• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions

Víctor Toledo
L'ecologia compromesa

Martí Boada
Centre d'Estudis Ambientals
Departament de Geografia (UAB)

Víctor Toledo (1945), biòleg mexicà, ha combinat la seva formació científica amb estudis socials sobre economia política, cultures agràries i sociologia rurals. Toledo és un expert en etnoecologia i els seus estudis i aportacions teòriques sobre les relacions entre les cultures indígenes i la natura són reconegudes internacionalment. Així mateix, ha contribuït en una jove disciplina, l'ecologia política, on el seu pensament connecta amb les aportacions de l'anomenada "ciència postnormal" popularitzada per Funtowicz i Ravetz.

Víctor Toledo va néixer a la ciutat de Mèxic l'any 1945. Molt jove es va incorporar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), primer com a estudiant de preparatòria, desprès com a estudiant de biologia (1963-1966) de la Facultat de Ciències, i des de 1970 com a investigador científic, primer a l'Institut de Biologia i més endavant a l'Institut d'Ecologia.

Les seves primeres investigacions s'enfocaren a l'estudi de la diversitat d'espècies d'arbres tropicals a partir de la teoria de la informació. Aquests estudis, que foren pioners a Mèxic, el portaren a treballar en la interpretació biogeogràfica i històrica dels patrons de biodiversitat a les regions calidohumides de Mèxic.

Fortament impactat pels greus problemes de desforestació i de deteriorament ecològic, no va tardar gaire a veure de forma molt pionera que calia explorar les causes socials d'aquells impactes, i acceptar que els processos naturals no poden ser estudiats sense els seus vincles amb la societat i viceversa. L'any 1971 realitza una investigació col·lectiva sobre l'"ecología del ejido", amb la qual enceta una nova manera d'abordar la problemàtica ecològica, formulant una metodologia avançada, que tres dècades mes tard esdevé un imperatiu a escala mundial: els estudis i l'anàlisi interdisciplinària.

A la sòlida formació en biologia i en ecologia a partir dels anys setanta hi anirà afegint una permanent formació social que inicia l'any 1976, amb una estada sabàtica a l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, de la qual arrenca una continuada formació en els camps de l'economia política, les cultures agràries i la sociologia rural, sempre obrint nous horitzons metodològics i conceptuals.

El plantejament interdisciplinari li permetrà sengles estudis de dues regions indígenes: la selva Lacandona, a Chiapas, i la conca del llac de Pátzcuaro, a Michoacan. Aquesta darrera experiència, a la qual vam tenir la fortuna de tenir accés, constitueix un model absolutament avançat de participació innovadora, que la cultura sostenibilista de primer món hauria de fer seva. Es tracta del que Toledo anomena "diálogo de saberes", tot reconeixent altres formes de coneixement, mes enllà de l'acadèmic, que, sense renunciar-hi però, té en compte els coneixements empírics populars. Una metodologia que aplicarà en diversos estudis de comunitats rurals a Veracruz, Oaxaca, Tabasco i Michoacan.

La seva darrera aportació d'aquesta perspectiva és l'aplicació d'una metodologia socioecològica per a interpretar la realitat rural de Mèxic.

Són remarcables les seves aportacions, sempre innovadores, en el camp de l'etnoecologia (l'estudi de les relacions entre les cultures indígenes i la natura), essent un dels líders acadèmics mundials en aquesta matèria. Actualment l'etnoecologia és la seva preocupació acadèmica central, que ja va ser el camp sobre el qual va realitzar la tesi doctoral. Les seves valuoses aportacions teòriques sobre les relacions entre les cultures indígenes i la natura, li han valgut un ampli reconeixement internacional. És fundador-editor de la revista de circulació internacional Etnoecológica.

Les seves aportacions també han incidit en la nova disciplina de l'ecologia política. El darrer dels seus llibres, acabat de publicar, ofereix una alternativa original per a l'assoliment de la pau a Chiapas, a partir de l'ecologia, la saviesa acumulada pels pobles indígenes i la recerca d'una modernitat alternativa.

Amb els més de trenta anys de treball acadèmic, ha desenvolupat una extraordinària tasca d'investigació, en docència i formació, en el camp del pensament ambiental, vinculant la ciència ecològica amb la societat, i en la interpretació interdisciplinària de les societats rurals i indígenes.

La seva productivitat assoleix unes dues-centes publicacions, de les quals 130 són treballs de recerca científica i 65 de divulgació. Entre les publicacions destaquen deu llibres i més de 40 articles arbitrats en publicacions internacionals. Ha estat professor visitant en universitats dels EUA (1988), Veneçuela (1996), Cuba (1994), Brasil (1994), Equador (1997), Bolívia (1999) i Espanya (1997,1998 i 1999). Ha rebut un total de 12 distincions, entre les quals destaquen la beca J.S. Guggenheim (1992-1993), el premi al mèrit ecològic (1999) i el Luis Elizondo (2000) de l'Instituto Tecnológico de Monterrey.

Ciència i compromís

Vam conèixer per primera vegada en persona Víctor Toledo l'any 1998 en el Foro Internacional del Ajusco, organitzat pel Colegio de México, i ens van impressionar les seves tesis, la seva força comunicativa i sobretot el respecte i la incidència que té entre el seus col·legues iberoamericans.

Per a nosaltres fou sorprenent sentir i veure aquell no tan jove ecòleg social del qual ens havien parlat i n'havíem llegit articles. Era un verdader jove acadèmic en l'actitud, compromesa i alhora innovadora. La seva comunicació començava reconeixent que a l'indeturable procés globalitzador, portador d'amenaces globals, s'hi havia d'oposar resistències locals. Una de les forces de resistència eren els grups culturals, particularment les aliances de les comunitats indígenes amb la seva biodiversitat, que definirà com neozapatisme ecològic, i que prendrà cos en el seu darrer llibre: La Paz en Chiapas: ecología, luchas indígenas y modernidad alternativa. En la presentació A. Bartra insisteix que Toledo en aquest treball mostra una lògica implacable, a partir de consideracions filosòfiques visionàries, que passa per un vertiginós cataclisme planetari que qualifica d'imminent, però conclou amb una generosa aposta civilitzatòria.

Tot i no negar en cap moment el mal moment de l'anomenada crisi planetària, resultat de les creixents tensions societat-medi, el nostre autor coincideix amb altres ecòlegs en considerar que es podria estar a punt d'entrar en una fase terminal. Reconeixent el pervers metabolisme societat-naturalesa, Toledo proposa per a revertir la crisi ecològica planetària una nova identitat supranacional i supraclassista, metahistòrica i metasocial, la de l'home com a espècie dotat d'una consciència transgeneracional.

Toledo crida l'atenció sobre el fet que hi ha una afortunada, consistent i gens casual coincidència entre biodiversitat i multiculturalitat, segons la qual la riquesa social i l'abundància natural del planeta es troben en els mateixos llocs, i en el fet que les comunitats rurals, i en particular els mal anomenats indis, són guardians del més valuós dels nostres reservoris naturals.

De forma nuclear Toledo defensa que si les relacions home-societat es basen en una mena de procés de producció en sentit ampli, l'apropiació de la natura correspon al món rural, on es concentren les activitats primàries, mentre el consum, tant productiu-industrial com final, es focalitza en els àmbits urbans, on tenen lloc les activitats secundàries i terciàries.

D'aquesta manera, segons Toledo, a l'amenaçar els indígenes i els camperols, el capitalisme salvatge amenaça també la natura, i la resistència de les comunitats indígenes i camperoles contra el desmantellament i l'exclusió per aquest principi són el germen de l'ofensiva civilitzatòria que haurà de conduir-nos a una modernitat alternativa.

Si bé la tesi tolediana pot tenir dificultats de comprensió, des d'una perspectiva intel·lectual primermundista, al nostre entendre es tracta d'una formulació ambientalment progressista, i ara ja la considerem un element conceptual, que pot tenir un paper molt rellevant en la construcció de la cultura sostenibilista, una cultura en marxa, que pateix fortes detraccions en origen, que veu com el primer món formula plantejaments intel·lectuals escassament aplicats. Martínez Alier parla de sostenibilitat de baixa intensitat.

Crisi ambiental i pensament social

En ocasió d'un treball de caràcter divulgatiu, realitzat conjuntament amb Toledo, aquest insistia sobre la necessitat que tant l'educació com la comunicació s'haurien d'emmarcar dins del fet que estem vivint una crisi única en la història: la crisi de supervivència de l'espècie humana, com una amenaça al procés d'evolució.

Per a la superació de la crisi el punt clau seria la presa de consciència social. Cal un canvi d'actitud, car quan l'individu pren consciència, aquesta és irreversible, i a partir d'ella amb tota probabilitat, insisteix, aquest individu es compromet en la defensa de l'evolució del cosmos, de la vida i de la pròpia evolució de l'home com a espècie.

Es tracta per a Toledo que aquests processos es recarreguin a través de l'educació ambiental i de la informació científica, ambdues als nivells corresponents, dirigides a nodrir aquesta necessària conscienciació. La situació actual no fa pensar que s'estigui avançant en la direcció i sobretot intensitat que demana la situació.

En l'àmbit polític aquesta conscienciació genera processos diversos, individus de diferents classes socials, nacionalitats, sexes, històries de vida es fan còmplices i s'ajunten en defensa de la humanitat i de l'entorn, i es produeixen uns processos socials que no tenen precedents històrics coneguts, i que són, malgrat les dificultats, esperançadors.

Així sorgeixen unes noves solidaritats que van més enllà dels interessos de classe, i que parteixen conceptualment de diferents autors i pensadors. En aquest sentit, cal reprendre l'autor de la Teoria GAIA, James Lovelock, que representa un bon corpus científic, i que ens retorna en certa manera a l'entorn filosòfic de Teilhard de Chardin, que va estar de moda en el pensament progressista dels anys 60 i 70, i que actualment retorna amb la idea lovelockiana d'un súper organisme, en el qual els individus som unes cèl·lules, que ens integrem a partir d'un tot.

En la línia del pensament de Toledo, s'insisteix que la crisi ambiental ha de tenir una traducció en el llenguatge i l'acció política. Enfront de la crisi d'idees polítiques i ideològiques que està filtrant-se arreu del planeta, l'ambientalisme i la nova cultura de la sostenibilitat poden ser una proposta esperançadora, de caràcter fortament renovador, que amb molta probabilitat han de donar lloc a una filosofia política, tot i que aquest procés sens dubte si s'arriba a produir serà amb el temps.

Cap a la formulació d'enfocaments híbrids

La reconceptualització de les relacions entre natura i societat, formulada per Toledo, té un punt d'encontre amb la proposada des del camp de l'Actor-Network Theory, que implica també un major compromís polític i pot contribuir a dissenyar un futur socioambiental més just. En aquest sentit, es poden trobar punts de coincidència amb altres enfocaments que també pretenen la superació dels dualismes i la major obertura de les ciències cap a formes discursives no convencionals.

La "ciència postnormal", popularitzada per S. Funtowicz i J. R. Ravetz (2000), amb qui Toledo reconeix grans coincidències, seria un d'aquests enfocaments alternatius. Aquests autors qüestionen els fonaments de la noció de la societat sostenible, organitzada entorn d'una visió fantasmal de la naturalesa i argumenten que, com qualsevol de les utopies anteriors, probablement estigui abocada al mateix destí. El quasi paradigma de la sostenibilitat podria constituir una forma postmoderna de confiança que es resistiria a reconèixer el caràcter desequilibrat i turbulent de la natura, quan intuïm que cap fantasia ideològica no pot impedir que la natura torni sempre al seu lloc.

Per a Funtowicz i Ravetz no és possible trobar una tradició cultural que pugui aportar un coneixement suficient per al tipus de respostes predictives que demanden els problemes ambientals globals. Algunes dificultats d'aquesta complexitat rauen en el caràcter elitista de la ciència, en la unívoca supremacia atorgada als científics, que conté unes propostes que resulten insuficients per a donar sortida a la crisi ambiental. L'ideal de racionalitat de la ciència normal seria no només insuficient sinó en molts casos inapropiat. En part, aquesta incapacitat rau precisament en el fet que la metodologia científica imperant és la responsable de la crisi ambiental, un tema sobre el qual també s'ha insistit força des de les ciències socials. Per a aquests autors, el reconeixement dels riscos ambientals globals revela que l'ideal de racionalitat científica ja no és universalment apropiat. Des del nou postulat de la ciència postnormal, o "ciència amb la gent", s'obre un estimulant camí cap a la democratització del coneixement. Es convoca a la formulació de nous participants en els nous diàlegs i es dóna cabuda a diferents perspectives i formes de coneixement, posant èmfasi a un revolucionari "diàleg de sabers", com indica Víctor Toledo. En la mateixa línia, altres autors com Houstoun destaquen que la tensió derivada de la crisi ambiental constitueix un escenari positiu ja que desvetlla noves formes de participació/intervenció, com l'anàlisi multicriterial, en la qual fins i tot l'antagonisme esdevé un valor intel·lectualment motriu. La mateixa tensió força el plantejament de noves formes de participació de baix a dalt, tot obrint processos innovadors de desfronterització sectorial, amb la qual cosa la interdisciplinarietat esdevé una eina de treball indispensable.

Per bé que cal donar-los la importància que es mereixen, les lleis de la natura difícilment poden explicar les dinàmiques socials, com l'ecologia per ella sola no pot tampoc abastar totes les modalitats de relació entre les societats humanes i el medi. Per això la necessària interdisciplinarietat, ja que els principis entròpics imposen límits materials als fenòmens socials, però no els governen. Pròxim a aquest darrer enfocament, Toledo parla amb to esperançador del que hauria sorgit a contracorrent de la tendència predominant en la ciència contemporània, la qual promou l'especialització excessiva i la parcel·lització del coneixement. Aquest nou enfocament pretén integrar les ciències de la naturalesa amb les ciències socials i humanes, i suposa una revolució conceptual alimentada per una nova visió geocèntrica i per una nova consciència global, que intentaria superar un "neoobscurantisme" sense precedents al qual condueix l'especialització científica en camps inconnexos.

Disciplines híbrides, segons V. Toledo

Toledo comparteix el posicionament crític de Funtowicz i Ravetz en el sentit que reconèixer la ciència com a únic model vàlid de coneixement i la consegüent desqualificació de qualsevol altra forma de conèixer el món no és sinó part d'un mecanisme que intenta justificar un sistema de dominació.
L'expansió civilitzatòria europea s'hauria traduït, a nivell epistemològic, en la imposició d'una sola forma de coneixement: aquella que, arrelada en el racionalisme i el pragmatisme, assoleix la seva modalitat més sofisticada en la ciència contemporània. Tanmateix, segons Toledo, la ciència entronitzada com l'única forma de coneixement legítim esdevé immediatament cientisme, és a dir, assoleix el cos d'una ideologia. Prenent com a exemple la relació amb la natura peculiar del tròpic humit americà, aquest autor posa en entredit la premissa segons la qual existeix un sol coneixement detallat i complex sobre la natura (el científic) i mostra que el mode indígena és l'única forma provada d'utilització dels recursos del tròpic humit amb una certa factibilitat ecològica

El mateix Toledo, en un treball de Valdivia, parla del sorgiment de "disciplines híbrides" com a resposta a la necessitat de transcendir l'objectivitat fragmentària mitjançant una explicació multidimensional o integrativa. Una d'elles seria el principi de complexitat d'Edgar Morin. Amb el "principi de complexitat", s'intenta superar el coneixement en móns separats, propi de la ciència clàssica, en què les ciències socials no tenen en compte el caràcter físic i biològic dels fenòmens humans, i les ciències naturals no tenen consciència de llur adscripció en una cultura, una societat, una història, ni dels principis ocults que orienten llurs elaboracions. No cal dir que aquest plantejament ha topat amb la resistència per part dels ecòlegs, que s'esforcen a circumscriure el seu enfocament al mer estudi dels fenòmens de la naturalesa, concebuda com una entitat pura, prístina o intocada (Gómez-Pompa i Kaus, Ehrlich, Wilson).

En oposició amb aquests posicionaments, s'han enderrocat les barreres d'impermeabilitat i puresa disciplinària en almenys vuit àrees del coneixement, amb la consegüent aparició de quasi una vintena de disciplines híbrides, és a dir, de formes interdisciplinàries per abordar la realitat ambiental.

Tot i així, Toledo adverteix de l'enorme dificultat teòrica i metodològica d'un objecte d'estudi que és tan complex i que possiblement és inabastable.

L'element nuclear del pensament toledià parteix de la formulació d'Schmidt, en què les societats humanes produeixen i reprodueixen les seves condicions materials d'existència a partir del seu "metabolisme" amb la naturalesa, una condició que apareix de forma presocial, natural i eterna. Per a Toledo, aquest metabolisme el realitzen els humans a través del procés social del treball, un procés que implica el conjunt d'accions a través de les quals els éssers humans, independentment de llur situació en l'espai (formació social) i en el temps (moment històric), s'apropien, produeixen, circulen, transformen, consumeixen i excreten productes, materials, energia i aigua provinents del medi natural. En realitzar aquestes activitats, els éssers humans consumen dos actes: d'una banda "socialitzen" fraccions de la natura i de l'altra "naturalitzen" la societat en reproduir els seus vincles amb el medi. Arguments semblants han estat desenvolupats per Joan Martínez Alier quan, per exemple, afirma que la introducció d'elements ecològics en la història humana no implica la naturalització de la història sinó més aviat la "historització" de l'ecologia (Guha i Martínez Alier, 1997).

Del discurs del nostre ecòleg social, volem destacar-ne el concepte "d'apropiació de la natura" com el primer acte del procés metabòlic que l'espècie humana erigida en societat estableix amb l'univers natural. Aquesta apropiació constitueix l'acte a partir del qual un subjecte social fa seva una "cosa". En aquest cas, aquest concepte està aplicat a l'acció per la qual els éssers humans extreuen elements o es beneficien d'algun servei de la natura per a transformar-los en un element social. És a dir, es tracta de l'acte a partir del qual els humans fem transitar un fragment de matèria o energia des de l'espai natural "a l'espai social", moment en el qual l'apropiació es metamorfosa en producció (en sentit estricte, com a segon acte particular del procés productiu). En aquest sentit, l'apropiació de la natura és un acte d'internalització o assimilació d'elements o serveis naturals a l'organisme "social".

Amb Toledo ens trobem amb una línia de mestratge, valent, una combinatòria de rigor i base metodològica solvent, en innovació constant, on les lleis de la natura i la societat es troben inseparats, interactuants, i una línia de pensament i de treball acadèmic que troba en la ciència el punt de partida d'un compromís social irrenunciable, ben lluny dels postulats gasius del cientisme elitista. o

Bibliografia

• Toledo, V.M., "Chiranthodendron pentadactylon: una especie polinizada por aves percheras", Bol. Soc. Bot. Mex., 35: 59-67*, 1975
• Toledo, V.M., "Introducción a los estudios de ecología humana", Biótica, 3: 57-61*, 1978
• Toledo, V.M., J. Caballero, A. Argueta et al., "El uso múltiple de la selva basado en el conocimiento tradicional", Biótica, 3: 85-101,* 1978
• Caballero, J., V.M. Toledo et al., "Flora útil o el uso tradicional de las plantas", Biótica, 3: 103-144*, 1978
• Toledo, V.M., "Etnobotánica hoy: reversión del conocimiento, lucha indígena y proyecto nacional", Biótica, 7: 141-150*, 1982
• Carabias, J. i V.M. Toledo (Eds.), Ecología y Recursos Naturales, Ediciones del PSUM, 1983
• Toledo V.M. i N. Barrera-Bassols, Ecología y Desarrollo Rural en Pátzcuaro, Instituto de Biología, UNAM, 1984
• Toledo V.M., J. Carabias, C. Mapes i C. Toledo, Ecología y Autosuficiencia Alimentaria, Siglo XXI Editores, México, 1985, 108 pp. (primera reimpressió 1991; segona reimpressió 1993)
• Toledo, V.M., Naturaleza, Producción, Cultura: ensayos de ecología política, Universidad Veracruzana, Xalapa, 1988
• Toledo, V.M., J. Carabias, C. Toledo i C. González-Pacheco, La Producción Rural en México: Alternativas Ecológicas, Fundación Universo Veintiuno, 1989, 392 pp. (primera reimpressió, 1993)
• Toledo, V.M., El Juego de la Supervivencia: un manual para la investigación etnoecológica en Latinoamérica, Consorcio Latinoamericano de Agroecología y Desarrollo (CLADES), Santiago de Chile/ Berkeley, Calif. EUA, 1991, 75 pp.
• Toledo, V.M., P. Alvarez-Icaza & P. Avila (Eds)., Plan Pátzcuaro 2000: investigación multidisciplinaria para el desarrollo sostenido, Fundación F. Ebert, 1993, 225 pp.
• Toledo, V.M., La Ecología, Chiapas y el Artículo 27, Ed. Quinto Sol, México, 1994, 60 pp.
• Toledo, V.M., México: Diversidad de Culturas, CEMEX/ Sierra Madre, 1995, 275 pp.
• Toledo, V.M., La Paz en Chiapas: ecología, cultura indígena y modernidad alternativa, Quinto Sol/UNAM, 2000
• Toledo, V.M., P. Alarcón-Cháires i L. Barón, La Modernización Rural de México: un análisis socio-ecológico, SEMARNAP, INEGI, UNAM (en premsa), 2001
• Boada, M. i . Toledo, V.M., El Planeta; Nuestro Cuerpo: dos visiones, un mismo compromiso, Fondo de Cultura Económica (en premsa), 2001

• Doneu la vostra opinió

• Veure altres opinions