Fòrum de debat	Doneu la vostra opinió	Veure altres opinions	Número 22 - Desembre 1998

 

Recuperar la ciutat compacta  

Albert Garcia Espuche 
Historiador 

Els models d’ocupació urbana del territori que s’han donat al llarg de la història de Catalunya mostren que s’ha evolucionat de la ciutat autàrquica medieval a la ciutat difusa contemporània, tot passant per un sistema en xarxa de ciutats compactes que assolí el seu esplendor als segles XVII-XVIII. Recuperar aquest model de "ciutat de ciutats" permetria contrariar la tendència actual al malbaratament del sòl i al desequilibri territorial i, d’aquesta manera, el 2050 la distribució de la població i les activitats econòmiques a Catalunya serien més sostenible que no pas ara.  

L’home sap que el temps és infinit, però li costa acceptar que l’espai, o almenys el terra que trepitja, és finit. I tampoc sembla molt disposat a admetre que les transformacions per ell originades en aquest espai finit, en les ciutats i en el territori, són quasi tan irreversibles com el pas del temps. Els diversos individus de la nostra espècie romanen poc de temps en escena, però molts dels seus encerts i dels seus errors queden gravats en el territori amb una obstinació considerable. Les actuacions sobre l’espai són molt difícils de corregir, perquè els graus d’irreversibilitat de les transformacions originades resulten enormes. Com dirien els experts en prospectiva, la colonització del futur que fan dites transformacions és massa gran. L’herència espacial del que hem fet i estem fent pot arribar a condicionar de forma determinant els qui la rebran.  

Finitud de l’espai i alts graus d’irreversibilitat de les actuacions realitzades sobre ell són, així, dues variables que resulten essencials a l’hora d’abordar els problemes actuals i futurs que tenen a veure amb el territori.  

Un sistema territorial eficaç 

Si la història de Barcelona començà amb un acte fundacional que aprofitava una situació geogràfica favorable, l’explotació exitosa d’aquesta fundació s’inicià de fet amb la constitució d’una entitat política a la meitat del segle XIII. La baixa Edat Mitjana va suposar, després, la consolidació d’una màquina urbana, comercial i productiva, d’una empresa ordenada i eficaç que tenia més relacions amb la Mediterrània que amb el seu propi territori natural. Superada la crisi baix-medieval, en el segle que transcórre des de la meitat del segle XVI fins la guerra de Secessió, és a dir entre 1550 i 1640, es va produir l’articulació d’una autèntica economia territorial comandada per Barcelona i sustentada en un sistema de ciutats equilibrat i en un territori progressivament especialitzat. Va ser aquest el període clau en la constitució de la màquina territorial catalana. 

En efecte, cap a la meitat del segle XVI va començar a Catalunya un procés decisiu de transformació del territori o, dit d’una altra manera, d’aprofitament racional dels recursos naturals i humans en el país. Aquesta transformació deixava enrera, per sempre més, les etapes anteriors en les quals els graus d’autarquia econòmica entre les diferents poblacions i comarques catalanes eren molt grans. Aquest procés de canvi va ser liderat per l’economia barcelonina, però amb el suport essencial d’un sistema emergent de ciutats en un espai geogràfic delimitat, aproximadament, per Vilanova/Sitges, Vilafranca, Manresa, Igualada, Vic, Granollers i Mataró/Blanes. 

Si l’herència medieval havia estat la força de les ciutats-capital (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa), la d’aquest segle va ser la del conjunt de poblacions properes a Barcelona que se sumaven, i formaven ara un autèntic sistema urbà, a les velles ciutats. El canvi de model, entre una i altra situació, va passar per una profunda reestructuració de l’economia territorial. Després d’una llarga etapa de predomini de la concentració relativa de capacitat de producció a Barcelona, aquesta transformació va produir, entre 1550 i 1640, una descentralització industrial cap a les poblacions de la gran corona barcelonina que acabem de definir, i això en paral·lel al quasi estancament demogràfic a la capital i al reforçament de Barcelona com a centre comercial, distribuidor i director. Cal ressaltar no tant la forma en què es produiren els canvis econòmics i territorials, forma que, per molt insòlit que sembli, el concurs del comerç amb Amèrica i amb la Castella interior va resultar indiscutible, com els resultats: és a dir, l’herència que va deixar el període 1550-1640. En efecte, i dit d’una manera abstracta, va ser aquest el període, fins a la Guerra Civil espanyola, en el qual el centre de gravetat de les cinquanta poblacions més importants del país es va acostar de manera més ràpida a Barcelona. Això vol dir que en aquest període es va reestructurar decisivament la distribució de forces en el territori. El 1640, la població activa estava distribuïda de manera molt més eficaç que el 1550: establerta en nuclis que disposaven de muralles, gent militarment organitzada, centres assistencials, corporacions gremials, infraestructures industrials, mercaders emprenedors, acumulacions de capital, mitjans de transport...; i amb una distància entre ells i respecte de Barcelona suficientment curta com per permetre conformar un sistema econòmic dinàmic i integrat. 

Així, en el mateix període en què Madrid va esdevenir la capital de l’imperi, una ciutat burocràtica i consumidora, seu de la cort, Barcelona, va donar un pas decisiu de ciutat ordenada a ciutat ordenadora, va passar a ser el centre director d’un territori propi eficaçment productiu, una ciutat capital de ciutats. En el mateix moment en què Madrid va augmentar espectacularment la seva població i va anul·lar en bona part la potencialitat de la vella xarxa de ciutats castellanes, Barcelona va créixer fora de Barcelona, en el seu propi sistema, i va organitzar el seu territori potenciant un ampli conjunt de ciutats amb personalitat pròpia. 
Barcelona i Madrid, Catalunya i Castella havien triat diferents vies en la manera d’organitzar els recursos demogràfics i productius en el territori. Tots els textos escrits entre el segle XIV i el XVI insistien en el despoblament català, mentre Castella era considerada un país densament poblat. En canvi, després de 1600, els autors que comentaven la decadència castellana posaven de relleu la caiguda demogràfica de Castella, mentre que descrivien Catalunya com un país llegendàriament poblat. Els testimonis a Catalunya ressaltaven també, a partir d’aquella data, la densitat de població, però subratllaven quelcom que resulta més significatiu per a nosaltres: la densitat urbana. “De manera que toda Cathaluña parece ser una sola ciudad”, escrivia el pare Diago en la seva Descripción de Cataluña de 1605; “toda ella parece una sola población porque apenas hay distancia notable sin ella”, afirmava Esteban de Corbera en el seu text Cataluña ilustrada..., de 1632; “apenas hay legua sin lugar... que toda Cathaluña es una ciudad continuada”, assegurava Manuel Marcillo el 1685 a la seva Crisis de Cataluña.  

De fet, no tot Catalunya, sinó una àrea àmplia però molt concreta podia donar, als homes del segle XVII, la sensació de formar una sola ciutat, i dita àrea era l’extensa corona territorial barcelonina formada per les comarques del Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Osona, Anoia, Bages, Penedès i Garraf, i en la qual havien crescut ràpidament, entre 1550 i 1600, en alguns casos quasi del no res, poblacions com Vilanova, Sitges, Te-rrassa, Manresa, Igualada, Mataró o Arenys. Les xifres de densitats de població per a Castella i Catalunya eren el 1553 de 26 i 12,1 habitants per quilòmetre quadrat respectivament. Si tenim en compte només aquella corona territorial (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat, Osona, Anoia, Bages, Penedès, Garraf), la seva densitat resultava ser d’11 habitants per quilòmetre quadrat el 1553, però ja de 22,2 el 1702, i molt probablement més alta encara el 1600. És a dir, des del punt de vista de la densitat, la corona barcelonina tenia ja, a inicis del segle XVII, una massa crítica demogràfica comparable a la castellana i, sens dubte, estava millor organitzada pel que fa al sistema urbà. El que transllueixen les afirmacions dels homes del segle XVII és la constatació de l’existència d’un territori català suficientment sòlid en la seva base demogràfica i amb un sistema de ciutats suficientment articulat com per resultar eficaç des del punt de vista de l’economia. 

Una ciutat de ciutats 

Com ha dit De Vries pel cas europeu, l’estructura urbana autàrquica de l’Edat Mitjana no podia servir com a suport urbà d’una societat comercial i industrial. El mateix podem dir, a l’escala regional, per a Catalunya. L’herència és la variable important en aquest canvi: com escriu el propi De Vries, el sistema urbà modern va ser una empresa de l’era premoderna. Aquesta transformació va tenir lloc al que aquest autor anomena l’era del proletariat rural, datada entre 1600/1650 i 1750. Amb més precisió, va ser durant la primera meitat del segle XVII quan es va produir la crisi urbana que va donar lloc a les transformacions decisives. A Catalunya, aquesta etapa de canvi urbà i territorial, en la qual es va produir la descentralització de la producció cap a àrees comandades per poblacions lligades en un sistema eficaç a Barcelona, va tenir lloc entre 1550 i 1640, i estava ja àmpliament consolidada cap a 1600.  

En aquest sentit, el procés de canvi a escala regional, paral·lel al que es va produir a escala europea, va tenir lloc a Catalunya de forma precoç. En el moment, en què la nova estructura urbana europea va ser conformada per les necessitats d’una economia comercial i va passar a ser dominada per centres mercantils en competència, Barcelona havia ja consolidat la seva regió com un espai geogràfic ben articulat des del punt de vista del sistema urbà. Així, el període que transcórre entre 1550 i 1640 constitueix una etapa essencial pel canvi que va suposar la instauració i l’impuls d’aquest sistema urbà ben travat, base per a una economia madura i sòlida i herència de gran pes en el futur. 

El canvi produït entre 1550 i 1640 havia creat un sistema de ciutats i una densitat urbanes amb la massa crítica suficient per fer funcionar molt millor que abans l’economia territorial. Però, a més del valor de la xarxa organitzadora i directora de les ciutats, l’altre factor clau en la transformació va ser la progressiva especialització del conjunt del territori. Cada una de les poblacions, relativament properes a Barcelona, que van ascendir en la jerarquia urbana entre 1550 i 1640, va assolir alguna o algunes especialitzacions productives, i també es van especialitzar les seves àrees d’influència i altres zones del país. Vic, per exemple, va augmentar el seu rol en el sector del cuir, però, sobretot, va esdevenir la ciutat directora del tèxtil, i va organitzar una amplíssima regió pròpia en la qual els nuclis intermedis, els petits i fins i tot les masies aïllades varen participar en un procés clarament protoindustrial que, va passar per la capital d’Osona i Barcelona portava a la Castella interior, a Sevilla i a Amèrica; Manresa, al seu torn, es va convertir en la capital del curtit, però va potenciar també especialitzacions complementàries en el sector del cotó i en el del ferro; Mataró, explotant la seva magnífica situació geogràfica, va sorgir aleshores com la ciutat del vidre, però també, com altres nuclis propers del Maresme, com una població decisiva en el transport marítim i organitzadora de la producció vinícola, que va créixer de forma explosiva a la seva àrea; Terrassa, i en menor mesura altres nuclis dels Vallès Occidental, varen eclosionar, en aquest moment, com a poblacions molt especialitzades en la producció tèxtil, autèntiques fàbriques urbanes de teixits de llana... Aquestes especialitzacions i moltes altres es van produir amb una intensa vinculació de les diferents poblacions i comarques amb la capital, es van establir un conjunt de lligams que varen penetrar profundament en el territori, sobretot a través d’un complex aprofitament de l’eix Barcelona-Vic-Ripoll, que permetia explotar la producció llanera del Pirineu central i les capacitats extractores i industrials que la zona de Ripoll tenia en el sector del ferro; i amb el complement de l’explotació de l’eix que, passant per Manresa, pujava també cap a la muntanya. Però, a més, aquesta especialització va afectar les àrees agrícoles: al mateix temps que s’eliminava el cultiu de la vinya a Osona, àrea que va passar a ser molt més rendible en la seva nova especialització tèxtil, difícilment compatible amb la vinícola, les àrees del Maresme, i en menor mesura de Manresa, s’especialitzaren en la vinya, i el Vallès Oriental, amb Granollers com a centre director, es mantenia com a àrea agrícola, com a graner emplaçat en el centre del nou sistema urbà industrial potenciat en el període; mentrestant, les extenses i fèrtils terres de ponent, de l’Empordà i d’altres, constituien la gran reserva agrícola del país, complemantada per la riquesa forestal pirenaica.  

El territori apareixia, doncs, racionalment especialitzat, en una economia que ja funcionava, globalment, de cara a la producció i l’exportació i no només, com havia succeït fins aleshores en grans àrees del país, amb el limitat objectiu de l’autoconsum. El desequilibri territorial (per fer servir un mot sovint utilitzat per caracteritzar negativament el desenvolupament territorial català posterior) era en aquell segle perfectament intel·ligent des del punt de vista de l’aprofitament de les capacitats productives de cada àrea geogràfica. Per aquest període, no és acceptable confondre especialització territorial amb desigualtat econòmica i social produïda per una acumulació desequilibrada de la riquesa en el territori. El gran error de la transformació recent del territori ha estat, en canvi, la pèrdua de capacitats específiques i especialitzades de parts del territori, amb la generalització simultània, a bona part de l’espai, dels efectes d’una determinada forma uniformitzadora d’urbanitzar i industrialitzar, en convivència amb l’augment de les desigualtats econòmiques i socials entre àrees diferents del país, però també en el sí de cada una d’aquestes parts. En principi, però, l’especialització racional del territori no tenia perquè implicar, necessàriament, l’augment de les desigualtats econòmiques en el país en funció de l’àrea habitada. 

El malbaratament d’un bé escàs: 1950/70-2000 

La guerra de Secessió va iniciar, el 1640, un seguit de conflictes bèl·lics que van posar a prova la capital catalana i el país. Però després de cada crisi es van produir recuperacions que resultaven possibles gràcies a la solidesa de l’especialització econòmica territorial i a la maduresa del sistema de ciutats català. Aquestes bases estructurals que caracteritzaven la Catalunya del període van facilitar el creixement econòmic i demogràfic de l’últim terç del segle XVIII. I a pesar de les sensibles transformacions que es produïren després en el territori (infraestructures portuàries, carreteres, ferrocarril, instal·lacions industrials...) es pot dir que, des del punt de vista de la racionalitat en l’ocupació de l’espai català i de les relacions funcionals establertes, la situació no va canviar radicalment fins després de la guerra civil espanyola. Si fins el 1550, la màquina urbana barcelonina, una vegada definida la seva maduresa, havia funcionat amb una relació relativament feble amb el seu territori natural, de 1550 a 1950/70, la màquina territorial catalana, va actuar amb una eficàcia innegable, i va absorbir allaus migratoris, externs o interns al país, decantant-se per una concentració de població i d’activitat més o menys allunyada, segons els períodes, al centre director barceloní, però soportant globalment molta més població que abans, i funcionant com un sistema ben integrat. S’inicià i es desenvolupà, és evident, una concentració industrial i de població a Barcelona i el seu entorn més proper que, des del final del segle XVIII, es va acompanyar de dificultats molt greus per a les classes menys afavorides (explotació laboral, deplorables condicions higièniques en els hàbitats...), però no es van originar hipoteques excessives en la forma d’ocupar el territori. En tot cas, el sistema territorial va mostrar les primeres disfuncions, acumulant població i recursos, de forma excessiva, en l’àrea més propera a Barcelona, en oposició amb el creixement demogràfic i industrial descentralitzat que havia caracteritzat el gran canvi del segle 1550-1640. No deixa de ser contradictori, des del punt de vista de l’ocupació del territori, que l’inici de la forta concentració de població i indústria en una àrea molt reduïda propera a Barcelona es donés en un moment en el qual el ferrocarril podia desplaçar persones i mercaderies a una velocitat força superior a la dels traginers, les mules i les carretes del segle XVII. Des del punt de vista de la tècnica, la descentralització d’aquell període anterior s’hagués pogut mantenir i potenciar, però des del punt de vista de l’optimització dels guanys econòmics, l’interès per disminuir al màxim els costos de producció (mà d’obra, matèries primeres, energia) varen primar en favor de la concentració a prop de Barcelona i del seu port. 

En el sentit de l’ús del territori, cal veure les transformacions del segle XIX i les que van seguir no únicament en clau barcelonina, no tant com una explosió o desbordament de la ciutat comtal cap a la resta del país, sinó com una disfunció del conjunt del sistema. Perquè com a tal sistema va funcionar el país quan, a partir de la segona meitat del segle XVI, les forces econòmiques liderades per l’empenta barcelonina van optar per una opció de desenvolupament demogràfic i industrial descentralitzat. 

L’esclat de la superfície urbana 

Des dels anys cinquanta del nostre segle, es va produir, ara sí amb tota contundència, un notable creixement demogràfic i físic a la Regió Metropolitana de Barcelona. Entre 1950 i 1975, aquest creixement tingué lloc sobretot a la primera corona de la metròpoli (el continuum urbà) i, a partir de 1975, es va donar sobretot a la segona, però amb característiques diferents. El procés de creixement físic i demogràfic s’acompanyà de la industrialització creixent de la primera i segona corones i de la terciarització del nucli central barceloní. 

Entre 1950 i 1970, els anys del desarrollismo, la Barcelona municipal va passar d’1.280.000 a 1.745.000 habitants (multiplicant per 1,4); i van créixer molt més ràpidament les ciutats del seu continuum urbà, com Santa Coloma (de 15.200 a 106.000, multiplicant per 7), l’Hospitalet (de 71.500 a 241.000, multiplicant per 3,4) o Badalona (de 61.600 a 162.800, multiplicant per 2,6). Al mateix temps, les ciutats històriques de la gran corona territorial barcelonina (Vic, Mataró, Manresa, Vilanova, Vilafranca, Terrassa, Igualada, Granollers, Sabadell) van passar de 270.500 a 566.200 habitants (multiplicant per 1,7). En conjunt, aquestes ciutats van mantenir, per tant, bona part del seu pes, per molt que Sabadell i Terrassa (59.500 a 159.400 multiplicant per 2,7; 58.800 a1 38.700, multiplicant per 2,3) es van destacar per sobre de les altres. El model encara estava constituït per un sistema urbà conformat per una capital que havia assolit nivells de concentració alts, però que resultaven útils de cara a les economies d’escala i a la competència del país amb altres regions europees; i per un conjunt de nuclis urbans compactes que tenien, un a un, una forta capacitat demogràfica i econòmica i una destacada personalitat. 

A partir de 1970, al mateix temps que la ciutat central i altres poblacions abordaven els problemes heretats, procurant, pel que fa a les variables físiques, recuperar les capacitats dels seus espais públics, la màquina territorial perdia eficàcia des del punt de vista del malbaratament del sòl disponible i dels recursos i de l’energia consumits, donant-se un canvi de model físic territorial sense millores sensibles ni en la qualitat de vida ni en la redistribució de la riquesa. El que interessa subratllar en aquest període és, efectivament i per comparació amb el succeït fins a finals dels anys seixanta, l’ocupació del territori català i especialment el de la gran àrea barcelonina, el malbaratament del bé escàs que és el sòl, i les implicacions de diversa índole, especialment mediambiental, que resulten d’aquest malbaratament. Les informacions proporcionades pels responsables de redactar el Pla Territorial Metropolità de Barcelona són força concluents: “L’any 1880 la superfície consumida per l’ocupació urbana a l’àmbit metropolità (AMB-65) era aproximadament de 1.700 ha. Quaranta anys després (1920), la superfície urbana s’acostava a les 5.000 ha. L’ocupació va augmentar, per tant, a un ritme de 80 ha/any. El 1956 (any del vol fotogramètric americà a tot l’estat espanyol) la superfície urbana ultrapassava les 10.000 ha. En 36 anys l’ocupació s’havia tornat a doblar, aquest cop amb un ritme de 200 ha/any. Durant els 16 anys del període 1957-1972, que coincideix aproximadament amb la segona meitat del règim franquista, el territori consumit pel fet urbà creix novament un 100 %: assoleix el listó de les 20.000 ha, amb una dinàmica accelerada de 600 ha/any. El “tardofranquisme”, la transició i els primers anys de la democràcia (1973-1986) no tan sols recolliren la forta inèrcia urbanitzadora i edificatòria del període immediatament anterior, sinó que, especialment les dues primeres etapes, suposaren un nou canvi de ritme. Es va arribar a les 40.000 ha totals, i a diferència de l’època de la dictadura, a base de creixements molt dispersos i de baixa densitat, amb consums de 1.500 ha/any. Les reduïdes densitats expliquen en gran part el desfasament entre aquest període de màxima acceleració en l’ocupació del sòl i el moment àlgid de l’increment poblacional sota l’influx immigratori dels anys 1950-1970, localitzat en bona part en creixements anàrquics, densos i especulatius i al marge del planejament urbanístic. Finalment, el període 1987-1992 (i també els inicis dels anys 80) s’ha caracteritzat per un gran esforç per corregir les greus mancances d’infraestructures i serveis dels creixements de l’etapa anterior i per la tasca de redacció o revisió dels plans urbanístics municipals en un intent d’introduir si més no ordres parcials en l’ocupació del sòl, la qual arribava, l’últim any del període, a més de 46.000 ha”. 

La ciutat difusa 

No deixa de ser significatiu, sorprenent i preocupant, que aquest procés accelerat de consum de sòl es produís, en la seva fase més aguda, en paral·lel a un estancament del creixement demogràfic. A la primera etapa de creixement elevat de la urbanització, aquesta expansió es podia relacionar, i justificar, amb la necessitat d’acollir un gran increment de població, en un moment de forta immigració. Però, pel període posterior, aquesta relació no es pot establir. Aproximadament la mateixa població, gaudint de nivells de vida similars, va començar a consumir més i més territori. Així, entre 1973 i 1992, tot i que el creixement total de la població catalana va ser només del 16,7 %, es va duplicar la superfície urbanitzada a la Regió Metropolitana de Barcelona, i va passar en pocs anys  de 20.000 ha a 46.000 ha, amb un increment del 130 %. 

Però cal dir, a més, que si entre 1950 i 1970 es doblà també l’ocupació urbana, ocupant en una veintena d’anys tant territori com en tota la història anterior, els creixements es produïren sobretot com a extensions dels nuclis i assentaments urbans existents. L’espai urbanitzat formava encara un continuum, amb una diferenciació encara clara, des del punt de vista de l’ocupació física del territori, entre camp i ciutat. Si des de feia segles tot el conjunt de l’amplíssim territori relativament proper a Barcelona funcionava ja com un sistema amb relació intensa de les parts, fins aquell moment el funcionament conjunt no havia implicat la desaparició física dels límits entre els nuclis urbans i la resta del territori. En canvi, des del final dels anys seixanta i principi dels setanta, es produí un esclat del creixement urbà que comportà un procés generalitzat de dispersió de la ciutat, dels diferents nuclis urbans pel territori.  

Si contempléssim només el global de les xifres de població, sense fer atenció en la distribució espacial, el fenomen de dispersió de la ciutat podria passar desapercebut. La pèrdua de població a la ciutat central i el relatiu estancament demogràfic a la corona barcelonina podrien fer pensar que aquesta aturada demogràfica feia innecessària i, per pura lògica, inexistent l’expansió de la ciutat difusa pel territori. El municipi de Barcelona va passar de 1.745.100 a 1.701.200 habitants entre 1970 i 1985, i si hi sumem Santa Coloma, l’Hospitalet i Badalona, veiem que el conjunt va evolucionar de 2.256.700 a 2.337.400 habitants. Al mateix temps, les ciutats històriques de la gran corona territorial ja ben definida a finals del segle XVI passaren de 566.200 a 687.700. Tot aquest conjunt de poblacions va veure, doncs, un modest creixement de població (de 2.822.900 a 3.025.000 habitants). Aquest fet amaga, però, un procés que es va accelerar encara més en els anys posteriors: l’abandó lent però continuat de població de la ciutat central. Entre 1986 i 1996, Barcelona va perdre gairebé 200.000 habitants i va passar de contenir el 40,2 % de la població metropolitana al 35,7 %; en canvi, l’anomenada segona corona metropolitana en guanyà més de 180.000 i el seu pes relatiu va créixer del 28,3 al 32,6 %.  

Aquestes dades, però, no deixen veure, al seu torn, el fet que moltes de les principals ciutats de la segona corona van perdre també població i, sobretot, que es va produir un malbaratament del sòl en el conjunt del territori, i molt especialment en aquell espai geogràfic situat entre el continuum barceloní i les poblacions històriques de la gran corona. Entre 1991 i 1996, Sabadell i Granollers varen perdre habitants en termes absoluts, Mataró va romandre estancada i la resta va créixer a un ritme clarament inferior al conjunt de la corona metropolitana, de manera que si l’any 1991 contenien el 46,1% de la població de la corona, el 1996 només en tenien el 43,3 %. I el mateix va succeir amb les activitats econòmiques. De tal manera que el model de nuclis de població compactes entrà en crisi ràpidament, i va donar pas a una distribució sempre més difusa del poblament i de les activitats, en un procés en el qual la pèrdua de pes relatiu eren comuns a Barcelona i a les principals ciutats de la seva regió. 

La ciutat difusa s’ha estès en el territori intermedi entre el continuum barceloní i les ciutats històriques de la corona barcelonina més allunyades de la capital, un territori (la Plana del Vallès) que podia haver-se convertit en una gran reserva agrícola i natural del país, tal i com apuntava la formació del sistema de ciutats i l’especialització del territori que van tenir lloc entre 1550 i 1640. Aquesta àrea, que hagués estat especialment interessant preservar, és precisament la més afectada pel creixement de la ciutat difusa i la que, en la mesura en què encara sigui possible, cal protegir més en el futur.  

L’agudització del malbaratament del territori 

Aquest model de ciutat difusa, especialment acusat en algunes àrees, amb cada vegada major separació de funcions en espais més allunyats, ha comportat, en general en tot el territori i en especial en els seus punts més sensibles, la pràctica obligació de fer servir el transport privat, l’automòbil, per poder satisfer el conjunt de necessitats lligades al treball, la residència i l’oci. La dispersió de poblament, activitats i serveis ha comportat una exacerbació de la mobilitat, i aquest creixement de la mobilitat s’ha traduït en una demanda molt alta d’infraestructures de transport i en l’ús creixent del vehicle privat. A l’altra cara de la moneda, aquest model ha fet progressivament més difícil l’eficàcia, i fins i tot la mateixa possibilitat d’implantació, del transport públic. 

El fenomen de malbaratement del territori ha resultat especialment agut a la regió barcelonina, però, de fet, tot Catalunya ha patit un procés similar, acompanyat d’una forta degradació paisatgística i de la pèrdua patrimonial que això significa. Aquest procés s’ha produït de forma semblant a d’altres espais europeus, però a Catalunya es van accentuar alguns trets que han tendit a empitjorar les conseqüències: el triomf espectacular de la ideologia de la segona residència, en paral·lel a la degradació ambiental dels nuclis urbans, i en una versió autòctona que construeix de nou més que reaprofita i que consumeix molt d’espai en funció de la implantació abusiva de les urbanitzacions basades en cases unifamiliars aïllades; el ràpid èxit de l’ús de l’automòbil i la seva generalització, amb un creixement de la taxa de motorització paral·lel al d’ocupació del territori, que ens ha portat a cotes superiors a les dels EUA; l’aparició i extensió d’una xarxa de carreteres, autovies i autopistes progressivament tupida i de tots els serveis i servituds lligats a ella i a l’automòbil, amb una duplicació de traçats injustificable des del punt de vista funcional; la desatenció complementària i considerable als transports col·lectius; el pes econòmic exagerat dels sectors de la construcció i del turisme, combinat amb les escandaloses facilitats donades al negoci immobiliari; la dispersió fora dels nuclis urbans d’activitats com la indústria, el comerç, el lleure o els negocis...; i tot això en un país orogràficament difícil que ofereix superfícies escasses susceptibles de ser conreades i urbanitzades. 

És necessari, però, no limitar-se a les consideracions sobre la quantitat d’espai ocupat, sinó a les qualitats d’aquest espai o, millor dit, a les seves en bona part ja perdudes qualitats. D’una banda, la invasió urbanitzadora salvatge de paratges de grandíssim valor col·lectiu, com alguns dels quals conformaven les, fins pa poc, extraordinàries costes catalanes, ha tingut un impacte que sembla difícil de corregir. És d’esperar que les àrees de muntanya no segueixin el mateix deplorable camí. D’altra banda, des del punt de vista ecològic i a l’hora de comptabilitzar les reserves d’espai natural, no és igual sumar àrees petites i aïllades, que disposar de grans espais continus. Això introdueix un factor qualitatiu a més del quantitatiu. L’ocupació descontrolada del sòl i la proliferació d’infraestructures viàries ha comportat el trossejament i la segmentació progressiva dels espais agrícoles i forestals, amb una veritable incomunicació entre les parts, i la pèrdua de la diversitat i del valor ecològic general dels sistemes naturals. 

El territori, una vegada construït i una vegada legalitzada la seva transformació per les escriptures de propietat, difícilment pot ser modificat de manera radical: en el supòsit que algú ho intentés, els costos econòmics i energètics resultarien prohibitius. Cal insistir, efectivament, en la impossibilitat per tornar enrera que originen moltes de les intervencions en el territori, el definitiu que pot resultar haver triat una determinada manera d’ocupar-lo: les transformacions de l’espai són quasi tan irreversibles com el pas del temps. Així, esdevé especialment urgent aturar el procés que porta de la ciutat compacta a la ciutat difusa, el procés que tendeix a transformar una manera d’organitzar el territori basada en el potenciament del conjunt de nuclis urbans en una altra basada en l’ocupació difusa i insensata del territori. 

Quin futur? 

Catalunya i Barcelona han estat durant segles realitats inseparables conformadores d’un complex sistema de relacions. La doble existència del ric i complex sistema urbà català i d’una gran ciutat central amb una influència que depassa les fronteres catalanes és un dels trets fonamentals que caracteritza Catalunya. El país s’ha dotat d’una manera d’ordenar les relacions en el territori que té la solidesa de quatre-cents anys d’història, que ha resultat eficaç, i que ha de ser a la base de les actuacions que s’han de posar en marxa amb urgència per tal d’aconseguir un desenvolupament territorial, econòmic, social i cultural més sostenible. 

En efecte, l’avantatge del territori català ha estat durant segles l’existència d’aquest insòlit i eficaç model dual format per una gran capital i un conjunt articulat de poblacions intensament lligades entre elles i amb el centre director. La riquesa del país ha passat per la diversitat dins la unitat de funcionament, pel protagonisme de nuclis amb una història lenta, densa, rica, una història que ha estat capaç de generar ciutats amb valors de marca que van molt enllà del que poden indicar les xifres de població. El consum exagerat del territori té, en aquest sentit, un inconvenient afegit, potser tant greu com els altres: el perill de fer perdre les capacitats específiques i el caràcter de les poblacions que, per molt que hagin funcionat integrades en un sistema econòmic i territorial, han lluitat sempre per tenir personalitat pròpia. 

Aquesta intenció de mantenir la diversitat dels diferents nuclis històrics propers a Barcelona no és indissociable de les qüestions que tenen a veure amb la sostenibilitat, sinó que està íntimament lligada a elles. Aquesta sostenibilitat ha de passar pel manteniment compacte d’aquests nuclis, per reutilitzar-los i reciclar-los, per impedir la seva pèrdua de valors, quelcom que tendirà a succeir si s’accepten les seves respectives expansions i la seva dissolució generalitzada en una ciutat difusa, immersa en un territori despersonalitzat i dominat per una vialitat que, en bona part, respon a lògiques autònomes allunyades dels interessos reals del país. Al contrari, cal preservar radicalment els pocs espais naturals de gran escala, però també els petits intersticis que permeten separar els sistemes urbans, concentrant les noves funcions en els espais ja construïts de les poblacions catalanes i potenciant llur rol en el sistema. 

En definitiva, resulta essencial consolidar el sostre de la població barcelonina, mantenint la seva densitat urbana, aturar el consum indiscriminat de territori a la Regió Metropolitana, considerant els espais naturals encara existents com un sistema i no com un conjunt de residus aïllats, i potenciar, conservant les seves densitats i evitant dispersions en els seus propis entorns, els nuclis històrics de la primera generació (el sistema d’herència medieval: Girona, Lleida, Tarragona-Reus) i els de la segona generació (el sistema llegat pel segle 1550-1640: Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Vic, Mataró, Terrassa, Sabadell, Granollers...), que compten amb enormes potencialitats, pel fet de concentrar-se en uns graus d’informació i de diversitat que han estat creats per un complex desenvolupament històric. Cada un d’aquests esglaons integra, a més, altres poblacions, algunes potenciades des de la segona meitat del segle XVI, altres que han sorgit i s’han dotat d’història i de capacitats urbanes recentment. Aquestes ciutats i els seus corresponents territoris han de conservar igualment les seves densitats i el seu pes en el sistema urbà i territorial. 

En aquesta nova etapa que s’obre amb el canvi de segle i de mil·leni, el camí és doble: per una banda, cal seguir corregint els desequilibris i els dèficits creats en el territori, especialment en les últimes etapes de la nostra història; per una altra, cal evitar que nous errors s’acumulin i lleguin herències negatives que, avui en dia, tendeixen a produir-se, amb especial cruesa, a l’escala del territori. En el seu moment, es va diagnosticar la malaltia que, des de la segona guerra mundial, havia minvat les capacitats dels espais públics urbans i, a tot Europa i des de principi dels anys vuitanta, se la va començar a combatre. Ara, una gran part dels actors i observadors més implicats i més atents a les transformacions territorials dels últims anys han arribat a un consens notablement alt sobre la necessitat d’aturar el procés que porta, via generalització de la ciutat difusa, al malbaratament del territori. …s decisiu que no trigui massa en arribar el reconeixement oficial d’aquesta altra malaltia de l’espai, encara més greu que l’altra. Del contrari, patirem i, sobretot, patiran els que vindran darrere nostre, els efectes de la irreversibilitat en un territori finit. Especialment finit en el cas de Catalunya  

		Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya    DL: B-44071-91    ISSN:  1130-4022