|
|
|
|
|
||
| Fòrum de debat |
Núm.
33 - desembre 2002
|
||
 |
|||
| Johannesburg.
I ara què?
Domingo Jiménez
Beltrán La tercera cimera de Nacions Unides dedicada al medi ambient cal analitzar-la en el context internacional dels darrers trenta anys i també en el marc de la política comunitària ambiental i l'evolució del concepte de desenvolupament sostenible. Durant aquestes dècades el medi ambient ha passat de ser una qüestió marginal i de caire romàntic anhelat després de la industrialització accelerada que es va produir acabada la Segona Guerra Mundial, particularment a Europa, a convertir-se en un aspecte important de l'agenda política internacional. Johannesburg ha suposat un altre pas endavant en aquest procés.
La Cimera de Rio,
el 1992, fou la concentració més gran que s'hagi vist mai
de caps d'Estat i de govern (més de 140). Ningú no se la
va voler perdre, per si de cas; des del president Bush, pare, fins a Fidel
Castro, que va pronunciar un apassionat i aplaudit discurs antropocèntric
de menys de dos minuts. També hi va assistir el president González,
que va prometre que Espanya triplicaria en la dècada següent
(ja acabada) el volum d'ajut al desenvolupament (coses que passen!). Tots
hi van estar per discursejar sobre desenvolupament i medi ambient. La Cimera de Rio,
celebrada cinc anys després de la publicació de l'informe
de l'anomenada Comissió Brunland (pel nom de l'exprimera ministra
noruega que la presidia) de Nacions Unides «El futur a les nostres
mans» -que va introduir el concepte de desenvolupament sostenible
(«que assegura la satisfacció de les necessitats de les generacions
presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures de
satisfer les seves»)-, es va presentar com la cimera del desenvolupament
i el medi ambient amb l'aspiració d'integrar-los. I ara la Cimera
de Johannesburg s'ha qualificat, sense cap tipus de problema, com la del
desenvolupament sostenible. Sense entrar encara
en els resultats específics de la cimera celebrada a Johannesburg
entre el 24 d'agost i el 4 de setembre, i si no ens trobéssim sumits
en l'anomenada societat de la informació, la del canvi tecnològic
i del consum accelerat, poc predisposada a relativitzar el progrés,
podríem concloure que la situació prèvia a la
cimera no estava malament, ja que en matèria de medi ambient en
només trenta anys s'havia passat, almenys en termes conceptuals,
de ser una limitació per al desenvolupament a ser una qüestió
que calia integrar en el desenvolupament i, finalment, a poder esdevenir
el sistema, o desenvolupament en si mateix, amb la introducció
del concepte de desenvolupament sostenible. Aquest concepte ha aportat,
a més, un contingut de futur a la política ambiental, ja
que l'ha integrat, sense desvirtuar-la, en el nucli d'aquest model de
desenvolupament. Com a salt qualitatiu
no estaria gens malament, encara que només fos des del punt de
vista intencional i encara que l'aspiració final seria la d'un
avanç real en el procés cap a un desenvolupament més
sostenible. En termes pràctics,
però, en què consisteix el desenvolupament sostenible? Com
s'està aplicant a la Unió Europea? Què té
a veure amb mi com a ciutadà i consumidor? I sobretot, què
ha aportat a la pràctica la Cimera de Johannesburg al progrés
cap a un desenvolupament de futur, o més sostenible que l'actual?
I finalment, quins són els desafiaments més importants que
queden pendents per consolidar aquest marc conceptual i instrumental a
escala de la Unió Europea que permeti crear les condicions que
facin possible el canvi cap a un desenvolupament més sostenible? El concepte i la seva interpretació pràctica Del concepte de desenvolupament
sostenible s'han donat i es continuen donant diverses interpretacions
a partir de l'original, i molt poques la milloren, encara que bona part
de les interpretacions la matisen adaptant-la als interessos dels col·lectius
que la instrumentalitzen. I per a la majoria
dels mortals, encara que només fos una utopia, podria ser «com
millorar la qualitat de vida per a tothom, ara i en el futur». Per
aconseguir-ho caldria utilitzar amb eficàcia i eficiència
els recursos de tot tipus disponibles. Tot això s'ha traduït
en aquest paradigma tan impactant d'allò que inicialment va ser
el «factor 4» -o la manera de desenvolupar-se el doble amb
la meitat dels recursos- i després «factor 10», que
intentaria resoldre les disparitats Nord-Sud, ja que permetria als primers
desenvolupar-se el doble però amb la cinquena part dels recursos
i al Sud multiplicar per deu o fins i tot per vint el seu desenvolupament
en el mateix període amb només el doble dels recursos actuals,
amb la qual cosa es reduiria la desigual distribució actual, en
què menys del 20 % de la població utilitza més del
80 % dels recursos totals. És curiós
que aquests paradigmes, que sonaven utòpics fora del cenacle ecologista
o ambientalista fa només cinc o sis anys, hagin entrat no solament
a les administracions, sinó també, i sobretot, als cercles
empresarials no especuladors, i amb més força després
dels recents escàndols financers i de gestió, que estan
impulsant la famosa Tripple Botton Line, que s'ocupa de les dimensions
econòmica, social i ambiental del negoci sostenible o perdurable
i les atén, i que faria impensables els anomenats per Greenpeace
«crims corporatius» que destrossen el Tercer Món. En termes pràctics,
el desenvolupament sostenible consisteix a fer servir d'una manera eficaç
i equitativa els recursos disponibles o desacoblar el desenvolupament
socioeconòmic de l'ús i la degradació dels recursos
i de la pèrdua de qualitat ambiental. No és res
més que viure millor de veritat, en termes de millora de qualitat
de vida i de satisfacció de les nostres necessitats reals, no imposades
o creades, que són les que condueixen a una alienació i
una frustració creixents. I fer-ho produint menys residus, incorporant
menys contaminants a l'atmosfera, a l'aigua i a la nostra cadena alimentària
(perquè l'aire que respirem, l'aigua que bevem i els aliments que
consumim siguin més saludables i no solament menys contaminants),
consumint menys recursos no renovables o limitats (com ara els combustibles
fòssils, formats durant milions d'anys, però també
el sòl, les costes, etc.) i menys recursos renovables però
d'ús limitat per permetre'n la renovació (com són
l'aigua, els boscos, etc.) sense afectar els processos bàsics de
funcionament del planeta (com ara el clima, la capa d'ozó, els
cicles dels nutrients, etc.). Escolti, i qui no
ho voldria, això? Doncs sembla que tots ho volem, però no
necessàriament ara i no precisament jo, sinó que comencin
els altres, i qui vingui després que s'apanyi, perquè, tal
com citava Groucho Marx en una de les seves pel·lícules,
«el futur? Però què ha fet el futur per mi?».
Potser en aquesta percepció del concepte de mera solidaritat amb
el futur pot trobar-se la barrera per a la posada en pràctica d'aquest
paradigma, que en qualsevol cas sembla ineludible. Com em deia recentment
un conegut polític progressista espanyol, «això del
desenvolupament sostenible no ven, i en particular això de la solidaritat
amb el futur no mou el personal», i més especialment els
faedors finals, els consumidors, les corporacions locals i els empresaris
com a responsables finals dels canvis en els models de consum i producció.
I és aquí, en aquesta diatriba, en la manera de traduir el concepte del desenvolupament sostenible en alguna cosa també concreta i immediata, on les experiències recents a escala comunitària adquireixen un gran interès, tant per les accions iniciades com per les mancances evidents, i són transportables a l'àmbit global quan intentem analitzar les perspectives en aquest moment, amb la Cimera de Johannesburg encara recent i esperant fer-la bona a la pràctica, sobretot a escala comunitària, perquè no passi com amb la Cimera de Rio. Si fem una abstracció
del que ha passat des de l'11 de setembre, no hi ha dubte que tant a escala
global com, sobretot, dins de la Unió Europea s'han produït
canvis conceptuals i perceptius importants pel que fa al medi ambient
i sobretot pel que fa a integrar-lo en el desenvolupament com a part del
terme «desenvolupament sostenible». I és en la posada
en pràctica d'aquest procés on fallem. No vam estar a l'alçada
dels acords de Rio i ara la qüestió continua sent no solament
l'anàlisi dels acords de Johannesburg, sinó també
si serem capaços en qualsevol cas de fer-los bons o fins i tot
millorar-los a la pràctica, en particular a la Unió Europea. A escala comunitària
hi ha hagut en els darrers quatre anys, obviant el parèntesi de
la presidència espanyola (també afectada per les proximitats
de l'11 de setembre), una sèrie de desenvolupaments que anomenaria
convergents i que van motivar el llançament el juny del 2001, a
la Cimera Europea de Göteborg, d'una Estratègia Comunitària
per al Desenvolupament Sostenible, amb els seus principis i objectius
concrets, alguns ambiciosos i uns altres, tal com veurem, superats per
Johannesburg. Aquesta estratègia, afegida a l'anomenada Agenda
Socioeconòmica de Lisboa, significa un seriós compromís
polític al màxim nivell (caps d'Estat i de govern) per emprendre
d'una manera conjunta i indissoluble les tres dimensions d'un veritable
desenvolupament: la social, l'econòmica i l'ambiental, o sigui
el desenvolupament sostenible. El fet més
important és que els caps d'Estat i de govern han obligat a revisar
els progressos en general i en les polítiques concernides en particular
(en agricultura, energia, transport, etc., dins del procés integrador
anomenat de Cardiff, per la cimera de l'any 1998 en què es va aprovar)
sobre la base d'un paquet ampli d'indicadors estructurals, que conformarien
l'anomenat Informe de Síntesi anual que es discutiria en cada cimera
de primavera. La primera va ser de Barcelona, que fou potser fallida per
ser la primera, però també possiblement per la baixa prioritat
atorgada per la presidència al tema. I les referències
generals generades a Rio, en particular l'Agenda 21 i la Declaració,
van ser les claus que han permès que progressés el concepte
de «desenvolupament sostenible», concepte en un principi
vexat o ridiculitzat com a teoritzant i d'extracció ecologista,
però que finalment, tal com veurem, s'ha imposat a la Unió
Europea. Primer formalment, ja que s'ha establert com a objectiu de la Unió Europea ja en el Tractat d'Amsterdam, i davant del qual les polítiques del Mercat Únic i econòmiques i de la mateixa Unió Monetària serien instrumentals. En segon lloc s'ha imposat políticament: es va posar en marxa, a la Cimera de Göteborg el juliol del 2001, una veritable Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, o més ben dit, per al desenvolupament més sostenible. Tercer, pràcticament,
ja que el mateix Consell Europeu, la màxima instància comunitària,
ha assumit l'execució de l'Estratègia, amb revisions anuals
en cada cimera de primavera, sobre la base dels anomenats Informes de
Síntesi que, amb uns quaranta indicadors que cobreixen les dimensions
socials, econòmiques i ambientals del desenvolupament sostenible
o simplement del desenvolupament desitjable, es pretén que siguin
un barem del veritable progrés en l'assoliment d'una major qualitat
de vida i per a tothom (principi d'equitat) amb un ús inferior
i una degradació menys intensa dels recursos naturals (principis
d'efectivitat i eficàcia). A aquesta introducció pràctica del concepte hi ha contribuït d'una manera decisiva el fet que molts grups actius de la societat civil, com ara els col·lectius locals i les associacions empresarials més avançades, que poden identificar-se com els «faedors» (doers), ja que són els que finalment executen les polítiques, hagin adoptat el desenvolupament sostenible com un instrument de programació a mitjà termini i de gestió. Els municipis, per mitjà de l'Agenda Local 21, han generat fins i tot una competitivitat entre ciutats; i les empreses amb la referència a la Tripple Bottom Line, o a la triple dimensió social, econòmica i ambiental d'un negoci que aspira a ser durador o sostenible, ja han aconseguit que les que entren en l'índex Dow Jones de la sostenibilitat hagin donat més beneficis en borsa que la resta. La Unió Europea en una posició avantatjada I quines són
aquestes circumstàncies convergents que creen la línia argumental
o la lògica d'una intervenció comunitària en aquest
tema i d'interès tant en l'àmbit dels estats membres com
en l'àmbit comunitari i possiblement global, que van servir de
base a un cert lideratge de la Unió Europea a Johannesburg, encara
que en aquest cas només fos per sortir del pas, i que poden conformar
el fonament perquè la Unió Europea «mostri el camí»
cap a un desenvolupament més sostenible i, d'aquesta manera, legitimi
les seves propostes de futur i creï un efecte d'arrossegament global
que afecti fins i tot els Estats Units? 1. L'Agència
Europea de Medi Ambient ha mostrat contínuament, des del primer
informe del 1995, que malgrat l'èxit inqüestionable de la
Política Ambiental Comunitària (cap país, ni tan
sols Dinamarca, no ho hauria fet millor fora de la Unió Europea)
no hi havia una millora generalitzada suficient de la qualitat ambiental,
i que això només s'aconseguiria mitjançant canvis
en les polítiques econòmiques i sectorials. En qualsevol
cas, calia revisar aquestes polítiques, ja que la seva evolució
no solament no era admissible, o insostenible -no únicament en
termes ambientals, fins i tot en termes socioeconòmics-,
sinó que la seva expansió incontrolada i no integrada a
la resta del context socioeconòmic feia perillar els seus propis
objectius (molt trànsit col·lapsa el trànsit i redueix
l'accessibilitat i la mobilitat, molt turisme destrueix el turisme i la
seva qualitat, el creixement abusiu de la demanda energètica genera
apagades i restriccions crítiques, etc.) pel fet que erosiona les
bases que els sustenta i, a més a més, conculca les altres
polítiques afins. La referència a la sostenibilitat consolida
les mateixes finalitats socioeconòmiques de les polítiques
econòmiques i sectorials. 2. L'exercici d'anàlisi
i revisió de les polítiques econòmiques i sectorials,
efectuat dins del procés d'integració o de Cardiff, per
analitzar de quina manera responien o eren coherents amb la política
ambiental, i ara més recentment amb l'objectiu del desenvolupament
sostenible (articles 2 i 6 del Tractat), va mostrar un fet molt interessant
i és que aquestes polítiques eren a més incoherents
entre si, o dit d'una altra manera, que la política de transport
conculcava l'energètica (l'augment de la dependència energètica
d'inseguretat en el subministrament és degut bàsicament
a l'increment insostenible en el trànsit i el transport rodat,
molt superior al de l'economia). I el mateix podem dir de moltes pràctiques
agrícoles intensives. La referència a la sostenibilitat
permet potenciar les sinergies entre les diferents polítiques i
crear objectius comuns o compartits o, en qualsevol cas, convergents.
3. La idea bàsica
a escala comunitària seria no solament fer més política
(i no únicament més mercat, tal com proclamen els Estats
Units), sinó també, i sobretot, establir noves maneres
de fer política seguint els principis de l'anomenada governabilitat,
que inclouen, juntament amb els instrumentals de transparència,
control i participació pública, els d'eficàcia i
coherència i que es tradueixen en la potenciació dels
mecanismes assenyalats de revisió anual oberta del progrés
en totes les polítiques econòmiques i sectorials, tenint
present que cal reconduir les polítiques esmentades per tal d'apropar-se
als objectius a mitjà i a llarg termini acordats en l'Estratègia
per al Desenvolupament Sostenible (i la seva dimensió externa o
de participació a la sostenibilitat global) i en l'Agenda socioeconòmica.
Per tant, el paradigma del desenvolupament sostenible a escala comunitària s'identifica com un concepte operatiu d'aplicació immediata, per perfeccionar la situació ara i a curt i a mitjà termini i no solament en el futur, és a dir, de solidaritat amb el present o amb nosaltres mateixos, o de pur egoisme ben entès. Això respondria al desafiament llançat pel president Prodi de fer de la Unió Europea l'economia més competitiva basada en el coneixement, ja que el desenvolupament sostenible no és res més que això, un desenvolupament basat en el coneixement i no en la ignorància pel que fa a les seves conseqüències fins i tot immediates i de caràcter socioeconòmic i no únicament ambiental. Amb aquesta línia
argumental, la Unió Europea ha estat progressant des del desembre
del 1997, quan el primer ministre suec, Goran Persson, va proposar que
s'establissin mecanismes per a la revisió de totes les polítiques
comunitàries en clau d'integració i/o de sostenibilitat.
S'ha progressat, d'una manera lenta però segura, en les diferents
cimeres europees i sobretot s'han creat expectatives entre la societat
civil, incloent les ONG més actives a escala comunitària,
encara que es van veure una mica frustrades precisament durant el període
clau per a la preparació de Johannesburg, el primer semestre d'aquest
any, durant la presidència espanyola, en què no va ser una
de les prioritats, possiblement per la influència dels efectes
de l'11 de setembre, que van afectar l'agenda política. Tot seguit farem una anàlisi amb perspectiva de futur, aprofitant i intentant fer bons els resultats de Johannesburg, potser positius, ordenats amb una idea bàsica, que és la que pot donar sentit de direcció a la Unió Europea, la idea que la Unió Europea pot mostrar el camí als països desenvolupats, amb un sentit també oportunista, o de captació dels beneficis que es derivin d'aquesta acció pionera, i, per tant, d'un recurs necessari a la innovació, i sobretot que es legitimi en l'àmbit global per liderar una globalització més sostenible. El
diferent context de Johannesburg I a més a més,
a Rio tot quedava per fer en matèria de multilateralisme en medi
ambient i hi havia tres grans convenis damunt de la taula i propostes
substancioses en termes conceptuals i de principis continguts en la Declaració
i l'Agenda 21, i que a Johannesburg semblaven ja superats, però
de fet encara no s'havien posat en pràctica. I cal no oblidar la
situació immediatament anterior a la Cimera, tant en l'àmbit
de la Unió Europea com en l'àmbit global, i que es va plasmar
en l'última reunió preparatòria de la Cimera de
Bali, a la qual es va arribar esperant un miracle que finalment no es
va produir, i en la qual, a més de confirmar-se que els temes
que més preocupaven els països en desenvolupament, o G77 -els
d'accés als mercats i finançament del desenvolupament-,
es consideraven ja tancats, el que es va fer va ser confirmar alguns objectius
concrets referents a la prioritat acordada dels temes de proveïment
d'aigua potable, sanejament urbà i accés a l'energia, i
recalcar la necessitat de progressar cap a nous models de producció
i consum, i es va deixar l'Agenda completament oberta pel que fa a la
resta de temes. A escala comunitària
tampoc no hi va haver cap miracle en la Cimera Europea de Sevilla,
que era la darrera oportunitat després de l'aturada que es va produir
a la Cimera de Barcelona, després de quatre anys de progressos
en el desenvolupament d'una estratègia comunitària que hauria
tingut el clímax a Barcelona com a resultat de l'empenta final
donada a Göteborg (que finalment va donar nom a l'estratègia).
Encara que a Sevilla es van confirmar les ambicions de la Unió
Europea, també es va confirmar que tant els acords de Doha com
els de Monterrey no es reobririen, però que se n'exigiria l'acompliment
i fins i tot se'ls va citar com a base per al famós Acord Global
(Global Deal), que tantes esperances havia suscitat abans de l'11
de setembre, i es va insistir en la necessitat d'una agenda positiva per
a la globalització, en el reforçament de la governabilitat
en l'àmbit nacional i en les prioritats especifiques acordades
a Bali (aigua, sanejament, energia, etc.), a les quals es van sumar la
salut i la Iniciativa per a Àfrica. Així mateix, es va insistir
en la necessitat de traduir les prioritats en objectius i calendaris concrets. En resum, arribem
a Johannesburg amb desafiaments més importants, però al
mateix temps amb menys expectatives, menys capacitats i menys preparació
i amb tot el pes de les conseqüències de l'11 de setembre.
I per si no fos prou, els grans temes per als països desenvolupats,
o per al G77, com ara l'accés al mercat i el finançament
del desenvolupament, es consideraven ja tancats, per a molts del G77
en fals, en les conferències prèvies de Doha i Monterrey,
respectivament. I finalment, davant de l'empenta en multilateralisme o
cooperació global ambiental de Rio, a Johannesburg es va arribar
en un moment en què pràcticament només la Unió
Europea apostava fort en aquest sentit, amb el bagatge de Kyoto. I, a
més a més, apostant per acords i compromisos concrets en
el temps, fins i tot en àrees, com ara l'energètica, en
què la Unió Europea no estava legitimada per a un progrés
pràctic. Per això,
en contra de l'opinió que les expectatives de Johannesburg eren
potser massa elevades, la realitat és que eren massa baixes i per
aquest motiu cal considerar, en qualsevol cas, els resultats com uns resultats
de mínims i, per tant, cal complir-los al peu de la lletra i construir
o avançar en la mesura del possible sobre els resultats en qüestió. A Johannesburg s'esperava, en conseqüència, una presència elevada de caps d'Estat, l'aprovació d'un pla d'acció, amb accions concretes de responsabilitat dels governs (tipus I) i dates per complir-les, per anar una mica més enllà de Rio, i el que finalment es van anomenar les cinc prioritats de Kofi Annan. Què s'ha aconseguit a la pràctica a Johannesburg? Encara que, com ja
es va comprovar a la Cimera de Rio -que fou un èxit en si mateixa,
ja que va suposar un salt qualitatiu a l'agenda política, però
no es van complir els acords-, el valor de Johannesburg es demostrarà
en la nostra capacitat per fer bo o no el que s'hi ha aconseguit -ja sigui
molt o poc. Per aquest motiu, l'anàlisi que presentem tot seguit
és des d'un doble punt de vista: dels resultats assolits pel que
fa a la manera com ha afectat o no l'agenda política, en particular
de la Unió Europea; i, en segon lloc, de les perspectives perquè
aquesta vegada siguem conseqüents i en lloc de plantejar els resultats
de la cimera com un sostre o una aspiració màxima, que és
el que es va fer amb la Cimera de Rio, ho plantegem com una base sobre
la qual cal construir o com el mínim comú denominador de
les nostres aspiracions. A Johannesburg es
va aconseguir: Una Declaració
en què es confirmen els principis de Rio, alguns dels quals
cal repetir per la gran vigència que mantenen i el poc respecte
que obtenen, com els de responsabilitat global compartida però
diferenciada (base per a obligacions diferents dels països en
el protocol de Kyoto), de prevenció, precaució i
cautela (bàsics per a la intervenció diferenciada en el
mercat de la Unió Europea i els Estats Units, ja que la Unió
Europea aplica el principi que permet prendre mesures, encara que l'evidència
no sigui total, quan els riscos són greus), d'internalització
de costos (base per als anomenats preus justos), etc. I, a més
a més, consolida com a requisit essencial els canvis en els
models de producció i consum, i advoca per la reconstrucció
de la solidaritat humana i l'eradicació de les condicions més
insostenibles, com ara la fam. Així mateix, advoca per l'establiment
de polítiques a mitjà termini que permetin la participació
en la formulació i l'execució de polítiques i
en la presa de decisions en general, sempre acompanyades de mecanismes
de vigilància i avaluació per assegurar el control públic
i el rendiment de comptes polítics. I una qüestió
innovadora després dels darrers escàndols corporatius: advoca
per reforçar la responsabilitat corporativa. Un Pla d'Acció
que inclou algunes obligacions de resultats, quant a objectius
concrets que cal assolir en terminis determinats, o només tendencials
o de millora desitjable, però també recull obligacions
de mitjans que es consideren imprescindibles o elements condicionants
per progressar. Entre els objectius
concrets cal destacar: reduir a la meitat abans del 2015 la
població que no té accés a aigua potable i a un
sanejament bàsic, la qual cosa implica l'ambiciosa empresa
de donar aquest servei a uns 1.500 milions addicionals d'éssers
humans, amb treballs ingents i gairebé impossibles en grans
conurbacions; recuperar la pesca o els estocs pesquers a
un nivell sostenible abans del 2015, i ens podem imaginar l'envergadura
d'aquesta empresa només sabent que a l'àrea propera a la
Unió Europea les zones que han superat l'anomenat «límit
biològic segur» són més del 70 % a tots els
nostres mars; minimitzar els riscos per substàncies químiques
abans del 2020, també una tasca ingent d'acord amb la situació
general del control de les substàncies químiques produïdes
i utilitzades amb només una part d'aquestes substàncies
avaluades i poques realment controlades en les condicions finals; i per
acabar, aturar abans del 2010 les pèrdues de biodiversitat,
és a dir, que no continuï la degradació dels nostres
ecosistemes, amb les implicacions que això té, ja que cal
exigir que la pesca, l'agricultura i les explotacions forestals i mineres,
els creixements costers i les urbanitzacions, els plans hidrològics
i d'infraestructures i, en general, totes les nostres actuacions territorials
no continuïn minvant la nostra fauna i la nostra flora i la funcionalitat
dels nostres ecosistemes, o com construir les nostres infraestructures
sense destruir les valuoses, també des del punt de vista socioeconòmic,
infraestructures naturals. Entre els objectius
qualitatius o tendencials figuren: un increment urgent i substancial
(no es va acceptar l'objectiu concret del 15 % propugnat per la Unió
Europea) en la contribució d'energies de fonts renovables
i la promoció de mercats per a productes ecològics
o provinents de l'agricultura ecològica, d'un gran interès
per als països en desenvolupament. Entre les obligacions
de mitjans se'n reprenen algunes de la Declaració del Mil·lenni,
de l'any 2000, com ara la de disposar d'estratègies nacionals
operatives per al desenvolupament sostenible abans del 2005 i que
en el cas de la Unió Europea ja existeix més o menys, però
no en el cas de la meitat dels estats membres -entre els quals falta Espanya-,
que l'havien d'haver ultimat abans de Johannesburg, i sobre aquest punt
cal fer una menció especial, ja que suposa la peça clau
d'aquesta estratègia. Una altra obligació, i la més
difícil, és la creació obligada d'un esquema marc
a deu anys de programes per a la producció i el consum
sostenible, una obligació que ja s'havia autoimposat la Unió
Europea abans d'anar a Johannesburg. També hi va
haver altres assoliments no objectivables, com impulsar i apropar-nos
a la ratificació del protocol de Kyoto aconseguint que Rússia
i el Japó no tornessin sobre els seus passos, l'establiment d'una
coalició liderada per la Unió Europea per al progrés
en les energies renovables i l'establiment d'un total de dues-centes
societats de cooperació, o cooperacions voluntàries,
entre les quals figura la relativa a l'aigua, de la Unió
Europea amb els NEI, que agrupen esforços voluntaris (accions
de tipus II) entre governs, empreses, ONG i altres agents de la societat
civil. Convé no oblidar que malgrat que a Johannesburg es va arribar amb menys ambicions que a Rio el 1992 i que encara que no hi van assistir molts dels mandataris que sí que van anar a Rio, com ara el president dels Estats Units i el president d'Espanya, s'hi van concentrar gairebé 65.000 persones i fou un gran esdeveniment, que només el medi ambient sembla capaç de convocar. Almenys es va aconseguir una declaració política que recupera l'esperit de Rio i sobretot es va establir un pla amb alguns objectius i un calendari per intentar reconduir la globalització, ara com ara purament mercantilista, i fent-la una mica més sostenible, perquè contribueixi a una major o suficient qualitat de vida per a tothom ara i en el futur. Amb això, almenys, es pretendria donar resposta a les cinc prioritats de Kofi Annan, propiciades per la Unió Europea -aigua, salut, energia, agricultura i biodiversitat-, amb la qual cosa es busca un equilibri adequat entre les anomenades accions de tipus I, que comprometen els estats i que propugnava la Unió Europea, i les de tipus II, amb la participació del sector privat i de la societat civil i altres voluntaristes, que semblava que fossin les úniques que volien els Estats Units. Avaluacions de tots colors És clar que
els resultats concrets partint de la base de les baixes expectatives no
van estar gaire allunyats del que s'esperava. Tanmateix, cal admetre que
és possible que la cimera, d'acord amb les avaluacions realitzades,
estigués a la baixa alçada de les circumstàncies,
però evidentment no va estar a l'alçada dels grans desafiaments
esmentats. Les lectures són
molt diverses i n'hi ha de tots colors. No sempre són equidistants
i la seva anàlisi, com sempre, ens permet fer una lectura profitosa
per a la projecció dels resultats cap al futur i per fer bo o consolidar
el que s'ha aconseguit i, sobretot, per construir a partir d'això. Per al president Prodi,
Johannesburg va ratificar la necessitat d'organitzar aquestes cimeres,
encara que al mateix temps WWF la qualifiqués en una interpretació
lliure de la WSSD com la World Summit of Shameful Deals, o Cimera dels
Acords Vergonyants. Per a la directora
general de Medi Ambient de la Comissió Europea fou una mostra
que el multilateralisme funciona, mentre que per a WWF fou la prova que
els processos intergovernamentals no funcionen. Per al president Prodi,
a Johannesburg es va deteriorar encara més la imatge del món
desenvolupat (incloent la Unió Europea, i no solament els Estats
Units). A més, el president Prodi ha assenyalat amb rotunditat
que no funciona el plantejament del mercat com a instrument d'ajut
al desenvolupament (o l'ajut com a resultat del mercat), sinó
que han d'anar junts (o l'ajut al desenvolupament com a objectiu en
si mateix!): «From trade to help to trade and help», en
paraules textuals de Prodi. El mateix Prodi ha arribat a esgrimir com
a causa del fracàs de la proposta de la Unió Europea d'assolir
l'objectiu del 15 % per a la contribució de les energies renovables
el fet, sens dubte cert, que la Unió Europea (amb el tímid
6 % de quota) no estava legitimada per forçar l'acord esmentat,
de la mateixa manera que tampoc no ho estava, segons Prodi, en el tema
dels subsidis en agricultura, tan penalitzadors per a l'agricultura del
Tercer Món. Per a bona part de
l'estament polític, el desenvolupament sostenible s'ha consolidat
en l'agenda política, en paraules de P. Cox, president del Parlament
Europeu, qui al mateix temps feia referència a l'impacte
creixent entre les aspiracions de l'agenda política i la capacitat
política per actuar i sobretot per prendre els resultats de
la cimera com una base de partida i no com un sostre de les nostres aspiracions.
Asseveracions que ha confirmat amb extrema duresa el president del Consell
Mundial d'Empreses per al Desenvolupament Sostenible, Bjorn Stigson, que
va repetir diverses vegades que el desafiament no era tècnic, sinó
polític i de manca de capacitat institucional, la qual cosa ja
és prou greu! També hi ha
força coincidència en l'enfocament reforçat en
la producció i el consum sostenible en el procés polític,
que implica com a condició ineludible que el mercat comenci
a funcionar per al desenvolupament (sostenible) i no a l'inrevés,
segons una apreciació compartida pel ministre de Medi Ambient danès,
C. Schmidt, i pel Buró Europeu de Medi Ambient, J. Hontelez. Mentre que per a les
ONG en general, a Johannesburg es va perdre l'oportunitat de donar al
desenvolupament sostenible un impuls significatiu, els Estats Units encara
contestaven els resultats de Rio, i la Unió Europea, molt voluntariosa,
no podia superar els temes de la globalització (positiva), la millora
de l'accés als mercats i la de l'ajut al desenvolupament i l'exigència
de la responsabilitat empresarial. La meva percepció
personal seria: Que la cimera
va estar gairebé a l'alçada de les baixes expectatives generades.
Que continua
havent-hi una gran distància entre el que es diu, o els acords,
i el que es fa, o els assoliments, o tal com van dir els nens a Johannesburg,
«talk, talk, talk..., act, act, act...», o menys parlar i
més fer. Com ha dit el WBCSD, «walking the talking»,
que en traducció lliure i inspirant-nos en Machado, seria, més
o menys, «fer camí parlant», diria jo. Que esperem
que finalment aquesta vegada sí, que aquesta vegada sí que
es complirà almenys el que s'ha acordat i que això es vigilarà
i s'exigirà contínuament. Que almenys
crearem les condicions i les capacitats institucionals perquè l'emergent
societat civil pugui exercir tot el seu potencial més enllà
de les limitacions dels mateixos governs. I que, finalment,
encara que l'exercici de realisme ens hagi deixat uns acords de
mínims, no es perdi una promesa de futur per superar, en
millors èpoques, els acords de Doha i Monterrey i poder
aconseguir una globalització positiva, com pretenia i pretén,
suposo, la Unió Europea, amb mercats oberts i plens d'oportunitats
per als països en vies de desenvolupament i amb un ajut al desenvolupament
que acompanyi d'una manera indissoluble i proporcionada el mercat
(i repari les seves limitacions o defectes). No sembla, però, que
això sigui possible si no es nodreix d'alguna fiscalitat global,
tal com reclamava el mateix president Chirac a Johannesburg, per a aquest
Fons Global per a l'Eradicació de la Pobresa i el Desenvolupament
Sostenible. És hora no solament de dures realitats, sinó
també de promeses per a un futur, per força i necessàriament,
millor, sense renunciar a la sostenibilitat. I que la Unió Europea mostri el camí! I
ara què? Sense que calgui fer una abstracció de prioritats evidents a curt i a mitjà termini, com són les que fan referència al Pacte d'Estabilitat Econòmica, com a peça clau de la Unió Monetària i de la moneda única, i sobretot l'ampliació i la mateixa convecció per al desenvolupament o l'adaptació política i institucional de la Unió Europea que ocuparan l'agenda política, juntament amb els de política exterior, no hi ha cap dubte que l'objectiu de la Unió Europea continua sent aconseguir un desenvolupament sostenible segons l'article 2 del Tractat i per al qual la majoria d'aquestes prioritats són instrumentals. Aquestes altres urgències no han d'obviar la construcció del procés cap a una major sostenibilitat que garanteixi una progressiva millora de la qualitat de vida ara i en el futur i en la mesura del possible per a tothom, a més de contribuir a la sostenibilitat global o una globalització positiva, que era un dels punts de partida de la contribució de la Unió Europea a Johannesburg i és part de l'anomenada dimensió externa de l'Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible. A continuació presentem un intent d'analitzar les condicions de partida i els condicionants de futur perquè la Unió Europea pugui liderar aquest canvi a escala global partint del canvi en l'àmbit de la Unió Europea. Una perspectiva favorable per a la Unió Europea Hi ha elements
convergents suficients per posicionar favorablement la Unió
Europea en aquest procés: L'agenda multilateral
s'amplia progressivament per preveure les tres dimensions del DS.
L'Estratègia
Comunitària per al Desenvolupament Sostenible (EDS) és sens
dubte la més avançada (encara que insuficient com
a tal) en l'àmbit regional i, a més a més, es pot
qualificar de madura pel fet d'haver sobreviscut i, fins i tot,
d'haver crescut en les condicions no favorables de les darreres presidències
(després de l'11 de setembre) i del mateix procés de Johannesburg.
Avui en dia, l'Estratègia
Comunitària per al Desenvolupament Sostenible es troba fortament
lligada a la posada en pràctica de l'anomenada governabilitat,
que es considera la peça clau per al desenvolupament, on l'element
determinant -tal com fins i tot reconeixia fa poc temps un setmanari econòmic
gens sospitós en aquest tema- seria la capacitat institucional,
molt més enllà dels mateixos programes econòmics
i que difícilment pot avançar sense un marc per a la cohesió
i l'eficiència com el que ofereix l'Estratègia Comunitària
per al Desenvolupament Sostenible. En aquest sentit,
l'Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible
ja ha demostrat la seva utilitat com a referent en la revisió en
curs de les polítiques agrícola i pesquera per tal
que siguin més governables i sostenibles. I, finalment, sembla
que tot es decanta a la consecució de maneres sostenibles de
producció i consum, i per això l'orientació
o l'organització del mercat, posat al servei del desenvolupament
i no al revés, seria la peça clau, a més de ser un
esperó significatiu per a la innovació i la competitivitat. Tant el Consell d'Afers
Generals de la Unió Europea, del 30 de setembre, com el de Medi
Ambient, del 17 d'octubre, han recollit aquesta situació favorable
i el repte per a la Unió Europea d'obrir el camí, ja que
en les seves conclusions han inclòs la connexió de l'Estratègia
Comunitària per al Desenvolupament Sostenible amb l'agenda multilateral
i amb les conferències de Doha de l'OMC el novembre del 2001, de
Monterrey de Nacions Unides el març del 2002, amb la Cimera de
l'Alimentació de Roma de la FAO i, naturalment, amb el paquet de
la Cimera de Johannesburg de Nacions Unides, incloent-hi la Declaració
del Mil·lenni de Nacions Unides del 2000 i tots els acords de Rio
del juny del 1992, encara vigents i actuals! En aquestes reunions recents, el Consell ha confirmat la necessitat de revisar l'Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible l'any 2003 en vista dels desenvolupaments recents, i per donar suport, en paraules seves, als resultats de Johannesburg i respondre a altres objectius multilaterals, amb la qual cosa es reconeix que molts d'aquests objectius poden anar més enllà dels que s'han acordat a escala comunitària. Exigències i oportunitats per a la Unió Europea En aquest sentit,
convé no oblidar que la Unió Europea va obtenir a Johannesburg
no solament una responsabilitat per liderar el canvi (de la qual es
pot sentir orgullosa, però no necessàriament satisfeta),
sinó també compromisos concrets que superen els que es
van acordar en la vigent Estratègia Comunitària per al Desenvolupament
Sostenible, com ara el Pla a Deu Anys per a la Producció i
el Consum Sostenible, la necessitat de mostrar el camí per a l'objectiu
propugnat de la quota del 15 % el 2015 (ara és del 6 %, amb un
objectiu del 12 % per al 2010), avançar realment en polítiques
agrícola i pesquera (amb el 100 % dels estocs recuperats el 2015!)
sostenibles i no subvencionades i, naturalment, anar més enllà
dels compromisos de Doha en accés als mercats i almenys complir
els de Monterrey d'ajut al desenvolupament (assolir la mitjana del 0,39
% del PIB en AOD i un mínim del 0,33 % per a cada Estat membre).
Qualsevol persona que pensi que això no és ambiciós
si es compleix com a mínims, que miri la situació actual
en els informes recents de l'Agència Europea de Medi Ambient! Així, doncs,
partim d'una situació en la qual disposem d'una agenda multilateral
que, encara que no és ambiciosa, pot determinar canvis significatius
i crear les condicions per a canvis més radicals si es consideren
bàsics els acords per anar més enllà, una vegada
demostrat que les propostes són possibles i fins i tot saludables
en termes socioeconòmics. Existeix la instrumentació,
almenys política, de partida per tal que la Unió Europea
pugui mostrar el camí i obtenir fins i tot beneficis amb aquesta
actitud pionera i, per tant, innovadora. A més a més,
caldria afegir que aquest plantejament reforçaria la tesi que es
pot fer de l'ampliació una oportunitat també en matèria
de desenvolupament sostenible, plantejar seriosament la sostenibilitat
com a objectiu bàsic de l'ampliació i fer del patrimoni
comunitari un instrument per això i no un objectiu en si mateix. Tal com deia fa poc el director de WWF, Tony Long, en el debat sobre l'Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible, «les oportunitats per al lideratge de la Unió Europea augmenten». I tal com va indicar el ministre danès Schmidt, «és l'oportunitat per actuar i el nostre èxit depèn sobretot de la nostra pròpia habilitat». Reflexions per al futur El que ve tot seguit
és una interpretació personal de la situació i de
les perspectives que s'obren per a la Unió Europea si, tal com
deia el ministre danès, «actuem amb una certa destresa
a l'hora d'emprendre una agenda política consolidada».
Cal, però, que s'instrumentalitzi sobre la base de les capacitats
existents o de potenciar i fer que les capacitats institucionals responguin
almenys a les expectatives de la societat civil. La idea bàsica consisteix a traduir l'agenda política en un propòsit socioeconòmic clar, dins d'una visió aclaridora i cohesionadora i acompanyada d'un sentit de la direcció. Propòsit, visió i sentit de la direcció.
Propòsit L'objectiu de la Unió
Europea és el desenvolupament sostenible (articles 2 i 6 del Tractat),
amb l'economia i el mercat com a instruments. En la mateixa línia
del propòsit del president Prodi de «fer de la Unió
Europea l'economia més competitiva basada en el coneixement»
i de la interpretació empresarial del WBCSD que defensa que el
desenvolupament sostenible no és fer menys negoci sinó diferents
negocis, cal objectivar el propòsit també en termes de
solidaritat amb el present i no solament amb el futur. Es tractaria d'aconseguir
ja una major (o suficient) qualitat de vida real i per a una majoria
creixent per mitjà de la cohesió i l'eficàcia en
l'acció que permet el paradigma del desenvolupament sostenible,
fonent el present i el futur en una acció cognitiva que introdueix
la dimensió atemporal d'una gestió racional basada en el
coneixement del nostre únic capital natural i construït («construir
sense destruir»). Amb aquest propòsit es tractaria de
superar el curt termini de l'economia de mercat que no se sotmet
al seu caràcter instrumental i el tractament simptomàtic
del qual, que a més no permet preveure ni tan sols gestionar les
crisis, s'imposa sobre la racionalitat d'un plantejament integrador en
l'espai i el temps. És molt possible que la «pacificació
de l'economia» i la seva submissió a la racionalitat del
desenvolupament sostenible fos l'assoliment més important d'una
globalització positiva. També és
molt possible que calgui completar aquest propòsit d'extracció
tecnopolítica amb un aprofundiment de les seves dimensions ètica,
cultural i fins i tot estètica per fer d'aquest procés
el que el Club de Roma al seu dia va anomenar «la tercera revolució
industrial», les dues anteriors basades en l'accés a
noves primeres matèries i fonts d'energia (primer el carbó
i després el petroli). Es basa en l'abandonament progressiu d'aquestes
primeres matèries i fonts d'energia i en l'ús racional més
que no pas en l'abús dels recursos, la qual cosa la podria convertir
en la primera revolució d'àmbit mundial, però això
supera el marc d'aquesta dissertació.
Visió Essencialment, el
desenvolupament sostenible no seria res més que un desenvolupament
basat en el coneixement i, a més a més, conseqüent
amb els cinc principis que garanteixen la governabilitat (de transparència,
coherència, efectivitat, control i participació pública)
i traduïble en la simple visió de la desvinculació
o desacoblament progressiu fins a arribar al desacoblament absolut, entre
la millor (o suficient) qualitat de vida (desenvolupament fins ara) i
l'ús de recursos i la degradació ambiental. És important
buscar la instrumentalització progressiva d'aquesta visió
final dins del procés de construcció de les polítiques
comunitàries existents i en desenvolupament i el seu reflex fins
i tot en el procés institucional de revisió i execució
de les polítiques comunitàries, per a la qual cosa cal partir
d'algunes tesis simples que comencen a emergir dins d'aquesta visió
simplificadora: - L'Estratègia
Comunitària per al Desenvolupament Sostenible s'ha de considerar
(convenientmentreforçada)
com el concepte marc o, en paraules de John Hontelez (EBE), «as
the corner stone and not the stone in the corner», és a dir,
com la pedra angular i no una pedra arraconada. - La producció
i el consum sostenible es troben al centre del procés. - El mercat (interior)
ha de treballar per a aquests processos i en general per al desenvolupament
(sostenible) i no a l'inrevés (Min Schmidt), és a dir, necessitem
dirigir el mercat i no que el mercat ens dirigeixi (JH), ja que a més
atén més a l'oferta o els interessos dels productors/empresaris
que a la demanda o els interessos dels consumidors, tal com indicava fa
poc temps el comissari Byrne. - La necessària
orientació o organització del mercat (per respondre als
objectius d'interès general) promou la innovació (comissari
Fischler) i, tal com podem observar, és la condició indispensable
perquè les polítiques sectorials (agrícola, pesca,
etc.) entrin en la via de la sostenibilitat o a vegades perquè
puguin continuar funcionant. - La qüestió
continua sent saber com evolucionar des d'una economia dirigida per l'oferta
a una economia que s'ocupi més de la demanda, i això implica
sortir de la síndrome de les infraestructures que faciliten l'oferta. - Hi ha punts d'acció
clau en aquest procés d'evolució progressiva, com ara els
preus justos (internalització de costos i senyals adequats al mercat),
la fiscalitat correcta (no hi ha sostenibilitat sense una bona fiscalitat,
que carregui o desgravi sobre conceptes d'eficàcia i contribució
al desenvolupament sostenible), la millora en la productivitat de recursos
(avantatge competitiu de la Unió Europea sobre els Estats Units
i encara no manifestada del tot), les polítiques de qualitat amb
distinció de prestacions sostenibles, etc. - Hi ha punts que
apareixen més febles en aquesta necessària transformació
dels models de producció i consum; se cita els consumidors, ja
que no es troben mecanismes que premiïn a curt termini (mancats de
preus i fiscalitat justes o ajustades) el consum sostenible (Fòrum
ECOSOC, del 4 d'octubre), i, d'una manera molt marcada, les limitacions
en la capacitat institucional (WBCSD, B. Stigson), que serien més
determinants que les barreres tècniques o de disposició
empresarial. - Canviar les condicions
del mercat interior sembla inevitable. Fins i tot es pot pensar en un
nou llibre blanc, aquesta vegada per satisfer les necessitats reals dels
consumidors i els ciutadans i d'una manera sostenible. - I, finalment, aquesta visió ha d'incorporar també el «full de ruta» del procés i dels procediments institucionals de presa de decisions i de revisió de polítiques econòmiques i sectorials en l'àmbit de la Unió Europea (procés de Cardiff), i la seva imbricació amb l'agenda socioeconòmica (o de Lisboa) i amb la política ambiental com a tal (el sisè Programa d'Acció), tots plegats acollits sota el concepte marc i l'Estratègia Comunitària per al Desenvolupament Sostenible (o de Göteborg) i convergint en el temps dins del cicle anual de rendiment de comptes i de revisió de polítiques en cada cimera de primavera de la Unió Europea, bàsic per comprovar si progressem o no en la bona direcció, més enllà, però també, de l'increment del PIB. Sentit de la direcció La qüestió clau no és tant si la situació és molt bona o no com si progressem suficientment en la bona direcció, és a dir, en un desenvolupament més sostenible, i és en aquest sentit que ens ha d'ajudar aquest paquet d'«indicadors estructurals» que s'estan consolidant en l'àmbit de la Unió Europea per cobrir les dimensions social, econòmica i ambiental del desenvolupament sostenible. La seva evolució es recollirà en l'Informe de Síntesi anual que es presenta a cada cimera de primavera de la Unió Europea. És bàsic per a l'anomenada governabilitat, ja que és l'instrument per avaluar la coherència i l'eficàcia de les polítiques i, a més a més, per assegurar la transparència, el control, la informació pública i fins i tot la participació pública o, si més no, dels grups més actius o interessats (stakeholders), per mitjà de mecanismes consultius previstos per la Comissió com ara l'anomenada Taula Rodona per a la Sostenibilitat. Aquest procés ens concerneix a tots; per exemple, veure si en termes ambientals la brúixola de la sostenibilitat ambiental mostra progressos en tots els aspectes clau o no.
Conclusió És innegable
que la Unió Europea té una agenda pròpia, abans i
després de la Cimera, ben diferent de la dels Estats Units, per
la qual cosa fer bons els resultats de Johannesburg depèn en gran
manera de la Unió Europea. Sobretot de la seva capacitat per, en
primer lloc, legitimar-se davant del Tercer Món sobre la base del
procés propi emprès cap a un desenvolupament més
sostenible, encara que sigui més intencional que real, però
val més això que res; i en segon lloc i per damunt
de tot, per donar resposta, encara que també sigui només
intencional, a les dues grans reivindicacions dels països menys
desenvolupats, reivindicacions que encara continuen pendents després
de Johannesburg. La primera és l'accés als mercats,
respectant i superant les concessions de Doha, i la segona, i més
important, la de finançament del desenvolupament i la reducció
de la pobresa, com ha reiterat el president de Sud-àfrica,
Thabo Mbeki, en la cerimònia d'obertura de la Cimera. Per a aquest
objectiu, els acords de Monter-rey -que de fet pràcticament intenten
recuperar els nivells d'ajut oficial al desenvolupament que existien el
1992, quan es va celebrar la Cimera de Rio- són clarament insuficients
i sobretot no entren en el desenvolupament de sistemes estables per
aprovisionar d'una manera segura un veritable Fons Mundial, ja sigui
per reduir la pobresa o per al desenvolupament. Només tindran entitat
i capacitat si es planteja alguna fiscalitat global, o bé
sobre els moviments de capital més especuladors (similar a l'anomenat
impost Tobin) o bé sobre el comerç d'alguns recursos com
ara els energètics, en particular els combustibles fòssils,
o alguns carburants per al trànsit internacional, com el querosè
d'aviació, tal com ja va proposar la mateixa Unió Europea
el 1997. La Unió Europea té una raó addicional per liderar aquest procés de canvi: l'oportunitat que li ofereix l'ampliació per fer d'aquest procés de desenvolupament accelerat d'una part significativa d'Europa un exemple de desenvolupament sostenible i que posaria els països candidats al capdavant en moltes àrees de la producció, els serveis i el consum responent a un salt qualitatiu, anomenat «salt de la granota» o leap froging, per al qual estan en millor situació, ja que han de renovar moltes de les seves infraestructures i capacitats productives i de serveis i ho poden fer amb molta tecnologia innovadora i sostenible! Seria la prova definitiva de la capacitat de lideratge de la Unió Europea. |
| Fòrum de debat | ||
|
||
|
|
||
 |
 |
Medi
Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament
amb l'opinió que expressen els articles signats
|
|
© Departament
de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91 ISSN: 1130-4022 |
||
