• El primer, i principal, són els usos lingüístics. Es complementa amb altres variables amb les quals hi mantenen una alta correlació. Sobretot destaquen els usos no formals, tals com els usos lingüístics amb iguals i a la llar, que serien el factor clau que ordena la diversitat sociolingüística dels alumnes. A més dels usos informals, es manté una alta correlació amb tres variables més: l’autodefinició de pertinença a un grup lingüístic, la llengua d’identificació i la llengua inicial. I finalment es completa, amb menor força, amb representacions sobre els usos lingüístics, la llengua de consum dels mitjans de comunicació i els usos orals amb el professorat, tant els formals com els informals.
  
• El segon punt clau que vertebra la diversitat i que no es relaciona tant íntimament amb el primer és el dels usos escrits: la llengua utilitzada als exàmens, la llengua dels llibres de text, dels materials de classe o de les lectures obligatòries. Aquestes variables aporten un eix diferenciat, però amb menor poder d’explicació. No es corresponen per complet amb els usos lingüístics, ja que aquests s’encaixen en el primer factor, i faciliten la lectura d’aquesta complexitat sociolingüística.
  
• En tercer lloc hi ha un factor d’importància molt menor. Són les competències lingüístiques en català, castellà i anglès.
  
• En quart lloc se situa l’origen geogràfic de l’alumne i els seus progenitors.
  
• I en cinquè lloc es distancia la competència en anglès, que juntament amb el nivell d’estudis del progenitors, determinarien un factor diferencial menut, però apreciable.

3.1. Llengua familiar i llengua amb amics

«Hem guanyat l’escola però hem perdut el pati?» (Vila 2004). Aquest ha estat un comentari força estès envers el català a l’escola catalana. Posa en dubte els efectes de l’escola sobre els usos interpersonals de la llengua. Però diferents treballs hi han aprofundit extensament i n’han tret conclusions que s’oposen per complet a aquest argument . Si més no, en la seua interpretació estricta (Querol 2001; Rosselló 2003; Vila i Vial 2003; Vila 2004; Galindo 2006). Indiquen que l’ús institucional de la llengua a les aules ha crescut. I als patis, el català no és pas una llengua testimonial. Tot i que la seua presència és menor que la del castellà, té una important presència, tal com apunten els resultats de l’estudi que hem tractat fins ara. I la presència del català als patis no és conseqüència pas d’un canvi sistemàtic d’hàbits sociolingüístics per part dels catalanoparlants o els castellanoparlants, si no més aviat al contrari. Possiblement les dinàmiques sociolingüístiques nascudes de les grans migracions dels anys 40 i 50 continuen, a grans trets. I en tot cas, el que es percep és l’enorme ampliació dels espais de contacte entre la població autòctona i l’antiga població immigrada, i encara més, la dilució dels límits entre uns i altres amb el naixement de les noves generacions. Aquests canvis interactuen amb l’extensa exposició al català de les aules entre les noves generacions filles de castellanoparlants.

Tal com s’apuntava a l’apartat Llengua amb les amistats, ni els catalanoparlants han abandonat l’ús del català amb els seus amics, ni el català és una llengua testimonial a les interaccions entre iguals (vegeu la Taula 3). Es ben cert que en les interaccions amb les amistats els catalanoparlants utilitzen el català menys que els castellanoparlants el castellà. I la diferència no és menuda: 11,7 punts percentuals de diferència. Vegeu la Taula 5. Evidentment, aquestes taxes menors de manteniment per part dels catalanoparlants continuen erosionant l’ús social del català. Però en cap cas es tracta d’una pèrdua dels patis.

Taula 5 – Usos lingüístics amb els amics de dins del centre i de fora del centre, segons la llengua inicial