• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

Fixant l'agenda de la sostenibilitat per al nou mil·lenni

Luís Gómez Echeverri
Representant resident del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament

La Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible, CMDS, va posar el punt final a una dècada de cimeres i conferències cabdals de les Nacions Unides. També va assenyalar el final d'una de les dècades de canvis més espectaculars en el sistema internacional. La fi de la Guerra Freda i la liberalització dels mercats i l'economia van desembocar en una de les transformacions més grans en governança en tots els àmbits: el mundial, el nacional i el local. En un període de temps relativament curt, nous actors i noves maneres de fer negocis van assumir una importància que o no es reconeixien del tot o senzillament no estaven presents durant la Cimera de Rio. Les transformacions i la globalització que se'n van derivar van contribuir a grans canvis en les funcions dels diferents actors: organitzacions internacionals, governs nacionals i locals, el sector privat i la societat civil.

(El següent text exposa les opinions de l'autor i aquestes no necessàriament reflecteixen les del PNUD, del qual el senyor Luís Gómez-Echeverri és un representant resident.)

Encara no és clar si la globalització i els canvis de la darrera dècada han estat bons o dolents per al medi ambient i/o el desenvolupament. O encara és massa d'hora per dir-ho, o encara no s'entén prou la dinàmica del nou sistema i, en conseqüència, no s'administra escrupolosament per tal que aquestes forces puguin actuar en benefici de la humanitat. En qualsevol cas, no només hi ha una manca de consens en aquests temes, sinó una polèmica encesa, i en alguns casos fins i tot violenta, sobre els presumptes danys i/o beneficis de la globalització. No suposa cap contribució útil a aquest debat el fet que malgrat que una cinquena part de la humanitat hagi assolit una prosperitat inimaginable per les generacions anteriors, la immensa majoria viuen enmig de privacions insuportables i precarietat. Els canvis de la darrera dècada no han escurçat, sinó ampliat la distància en riquesa que separa el deu per cent dels països més rics del deu per cent dels més pobres. Aquest abisme ha crescut des d'una proporció del 30:1, a principis dels anys setanta, fins a 74:1 de l'actualitat, i en aquests moments s'està eixamplant amb més rapidesa que mai. Durant la darrera dècada, cada any s'afegeixen 10 milions de persones més a les files dels més pobres. El 1993, al voltant del 25 % dels habitants del món va rebre el 75 % dels ingressos mundials. En aquell mateix any, la població dels Estats Units, al voltant de 250 milions de persones, van enregistrar uns ingressos totals superiors als de la població mundial més pobre, el 43 %, aproximadament 2000 milions.

En aquest context, i d'acord amb la Resolució 55/199 de l'Assemblea General, la CMDS havia de realitzar una revisió a deu anys dels assoliments de la Conferència de les NU sobre medi ambient i desenvolupament de 1992, també coneguda com a la Cimera de la Terra o de Rio. Aquesta revisió s'havia de realitzar en una nova cimera, la CMDS, amb la finalitat que els líders mundials reafirmessin els compromisos de Rio sobre desenvolupament sostenible. Resulta difícil imaginar enfront de quins criteris de mesura s'haguessin pogut contrastar aquestes revisió i avaluació tenint en compte les importants transformacions que ha patit el sistema internacional des de Rio, i el fet que encara no s'han assimilat prou bé. Així, va ser un encert que, a mesura que s'apropava la data de la Cimera, es fes un esforç per part de tots per reduir les expectatives i plantejar les fites i els objectius de la CMDS a una escala més realista. És a dir, la CMDS havia de partir de la base dels assoliments de Rio i d'altres cimeres i conferències mundials celebrades des de Rio, com també Doha (la darrera ronda comercial de l'Organització Mundial del Comerç), Monterrey (la Cimera per al finançament del desenvolupament), i l'Assemblea del Mil·lenni (on més de 100 líders mundials es van comprometre en favor dels objectius de desenvolupament del mil·lenni), i a centrar-se en aplicar-los. Això també constituïa una oportunitat per fomentar instruments i nous mètodes que podien facilitar l'acció i els èxits importants. Calia explorar i promoure un nou èmfasi en les associacions i els mecanismes que fomenten la inclusivitat i la participació de tots els sectors de la societat.

El nexe entre medi ambient i desenvolupament

La dècada transcorreguda entre Rio i Johannesburg va suposar la continuació d'un esforç iniciat trenta anys enrere per afegir les qüestions ambientals a l'agenda del desenvolupament internacional. És difícil avaluar la dècada que separa Rio i Johannesburg sense fer esment del progrés i dels èxits obtinguts en aquest període de trenta anys que va encetar-se amb la Conferència d'Estocolm sobre el medi ambient humà el 1972. A diferència de Rio i Johannesburg, la Conferència d'Estocolm va comptar amb la presència de molt pocs caps d'Estat. Dels països en desenvolupament, només va destacar Indira Ghandi, la presidenta de l'Índia. A diferència de les de Rio i Johannesburg, en què el vincle entre medi ambient i desenvolupament era essencial, a Estocolm es van desenvolupar els vincles entre els conceptes «humà» i «medi ambient». El fet de treballar en els efectes humans en el medi ambient va servir com a bon punt de partida i va fer adonar a gran part de la població mundial que hi havia una sèrie de problemes globals que requerien l'atenció de la comunitat internacional i que no existien institucions que es dediquessin a aquests problemes. Es van començar a crear i gestionar el PNUMA i tota una sèrie d'institucions i convencions. En aquella conferència es van sembrar les llavors del concepte de desenvolupament sostenible i el canvi d'enfocament que aportaria aquest concepte.

Tanmateix, no va ser fins uns anys més tard que la Comissió Brundtland va proposar una resposta més sofisticada i integrada per als reptes mundials actuals en matèria de desenvolupament sostenible. Un concepte encara mal entès per la majoria de la societat de tot el món que, de totes maneres, s'ha convertit en una paraula clau molt útil en aquesta campanya per unir medi ambient i desenvolupament, a més del terme que s'ha fet servir per fer referència al canvi de models que experimentaria el món durant la dècada posterior a Rio. La introducció del concepte de desenvolupament sostenible va encetar una agenda totalment nova i molt més ambiciosa. És difícil avaluar la CMDS sense tenir en compte que aquesta atapeïda agenda i el concepte de desenvolupament sostenible van néixer fa tot just una dècada.

Fins a quin punt ha aconseguit la comunitat internacional juxtaposar medi ambient i desenvolupament? Hi ha uns quants èxits parcials, tal com es presenta a continuació, però no ha estat fàcil i encara queda molt per fer. Esperem que el seguiment de la CMDS ens ajudarà en aquest aspecte. La majoria dels delegats van comprendre molt millor i acceptar el plantejament més concret de les necessitats humanes per mitjà d'una millor gestió dels recursos clau de la CMDS. Malgrat alguns avenços assolits a l'hora de posar en un mateix plat medi ambient i desenvolupament, encara queda un buit important entre el desenvolupament i els professionals del medi ambient. Molts ecologistes consideren que aquells que treballen per al desenvolupament o que no tenen present o, senzillament, aquells a qui no interessen les qüestions ambientals. Per a aquest col·lectiu de professionals, Rio i la CMDS van ser, essencialment, conferències sobre medi ambient. Per a aquells que treballen per al desenvolupament, van ser conferències per al desenvolupament. Aquells que treballen per al desenvolupament sostenen que resulta difícil parlar de millorar la qualitat de vida quan la prioritat d'una gran part de la població mundial és, principalment, preservar la pròpia vida. I defensen que la trista situació de pobresa i misèria en què viu una gran part de la població mundial aporta una base insuficient sobre la qual parlar del medi ambient. L'única manera de comptar amb la participació d'aquest col·lectiu és proposar plantejaments ambientals que tractin els problemes de la pobresa i la vulnerabilitat. La CMDS, més que Rio, va aconseguir superar aquest punt promovent els àmbits temàtics de l'aigua, l'energia, la salut, l'agricultura i la biodiversitat, també anomenats AESAB.

El camí des de Rio fins a Johannesburg

Tal com s'ha esmentat abans, el principal objectiu de la CMDS era fer una revisió de la dècada transcorreguda des de la Cimera de la Terra que va tenir lloc a Rio el 1992. Malauradament, a causa de motius ja mencionats i, principalment, del format de les negociacions d'aquestes cimeres, no es va emprendre una revisió adequada. En conseqüència, no es va atorgar el prestigi merescut als múltiples efectes positius de Rio ni se'ls va fer plena justícia. Amoïnats per assegurar-se que els líders mundials es refermaven en els seus compromisos de desenvolupament sostenible i atès el greu deteriorament de la situació dels països pobres i del medi ambient a tot el món, els delegats van considerar molt més important concentrar-se, tal com sona, en la immensa tasca que encara s'havia d'abordar en comptes de les grans coses que ja s'havien assolit. Això, van pensar molts, podia dur a un exercici d'autocomplacència col·lectiva. Malauradament, aquesta actitud no va permetre realitzar una revisió justa de la dècada ni dels assoliments de Rio. Una mirada més sòbria dels èxits segurament hauria conduït a una conclusió més optimista sobre què es pot fer i què es pot aconseguir. En canvi, el sentiment que es va respirar a la Cimera a vegades va ser de pessimisme i de condemna al fracàs.

Una visió més sòbria de la dècada entre Rio i Johannesburg també hauria revelat i documentat els grans avenços assolits en molts fronts. També hauria fet recordar a molts professionals del desenvolupament i el medi ambient, i especialment als qui que treballaven en la interfície entre medi ambient i desenvolupament, que el seu món havia canviat des de 1992. Alguns dels canvis de la dècada es descriuen tot seguit.
Es van començar a filtrar noves filosofies en els diversos ministeris de tot el món en desenvolupament. Alguns dels exemples comprenen: (a) l'agricultura ja no consistia a produir a qualsevol preu per tal d'augmentar els nivells de producció per poder alimentar una població en constant creixement. En canvi, calia augmentar la producció agrícola però de manera sostenible per preservar els recursos naturals dels quals depèn aquesta productivitat. Per més senzill que pugui semblar el concepte, fer que la producció agrícola sigui sostenible no és tan fàcil. Cal una nova cultura, noves tecnologies, nous coneixements i, en alguns casos, productes i matèries primeres absolutament nous. També calen recursos addicionals per a la transició. Es van començar a introduir processos similars en altres sectors econòmics; (b) la indústria va començar a aplicar el concepte d'ecoeficiència a la producció industrial. En virtut d'aquest concepte, la indústria havia de produir més amb menys matèria primera, gran part de la qual es podia reciclar, de manera que es farien servir tecnologies més netes. La indústria de tot el món va començar a adonar-se que allò no només era bo per a la imatge de les empreses i, per tant, per a l'eficàcia del màrqueting, sinó que també era bo per als negocis, ja que produir més amb menys és, òbviament, un molt bon negoci; (c) els residus van començar a veure's com un possible recurs i no només com a deixalles o problemes. Si es gestionava adequadament, aquell problema es podia transformar en un recurs -quant a l'energia i, de tant en tant, quant a l'alimentació. Van ocórrer canvis similars en molts altres sectors. Els motors del canvi variaven a cadascun d'aquests. En alguns casos, els motors eren econòmics i comercials, en d'altres estaven relacionats amb la creació d'una imatge, mentre que en d'altres senzillament eren el resultat de les pressions d'una societat civil ben organitzada. En realitat, l'origen del canvi no era important. El fet era que estava passant i que continua passant a tot el món en desenvolupament i que segueix contribuint al desenvolupament sostenible.

Va començar a sorgir una nova infraestructura institucional tant a escala internacional com nacional, especialment en els països en desenvolupament. Els ministeris de medi ambient i, en alguns casos, els ministeris que treballaven per al desenvolupament sostenible com el de Bolívia, van començar a fer sentir la seva veu. Encara que aquests ministeris en la majoria de casos no són els més poderosos, la seva influència està començant a filtrar-se gradualment a d'altres sectors i ministeris. La feblesa d'aquests ministeris també té a veure amb l'abisme que existeix entre els ministeris de desenvolupament, economia i finances i aquells que treballen per al medi ambient. Esperem que a mesura que aquesta divisió desapareix o s'estreny, el paper normatiu d'aquests ministeris esdevindrà més rellevant i que la seva autoritat ajudarà a incorporar cada vegada més consideracions ambientals adequades en la presa de decisions econòmiques i socials a tots els països.

Les negociacions mundials van tornar-se molt més incloents, un requeriment previ per poder avançar en un desenvolupament sostenible que exigia plantejaments més intersectorials i una participació més elevada per part de tots els sectors socials. Els temes que afectaven grans grups de població ja no es consideraven només com un problema dels governs sinó de preocupació i acció conjunta. L'estil i el format de la CNUMAD de Rio també va revolucionar en molts aspectes la manera de negociar de les NU. La presència activa d'ONG, la societat civil, indígenes i grups religiosos, va convertir-se en una imatge habitual dels passadissos de les Nacions Unides durant les negociacions importants. En la majoria de casos, aquests grups no tenien vot en les negociacions. Tanmateix, molts d'aquests grups sovint formaven part de delegacions nacionals i/o tenien una forta influència sobre les decisions que prenien aquelles delegacions.

El sector privat que fins ara s'havia mantingut a una certa distància o bé absent als actes de les NU, va començar a implicar-se activament. Per a bé o per a mal, al capdavall és el sector privat el que canalitza gran part de les inversions i els recursos en l'economia mundial d'avui dia. Les seves decisions no només afecten els sectors i les empreses que gestionen, sinó també les eleccions tecnològiques que fan i amb les quals ha de conviure la resta del món fins que aquestes s'hagin amortitzat correctament al llarg de dècades. No comptar amb la presència d'aquestes persones que prenen decisions tan importants en les negociacions mundials i, especialment, en aquelles relacionades amb el medi ambient seria una ximpleria i una mostra d'escassa visió de futur. Però la seva implicació encara s'observa amb un cert recel. Aquests recels no deixaran d'existir mentre duri la polèmica sobre la globalització i mentre segueixi sense haver-hi un millor coneixement de les forces que empenyen el món avui dia i no es desenvolupin millors mecanismes per garantir que aquestes forces actuen en benefici de la majoria i no a la inversa. L'increment de la implicació del sector privat en els assumptes de les NU i en les negociacions mundials ha generat sanes tensions dins les Nacions Unides i això, al seu torn, està ajudant a definir amb precisió la funció de les Nacions Unides en aquesta nova era de la globalització.

Un dels millors exemples de la importància de la implicació del sector privat en el medi ambient és el que constitueix el Conveni marc de les NU sobre el canvi climàtic. La seva participació no només és útil: el futur del conveni marc depèn, en molt gran mesura, de la seva implicació activa.

Per primera vegada, els temes de medi ambient van començar a impregnar d'altres negociacions mundials. Es tenien en compte consideracions ambientals a la majoria de conferències i cimeres mundials de la dècada. El concepte del desenvolupament sostenible va començar a introduir-se en el llenguatge de la majoria dels polítics de tot el món. Per primera vegada, les convencions ambientals mundials van començar a actuar com a catalitzadors per a l'acció a molts sectors i en l'economia. Moltes institucions de finançament, com ara el Fons Mundial per al Medi Ambient, van començar a influenciar altres recursos importants en benefici del desenvolupament sostenible.

Però el més important és que la Cimera de la Terra a Rio va crear un nou sistema de negociacions per al medi ambient. I potser és en aquest punt on es troba la més gran, menys reconeguda i menys compresa de les contribucions de Rio. Per descomptat, no es va reconèixer ni explícitament ni ostensible a Johannesburg.

Un nou sistema de negociació per al medi ambient i el desenvolupament

Segons alguns analistes del sistema internacional, la CNUMAD va donar curs a un nou sistema de negociació sobre el medi ambient i el desenvolupament. Però amb els seus només deu anys d'antiguitat i el grau de complexitat elevat, és massa d'hora per avaluar-ne l'eficàcia i el valor. Novament, res de tot això no es va tractar en cap moment i encara menys reconèixer, a la CMDS. La CMDS no va arribar a plantejar-se avaluar la dècada de la CNUMAD des d'aquesta perspectiva més àmplia. La resolució de l'AG no va ser realista quan li va demanar a la CMDS que analitzés els assoliments de la dècada, atès el format de debat i negociació que havia resultat d'aquestes cimeres. Si els governs haguessin fet una anàlisi de la dècada des d'aquesta perspectiva, algunes grates sorpreses haguessin dut a un optimisme més generalitzat.

El complex conjunt de negociacions que han sorgit en un període de temps relativament breu com a conseqüència directa dels resultats de Rio, és a dir, l'Agenda 21, que ha derivat en plans mundials d'acció per a diversos àmbits com ara l'aigua, els boscos, la pesca i els oceans, el Conveni marc de les NU sobre el canvi climàtic, el Conveni sobre la biodiversitat i els Principis Forestals, ha tingut més influència sobre el sistema internacional que la majoria de negociacions temàtiques dels darrers temps. El fet que Rio es convoqués el 1992 va donar impuls a l'acció abans i després de Rio en diverses àrees. Algunes de les peces individuals d'aquest sistema, com ara el Conveni marc de les NU sobre el canvi climàtic, no haurien aconseguit mai arribar fins on ho han fet (malgrat les dificultats actuals), si no hi hagués hagut un sistema de negociació més ampli que els donés suport. Val la pena recordar la seva breu història com a prova de la influència d'aquest sistema més ampli i com un bon exemple d'èxit en negociacions mundials assolit en un temps rècord.

Malgrat la complexitat dels temes tractats al conveni marc, la negociació va ser ràpida i eficaç. La història de les negociacions sobre el canvi climàtic es remunta a tan sols uns anys abans de Rio. De fet, tan sols ens fa recular a la Conferència de Toronto sobre l'«Atmosfera canviant: implicacions per a la seguretat mundial», que es va dur a terme el juny de 1988. En aquesta conferència es va suggerir que la Cimera de Rio constituiria una bona oportunitat per adoptar un conveni sobre aquest tema. Quan es va presentar el suggeriment, molts van considerar que l'objectiu fixat per a 1992 era impossible d'assolir. Com és ben sabut, el Conveni marc de les NU sobre el canvi climàtic va ser adoptat (els Estats Units van ser-ne un dels primers signataris) i ratificat per més de 190 estats membres. És dubtós que es pogués obtenir aquest resultat tan ràpidament sense la Cimera de Rio. Atesa la complexitat i la dificultat per unir ciència i política, especialment en temes incerts com ara el canvi climàtic que té a veure amb problemes que sorgiran, en gran part, en generacions futures, és difícil creure que s'assolís un èxit així en les negociacions. En la majoria de les avaluacions de Rio i de Johannesburg, aquest punt no va arribar a plantejar-se mai i no hauria hagut de ser així.

Va aconseguir aquest nou sistema de negociació apropar més medi ambient i desenvolupament? Potser és massa d'hora per respondre. No obstant això, aquesta hauria de ser la mesura segons la qual avaluar la dècada entre Rio i Johannesburg, i s'hauria d'haver estudiat. Va fer alguna cosa Johannesburg per tal que aquest sistema de negociació fos més eficaç tot juxtaposant medi ambient i desenvolupament, o es va mantenir a la mateixa distància la divisió entre els professionals de cada àmbit? Conscientment o no, la CMDS va fer grans esforços per apropar medi ambient i desenvolupament i és per això principalment que s'hauria de recordar la CMDS. En convertir els ODM (els objectius de desenvolupament del mil·lenni) en un dels elements centrals, la CMDS fa ser realment la primera gran conferència que examinava eficaçment tant el medi ambient com el desenvolupament i de manera integrada -a l'hora que definia el context per establir vincles millors i interdependència. La CMDS va dur a la definició de mecanismes institucionals per fomentar aquests vincles. La CMDS va continuar reforçant i guanyant una circumscripció per al nexe entre medi ambient i desenvolupament mitjançant el foment de les àrees temàtiques d'AESAB -aigua, energia, salut, agricultura i biodiversitat. Per a cadascuna, es van recomanar marcs d'acció com a instruments per avançar en els ODM -objectius de desenvolupament del mil·lenni de l'Assemblea del mil·lenni que es van acordar recentment a les NU. L'avantatge dels ODM és que estan orientats cap a la fita -i a l'objectiu- en comptes de cap al sector, forçant així un augment de la integració i uns plantejaments intersectorials que donen suport al desenvolupament sostenible.

La senzilla redacció dels ODM, com es presenta a continuació, la seva poderosa rellevància envers els reptes d'avui, els objectius i les fites amb termini limitat reforçats a Johannesburg, els converteixen en les peces més importants del seguiment de la CMDS:

1. Eradicar la pobresa extrema

• Reduir a la meitat la proporció de persones que disposen de menys d'un dòlar al dia
• Reduir a la meitat la proporció de persones que pateixen fam

2. Assolir l'educació primària universal

• Assegurar que els nens i nenes per igual acabin l'educació primària

3. Promoure la igualtat de sexes i facilitar eines a les dones

• Eliminar les diferències entre sexes en tots els àmbits de l'educació

4. Reduir la mortalitat infantil

• Reduir en dos terços la taxa de mortalitat entre els menors de cinc anys

5. Millorar la salut materna

• Reduir en tres quartes parts la taxa de mortalitat materna

6. Lluitar contra el VIH/SIDA, la malària i altres malalties

• Invertir l'expansió del VIH/SIDA

7. Garantir la sostenibilitat ambiental

• Integrar el desenvolupament sostenible en les polítiques nacionals i invertir la tendència a la pèrdua de recursos ambientals
• Reduir a la meitat la proporció de persones que no tenen accés a l'aigua
• Millorar significativament les vides d'almenys 100 milions d'habitants de barris marginals

8. Desenvolupar una unió mundial per al desenvolupament

• Crear una ajuda oficial al desenvolupament
• Expandir l'accés al mercat
• Fomentar la sostenibilitat del deute

A la CMDS, no només es van reafirmar els ODM, sinó que també es van refermar mitjançant plans d'acció concrets, en especial en les propostes de les àrees temàtiques d'AESAB. A més, s'hi van afegir altres fites i objectius. Una fita i objectiu per a la higiene feia una crida a reduir a la meitat la quantitat de persones que avui dia no tenen accés a una higiene adequada -al voltant de 2.000 milions. En l'àmbit de la pesca, la CMDS va fer una crida a aturar les pràctiques de pesca destructives i a definir xarxes i àrees marines protegides per al 2012.

El camí des de Bali fins a Johannesburg

La CMDS va convocar quatre reunions del Comitè Preparatori. La primera va tenir lloc a Nova York entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 2001 i, la quarta, a Bali entre el 25 de març i el 7 de juny de 2002, menys de tres mesos abans de la Cimera. Durant aquesta darrera, denominada PRECOM IV, els delegats van elaborar l'esborrany del Pla d'aplicació per a la CMDS i el van transmetre a Johannesburg per a posteriors negociacions. L'esborrany del pla contenia gran part del text entre parèntesi ja que la reunió no havia aconseguit arribar a un consens en qüestions essencials com ara l'energia, el comerç, l'economia i la globalització. La manca d'acord i l'absència d'un document més refinat quan faltaven menys de tres mesos per a la Cimera de Johannesburg va suscitar una inquietud considerable entre els assistents. L'aparent fracàs de Bali i la preocupació general a què va donar lloc van tenir l'efecte positiu de mobilitzar diversos actors en suport de la CMDS. Les inversions realitzades fins a la data de Bali i tot el que hi havia en joc eren massa importants com per permetre que aquella important conferència fos fallida. Si la CMDS hagués comptat amb el mateix nivell d'implicació intensiva, de compromís i d'interès durant tot el període de les PREPCOM com en aquells darrers tres mesos, els resultats de la Cimera segurament haurien estat dràsticament diferents.
Durant aquells tres mesos es van negociar i anunciar diverses associacions. Les Nacions Unides van formular la important tasca preliminar i els marcs d'acció sobre les AESAB comptant amb una gran ajuda de tot el sistema de les NU, inclosos el Banc Mundial i altres entitats externes respecte del sistema de les NU. Més caps d'Estat van anunciar la seva participació. Els compromisos sobre iniciatives regionals van acabar de definir-se ja que els països s'asseguraven que els seus interessos regionals es tenien presents i es defensaven a la CMDS. El sector privat es va organitzar per prendre-hi part d'una manera que no s'havia vist mai a cap altra cimera. Les ONG i la societat civil van augmentar el seu suport i van donar veu a la seva inquietud sobre la manca d'avanç. Es va reduir la càrrega polèmica i el neguit d'alguns delegats pel que fa a la innovació de la CMDS d'introduir un plantejament «bifocal»: d'una banda, el document negociat políticament on s'especificaven els compromisos governamentals i el concepte d'associació, i que feia una crida a tots els sectors de la societat per participar en l'acció. Els temors que les associacions poguessin minar i erosionar el multilateralisme es van calmar quan es va garantir que el principal document polític i resultat de la CMDS era el Pla d'aplicació on els governs assumien els compromisos i que les associacions no eren res més que eines complementàries per garantir que l'acció estava tenint lloc amb la participació de tots. S'esperava que així es facilitaria l'aplicació dels acords i també s'aportarien recursos addicionals.

Què va fer que la CMDS fos diferent

Per a molts, la CMDS representava l'oportunitat per «posar en comú» els assoliments de les cimeres i les conferències de la dècada transcorreguda des de Rio i «concloure les negociacions pendents del passat». En conseqüència, molts hi van veure una oportunitat excel·lent per crear vincles entre els resultats de la CMDS i els ODM, els objectius de desenvolupament del mil·lenni, Doha, la darrera ronda de la OMC, i Monterrey, la Cimera per al finançament del desenvolupament. Tot plegat va fer que l'agenda de la CMDS fos molt més àmplia i reptadora que la majoria d'altres cimeres de la dècada.

Per primera vegada, una cimera mundial intentava resoldre aspectes socials, econòmics, financers, comercials i ambientals amb objectius i compromisos específics. Tots havien de convergir a la meta final del desenvolupament sostenible amb èmfasi en l'acció i l'aplicació. Aquesta ambiciosa agenda de la CMDS va fer que les negociacions fossin difícils i complexes i, d'aquesta manera, va complicar molt la definició dels criteris necessaris per a l'èxit de la CMDS.

Atesa l'atenció en l'acció i l'aplicació, l'èxit de la CMDS s'hauria de mesurar quant als diferents compromisos i objectius per als propers mesos i anys. I la clau d'aquest èxit dependrà de l'eficiència dels instruments facilitats per la CMDS amb aquest fi. Alguns d'aquests instruments comprenen els marcs d'acció d'AESAB que s'han definit amb la intenció d'impulsar l'acció en cinc àrees temàtiques clau per als països en desenvolupament: aigua i higiene, energia, salut, agricultura i biodiversitat. Uns altres van ser els marcs d'associació pensats per facilitar l'acció i la implicació per part de tots els sectors, fins i tot les ONG i el sector privat, per simplificar la transformació dels compromisos polítics (el Pla d'aplicació) en acció a escala dels països en desenvolupament. Un altre dels instruments importants va ser l'establiment d'objectius amb un termini limitat, la majoria dels quals es van dissenyar per enfortir i refermar el compromís amb els ODM, els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Aquestes fites i l'objectiu general són una visió i una prioritat quant a l'acció per als propers anys i fins al 2015.

Els reptes del seguiment de la CMDS

Tenint en compte l'extensa agenda de la CMDS, resulta difícil concebre un marc simple per fer-ne un seguiment i que pugui respondre a totes les inquietuds del Pla d'aplicació i de la Declaració de Johannesburg. Una alternativa podria ser identificar alguns elements mínims que puguin aportar solucions pel que fa als interessos i problemes preocupants de la majoria de països i, en particular, a les necessitats de la majoria de la població dels països en desenvolupament i a atorgar-los un grau més alt de prioritat. Sigui quin sigui el marc que s'apliqui, el que és clar és que hauria d'incloure, com a mínim, els següents elements:

• Un eix sobre l'eradicació de la pobresa o, com a molt mínim, un afer de prioritat envers els grups vulnerables dels països en desenvolupament per als quals és molt important assolir els ODM
• Un augment de l'atenció en els aspectes ambientals PERÒ des de la perspectiva de les necessitats dels més pobres i vulnerables
• La integració d'aquests elements en estratègies de desenvolupament sostenible amb el finançament, el comerç i els serveis socials com a fonaments essencials

La Declaració del Mil·lenni i el seguiment de la CMDS

La Declaració del Mil·lenni estableix en un marc únic els reptes clau als quals s'enfronta la humanitat, delimita una solució per a aquests reptes i estableix mesures concretes per jutjar els resultats a través d'una sèrie de compromisos, fites i objectius interrelacionats. El Pla d'aplicació de Johannesburg els confirma, reforça els que necessiten reforçament i n'afegeix de nous, especialment els relacionats amb els ODM 7 -garantir la sostenibilitat ambiental, a més d'afegir un objectiu capdal sobre la higiene. En conjunt, representen la millor plataforma de cooperació mundial que mai no s'ha aconseguit a les Nacions Unides alhora que una base poderosa per a la resposta del sistema internacional.

A més de tot l'anterior, trobem la iniciativa AESAB del Secretari General i els seus marcs per a l'acció que podrien aportar els més simples i els més amplis per mitjà dels quals la comunitat internacional podria donar suport a l'activitat a escala nacional relacionada amb les fites i els objectius de la CMDS i els ODM. En proposar la iniciativa AESAB, el Secretari General va intentar posar èmfasi en l'acció sobre el que eren les preocupacions més importants dels països en desenvolupament: aigua i higiene, energia, salut, agricultura, i biodiversitat, totes elles considerades part integrant d'un plantejament internacional coherent per a l'aplicació del desenvolupament sostenible. La iniciativa del Secretari General de suggerir aquestes àrees temàtiques com a eix, no es va qüestionar a Johannesburg.

La iniciativa AESAB va contribuir a emfasitzar els problemes ambientals PERÒ des de la perspectiva de les necessitats dels pobres i els vulnerables. Aspectes com ara l'aigua, l'energia o l'erosió del sòl es van plantejar no només com a problemes ambientals per se, sinó com a aspectes que necessitaven ser tractats urgentment per tal de poder evitar la malaltia i la desnutrició, o per garantir una qualitat de vida mínima i específica, especialment per als més desafavorits.

La iniciativa AESAB posava èmfasi en la necessitat de facilitar l'accés a unes condicions de salubritat i a l'energia a aquells que no el tenien en la quantitat ni en la qualitat requerides per a la seva manutenció. De la mateixa manera, el tema de la biodiversitat es va plantejar des de la perspectiva de les necessitats de la salut humana i la nutrició, a més de la salut dels ecosistemes. Reforçar aquestes perspectives fou la crida constant per a una «integració» dels diversos temes d'AESAB entre ells i en les estratègies per al desenvolupament sostenible establertes a escala nacional. El marc per a l'acció en matèria de biodiversitat es va presentar no només en relació amb qüestions de conservació, sinó també com una crida d'emergència a integrar les estratègies de biodiversitat nacional amb les estratègies de desenvolupament nacional per tal de tractar els problemes d'aigua, medicines, aliments i la salut general de l'ecosistema. Aquestes perspectives exigien solucions per part de la població local i no pas solucions estàndards importades de l'exterior.

El paper del seguiment de la CMDS en l'estratègia central dels ODM

Des de la Declaració del Mil·lenni de 2000, les Nacions Unides i el Secretari General han invertit una gran quantitat de temps i recursos en la definició d'una campanya i unes directrius per garantir que els ODM s'assoliran l'any 2015.

Els quatre elements de l'estratègia ODM aporten un marc excel·lent per al seguiment de la CMDS:

(a) Supervisió, seguiment i revisió de l'avenç cap als objectius i les fites;
(b) Anàlisi, definició i avaluació de les dimensions polítiques d'assolir els objectius;
(c) Campanyes i mobilització de recursos; i
(d) Activitats operatives a escala nacional.

Els resultats de la CMDS i la iniciativa AESAB refermen els ODM i milloren les oportunitats d'assolir-los per als països en desenvolupament proposant programes d'acció concrets. La CMDS i l'AESAB constitueixen la base sobre la qual es formulen estratègies i plans d'acció per assolir els ODM abans de l'any 2015. No pretenen substituir els ODM sinó complementar-los i actuar com a instruments de suport. Després de l'Assemblea del mil·lenni on es van acordar els ODM, diversos països van engegar campanyes i programes d'acció especials. Aquestes iniciatives podien definir excel·lents plataformes per al seguiment de la CMDS. I viceversa, el seguiment de la CMDS podia aportar una concentració i un impuls a l'acció superiors.
Disposar d'una única campanya a escala nacional tindria els següents avantatges:

• Aportaria coherència i uniformitat al seguiment de les conferències de les NU, especialment les que s'han esmentat abans: CMDS, Doha i Monterrey.
• Aportaria un plantejament integrat i evitaria la duplicació
• Establiria el marc per mantenir un seguiment dels resultats
• Facilitaria un marc per al diàleg polític
• Milloraria l'intercanvi d'informació entre els països

El repte és ser capaços d'incorporar els resultats de la CMDS a les campanyes dels ODM i altres iniciatives nacionals en tot el món en desenvolupament. Tot i que sense recursos addicionals, hi ha ben poca cosa que puguin fer els països en desenvolupament. Calen recursos addicionals i molt de suport per part de la comunitat internacional. Segons el Banc Mundial, l'ajuda estrangera addicional requerida per assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni per al 2015 se situa entre 40.000 i 60.000 milions de dòlars a l'any de suport econòmic per a inversions en els diferents sectors. Això representa aproximadament duplicar els nivells actuals d'AOD (que el 1997 era de 57.000 milions de dòlars). A més, els països necessitarien emprendre mesures per formar-se a escala nacional. Alguns d'aquests esforços hauran de ser realitzats pels mateixos països, especialment quan es tracti de política i reformes institucionals, però també seran necessaris recursos addicionals per a la formació. Un dels principals objectius de la CMDS era animar els països rics a assumir compromisos més importants d'AOD: carteres d'ajuda oficial al desenvolupament. El compromís de Rio d'intentar assolir el 0,7 % del PIB desitjat destinat a AOD és ben lluny de ser acomplert i és dubtós que s'aconsegueixi aviat. Seria d'ajuda si la massa de fluxos de capital privat, que actualment es concentren en un petit grup de països i sectors, pogués començar a arribar a un nombre més gran de països i el comerç esdevingués més obert cap a més nacions. Si es donessin totes dues coses, aleshores el nivell de recursos per a les campanyes d'ODM augmentarien significativament.

Malgrat les tendències negatives en l'AOD, disposar d'una única campanya per als ODM i la CMDS resultaria atractiu per a aquells que volguessin finançar aquestes campanyes. Des del punt de vista dels donants, la possibilitat que els països que tenen un marc coherent en el qual poden participar diversos sectors de l'economia i la societat i diversos organismes -tant multilaterals com bilaterals- en un exercici controlat pel país amb fites, objectius i marcs temporals hauria de resultar ideal. Si, al mateix temps, aquestes es poguessin integrar en l'eradicació actual de la pobresa i altres estratègies, podria ser força atractiva i probablement ajudaria a canviar algunes tendències de l'AOD.

La possibilitat de finançament addicional per al medi ambient i el desenvolupament no és impossible. Començant pels compromisos de Monterrey i seguint amb els recents anuncis del nou aprovisionament per al Fons Mundial per al Medi Ambient (un dels mecanismes de finançament més grans per al medi ambient avui dia), el «subvencionament» de l'AOD (el suggeriment dels països rics que una gran part dels fons del Banc Mundial accessibles per als països més pobres es concedeixin com a subvencions en comptes de préstecs), i diversos compromisos econòmics de la CMDS anunciats a Johannesburg com ara els dels EUA, la UE i Alemanya sobre l'aigua i l'energia posen a la disposició dels països en desenvolupament l'oportunitat potencial de tenir recursos addicionals per als ODM i el seguiment de la CMDS. A Johannesburg es van assumir els següents compromisos importants, entre d'altres: Itàlia va anunciar que estava preparada per cancel·lar fins a 4.000 milions $ euro en deute als països pobres. Alemanya va oferir 500 milions $ euro al llarg d'un període de cinc anys per a projectes d'energia renovable. Els Estats Units van anunciar 970 milions de dòlars en inversions al llarg dels propers anys en projectes relacionats amb l'aigua i la higiene. La Unió Europea va anunciar la campanya «Aigua per a la vida». També hi va haver molts altres compromisos i contribucions vinculats a una sèrie d'associacions concebudes per avançar i contribuir al seguiment de la CMDS.

Però aquestes només són oportunitats potencials. Només començaran a ser realitat un cop els països comencin a formular plans d'acció coherents i estratègies per fer que els seus objectius es realitzin. Aquestes estratègies i plans d'acció es transformaran en programes finançables a escala nacional. I és en aquest punt que els marcs AESAB constitueixen alguns dels millors instruments per a l'acció concreta a escala nacional.

Els marcs AESAB

Aigua, energia, salut, agricultura i biodiversitat són pilars importants del desenvolupament sostenible. Si els països de tot el món emprenguessin accions en totes aquestes àrees temàtiques de forma integrada i interconnectada, no només s'avançaria dràsticament en els objectius del desenvolupament sostenible, sinó també en els de l'eradicació de la pobresa i la qualitat de vida per a tots. Tots estan inclosos en el Pla d'aplicació de la CMDS i tots ells requereixen plantejaments integrats i intersectorials que necessiten el suport d'importants eixos intersectorials com ara el comerç, les finances i les polítiques macroeconòmiques que tracten aspectes relacionats amb els models de consum i producció que afecten aquestes àrees temàtiques.
Els marcs AESAB per a cadascuna de les àrees temàtiques es van presentar a Johannesburg i es van fer servir com a base per al debat a les sessions plenàries dels primers quatre dies de la CMDS. Basant-se en un format nou mai utilitzat a les sessions plenàries formals de les Nacions Unides, els debats sobre AESAB van reunir participants de col·lectius importants que comprenien entre d'altres grups indígenes, associacions científiques, ONG, associacions de dones i el sector privat.

El debat va prendre com a fonament els marcs AESAB presentats per les Nacions Unides. Tothom va donar suport a les propostes que incorporaven i van emfasitzar determinats aspectes d'aquests marcs (com ara la necessitat de reduir o eliminar subsidis agrícoles com a prerequisit per avançar en el front de la seguretat alimentària) o van afegir nous trets als marcs que actualment s'han incorporat a l'informe del president de la CMDS. Els documents del Marc sintetitzen els aspectes clau i els reptes de cadascuna de les àrees temàtiques d'AESAB, recullen un llistat dels principals acords a què es va arribar en cada una durant la dècada passada i presenten marcs d'acció integrats per a cada una orientades al desenvolupament sostenible i l'eradicació de la pobresa.

Conclusió

La CMDS va haver de competir per la premsa i l'atenció pública amb altres importants esdeveniments internacionals. El seguiment serà un repte similar tenint en compte la rapidesa amb què transcorren els esdeveniments en l'escenari internacional. La situació a Iraq i altres problemes que demanen solució urgent arreu del món, tant a Llatinoamèrica, com a l'Àfrica o l'Àsia, no haurien de ser una excusa ni una distracció per no realitzar el seguiment de les excel·lents fites i aspiracions de la CMDS i les conferències i cimeres de la dècada dels noranta.

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions