 |
 |
|
|
|
| Fòrum de debat |
|
Número 22 - Desembre 1998 | |
 |
|||
La configuració territorial
Jaume Miranda,
Director de l’Institut Cartogràfic
de Catalunya
Donats els coneixements
i la tecnologia actuals, resulta força difícil preveure acuradament
quina serà la configuració territorial de Catalunya el 2050.
Disciplines com la prospectiva no han demostrat encara la infal·libilitat
de les seves prediccions i, a més, el futur depèn en gran
mesura de les decisions preses pels éssers humans. Per això,
la configuració territorial està determinada per variables
socials: el territori no es transforma significativament en tan poc de
temps. I els canvis s’esdevindran amb la renovació generacional
de la classe dirigent.
Davant d’una pregunta essencialment predictiva –com evolucionarà la configuració territorial de Catalunya en l’horitzó de l’any 2050–, cal que adoptem una postura orientada a la reducció de complexitat en els arguments utilitzats, per tant podem començar amb la següent afirmació: el canvi en el territori no s’origina en ell mateix, en períodes de temps tan petits, si no és com a conseqüència directa de l’actuació humana. És una evidència, però cal recalcar-la un cop més. L’evolució de la configuració territorial de Catalunya dependrà del rellotge històric dels seus habitants de manera principal.
Podríem situar la pregunta proposada en tres plans:
• Com volem que canviï la configuració
territorial de Catalunya? És una visió política que
no tractarem ja que es pròpia de l’anàlisi i debat polítics.
• Com pot canviar? És una visió
restrictiva atès que podríem analitzar-ho únicament
amb els paràmetres coneguts fins avui, per tant, insuficients, com
exposarem amb reiterats exemples.
• Com canviarà realment? Aquest
és el pla on podem fer l’exercici present de tractar d’entendre
i analitzar, en paral·lel, el canvi de l’actuació humana
fins al 2050, primerament per tractar, així, d’identificar la seva
influència territorial.
Podrem veure i constatar la dificultat intrínseca que sempre ha comportat tota valoració de futur sobre l’evolució del territori. Als anys 50 segurament, com a fita equidistant a la qual pretenem veure, no es podia fer un exercici mitjanament encertat per tal d’avaluar la realitat present i, així, creiem que cal veure, encara que de manera fragmentada, el passat i llurs arrels més significatives per explicar el present. Però intentarem fer, a manera d’introducció, una certa cura d’escepticisme. Mirem endarrere críticament, primerament mirem l’ahir i l’avui i, aleshores, podrem tractar d’interpolar què pot passar demà i demà passat.
Mirem endarrere (1950-avui)
Tractarem de fer un mosaic d’elements diversos que han conformat la nostra realitat i la de les generacions actualment amb responsabilitat, des de diverses aproximacions, moltes de caire catastrofista que els successius presents han situat parcialment fora del context que momentàniament varen crear. Podem esmentar els següents exemples:
• En l’àmbit cultural, que lluny
es troben obres tipus Farenheit 451, Els Huxelians 1999 i l’Odissea 2001
que en termes literaris i cinematogràfics barrejaven l’encert i
l’error en la seva predicció, però l’error, encara que matisable,
predomina.
• Que lluny queda el catastrofisme econòmic
(diversos malthusianismes), energètic (el Club de Roma dels 60),
demogràfic (el perill xinès dels 70). Els problemes continuen
essent importants però no catastròfics.
• La desaparició de la por al mil·lenarisme
místico-religiós, substituït pel més prosaic
“efecte 2000”, produït per la deficient programació de certs
ordinadors.
• L’atenuació de la confrontació
de blocs i ideologies i la seva translació a l’esport olímpic
o no (Rollerball, no estava tan equivocat).
• L’amenaça militar a Europa s’ha
demostrat un engany polític i mediàtic (recordem la crisi
del Cruiser & Pershing-2 dels anys 70).
Però de manera simètrica
certes realitats negatives s’han vist superades en contra de l’opinió
general i de manera no anunciada. Per donar alguns exemples més
en el nostre entorn de Catalunya i en la seva influència territorial:
• Catalunya, perdedora de la Guerra Civil, no podia imaginar la seva resurrecció industrial, tenint, a més, un govern estatal que no afavoria precisament la seva industrialització. Aquest fet positiu genera, a la vegada, un creixement territorial caòtic sense la noció de la necessitat d’una infraestructura prèvia per als assentaments industrials en el territori.
• Era difícil preveure una immigració de centenars de milers d’espanyols com a conseqüència dels plans de desenvolupament. Això, com a contrapunt, generà efectes de creixement urbà desordenat.
• Que la recuperació econòmica centreuropea fos tan ràpida (una generació), va desenvolupar de manera immediata un turisme tan massiu, amb efectes territorials que encara patim avui dia tot i tenir unes comunicacions terrestres i aèries més que deficients a Catalunya i Espanya, fou un fet nou a la història del continent.
• Que la motorització massiva fóra
possible i factor de canvi en el paisatge territorial i urbà, amb
efectes negatius de tot ordre, no tenia precedents a Espanya.
Paral·lelament, val a dir que hem
estat a prop de la catàstrofe: Segona Guerra Mundial (1939-1945),
Corea (1950), Cuba (1962), Txernòbil (1986), etc., però el
sentit comú i la sang, suor i llàgrimes de molts han permès
superar la situació vista a finals del segle XX.
Mirem el prop-present (1975-avui)
Tot i que tant governamentalment, i també en àmbits acadèmics, s’han desenvolupat disciplines com la prospectiva com eina d’anàlisi, val a dir que no s’ha demostrat com a eina fiable i encara es detecten diversos exemples notoris d’imprevisibilitat:
Políticament. La caiguda del mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya, elements cabdals i sense precedents a Europa i al món, amb la consegüent democratització i canvi de model de la ex-URSS. Ningú va pronosticar-ho.
Culturalment. La desaparició del fet religiós (a Occident) com element de confrontació política i/o social en sols cinquanta anys, i la radicalització religiosa a les fronteres del sud d’Europa.
Socialment. La democratització mundial en el sud d’Europa (dècada dels 70) i Llatinoamèrica (dècada dels 80). En el transport, el turisme massiu i ultramassiu, element cultural de primer ordre. En les telecomunicacions, la TV terrestre, per satèl·lit, per cable, etc. han produït canvis substancials en la informació i la mentalitat dels pobles després de la Segona Guerra Mundial. Absolutament imprevisible l’evolució de la segona meitat del segle XX si s’observa amb els elements de la primera meitat.
Tecnològicament. La filla
avantatjada de la ciència, que és la tecnologia, diferencia
el segle XX dels anteriors. L’aplicació, l’aplicabilitat, l’enginyeria
de les idees científiques i/o tècniques han permès
avançar de manera no coneguda i imprevisible. Dos exemples dels
anys 90: la telefonia mòbil massiva i Internet. Són dos bons
exemples de l’acceleració històrica, en termes tecnològics,
on ens troben situats.
Com podem veure, parlar del futur té
un risc màxim amb grans probabilitats d’errada en profunditat. Per
tant, cal situar-se en una posició poc visionària i fonamentalment
prudent en termes de pronòstic.
Elements del prop-futur (avui)
Queda clara la dificultat que hom ha tingut en la descripció del futur. Això ens condueix amb més força a tractar d’explicar el futur a través del present, tractant d’extreure les arrels més significatives i que creiem més perdurables. Tractarem de triar deu elements que influiran en l’acció i decisió present, projectant-se en el futur proper i/o llunyà:
1. Es produirà una evolució cultural. Assumirem, progressivament, que fer créixer infrastructures racionals, lligades a la natura i ben planificades no és cap agressió al territori. Essencialment és adonar-se’n del domini que tenim sobre la nostra natura i per tant de la responsabilitat de gestionar-la integralment. Una actitud roussoniana (la natura és sàvia, etc.) no és compatible amb l’explotació terrestre i marítima que li demanem. Segons com, creiem que és un rebost de disponibilitat il·limitat i, segons com, tenim angúnia de mesurar el rebost i els seus límits, siguin minerals, vegetals o animals.
2. És ja una realitat el canvi industrial imperatiu cap a l’excel·lència, en cas contrari serà un fracàs i, a la vegada, irradiarà un impacte territorial positiu, atès que la recerca de l’excel·lència demana un ambient implementatiu cordial i d’acord amb el producte.
3. Avança la nova mentalitat de reconstrucció i/o rehabilitació com a element essencial. Ja avui, gran quantitat d’actuacions, especialment en l’àrea de Barcelona, tenen com objecte la reconstrucció d’obres i infraestructures realitzades entre 1950 i 1970 amb criteris... o millor dit, sense criteris socials.
4. Hi ha ja un desenvolupament energètic cap a la racionalització i l’estalvi. L’impacte econòmic, cultural i energètic que significarà el cotxe elèctric serà assumit com un avenç i no una revolució amb gran quantitat de cadàvers industrials.
5. L’evolució en el transport, la seva tecnificació, el seu increment de rendiment permetrà un millor estalvi en l’ocupació del territori. Un avió és un conjunt d’ordinadors amb ales, un tren és i serà un avió sobre un rail, un cotxe serà un tren amb rodes. Essencialment es transformaran en sistemes electrònics on la propulsió serà més i més econòmica, ambientalment parlant.
6. El model keynessià de relacions socials està en fase d’exhauriment. Segurament ha estat més fèrtil del que el seu autor va imaginar i ha il·luminat Occident la segona meitat del segle XX. Però el sistema capitalista necessita noves vies de creixement.
7. El creixement com a factor clau de generació de riquesa per a la majoria, l’accés a la mateixa i la reducció de la pobresa marginal (parlem d’Occident) continua i continuarà essent el principal factor motriu. Això pot produir un descontrol ja conegut i d’efectes catastròfics.
8. Es perceben símptomes d’autocontrol. Per exemple la massiva aparició d’ens tipus societats “non-profit” (sense ànim de lucre). Les organitzacions no governamentals, ens sense fronteres, etc. donen a entendre que el sistema entén que els objectius “money-driven” (basats en el pur benefici econòmic), o bé la imaginació de les burocràcies governamentals com a contraposició, no són els únics mecanismes per resoldre els problemes econòmics i socials.
9. La correlació “increment renda-descens natalitat” es un signe, així mateix, de control, no previst si es vol, però efectiu, que resol més problemes dels que crea.
10. Com a elements negatius i no controlats pot esmentar-se la tensió continental “Europa-Àfrica”, on som protagonistes de primera línia. Aquí apareix un problema d’ordre superior al model econòmic, ja que es tracta com a problema racial. El substitut del perill groc (1960) és el perill de l’islamisme radical, avui acotat al terrorisme, però ja afrontat globalment (Tormenta del Desert), però sense cap idea real de solució. La força no és mai cap solució, culturalment parlant.
Elements de futur
Amb tota prudència podem iniciar aquesta visió prospectiva amb grans dosis d’humilitat ja que la racionalitat es confon, pel fet de l’escàs èxit que la dita prospectiva ha tingut en el segle XX. Però atrevim-nos a pronosticar, i integrem com a base de coneixement els elements de passat-proper i present i futur-proper abans esmentats. Parlarem només de cinc àmbits diferents que actuaran com futures condicions de contorn:
Culturalment. Assumirem que tot el territori és responsabilitat nostra. Si l’ocupem i l’usem tot d’una manera o d’una altra cal que el considerem un tot i, per tant, el conservem com un tot. Això que sembla fàcil d’assumir ha estat, fins avui, difícil d’implementar.
Políticament. L’organització de l’estat europeu influirà, i ens impedirà tornar a posar els interessos especulatius com a motor del creixement. Que Espanya sigui la Florida d’Europa és possible i/o factible però Catalunya no ho pot ser i no seria bo que ho fos. La intel·ligència política catalana apostarà per la reconstrucció de les errades (sempre més costós tècnicament i mental que la obra nova) a la vegada que construeix noves ocupacions territorials.
Socialment. La democràcia, a casa nostra, serà més participativa i bidireccional. Abans del procés acció-reacció (proposta-protesta) es reflexionarà i, per tant, es modelitzarà amb tot tipus d’eines tecnològiques, generant essencialment un diàleg més concret a priori i no a posteriori, com avui dia és comú.
Tecnològicament. El transport elèctric, en termes de suport a la logística, serà cabdal en la millora de l’impacte territorial, en termes ecològics. Les xarxes tindran diverses revolucions tecnològiques que incrementaran la velocitat i seguretat. Les tecnologies de la informació incrementaran el comerç virtual, però el producte anirà al consumidor. Això implica un increment d’una nova logística més personal i precisa.
Demogràficament. El creixement es produirà, amb tota probabilitat, no per creixement vegetatiu intern sinó per immigració exterior. El Nord ens aportarà poblacions madures que cerquen un bon clima i bones condicions de vida, així com també una immigració de mà d’obra dels nous pobles eslaus europeus. El Sud, el continent africà, ens aportarà mà d’obra poc qualificada però necessària per a la producció i els serveis (ja avui, la població d’una ciutat com Vic té un 10% d’immigrants nord-africans).
Futur econòmic
Entenem que l’activitat sobre el territori és conseqüència directa de l’activitat econòmica. Podem descriure, sintèticament, els elements que els “gurus” econòmics pronostiquen per al proper segle (Business Week, agost 1998). L’economia en la primera meitat del segle XXI estarà orientada cap a les tecnologies de la informació, que continuaran fent créixer la productivitat en tots els sectors econòmics. En els propers 10-15 anys les indústries dependents de la informació, com per exemple les finances, els mitjans de comunicació, el comerç minorista i el majorista, canviaran en profunditat. També es produirà un allau de revolucions tecnològiques superior a les dels anys 90 (Internet i la telefonia mòbil, per exemple), especialment en el domini de la biotecnologia i els MEM (sistemes microelectromecànics), creant-se nous sectors industrials inexistents avui. Finalment, s’incrementarà la globalització, la qual cosa, simultàniament, incrementarà l’abast dels mercats i el nombre de competidors. El resultat pot ser que les empreses tinguin més estímuls per innovar, a la vegada que redueixen els seus costos.
Si ens centrem en les properes dècades, això abans exposat, pot concretar-se en les següents direccions:
• L’economia creixerà ràpidament, per sobre de certes prediccions, potser per sobre del 3% anual.
• Les tensions inflacionistes i la grandària dels dèficits de les administracions es reduiran substancialment.
• Encara que hi ha opinions contradictòries, la següent generació gaudirà d’un nivell de vida creixent i la generació dels “baby boomers” (1950-1960) es podrà retirar confortablement.
• Els països que aconsegueixin implementar polítiques que promoguin la innovació, el lliure comerç i els sistemes financers oberts gaudiran d’una posició avantatjada.
• Els sectors econòmics que integrin adientment les noves tecnologies subscriuran financerament i mantindran les seves posicions en els mercats.
També cal considerar les incerteses amb les quals conviurem. Ens afectaran i poden fer impossibles alguns dels resultats o tendències exposades, pels següents fets:
• El xoc ecològic causat per la destrucció de l’ozó, com a conseqüència de la no-economia energètica occidental, i a la vegada la manca d’interès per desenvolupar l’automòbil elèctric així com avions més barats ecològicament.
• El fariseisme del món desenvolupat que critica els seus propis pecats quan els practiquen països no desenvolupats. Per exemple, a la Xina li cal posar en marxa una central nuclear més gran que Vandellòs cada mes, durant els propers 10 anys, per mantenir el creixement del 5% anual. En cas contrari cremarà carbó. Occident li nega la tecnologia atòmica que li cal tractant-la poc intel·ligentment. Les conseqüències són inescrutables.
• Socialment, els canvis tecnològics produiran commocions en els treballadors i petites empreses per l’impacte en els llocs de treball. Caldrà aprofundir en els mètodes democràtics per al tractament d’aquests canvis i les tensions subsegüents.
• El sistema presentarà, financerament, un impacte de sistemàtica volatilitat amb conseqüències econòmiques directes, i això es produirà per vàries raons. Primerament, perquè la realització de beneficis (plusvàlues) ràpids i en volum notable és part del sistema capitalista. Això és essencial i el sistema moriria sense plusvàlua i quasi instantàniament. En segon lloc, l’impacte tecnològic produirà, cada cop més, el moviment de capital quasi instantani i es perdrà el control governamental tradicional.
Impacte de la tecnologia sobre la informació territorial
Els planificadors i urbanistes que han
actuat sobre el territori en el període proppassat 1950-1975 (Serratosa,
Solans, Subias, Bohigas, Ribas, Pié, Herce, Cantallops i molts d’altres)
han demanat als seus tècnics cartògrafs col·laboradors
(per exemple, Josep M. Puchades de la Diputació de Barcelona, Blay
de CMB, Vicenç Martorell i Lluís Gelpí de l’Ajuntament
de Barcelona, i d’altres) informació massiva i de qualitat sobre
el territori. Aquests tècnics es trobaren amb unes dificultats,
pròpies de la situació històrica del país,
moltes vegades insalvables.
El darrer període democràtic
ha permès recuperar el temps perdut, i s’han produït dos fets.
D’una banda, la creació dels serveis tècnics de la Generalitat
i dels ajuntaments democràtics. D’una altra, l’adveniment de noves
tecnologies com els Sistemes de Posicionament Global i els Sistemes Fotogramètrics
d’altes prestacions i capacitat productiva pròpia. Aquesta situació
–l’actual– permet dir que s’ha produït una normalització, amb
referència al nivell mig europeu, d’informació geogràfica.
Però encara ens cal un gran esforç en la informació
temàtica i la seva georeferenciació. El futur de la informació
territorial es configurarà en els següents sentits:
• Posicionament d’alta precisió, estàtic i cinemàtic, a baix cost, d’ús tòpic en totes les activitats territorials.
• Ús sistemàtic i comú de la informació geogràfica en tots i cadascun dels sistemes de gestió territorial, en la planificació, el transport, el cadastre, els serveis, la logística, el control en general, etc.
• La observació aèria i espacial de la Terra es popularitzarà i la seva precisió geomètrica i radiomètrica tridimensional es desenvoluparà a nivells avui no coneguts. Per exemple, fins al 2015 hi ha diferents estadis: disseny, construcció, prova i llançament de més de 100 satèl·lits d’observació; això implicarà conseqüències i possibilitats, encara no imaginades, per als usuaris tradicionals de la informació geomàtica.
• S’imposarà el concepte d’Infraestructura Nacional d’Informació Geogràfica on els països desenvolupats hi apostaran i hi invertiran.
És part d’una visió cultural el fet de considerar la informació geogràfica com a una infraestructura territorial. Això ja va ser exposat pel Director del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya, en Lluís Carreño i Piera, a les Jornades “La Cartografia al servei de les Comunitats Autònomes” (19 i 20 d’octubre de 1979), on parlant de la cartografia la qualificava d’infraestructura i destacà l’enorme cost de no tenir-ne. L’oferta ha crescut enormement, però la demanda necessària és encara superior a l’oferta.
El futur territorial
Necessàriament podem, i cal fer-ho, dividir el futur predictiu en dos períodes: el proper 2000-2020 i el llunyà 2020-2050. Podem fer-ho per raons essencialment sociològiques i culturals. En el primer període seguirà la influència de la cultura de la generació que actualment ocupa o arriba al poder polític i cultural. De fet, són els nats en els dècades següents a la Guerra Civil i del lent franquisme. Posseeixen una aproximació desenvolupadora i de persecució del creixement de tot tipus: econòmic, social i també territorial com un bé en ell mateix. Evidentment, es tracta d’un objectiu que els països i regions centreuropeus ja ha aconseguit amb 20-30 anys d’avenç i és legítim, especialment per als catalans (i espanyols) pel fet del seu endarreriment històric i els complexos que això ens ha induït a les primeres generacions del segle XX.
Aquesta fascinació pels models nord i centreuropeus és parcial perquè, sovint, només ens fixem en la renda de les seves poblacions tot deixant de banda altres aspectes com, per exemple, l’equilibri territorial (el lander de Baviera té el 52% de la població –12 milions d’habitants– en àrees rurals).
Aquest canvi generacional de manera de pensar sobre el territori pot tenir lloc el 2020-25 amb l’arribada a les responsabilitats socials de la generació nascuda ja en l’inici de la democràcia que trencarà amb les consignes culturals actuals. A més, es produiran, amb gran probabilitat, altres fenòmens:
• Contenció del creixement demogràfic intern.
• Benestar econòmic dins d’un procés d’europeïtzació econòmic.
• Rigor legislatiu europeu pel que fa al territori.
• Contenció del creixement turístic a causa de la proliferació de l’oferta en altres indrets mediterranis i mundials.
• Liberalització i abaratiment del trànsit aeri.
Però en qualsevol cas, la nova cultura ja es trobarà, amb tota probabilitat, el país en una situació del següent tipus:
• La Regió I serà una megapolis, tota ocupada amb diferents nivells d’intensitat pel teixit urbà i les infraestructures.
• La costa comptarà amb dos grans ports industrials, de nivell centreuropeu actual, i multitud de ports esportius (que són i seran, més que ports, centres de serveis de lleure). Els deltes fluvials amb dinàmiques ecològiques agòniques i una ocupació altament densificada.
• La trama mallar dels eixos de comunicació conduirà a un conjunt d’anells seguint la nomenclatura B-40, B-50, B-60 (segurament l’Eix Transversal), B-70 (l’Eix Pirenaic?), etc. i la vialitat radial amb Barcelona.
• L’estructura de ciutats pirenaiques creixerà en funció de la renda de les ciutats, esperem que amb millors criteris que la costa.
• Noves infraestructures de lleure (Parcs Temàtics que culturalment encobreixen una nova indústria de l’oci), apareixeran sota un màrqueting pseudoecològic.
• Nou segon aeroport intercontinental (el de Girona pot ser candidat si hi ha una llançadora AVE) amb la potenciació de Reus, també connectat amb els AVE.
• Continuarem ocupant els territoris agrícoles (els deltes, per exemple) amb usos intensius industrials i d’infraestructures i, en canvi, els regadius intensius es faran en zones de gran dificultat orogràfica.
Aquests punts són de no gaire difícil percepció si observem el territori amb l’ortofoto 1:5.000 i 1:25.000, ja avui dia, i encara més si això es creua amb les planificacions avui existents en totes les administracions. Aquest ritme de creixement es ralentitzarà a partir de la nova generació que tindrà un doble sentit com a consigna cultural:
• Refer els disbarats més evidents, i es reconstruirà parcialment l’ocupació del territori. Destruir el passat sense valor per refer sense ocupar o consumir més territori.
• Créixer en qualitat. Essencialment, aprofundint en la qualitat territorial de les ciutats, reduint la motorització urbana i redissenyant amb paràmetres totalment ecològics el creixement qualitatiu.
Aquests criteris poden tenir les següents conseqüències:
• Aturar la concentració de població sobre les zones urbanes i generar una ocupació més interior del territori català.
• Una regeneració sistemàtica de les ciutats, i reduir la seva densitat horitzontal i vertical.
• Un proteccionisme social sobre el territori amb l’aparició de sistemes privats, tipus “National Trust”, que tractaran de protegir-lo.
• Un rigor legal creixent pel que fa a tot tipus d’impacte sobre el territori i una sistemàtica aplicació dels criteris de sostenibilitat.
Esperem que nosaltres que no hem conegut la guerra (com els nostres pares), que hem accedit a la democràcia per mèrits propis i que no perdrem l’entrada a la Unió Europea, entenguem ràpidament que el territori no és combustible per a l’activitat econòmica, sinó tot el contrari, és l’únic marc que té la nostra activitat i ja hem demostrat abastament que podem destruir-lo. No cal insistir-hi.
