Història
D’aquesta església pràcticament no es tenen notícies documentals. Només es conserven antics topònims:
el de Sant Pere referit al veïnat dels Vilars al “Diccionario” de Pascual Madoz i el d’un pla, proper al nucli, dit de Sant
Pere. Aquests indicis van fer pensar en l’existència d’una església a les immediacions de la vila i després d’una exhaustiva
recerca sobre el terreny el GESEART la va localitzar al 1993. Fruit del perill que representava la construcció de la
carretera que uneix Espolla amb el Coll de Banyuls, es va excavar l’edifici a l’estiu de 1999, en el marc dels camps de
treball que cada any es realitzen a l’Albera,i sota la direcció de
Paula Santamaria Tirri. L'any següent, el 2000, es va restaurar.
Obertures
Trobem la base d’una finestra d’una esqueixada i escanyament al mur nord-oest i la porta principal al
mur sud-oest, de la qual, durant l’excavació, es va localitzar el llindar.
Aparell
Irregular de còdols i esquist unit amb fang i amb restes de morter de mala qualitat a l’exterior.
Els angles són de carreus poc escairats de granit col·locats un de llarg i un de través.
Evolució de l'edifici
Gràcies a l’excavació es va descobrir l’estructura i les etapes de la vida de l’edifici.
Fase I: L’edifici únicament està format per una nau rectangular de 10’4 x 5¨35 m. (mides interiors), sense absis.
Ens ho demostra el fet que la cavitat on s’inseria l’altar s’ha trobat a l’interior de la nau. Fase II: S’afegeix un absis
de ferradura a la capçalera. El mur de tancament s’obre i s’hi construeix un arc triomfal. Fase III: Canvia l’ús de
l’edifici. Es converteix en Mas, el Mas de les Granyotes, com diu el registre de propietat. Es tanca l’arc triomfal i
al seu lloc es construeix una porta que donaria a l’exterior. Fase IV: El mas s’abandona i els murs s’aprofiten per
construir una barraca de pastor al seu interior. Fase V: Es construeix el mur de pedra seca sud-oest, als anys 1950-60,
per tancar-hi la burra.
Dolmen del Mas Girarols I
Arquitectura
Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra pentagonal, construït amb pissarra
local i passadís de pedra seca amb blocs ajaguts. Presenta restes d'enllosat al
corredor i una porta-llosa a l'entrada de la cambra. És atrinxerat en el terreny
pel sector nord-oest. Del túmul artificial de tendència circular que el cobria,
en queden testimonis visibles al seu entorn. L'entrada és orientada al sud-oest.
Cronologia
La seva construcció es situa vers la meitat del IV mil·leni en cronologia
calibrada, dins de grups culturals del neolític mitjà. És conegut des de
l'any 1923. La restauració del passadís, suports laterals, capçalera i reposició
de la coberta i porta, es va efectuar pel GESEART l'any 1997.
Localització
Des del mateix revolt de la pista d'Espolla al Mas Pils, a l'alçada del mas Girarols, surt un camí que
s’enfila dret fins al mateix dolmen. Un cop arribats al dolmen, podem seguir el camí uns metres més endavant fins a arribar al
dolmen del Mas Girarols II
Material Arqueològic
Tres fragments de costelles humanes, un fragment de ceràmica a mà amb un mugró
cònic petit, una punta de sageta de sílex llanceonada, i una peça de collaret
prismàtica de quars blanc, amb perforació bicònica. Aquests són els materials
recuperats durant les excavacions dels anys 1979 i 1988.
Dolmen del Comes Llobes de Pils
Descripció
Es tracta d'un sepulcre de corredor de cambra pentagonal, feta de lloses de
pissarra i corredor de pedra seca. Del túmul artificial de tendència circular
que el cobriria i del peristàlid de blocs ajaguts, en queden testimonis
visibles. La coberta presenta diverses cassoletes rituals. La seva entrada està
orientada al sud-oest. La cambra amida interiorment 1,65 metres de llarg per 1,15
metres d'ample, per 1,88 d'alçada màxima.
Estat de conservació
El dolmen, es pot deduir que fou construït entre el 3200 i el 3000 a.C.
Actualment, el dolmen restaurat durant l'excavació del 1979, conserva les 7
lloses de la cambra. Del túmul que cobria l'estructura interna i del peristàlit
de blocs ajaguts, se'n conserven restes.
Localització
Des de la pista que puja de Mas Pils al coll de Plaja, trobem el dolmen pujant per un corriol a l’esquerra
de la pista, just quan aquesta travessa el torrent del Mas Pils.
Material Arqueològic
De l'excavació del 1979, cal citar una punta de segeta triangular amb peduncle,
de sílex verdós, cinc grans de collaret d'esteatita discoïdal, un gra de
collaret de calaïta discoïdal de color verdós clar, quatre grans de collaret
d'os (3 discoidals), dos grans de collaret tubular de calaïta i diverses peces de ceràmica fragmentada.
Dolmen del Solar de'n Gibert
Història
A finals del segle XIX, es cita per primera vegada com a Coma de Llibert. Més endavant, l'any 1881,
altres fonts l'anomenen Devesa de'n Torrent. Des d'aquest moment es presta la confusió que va durar fins al 1979 que el dolmen
fou excavat pel GESEART i advertiren de l'error de que els dos monuments en realitat n'era un de sol.
Descripció
Es tracta d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoidal curta, feta de lloses de pissarra,
amb un llarg passadís de paret seca, amb restes d'un mur de condemnació prop de l'entrada. La cambra està fortament
enfonsada dins del pendent de la muntanya, encara que s'observa l'existència d'un túmul circular de pedres amb
peristàlit
de grans blocs ajaguts. La seva entrada queda orientada al sud. La cambra amida interiorment 2 metres de llarg per 1,25
d'ample i 1,80 d'alçada màxima
Localització
Des del Coll de Plaja surt un camí que va baixant en direcció a Espollla pel llom de la muntanya.
Aquest, al cap d’uns cinc-cents metres, es decanta a l’esquerra. Nosaltres baixarem per una desviació a la dreta fins al dolmen.
Material Arqueològic
De la excavació de 1979 destaquen diversos fragments de vasos i bols campaniformes, peces
de collaret d'esteatita i d'or, una ascla de sílex blanc i un disc de pissarra. Darrerament, en els treballs de
restauració del 1995, s'ha recuperat al corredor, una peça de collaret de pedra verda.
Història
És un exemple del renaixement monàstic d'època carolíngia. Segurament va ser
fundada cap a darreries del segle VIII pels germans Libenci -el primer abat- i
Assinari, que haurien aprisiat terres de l'Albera i Perelada on establiren
esglésies i cel.les. Els fundadors haurien obtingut un precepte de Carlemany
abans de l'any 815, que més tard es va perdre. Les notícies són més abundants a
partir de 927. Aleshores, el monestir regit per l'abat Manuel, inicià una etapa
de gran alça. El comte Gausbert d'Empúries-Peralada i Rosselló li llegà
territoris del seu entorn, i l'any 935 va ser consagrada la nova basílica,
alhora que era confirmat l'extens terme jurisdiccional de l'abadia. Comprenia
muntanyes i valls properes i el litoral dels actuals municipis de Portbou i
Colera on els monjos tenien els drets de pesca.
Una butlla papal de l'any
1219 confirmà a l'abadia el domini de cinc esglésies de l'Albera: Sant Miquel de
Colera, Sant Miquel de Freixe, Sant Martí de Baussitges, Sant Nazari de Noves i
Santa Maria de Torreneules. Durant els segles XII i XIII augmenta el poder del
monestir. L'any 1285 l'exèrcit invasor del rei francès Felip l'Ardit acampà
durant una setmana al costat del monestir. La comunitat de Sant Quirze va ser
favorable a l'invasor, a causa del caràcter de croada que el papa havia concedit
contra el rei Pere el Gran i Catalunya. L’any 1288, el monestir de Sant Quirze
seria saquejat per les tropes del rei Jaume de Mallorca.
El Comte
d'Empúries l'any 1303 reconegué a l'abadia el dret d'exercir justícia civil i
criminal en el seu terme; aquesta jurisdicció la convertia en castell termenat.
Durant el segle XIV la comunitat sembla mantenir la seva riquesa i poder, però
ja des de la primera meitat del segle XV hi ha notícies que ha caigut en una
forta decadència, agreujada pel nomenament d'abats comendataris, que no residien
al monestir.
Al llarg del segle XVI la comunitat havia disminuït molt, i
l'any 1592 el papa Climent VIII va ordenar que el monestir de Sant Quirze de
Colera quedés agregat per sempre al de Sant Pere de Besalú. S'hi extingí
definitivament la comunitat monàstica i s'accelerà la ruïna i l'espoliació de
l'església i les dependències de l'antic cenobi. L'any 1835, d'acord amb les
lleis de desamortització dels béns eclesiàstics, la finca de Sant Quirze de
Colera, fou subhastada i des d'aleshores ha estat de la família Nouvilas fins
que a l'any 1994 s'ha cedit a l'Ajuntament de Rabós d'Empordà.
1.- Restes de la primitiva església pre-romànica. Segle IX o X
2.- Galeria del claustre. Segle X
3.- Interior de la basílica monàstica de Sant Quirze. Segles X i XI.
4.- Dependències de l'entorn del recinte claustral
5.- Absis de la capçalera de la basílica. Segle XI.
6.- Elements del recinte fortificat del monetir.Segle XIV
7.- Exterior de la basílica monàstica. Segles X i XI
Descripció
El monestir de Sant Quirze de Colera presenta avui, malgrat la ruïna i el
desempar de segles, un conjunt edificat del més alt interès per a l’estudi i el
coneixement de l’arquitectura medieval d’aquestes terres. En el recinte
monàstic, centrat per l’espai del claustre, hi destaca la basílica al costat
nord. És una església de tres naus, transsepte sobresortint i tres absis
semicirculars, enterament coberta amb voltes, sobre pilars cruciformes a les
naus.
S’hi poden detectar bàsicament dues èpoques constructives. La més
antiga correspòn al segle X (a la consagració de l’any 935) i es caracteritza
per l’opus spicatum, tècnica de construir amb les pedres col·locades amb forma
d’espiga o espina de peix, en molts edificis alt-medievals. Hi pertanyen els
murs de la nau, el transsepte en la part baixa i els vestigis de l’antiga
façana. Els tres absis, amb decoració “llombarda”, la façana actual i
l’estructura interna d’arcs i voltes, correspon a una reconstrucció del segle
XI, sense opus spicatum.
De l’antic claustre, en el pati situat al costat
de l’església, només ha quedat la galeria del nord, amb dues obertures geminades
molt rústegues. Pertany al claustre coetani a la basílica del segle X i és molt
notable pel seu primitivisme. Al nord-est del pati del claustre, a tocar el
trassepte de la basílica, s’identifiquen unes restes de l’església pre-romànica,
anterior a la que es consagrà l’any 935 i, per tant, del segle IX a indicis del
segle X.
L’edifici de ponent, és cobert amb volta apuntada i té una
façana dels segle XII o XIII. A migdia hi ha un edifici complex, molt modificat
a partir dels segles XIV i XV, i més tard per servir de masia, però adreçat
sobre una interessant construcció alt-medieval
Història
Es documenta ja com a "pedra dreta" a principis del segle XVII (1615). L'any
1941, es va publicar la llegenda d'aquest menhir que diu que la part soterrada
és tan gran que arriba amb la seva punta a tocar el mar, que es troba a
considerable distància. Per això, els habitants de la zona creien que aplicant
l'oïda a la pedra, s'escoltava el so de les ones i que segons la intensitat
d'aquest, es coneixia amb certesa l'estat de la mar. També es deia que la pedra
transpirava o que moltes vegades era humida a causa del seu contacte amb el mar
Cronologia
Pel tipus arquitectònic del menhir, podem deduïr que fou construït vers el 3.000 a.C.
Localització
Cal anar fins a on les pistes de Vilamaniscle i Rabós cap a Sant Quirze de Colera es troben i seguir
cap a Sant Quirze. Al cap de poc trobarem un camí que es decanta a la dreta i que ens porta en pocs metres al mateix menhir.
Arquitectura
Menhir fal·liforme de pissarra, que presenta a la part superior una escotadura i
un petit encaix, perfectament circular, d'uns 2 centimetres de profunditat i un
centimetre de diametre, que és testimoni d'una creu desapareguda que havia estat
clavada dalt de tot de la pedra en una època indeterminada (segles XVI-XVIII)
amb la intenció de cristianitzar un monument que era considerat com a pagà i
obra d'éssers malignes per la religió dominant. Amida 3,60 m d'alçada,
un gruix de 0,76 m i pesa uns 2.660 Kg.