de l'enunciat de l'apartat, Johannesburg ha debatut de fet, o pitjor,
s'ha definit ja en part, per què una gestió de l'aigua serà
la millor manera de fer-ho. Així i malgrat
el concepte de bé públic en el qual sempre s'ha intentat
posar i mantenir l'aigua i altres serveis imprescindibles que ens presta
l'ecosistema terraqüi, sembla que també aquí hem de
privatitzar. Si seguim per aquest camí acabaran imposant-se els
drets de propietat privada sobre l'aigua (que continuo posant com exemple,
però no solament com això), perquè el mercat la gestioni
el més eficientment possible. Aquestes són raons que, amb totes les ja comentades i amb les següents -vegeu el darrer apartat 4.3-, ens permeten afirmar com de lluny hem estat d'una cimera que realment avancés cap al desenvolupament sostenible. 4.2. Johannesburg, un pas més dins del marc neoliberal internacional A Johannesburg hem viscut un pas més de l'hegemonització del que hem anomenat marc neoliberal internacional. De la mà de Doha, les Nacions Unides -l'únic cor possible, actualment, d'un sistema de gestió pública dels problemes mundials-, han consentit, entre Monterrey i Johannesburg, a fer aquest pas. Ja s'ha comentat prou la constatació anterior i, per tant, no cal insistir-hi més. Però dita o deixada així, ens podria fer arribar a la conclusió que ha estat la mateixa ONU qui l'ha donat i, en canvi, no és així. Les Nacions Unides
són una organització internacional dels seus estats membres
que són els que, en l'statu quo actual, tenen sobirania! Els resultats
d'una cimera de l'ONU ho són d'un més o menys llarg i complex
procés de negociació entre aquests estats. Però tothom
té clar que hi ha estats i estats. De fet la negociació,
ja a Bali i també a Johannesburg, fou en aquest cas, fonamentalment,
una negociació a tres bandes: Estats Units, Unió Europea
i G77, amb alguna participació activa, més aviat esporàdica,
de països com ara Suïssa, Canadà i Austràlia,
i poca cosa més. Però de fet la Unió Europea (UE)
ha acabat tenint un paper realment menor. La coneguda manca d'homogeneïtat
política i de política exterior comuna justifica, segons
els analistes, aquest pobre paper. Per tant, a la pràctica, la
negociació real, el desacord de Bali i de la primera setmana de
Johannesburg, ho és entre els Estats Units (i el seu unilateralisme
actual, entre altres coses) i el reagrupat, però feble i contradictori,
G77 (grup de més de 120 països en desenvolupament) més
la Xina. I malgrat que no diré que la posició negociadora
del G77 més la Xina expressés el seu desacord explícit
a fer passos en el marc neoliberal, sí que diré que expressava,
en general i d'una manera més , el seu clam per sortir del pou
en el qual es troben, i del qual no veuen que puguin sortir dins de l'actual
evolució de la política internacional. Però en poques
hores del passat diumenge 1 de setembre, els Estats Units s'encarregaven
-sense llum i taquígrafs i deixant al marge la UE- de trencar la
resistència del G77 més la Xina a fer el pas esmentat. En resum, crec que tampoc no hi ha gaires dubtes per poder afirmar que Johannesburg és una altra clara victòria dels Estats Units (i, de retruc, de la UE econòmica) i de les seves posicions en política internacional que, bàsicament, passen per consolidar-se com l'única potencia mundial, produint les reformes estructurals internacionals necessàries per als interessos dels seus sectors econòmics, que necessiten continuar expansionant-se per continuar obtenint beneficis i, per tant, fer més gran el mercat per si mateix, sobretot per als seus productes que, a més a més, poden produir llavors en condicions menys socials i ambientals i, per tant, amb més marge de benefici. 4.3. Reflexió final: la globalització, el comerç i el desenvolupament sostenible (15) El comerç ha
estat la base de molts dels avenços més positius en la història
de la humanitat. Conceptualment i èticament, la idea d'intercanviar
allò que hom fa millor i més eficientment amb el que l'altre
fa millor i més eficientment no té cap contraindicació. Un augment extraordinari
del comerç mundial és una de les constatacions, fins i tot
definitòria, del que anomenen la globalització. Ara bé, quan el comerç es torna més especulatiu que real (per exemple quan suposa, de fet, el trasllat d'un producte entre les seves diferents zones de producció més beneficioses, per al marge de benefici), o quan el comerç té impactes col·laterals importants (per exemple, el comerç entre grans distàncies suposa, entre altres coses, uns consums energètics que si els preus de l'energia farien la transacció inviable), o quan el no és realment ajuda (per exemple, la dels excedents de sobreproduccions agrícoles subsidiàries dels països rics i poderosos del món que acaben esmicolant les febles economies locals, de sector primari dels països pobres), llavors, de fet, el comerç es transforma en una de les activitats més insostenibles, de vegades socialment parlat, de vegades ambientalment, de la tan controvertida globalització. Justament, per tant,
la sostenibilitat social, ambiental i econòmica de la vida humana
en el planeta requeria, amb tota urgència, que la Cimera de Johannesburg
hagués redreçat justament alguns dels camins més
danyosos per a la mateixa humanitat. En la mesura que, en el fons, el
que ha acabat fent és, sobretot, validar les posicions que afavoreixen
més les tendències més insostenibles de la globalització
existent, menys ha estat una cimera per a la sostenibilitat. Per tant i naturalment,
segur que a Johannesburg s'han fet passos endavant, però, de moment,
el "pas endavant" ha anat acompanyat per "dos passos enrere". Referències 1 Universitat Politècnica
de Catalunya (http://www.upc.es). |
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||
