• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

Ramon Margalef
Mestre d'ecòlegs i d'ecologistes

Joandomènec Ros
Departament d'Ecologia, Universitat de Barcelona

Ramon Margalef (1919), ecòleg, limnòleg, oceanògraf i planctòleg, és possiblement el científic
i naturalista català de més anomenada internacional. Mestre d'ecòlegs i ecologistes, Margalef ha realitzat destacades aportacions en l'àmbit de l'ecologia però sense descuidar, ans el contrari, l'entorn social. Tots aquells coneixements que l'estudi de la natura li ha desvetllat, ha intentat explicar-los senzillament a tothom, especialment als infants.

Si és cert, com s'ha dit més d'un cop, que per protegir la natura se l'ha d'estimar, i per estimar-la se l'ha de conèixer, difícilment trobaríem a casa nostra un estudiós de la natura que hagi contribuït més a aquest coneixement (i, per tant, a la protecció de la natura) que el professor Ramon Margalef. Margalef acaba de complir sis dècades de vida activa en la recerca científica en els camps de la limnologia, l'oceanografia i l'ecologia, i en tots ells ha creat escola, a casa nostra i a fora. És un dels ecòlegs més respectats a tot el món, no només per la feina ingent que ha fet en cada una d'aquestes disciplines, de les quals es pot dir sense exageració que ell va ser el pioner i impulsor a Espanya, sinó perquè aquesta tasca de recerca que el va fer recórrer bona part de les aigües continentals de la península Ibèrica i estudiar la Mediterrània, les ries gallegues, el mar Carib i l'àrea d'aflorament de les costes del Sàhara, entre d'altres, ha estat acompanyada de la publicació de treballs i llibres seminals i trencadors en teoria ecològica i ecologia general.

Un resum en el marc que permeten aquestes pàgines seria per força massa sintètic i injust, i per això mateix em remeto a allò que jo mateix (Ros, 1991) deia sobre la seva vida i la seva obra en el volum d'homenatge que fa deu anys li vam dedicar els seus deixebles i col·legues (Ros & Prat, 1991), a la biografia que en va publicar la Fundació Catalana per a la Recerca (Bonnín, 1994) i a la panoràmica històrica dels estudis ecològics als Països Catalans (Camarasa, 1989), de la qual Margalef és el més conspicu protagonista. Però no és exagerat afirmar que des de l'aparició de les seves primeres publicacions de teoria ecològica, en les dècades dels cinquanta i seixanta, fins al darrer dels seus llibres (per ara), Our Biosphere (1997), l'aportació d'aquest naturalista cum ecòleg a la comprensió del funcionament de la biosfera ha estat immensa, i reconeguda internacionalment. (Allò que s'espera d'un elogi és que faci quedar bé la persona tractada, però les cartes de suport que vam recollir al departament en ocasió de preparar la seva candidatura per al premi Ramón y Cajal d'investigació científica, que li fou concedit el 1984, suposen un impressionant i variadíssim ventall de testimonis de reconeixement a la seva labor en els diversos camps de la ciència ecològica que ha conreat, procedents de professionals de tot el món.)

Les primeres d'aquestes publicacions sobre teoria ecològica són els seus articles "La teoría de la información en ecología" (1957), en què proposava l'aplicació de mètodes de la teoria de la informació a l'estudi de la diversitat d'espècies d'un ecosistema, que va ser publicat l'any següent en anglès a la revista General Systems, i "On certain unifying principles in ecology" (1963), i el seu llibre Perspectives in ecological theory (1968). Aquest darrer va tenir una gran influència a tot el món (va ser traduït a diverses llengües, entre elles al castellà el 1978), i va suposar la difusió de les seves idees sobre l'organització i el funcionament de la biosfera, de les quals Ecología (1974a), La biosfera, entre la termodinámica y el juego (1980b), Limnología (1983a), Teoría de los sistemas ecológicos (1991d), Oblik Biosfer (1992b) i Our Biosphere (1997) han suposat contínues posades al dia.

Com he dit, en aquestes pàgines no pretenc glossar el Margalef ecòleg, sinó tot just fer una pinzellada d'una faceta menys coneguda, però que corre paral·lela a les altres esmentades, del nostre gran naturalista: el seu interès pel significat i el rol ecològic de la nostra espècie dins de la biosfera. El seu missatge és que l'ésser humà és una espècie animal més, molt nombrosa (i molt poderosa, mercès a l'ús d'energia externa) però sotmesa a les regles del joc que les lleis físiques i biològiques imposen a tot ésser viu, i que el seu paper de modificador profund de l'entorn, allò que hem convingut a denominar "impacte ecològic o ambiental", és una altra de les moltes pertorbacions a les quals els ecosistemes del planeta estan sotmesos, i a les quals l'evolució (de la qual també som el resultat, no ho oblidem) els ha adaptat. Aquesta visió, que contrasta sovint amb la panoràmica catastrofista que ens en donen els ecologistes des de fa mig segle -i que si es vol situar en el temps és contemporània de les de Rachel Carson (1962), Garrett Hardin (1968) i els Ehrlich (dècada de 1970), per esmentar tres fites importants en la difusió al gran públic de les relacions entre l'home i el seu entorn-, té el mèrit d'estar fonamentada en una teoria ecològica sòlida i de base científica.

Per aquesta contribució a la comprensió del paper de l'home dins de la biosfera (fa temps que Margalef diu que el programa MAB, Man and Biosphere, de la UNESCO, dirigit a l'estudi de les relacions entre l'home i la natura i a fomentar la conservació d'aquesta en un món transformat pels éssers humans, s'hauria d'haver anomenat MIB, Man in Biosphere) no dubto a afegir a les facetes ja universalment reconegudes de Margalef (de naturalista, ecòleg, limnòleg, oceanògraf) la de conservacionista o ecologista, en la seva varietat de teòric de la conservació i/o de l'ecologisme. Potser aquesta etiqueta no agradarà al col·lectiu que la fa servir, merescudament o no (que poden no combregar amb algunes de les idees de Margalef que els mitjans de comunicació han difós de tant en tant; vegeu, però, què se'n diu, d'aquests, més endavant); però des d'aquí m'agradaria dir-los que no opinin fins haver llegit els principals textos del professor Margalef que s'esmenten en la bibliografia.

Al professor Margalef no li agrada, tampoc, que se'l defineixi com a ecologista, de manera que li'n demano excuses i, si cal, ho matisaré: mestre d'ecologistes, com ho ha estat d'ecòlegs. Com tampoc no li agrada que les preguntes que sovint li fan els periodistes, que saben que tracten amb un "savi de l'ecologia", tinguin a veure amb les deixalles urbanes, la contaminació de la Mediterrània o la protecció de la biodiversitat, encara que sobre tots aquests punts pot opinar i hi té idees molt clares. És que creu que no són aquests els veritables problemes ambientals; que els mitjans i els polítics (i també alguns ecòlegs, per raons potser no del tot confessables) han contribuït a donar una imatge esbiaixada de l'ecologia (el que ell anomena "l'ecologia de pala i escombra", ocupada exclusivament de feines de neteja i endreç de l'entorn), i, sobretot, que la natura és tan meravellosa i el seu estudi tan interessant que ocupar-se d'aquestes foteses del medi ambient és perdre un temps valuós, que podríem dedicar millor a esbrinar-ne els mecanismes de funcionament.

Per això els periodistes no acaben d'entendre que "passi" d'aquests temes: (1)

«En les meves diferents trobades amb els periodistes m'he vist repetidament implicat en converses d'aquest gènere: "La Mediterrània és morta?". "No, que jo sàpiga". "Llavors, hi ha vida normal, en les seves aigües?". "En quaranta anys, la composició química de les seves aigües lliures i les diferents poblacions d'organismes que hi viuen gairebé no han canviat". "Però, llavors, com és que la gent es queixa de la contaminació creixent, els pescadors pesquen cada cop menys peix i, de tant en tant, ens espanta l'abundància excessiva de meduses, o les masses imponents de mucílag, i els residus d'hidrocarburs a les platges, que cal afegir a la porqueria que sobre les mateixes platges amunteguen els turistes i les poblacions costaneres?" I, llavors, faig un llarg discurs que, naturalment, no és possible sintetitzar o bé és sintetitzat malament; i és per això que sembla que hom sigui un cínic o un ciutadà inconscient i irresponsable.» (Margalef, 1990a)

I el públic en general tampoc no comprèn del tot aquest aparent desinterès pels problemes ambientals, sobre els quals sovint ironitza:

«... hace unas semanas tuve que pronunciar otro "sermón" en relación con el Mediterráneo, acerca de cuyo acontecer en el curso de los 40 últimos años me creo relativamente informado, dentro de lo que cabe. Chocó que no fuera más catastrofista y caí pronto en la cuenta de cómo hubiera debido ser un lenguaje más correcto políticamente, que, para ser sincero, me hubiera dado repelús: "Sí, en efecto, el Mediterráneo se está muriendo, aunque quizá no podamos decir que está totalmente muerto. Con nuestro esfuerzo, si movilizamos debidamente a la gente, y con la ayuda de los gobiernos, aún hay esperanzas de poder salvarlo". Y, motivada la gente, podría proseguir el relato explicando las desgracias presentes y las que se avecinan si no obramos adecuadamente.» (Margalef, 1996)

«Actualmente, la ecología goza de gran predicamento en los medios de comunicación y en la propaganda política. Los resultados son mixtos: no vale aquello de que, bien o mal, lo importante es salir en los periódicos. Mucho esfuerzo y dinero se han invertido en estudios ambientales de calidad muy dudosa y cuyos resultados, además -no sabemos si hay que añadir afortunadamente- suelen permanecer archivados.» (Margalef, 1991d)

Però ens equivocaríem si, com el periodista o l'audiència (o els polítics) que el mateix professor Margalef esmenta en aquestes citacions, creguéssim que les coses terrenals (els problemes ambientals) no interessen el nostre personatge. Ell mateix va definir ja fa molts anys la relació entre la ciència de l'ecologia i el moviment conservacionista o ecologista: «L'ecologia és a l'ecologisme allò que la sociologia és al socialisme». Algú ha volgut veure en aquesta frase un menyspreu alhora per una determinada forma de política i pels moviments de defensa de la natura, però a mi m'agrada més creure que el que volia dir el professor Margalef és que tant una com els altres necessiten una base científica sòlida per tal que els seus programes i accions per millorar la societat o per protegir la natura tinguin sentit i puguin entusiasmar els ciutadans.

I prefereixo aquesta segona lectura perquè el professor Margalef és l'exemple viu d'aquesta manera de fer. Quan tants indocumentats s'han afegit a les reclamacions (molt sovint justes) dels ecologistes, que exigeixen protecció per a espècies i hàbitats, sostenibilitat en l'ús de recursos, energies i processos nets, etc., és bo recordar que qui ha posat el dit a la nafra de les maltempsades ambientals han estat generalment els científics que, com el nostre protagonista, coneixen de primera mà els problemes, en copsen els efectes sobre la natura i, molt important, s'han atrevit a fer-los públics. Deixem que, de nou, sigui Margalef qui ens delimiti els camps d'acció respectius d'ecòlegs i ecologistes:

«El moviments ecologistes, com bona part de les religions organitzades, promouen un sincer sentiment de culpa, que de vegades porta a adoptar bones decisions personals. Portar-les a la pràctica es fa, sovint, difícil. Què pot fer el ciutadà normal davant les complicades estructures econòmiques de les quals també sent el pes, sobre ell i sobre el seu entorn? Tractar de millorar el planeta és important, però no ens ha de distreure d'ocupar-nos del nostre entorn... Una funció positiva dels moviments ecologistes és facilitar la percepció comuna que existeix un límit superior a tot, i estimular, discretament, les motivacions culturals per cercar el desitjable redreçament. La funció de l'ecòleg és, a partir de l'observació de la naturalesa, reconèixer els mecanismes físics i biològics en els sistemes globals; mentre que l'ecologista, intuint o recollint la percepció social dels possibles límits..., ha d'ajudar a generar motivacions o reaccions "redreçadores". També podríem parlar de la funció de relligar la percepció dels límits amb una ètica d'actuació.» (Margalef, 1990b)

«Els ecòlegs i els "paraecòlegs" (= ecoboigs) estan sensibilitzant la gent i fent augmentar la seva responsabilitat. Si hom escolta els profetes, si la gent se n'adona, les catàstrofes poden evitar-se. L'ecologia pot fer aquesta tasca i falsificar, amb optimisme, les seves pròpies prediccions. És millor que les prediccions resultin falses que tenir la dubtosa satisfacció de dir: "Ja us ho vam advertir"». (Margalef, 1973a)

Ramon Margalef, el naturalista de nomenada internacional com a ecòleg, limnòleg, oceanògraf i planctòleg, i que ha integrat en un corpus teòric coherent el funcionament de la biosfera, ha fet precisament això: «a partir de l'observació de la naturalesa, reconèixer els mecanismes físics i biològics en els sistemes globals». I explicar de quina manera la nostra espècie està alterant aquests mecanismes. Pot sorprendre que, entre els quatre centenars d'articles científics i la dotzena llarga de llibres que el professor Margalef ha publicat al llarg de la seva prolífica carrera, hi figurin un bon grapat de textos dirigits a explicar, precisament, el paper de l'home dins de la biosfera. (Sense pretendre ser exhaustiva, la bibliografia al final de l'article aplega bona part del que ha publicat en aquest camp). La raó és ben clara:
«En entretant, la destrucció de boscos persisteix, l'erosió continua essent important i comencem a modificar de manera preocupant la concentració de CO2 en l'atmosfera i és possible que afectem el clima del futur. Al costat d'això, la contaminació sembla un problema secundari, encara que prou notable perquè pugui ser important per estimular moviments de reacció i, en general, una actitud de més respecte enfront de la naturalesa. El respecte depèn del coneixement i de l'admiració i hi va lligat. Una sèrie d'actuacions públiques s'orienten a evitar la degradació d'àrees naturals selectes, que poden servir també de centres educatius, però la defensa de la naturalesa no és només això, sinó que exigeix tenir cura també de qualsevol retall de terra, d'aquests racons plens de deixalles o descurats que ens estant convertint el país en un immens suburbi.» (Margalef, 1985)

Després d'un quart de segle d'estudi de les comunitats aquàtiques de la Península i les Illes, Margalef va publicar "El concepto de polución y sus indicadores biológicos" (Margalef, 1969), que acota el significat del terme i descriu les característiques fisicoquímiques i les espècies que assenyalen que la situació ambiental "normal" de rius i llacs està alterada per causes antropogèniques. Posteriorment (Margalef, 1974a, 1977a, 1980a) situaria la contaminació en un context ecològic general i la definiria en funció d'aquest:

«… polución significa que algo se encuentra fuera de lugar, y, como consecuencia de esto, las propiedades de cierto fluido son diferentes de lo habitual. La polución resulta del desequilibrio entre entrada o producción y salida o descomposición de ciertos materiales... y siempre existe una relación muy directa entre la intensidad de polución y la capacidad de transporte… La polución es la ausencia del retorno, la obstrucción del ciclo natural.» (Margalef, 1974a)

La frase que segueix a les anteriors («Por esto, el mejor remedio para combatir la polución en los cursos de agua, consiste en obligar a tomar el agua por debajo del nivel donde se hacen los propios vertidos. ») ha estat sovint presa com una boutade, però, com tantes altres afirmacions de Margalef, contenen un missatge de racionalitat i sentit comú que, en el nostre tracte amb la natura, es troben a faltar sovint. I són, també sovint, malinterpretades per un lector o oient casual que no copsa el nucli del missatge. Això és el que va passar amb una magnífica exposició pensada i creada pel professor Margalef, "L'Ecologia", que va promoure la Diputació de Barcelona i de la qual el nostre personatge va fer un llibret deliciós. (Margalef, 1985)

Un estudi fet sobre aquesta exposició va demostrar, entre d'altres coses, que encara som lluny de saber què carai hi fem, com a espècie biològica, en aquest món. Els visitants de l'exposició van ser enquestats per tal d'esbrinar què n'havien entès, què els havia agradat més, què menys i què els havia sorprès. Els resultats són alhora xocants i alliçonadors (Prats & Flos, 1991); per exemple, que, de tots els àmbits de l'exposició (que parlaven del planeta blau, de l'energia i la producció, de la diversitat, de la selecció natural, del llenguatge de la natura, del ritme de la vida, del bosc, i de l'home), el que menys va agradar i el que menys va entendre el públic va ser el referit a aquest darrer. Perquè l'home hi era retratat com una espècie més (molt més capaç de modificar l'entorn que les altres, però al cap i a la fi, una peça més del gran trencaclosques que és la biosfera) i aquest missatge no va plaure ni va ser comprès. (Ros, 1999a)

És cert que alguns aspectes complexos del funcionament de la biosfera poden ser de comprensió relativament difícil per al ciutadà mitjà (els cicles biogeoquímics, el paper de l'oceà i de l'atmosfera com a reguladors del clima, la interacció i regulació mútua de les poblacions d'espècies que comparteixen un mateix hàbitat, els mecanismes de l'evolució biològica, etc.), però el professor Margalef ha maldat per posar aquests coneixements a l'abast de tothom, i ho ha fet en un llenguatge ric i suggestiu i amb una narrativa àgil i agradosa, característiques totes (coneixements profunds, ploma fàcil i diversa) pròpies dels millors naturalistes-divulgadors, de Buffon a Wilson passant per Brehm, de Huxley a Attenborough passant per Gould. Prescindint dels seus textos més científics (que, però, estan lluny de la grisor "acadèmica" que sovint tenen els llibres de text), n'esmentaré només tres dels dirigits al gran públic, així com dues seccions introductòries per a enciclopèdies de gran difusió. Són aquests un llibret encantador per la seva senzillesa i brevetat, que va servir com a manual per a un curs de la UNED (Margalef, 1977b); un èxit de vendes, que primer va formar part d'una enciclopèdia així mateix de gran tirada (Margalef, 1981); una actualització molt reeixida (Margalef, 1992a), i sengles aportacions a dues enciclopèdies d'història natural (Margalef, 1989, 1993a).

Dit d'una altra manera, quan les beceroles de l'ecologia se'ns presenten tractades amb rigor i en un llenguatge a l'abast de tothom, en llibres, articles de divulgació i capítols d'enciclopèdies de gran tiratge, ben escrits i formalment bells, el problema no deu raure en el missatge ni en el vehicle, sinó en el receptor. Més endavant retornaré a aquest aspecte; seguim, però, ara, amb l'ecòleg cum ecologista que és el professor Margalef.

Són notables les contribucions de Margalef a una disciplina que fa un terç de segle encara no estava ben definida, que tot just començava a relacionar l'ecologia amb els problemes humans i que depassava els àmbits relativament ben establerts de l'ecologia humana o de l'antropologia social. Es tracta de l'aplicació de les idees i principis ecològics als problemes humans, ja siguin aquests ambientals o no: demografia i economia; ús, conservació i gestió de recursos; contaminació i degradació ambiental, etc. El postulat bàsic de Margalef és que cal considerar l'home com a part de la biosfera i dins d'un context ecològic general. Sense arribar, sortosament, al rebombori i al rebuig que en el seu moment va produir la inclusió de la nostra espècie entre la resta d'espècies del regne animal, pel que fa al comportament individual i social, en bona part inscrit en el patrimoni genètic i modulat per l'ambient (que és el missatge de Wilson a Sociobiology, 1975), el nostre urc com a espècie no ens acaba de permetre acceptar aquesta dependència humana de l'entorn (Ros, 2001). També hi té un paper el fet que, a casa nostra, mai no s'ha paït del tot la realitat de l'evolució:

«…la aportación de la teoría de la evolución ha consistido en mostrar la continuidad genética del hombre con el resto de la naturaleza viva. Creo que la ecología nos está haciendo ver la unidad funcional del hombre con el resto de la biosfera y del planeta. Pero la cultura contiene muchos conflictos y las afirmaciones anteriores corresponden a la opinión de ciertos grupos. En otros despiertan un rechazo considerable… La norma tan antigua según la cual no se puede gobernar a la naturaleza, si no es conociéndola y obedeciéndola, despierta más irritación que entusiasmo entre las penúltimas hornadas de intelectuales.» (Margalef, 1983b)

«...la nostra societat, espanyola i catalana, no ha assimilat les teories biològiques de l'evolució. La intel·lectualitat no ha assimilat la inserció molt fonda de l'home dins la natura. La nostra cultureta no ho admet. La naturalesa i l'home es veuen molt diferents. Dir que l'home no està relacionat amb la resta de la vida sembla que sigui una mena de defensa.» (Margalef, 1999)

Les primeres incursions del professor Margalef en aquest camp, que podríem qualificar d'interacció de l'home amb la resta de la biosfera, fent un manlleu del títol d'un article fonamental seu (Margalef, 1973a), daten de fa més de trenta anys: ja són evidents a Perspectives in ecological theory (Margalef, 1968), però, segons les seves pròpies paraules, «[en 1970] empecé a interesarme más seriamente por las implicaciones humanas y sociales de la ecología, que hasta entonces había consistido para mí en el estudio y la contemplación de organismos acuáticos.» (Margalef, 1983b)

Per aquella època hi va dedicar, efectivament, alguns articles inicials (Margalef, 1970a, 1970b, 1971, 1972, 1973b); la formalització del missatge es troba especialment desenvolupada en l'article esmentat (Margalef, 1973a), en el capítol corresponent de la seva Ecología (Margalef, 1974a), en la introducció (Margalef, 1976) de Natura, ús o abús? (Folch, 1976 [1988]) i en un article escrit als deu anys de la famosa Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà, d'Estocolm (Margalef, 1983b). És important esmentar que, en la segona edició de Natura, ús o abús? del 1988, amb força canvis al llarg del text general del llibre, la introducció del professor Margalef va romandre invariada, la qual cosa indica fins a quin punt el plantejament era actual fa un quart de segle (i segueix sent-ho ara).

En els dos capítols introductoris de les enciclopèdies esmentades (Margalef, 1989, 1993a) s'acaba d'arrodonir aquesta presentació, que ha estat així mateix objecte d'ampliació i refinament en d'altres contribucions posteriors, generals o centrades en la conservació, la explotació i la gestió de la biosfera, l'economia de la natura, els lligams entre economia i ecologia, el paisatge, la biodiversitat, la predicció ecològica i diversos aspectes socials (Margalef, 1974b, 1979, 1980c, 1982b, 1984a, 1987, 1988a, 1988b, 1990b, 1990c, 1990d, 1990e, 1990f, 1991a, 1991b, 1993a, 1993b, 1994a, 1994b, 1995, 1996a, 1998, 2000a, 2000b). Algunes d'aquestes contribucions haurien de ser de lectura obligada per a alguns polítics i gestors del medi, com les que expliquen que el paper ecològic dels rius no es limita a transportar aigua per a l'apropiació per part de la nostra espècie (Margalef, 1982aa, 1996b), o les que expliquen per què és tan difícil fer prediccions en ecologia (Margalef, 1991c, 1994c).

No sabria condensar adientment en l'espai d'aquest article la diversitat i profunditat de les contribucions del professor Margalef a la comprensió del nostre paper dins de la biosfera, i tenint en compte l'abundància de fonts fàcilment consultables tampoc no vull llevar als lectors que encara no el coneguin el plaer de la descoberta del pensament ambiental d'aquest naturalista i ecòleg, que és, alhora, un humanista:
«És difícil plantejar-se i plantejar de manera raonablement completa, que no oblidi aspectes essencials ni doni lloc a crítiques que obliguin a començar una i altra vegada, la problemàtica de les relacions entre l'home i la natura, i d'allò que hom anomena la defensa de la natura. Aquesta problemàtica implica en part sentit comú i en part ecologia -que és una ciència i com a tal no tota és sentit comú-, però també conté elements més emotius, que impliquen, fins i tot, la concepció que tinguem de l'univers.» (Margalef, 1976)
«Per a la major part de temes que tenen a veure amb l'ecologia, prefereixo els poetes als advocats, i em sento més inclinat a la fantasia, als sentiments i a la inspiració que al rigor, la consistència i àdhuc la responsabilitat. En la meva consideració dels problemes ambientals, em sento més atret per l'origen dels problemes i allò que ens diuen sobre els mecanismes de la biosfera que per les seves solucions… No es tracta de manifesta insensibilitat, sinó preocupació pel fet que molt sovint les actuacions acceptades com "ecològicament correctes" contribueixen a accentuar les desigualtats de les oportunitats de què la humanitat disposa.» (Margalef, 1997)

N'hi haurà prou, pel que es dirà a continuació, amb unes pinzellades. El missatge del professor Margalef parteix d'una obvietat per a un biòleg: reconèixer que l'home és una espècie més dins de la biosfera, amb les limitacions biològiques i ecològiques que totes tenen; que usa, però, recursos no estrictament alimentaris (matèries primeres, estris, espai per a construir camps de conreu, carreteres, habitacles, etc.) i, especialment, recursos energètics, en major mesura que cap altra espècie animal. És l'energia exosomàtica que, a diferència de l'endosomàtica, no passa per dins del cos. Al metabolisme intern o biològic, que compartim amb la resta d'éssers vius, la nostra espècie n'hi afegeix un d'extern o cultural, que hem portat a unes cotes inigualades pels altres organismes. És l'acció conjunta del creixent nombre d'individus de la nostra espècie i de la cada vegada més gran capacitat d'usar energia externa per modificar l'entorn allò que degrada la natura, malmet la biodiversitat i exhaureix els recursos, i crea desigualtats socials, econòmiques i polítiques (el Nord i el Sud), que paradoxalment tenen més incidència sobre l'espècie humana que sobre la biosfera en el seu conjunt, avesada a patir maltempsades força més grans.

Aquesta degradació ambiental antropogènica té unes característiques i uns efectes sobre els ecosistemes que no la fan diferent, llevat de la magnitud, de la que té lloc per pertorbacions naturals, i l'explotació humana dels recursos es regeix per les mateixes normes que l'explotació ecològica en general. El resultat és la banalització dels ecosistemes, el rejoveniment de les comunitats, la pèrdua de la diversitat original i la seva substitució per unes poques "males herbes" (vegetals i animals) i espècies plaga que afecten negativament els nostres recursos. Perquè l'home és una espècie més, que actua sobre l'entorn segons pautes ecològiques ja establertes, és fàcil veure que algunes d'aquestes actuacions són insostenibles, per a la natura i/o per a la nostra espècie, i això en molts aspectes que d'antuvi podríem considerar fora dels circuits reguladors dels ecosistemes. Tot això, i més, que és fàcil de veure i de fer veure des d'un punt de vista ecològic, resulta difícil de fer entenedor a ciutadans i governants:

«Podemos imaginar a la humanidad pulsando el acelerador del planeta: damos más gas y nos comemos la diversidad; mientras que si conservamos una marcha lenta la diversidad se podría mantener. Sin embargo, el hombre necesita cada vez más recursos. ¿Qué vamos a hacer? Dentro de lo inevitable quedan dos opciones. Si aceleramos por un igual los flujos sobre todo el planeta, la pérdida total de diversidad seguirá siendo imparable. Otra posibilidad sería distribuir la presión de manera desigual: acelerar la explotación hasta el límite que permita la tecnología disponible en unas áreas, y disminuir en lo posible la explotación en el resto, con la esperanza de que allí la diversidad no disminuya tanto. Es esto lo que se piensa cuando, después de haber destruido totalmente los bosques primarios de la zona templada, ponemos el grito en el cielo para que se respete la Amazonia. Porque se ve como la única posibilidad de mantener no demasiado baja la diversidad promedio de la biosfera, en la medida que este promedio tenga significado.» (Margalef, 1990g)

Aquests desiderata, que són perfectament defensables en el camp de l'ecologia, coincideixen de manera notable amb els suggeriments de paisatgistes i arquitectes, però molt menys amb les activitats de polítics i economistes. Els "tecnòcrates" són gent pràctica, i per això poden entendre l'ecologia. Allò que és essencial és afegir prioritat als objectius a llarg termini. Aquest és un punt de partida molt modest. L'objectiu final és dominar i restringir el flux d'energia. Un efecte secundari seria reduir el poder dels estats i propiciar una cooperació més efectiva entre tots els grups humans. I probablement aquí rau l'impediment més greu a l'efectivitat de posar en pràctica àdhuc els més modestos projectes d'aplicar punts de vista ecològics a problemes pràctics en la mesura que aquests afecten el poder o el control. Actualment, el nom del joc és competència, basada en l'expansió, i és difícil imaginar que això pugui tenir un final. Àdhuc si hom té en compte aquesta possibilitat, el més natural és intentar per tots els mitjans arribar al moment decisiu en les millors condicions de prosperitat i de capacitat de control. (Margalef, 1973a)
Aquesta impermeabilitat de la societat en general, i dels polítics i gestors en concret, a les causes profundes de la problemàtica ambiental i a la millor manera de resoldre-la té molt a veure amb hàbits que arrosseguem, com a espècie, des que el món era gran i inexplorat i els nostres avantpassats podien explotar-ne recursos aparentment il·limitats, i com a ciutadans, a causa de mancances de formació que tenen a veure tant amb la visió judeocristiana del paper de l'home en el món (Déu digué: 'Fem l'home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s'arrosseguen per terra'; Gèn. 1:26), com amb el disseny dels programes curriculars de les nostres escoles i universitats.

Precisament per intentar superar aquestes mancances, el professor Margalef va assenyalar en un article important (Margalef, 1984b) aquells «fets senzills sobre la vida i l'ambient que cal no oblidar a l'hora de preparar llibres de text per als nostres néts». Són, resumits, els següents:

1. L'energia externa és un factor clau que explica l'èxit de l'home com a espècie i que cal tenir en compte al considerar el seu impacte sobre l'ambient i la seva supervivència.
2. La física imposa restriccions generals: màquines i ecosistemes no poden girar de la mateixa manera dues vegades seguides; els equilibris ecològics són tan impossibles com les economies estables.
3. Cal tenir en compte l'espai i les fronteres (a través de les quals hi ha trànsit de matèria i d'energia).
4. Els sistemes ecològics, que sovint s'han simplificat per a modelar-los com a sistemes binaris, són força més complexos, en ser el resultat de la història, la termodinàmica i el processament de la informació.
5. Hi ha dos grans tipus de canvis en els ecosistemes: canvis procedents de l'exterior, sovint ràpids, impredictibles i catastròfics, i canvis controlats des de dintre, lents i predictibles.
6. Aquests canvis poden estar associats a maneres d'evolució diferent: macroevolució (interrompuda) i microevolució (gradual).
   

Aquests conceptes bàsics que cal ensenyar a la mainada (i als més grans) per tal que entenguin aquest món en què vivim i que se'ns està fent petit, pobre i lleig perquè no el sabem amanyagar, són el millor resum del missatge de Ramon Margalef, com a ecòleg i com a ecologista. També hi ha espai per a altres actituds, però:

«... no puc deixar de pensar en el bombardeig seguit a què els infants estan sotmesos, amb la visió fal·laç d'una naturalesa estrafeta -televisió, dinosauremania. L'allunyament real de la natura de molts infants de ciutat em sembla greu, així com la poca tendència o el poc esforç que es posa a desvetllar el seu interès per la natura... Em preocupa que l'interès per itineraris de natura, museus, etc., estigui minvant... L'aquari de la Barceloneta desaparegué sense fer-ne esment i el projecte de fer per a Barcelona un jardí botànic mínimament digne es perd en els somnis de les grandeses olímpiques. La presentació de la naturalesa als museus s'està degradant... Potser els mestres no en sabem prou. Però... més aviat és qüestió de sensibilitat... la informació i el poder acumulats per la nostra civilització es pot permetre amb arrogància cloure l'entrada a més informació i... ens tanquem a l'adquisició de la saviesa.» (Margalef, 1991d)
«Reflexionant sobre la nostra Terra i la seva coberta viva podríem arribar a veure el món com una obra d'art. No existeixen tots els elements ni tots els compostos químics imaginables. Algú hi podrà veure la gràcia del transcendent. Davant d'una obra d'art genuïna generalment no pensem -almenys jo no hi penso- en altres imatges o no imatges que hauria pogut expressar un artista, el mateix artista. L'univers es pot veure amb la qualitat d'una obra d'art que porta una informació no gratuïta que encapsula almenys tota una història passada, difícilment o gens repetible, i segurament encara més coses. Hem de considerar l'Univers com a obra d'art, perquè és un entre un nombre infinit d'universos possibles o pensables i nosaltres hem arribat per selecció natural a atrevir-nos a fer consideracions d'aquesta mena? I per què, en aquest món, queda tan d'espai per al sofriment i per a la culpa?» (R. Margalef, 2000a)

En la coberta d'un dels seus llibres més coneguts (Margalef, 1992a), s'hi pot veure el fragment d'un tapís del segle XVI, en el qual un ancià immobilitzat per unes manyoteres sembla estar estudiant unes conquilles, mentre al seu voltant té lloc una escena bèl·lica impressionant. En l'explicació de la il·lustració, l'autor comenta que «cal valor per estudiar la diversitat biòtica entre tanta adversitat», segurament en referència als seus propis i difícils inicis com a naturalista, en l'ambient gens propici, ni al camp ni al laboratori, de la Catalunya i l'Espanya de la postguerra. A mi m'agrada fer-ne una altra interpretació. Sovint als naturalistes se'ls ha criticat aquest anar a la seva, impassibles als esdeveniments d'aquest món, generalment turbulents, dels quals se solen aïllar en les seves torres de vori. El Margalef mestre d'ecologistes no ho ha fet pas, això d'aïllar-se de l'entorn social; ans al contrari: ha aplicat al món que l'envolta, difícilment explicable en la seva globalitat des de les diferents òptiques a l'ús, parcials i per tant sectàries, els coneixements que l'estudi de la natura li han desvetllat.

Segons J. Gould (1991), hi ha dues menes de naturalistes: els galileans (de Galileu) es delecten en els enigmes intel·lectuals de la natura però, sense negar-ne la bellesa visceral, malden per trobar-hi explicació científica (el mateix Gould en seria un cas). Els naturalistes franciscans (de Francesc d'Assís), en canvi, simplement en gaudeixen i l'exalten amb paraules: són els poetes de la natura. Segons E. O. Wilson (1998), el món, en tota la seva multifacètica complexitat, és explicable a partir d'uns mateixos principis generals, bàsicament físics, que són d'aplicació alhora a les ciències i a les humanitats; això és la consiliència. Recentment he dedicat un recull d'articles i assaigs sobre ciència (Ros, 1999b): «A Ramon Margalef, naturalista galileà i científic consilient avant la lettre…».

Bibliografia

• Bonnín, P., Ramon Margalef, Fundació Catalana per a la Recerca, Barcelona, 1994
• Camarasa, J. M., "Aspectes històrics dels estudis ecològics als Països Catalans", a: Història Natural dels Països Catalans, 14 (J. Terradas, N. Prat, A. Escarré & R. Margalef, eds.), 15-25, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989
• Carson, R., Silent Spring, Houghton Mifflin, Boston, 1962
• Ehrlich, P. R., Ehrlich, A. H. & Holdren, J. P., Ecoscience: Population, resources, environment, Freeman, San Francisco, 1977
• Gould, S. J., Bully for Brontosaurus. Reflections in Natural History, W. W. Norton. Nova York, 1991 (Traducció cast. "Brontosaurus" y la nalga del ministro, Crítica, Barcelona, 1993)
• Hardin, G., 'The tragedy of the commons', Science, 162:1243-1248, 1968
• Margalef, R., "La teoría de la información en ecología", Mem. Real. Acad. Cièncias Arts Barcelona, 32: 373-449, 1957 (traducció anglesa a General Systems, 1959)
• Margalef, R., 'On certain unifying principles in ecology', American Naturalist, 97: 357-374, 1963
• Margalef, R., Perspectives in ecological theory, University of Chicago Press, Chicago, 1968 (traducció cast. Perspectivas de la teoría ecológica, Blume, Barcelona, 1978)
• Margalef, R., "El concepto de polución y sus indicadores biológicos", Documentos de Investigación Hidrológica. Supl. Agua, 7: 105-133, 1969
• Margalef, R., "Protecció de la natura o protecció de l'home?", Muntanya, 1970a
• Margalef, R., "Explotación y gestión en ecología", Pirineos, 98: 103-121, 1970b
• Margalef, R., "L'Home part de la biosfera i objecte d'estudi de l'Ecologia", Treb. Soc. Cat. Biologia, 30: 15-25, 1971
• Margalef, R., "Ecologia i problemes humans", Perspectiva social, 4: 35-46, 1972
• Margalef, R., 'Ecological theory and prediction in the study of the interaction between man and the rest of the biosphere', a: Ökologie und Lebensschutz in internalionaler Sicht, (H. Sioli, ed.), 307-353, Rombach, Freiburg, 1973a (traducció cast. "La teoría ecológica y la predicción en el estudio de la interacción entre el hombre y el resto de la biosfera", a: Ecología y protección de la naturaleza. Conclusiones internacionales, 306-355, Blume, Barcelona, 1982)
• Margalef, R., "Ecología, entre la ciencia y el tópico", a: Desarrollo económico y medio ambiente, 10-15, 18-19, Servicio de Estudios del Banco Urquijo, Barcelona, 1973b
• Margalef, R., Ecología, Omega, Barcelona, 1974a
• Margalef, R., 'Human impact on transportation and diversity in ecosystems. How far is extrapolation valid', a: Proc. First Intern. Congress of Ecology, La Haia, 1974b
• Margalef, R., "Bases ecologiques per a una gestió de la Natura", a: Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans, (R. Folch, ed.), 25-64, Barcino, Barcelona, 1976 (segona edició de 1988)
• Margalef, R., "L'inquinamento in un contesto ecologico generale", a: Aspetti scientifici dell'inquinamento dei mari italiani, 11-22, Roma, gener 1976, Accademia Nazionale dei Lincei, 1977a
• Margalef, R., Ecología, Universidad Nacional de Educación a Distancia, Madrid, 1977b
• Margalef, R. "El precio de la supervivencia. Consideraciones ecológicas sobre las poblaciones humanas", Ethnica, 15:103- 115, 1979
• Margalef, R., "La contaminació en un context ecològic general", Xl Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana, 5-15, 1980a
• Margalef, R., La Biosfera: entre la termodinámica y el juego, Omega, Barcelona, 1980b
• Margalef, R., "Cap a una teoria de la biosfera", Ciència, 1: 28-40, Barcelona, 1980c
• Margalef, R., Ecologia, Planeta, Barcelona, 1981
• Margalef, R., "Consecuencias previsibles de la regulación de los ríos sobre las condiciones de producción de las áreas marinas costeras", The Siren, UNEP, octubre 1982, 7-14, 1982a
• Margalef, R., "Energía y medio ambiente", Simposium Asamblea Anual del Comité Nacional Español de la Conferencia Mundial de la Energía, 1982b
• Margalef, R., Limnología, Omega, Barcelona, 1983a
• Margalef, R., "La ciencia ecológica y los problemas ambientales técnicos, sociales y humanos", a: Diez años después de Estocolmo, CIFCA, Madrid,177-200, 1983b (reeditat a El desafío ecológico. Ecología y Humanismos, Universidad Pontificia de Salamanca, 21-87, 1985)
• Margalef, R., "Visión del paisaje desde la ecología", Monogr. de l'Equip, 1: 101-117, 1984a
• Margalef, R. 'Simple facts about life and the environment not to forget in preparing schoolbooks for our grandchildren', a: Trends in ecological research for the 1980's (J.H. Cooley and F.B. Golley, eds.), 299- 320, NATO Conf. Series, Plenum Press, Nova York i Londres, 1984b
• Margalef, R., L'Ecologia, Diputació de Barcelona, Servei del Medi Ambient, Barcelona, 1985 (traducció cast. La Ecología, Diputació de Barcelona, Servei del Medi Ambient, Barcelona, 1989)
• Margalef, R., "Divagacions sobre el concepte de conservació", Arrels, 19: 6-1, 1987
• Margalef, R., "La ecología como marco conceptual de reflexión sobre el hombre", Ecología y Culturas, 15-39, Asoc. interdisciplinar José de Acosta, Madrid, 1988a
• Margalef, R., "Manipulació a l'escala de l'ecosistema. Gestió de recursos naturals", Tretzè congrés de metges i biòlegs de llengua catalana, Llibre de ponències, Andorra, nov. 1988, 53-64, 1988b
• Margalef, R., "Introducció al coneixement de la biosfera", a: Historia Natural dels Països Catalans 14, 15-25 (J. Terradas, N. Prat, A. Escarré & R. Margalef, eds.), Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989
• Margalef, R., "Morto il mar Mediterraneo? Io dico di no", Rivista del grupo Italgas, 22(2): 51, 1990a
• Margalef, R., pròleg a "La necessitat d'una economia ecològica mundial", d'Edward Goldsmith, a: Una sola Terra, 111-114 (S. Vilanova, ed.), Gustavo Gili, Barcelona, 1990b
• Margalef, R., 'Is there a "balance of nature"?', a: Environmental Ethics, 225-233 (P. Bourdeau, P.M. Fasella & A. Teller, eds.), Comm. European Communities, ECSC-EEC-EAEC, Brussel·les, Bèlgica, 1990c
• Margalef, R., "La Biosfera sota l'imperi de l'home: canvis en fluxos energètics i cicles biogeoquímics", Mem. R. Acad. Cièn. Arts Barcelona, 49: 295-332, 1990d
• Margalef, R., "Viure a la Terra: dels límits i de les regles del joc", a: Poblacions, societats i entorn, 23-55, Els llibres de l'lnstitut d'Humanitats, 1, Barcanova, Barcelona, 1990e
• Margalef, R." Les xarxes en Ecologia", a: Poblacions, societats i entorn, 151-180, Els llibres de l'Institut d'Humanitats, 1, Barcanova, Barcelona, 1990f
• Margalef, R., "La diversidad biológica y su evolución", Panda, 29: 4, 1990g
• Margalef, R., "Energía exosomática y crecimiento cero", O ambiente na Peninsula Ibérica, perspectivas o montante, 37-46, Universidade de Trás-os-montes e Alto Douro, Universidade Internacional, 1991a
  o Margalef, R., "L'homme dans la Biosphere. Les artifacts culturels en tant que commutateurs et amplificateurs sur les voies de I'energie exosomatique", Actes du Forum Science, Technologie et Societé: Le Défi de la Grande Europe, 145-155, 8-10 novembre 1990, Estrasburg, 1991b
• Margalef, R., "La predicción ecológica: incertidumbre y riesgo", a: Forum Deusto. Tercer ciclo: El presente discontinuo, Universidad de Deusto, Bilbao, 1991c
• Margalef, R. Teoría de los sistemas ecológicos, Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1991d
• Margalef, R., "Perspectives de la creació científica (a Catalunya)", a: La recerca a Catalunya, repte de futur, 205-218, CIRIT, Barcelona, 1991e
• Margalef, R., Planeta azul: Planeta verde, Prensa Científica, Barcelona, 1992a
• Margalef, R., Oblik Biosfer (A view of the Biosphere), Acadèmia de Ciències Russa, Institut d'Oceanologia, Moscou, 1992b
• Margalef, R., "El planeta blau. Matèria per a la vida. Energia per fer i desfer. Éssers vius i informació", a: Biosfera (R. Folch, ed.), 1:145-233, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993a
• Margalef, R., "Biotic diversity and energy flow. Forcing from Man and Nature", Symposium "Biological Indicators of Global Change", 9-15, The Royal Academy of Overseas Sciences, 1993b
• Margalef, R., 'Diversity and biodiversity: Their possible meaning in relation with the wish for sustainable development', An. Acad. bras. Ci., 66 (Supl. 1), 3-14, 1994a
• Margalef, R., "A la recerca de l'estructura. Funcionament i evolució de la Biosfera", a: Les Relacions entre Ciència i Societat a la Catalunya a la fi del segle XX, 49-57, Fundació Catalana per la Recerca, Barcelona, 1994b
• Margalef, R., "Por qué es tan difícil hacer predicciones interesantes", a: El mundo que viene (J. Nadal, ed.), 249-266, Alianza Editorial, Madrid, 1994c
• Margalef, R., "Ecologia, artefactes i energies externes", a: Reptes de la ciència a les portes del segle XXI (X. Bellés i J. Estruch, eds.), 49-51, Rubes, Barcelona, 1995
• Margalef, R., Una ecología renovada a la medida de nuestros problemas, Fundación Cesar Manrique, Lanzarote, 1996a
• Margalef, R., "Apropiació de l'aigua epicontinental i cicle global", a: Quinzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, 1996, llibre de ponències, 35-46, 1996b
• Margalef, R., Our biosphere, Excellence in Ecology, 10, Ecology Institute, Oldendorf/Luhe, 1997
• Margalef, R., 'Going at our own risk. Abstracts, The Earth's Changing Land Gcte-Lucc Open Science Conference on Global Change', 3-5, Barcelona, 1998
• Margalef, R., "L'ecologia com a passió de vida", La Universitat, 6: 26-27, 1999
• Margalef, R., "Organització de la biosfera i reflexions sobre el present i el futur de la nostra espècie i de la ciència ecològica", a: La biologia a l'alba d'un nou mil·lenni (J. Bertranpetit, ed.), Treb. Soc. Cat. Biol., 50: 47-59, 2000a
• Margalef, R., 'Exosomatic structures and captive energies relevant in succession and evolution', a: Thermodynamics and Ecological Modelling (S. E. Jørgensen, ed.), 3-15, Lewis, Boca Raton, 2000b
• Prats, C. & Flos, J., 'Ecology at an exhibition: Impact and informal learning', a: 'Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature' (Ros, J. D. & Prat, N., eds.), Oecologia aquatica, 10: 393-409, 1991
• Ros, J. D., 'Ramon Margalef, limnologist, marine biologist, ecologist, naturalist', a: 'Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature' (Ros, J. D. & Prat, N., eds.), Oecologia aquatica, 10: 413-423, 1991
• Ros, J. D., Rots de vaca i pets de formiga, Thassàlia, Barcelona, 1999a
• Ros, J. D., Proposicions il·luminadores i insensates, Empúries, Barcelona, 1999b
• Ros, J. D., La natura marradeja, Rubes, Barcelona, 2001
• Ros, J. D. & Prat, N., eds., 'Homage to Ramon Margalef, or Why there is such pleasure in studying nature', Oecologia aquatica, 10. Universitat de Barcelona. Barcelona. 1991
• Wilson, E. O., Sociobiology. The New Synthesis, Belknap, Cambridge, 1975 (traducció cast. Sociobiología, Omega, Barcelona, 1982)
• Wilson, E. O., Consilience. The Unity of Knowledge, Knopf, Nova York, 1998 (traducció cast. Consilience. La unidad del conocimiento, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 1999)

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions