|
Si comparem aquestes dades amb les
obtingudes amb els estudis sociolingüístics realitzats
a la població adulta de Catalunya (Torres 2005, EULC 2003),
observem que el nombre de parlants inicials tant de català
com de castellà dibuixa certa continuïtat entre els
grups més jóvens de l’Estadística sobre
els usos lingüístics a Catalunya 2003 (EULC 2003) i
els resultats a secundària (CSASE 2008). A l’EULC 2003
la màxima proporció de catalanoparlants inicials es
troba en les generacions més velles (vegeu el Gràfic
2), les nascudes abans dels anys 20 del segle passat, on arriben
a superar els dos terços de la cohort (grup d’edat).
Generació rere generació la presència del català
es redueix, fet que està íntimament lligat a les migracions
estatals. Els catalanoparlants inicials nascuts a partir de mitjan
dels anys 30 són les primeres cohorts on són menys
que els castellanoparlants inicials. I entre els nascuts a principis
dels 70 s’arriba al mínim històric, assolit
en el 32,3% de catalanoparlants inicials, i acompanyat del màxim
històric de castellanoparlants inicials, situat en el 61,3
%. Però les generacions nascudes a partir dels 70 i els 80
veuen recréixer la presència del català com
a llengua inicial, i en qüestió de 15 cohorts recuperen
unes proporcions similars a les dels nascuts durant els anys 30
i 40 del segle passat. Aquest creixement del català cohort
rere cohort apropa el nombre de parlants inicials de català
als de castellà, però sense arribar a anivellar-los
en la generació nascuda entre 1984-88, la més joves
de les estudiades a l’EULC 2003(3).
L’estudi de secundària detecta que en la generació
nascuda a principis dels 90 els catalanoparlants inicials no arriben
superar els castellanoparlants. Però la distància
entre ells (3 punts percentuals) no és significativa estadísticament.
Això confirmaria la tendència a la conjunció
de les proporcions, en una clara tendència a l’alça
del català i una tendència a la baixa del castellà.
L’estudi de secundària detecta, per contra, un augment
dels parlants que declaren tenir com a llengua inicial tant el català
com el castellà (14,1%). Aquest creixement, molt important
comparativament, no és del tot sobtat. En l’estudi
de població adulta (EULC 2003) aquest creixement només
s’intuïa com a tendència, donat que fins les cohorts
nascudes durant els anys 70 no s’assolia el 4% de parlants
inicials d’ambdues llengües. A més, tot i que
en els darrers grups d’edat (nascuts durant els anys 80) aquest
percentatge pareixia dibuixar una tendència a l’alça,
ho feia de manera poc clara. Així, l’estudi de secundària
indicaria que aquest increment iniciat en forma de tendència
als anys 70 es consolida de forma significativa entre les generacions
nascudes a principis dels 90, on estaria creixent de manera notable
el nombre de parlants inicials d’ambdues llengües.
Gràfic 2 – Recorda quina llengua
va parlar primer vostè, a casa, quan era petit/a? segons
l’edat de l’enquestat. Estadística sobre els
usos lingüística a Catalunya, 2003.
Si incloem altres variables en l’anàlisi
és possible perfilar una mica més les característiques
del grup d’estudiants de secundària de llengua inicial
catalana. Per una banda, destaca – com és lògic
- la presència de catalanoparlants inicials entre els alumnes
nascuts a Catalunya. I entre els que estudien en centres de titularitat
privada, els que tenen pares amb estudis universitaris, que la mare
treballa fora de casa a jornada completa o de poblacions de dimensions
mitjanes (d’entre 10.000 i 100.000 habitants) o menudes (menys
de 10.000 habitants).
En comparar la llengua inicial (“Recordes quina llengua vas
parlar a casa quan eres petit/a?”) amb la llengua d’identificació
(“Quina és la teva llengua?”), observem que creix
el nombre de respostes de les dues llengües combinades (27,5%).
En oposició, el castellà com a llengua d’identificació
(33,6%) es veu reduït en 9,3 punts percentuals respecte el
nombre de castellanoparlants inicials (42,9 %). En el cas del català
el decreixement és molt menor, amb el percentatge de 36,5%
d’alumnes que s’identifiquen amb aquesta llengua. Els
factors que més influeixen en aquesta diferència entre
la llengua inicial i la llengua d’identificació a favor
dels qui s’identifiquen amb les dues llengües alhora
o fins i tot dels qui s’identifiquen només o sobretot
amb el català, són la titularitat de l’escola
i la mida de la població, sent les escoles públiques
i les poblacions de dimensions més reduïdes on més
creix el català com a llengua d’identificació
.
2.4. Llengua familiar
Detectem que el català té certa capacitat d’atracció
en comparar la llengua que els pares i les mares parlen entre ells
i la llengua inicial que declara l’alumnat. Això es
produeix pel fet que una part visible de l’alumnat -un 7,5%
de tots els enquestats - declara que el català és
la seua llengua inicial, tot i que els seus pares no el parlen entre
ells. Aquest flux positiu cap al català des de la resta de
llengües i combinacions no passa gens inadvertit com a indicador
positiu sobre la transmissió intergeneracional del català
en les cohorts de població nascuda a principis dels anys
90.
Els usos lingüístics familiars, per la seua part, presenten
una notable complexitat,sobretot pel que fa a la interpretació
del concepte de llengua inicial en població jove. Si bé
en població adulta es detecta una correlació àmplia
de la llengua parlada amb els progenitors i la llengua inicial,
les generacions més joves presenten alguns canvis que no
passen inadvertits. Es comprova que hi ha diferències importants
entre la llengua que l’alumnat parla amb els seus progenitors
i la llengua que declaren que va ser la primera que van parlar a
casa quan eren menuts (llengua inicial). Les dues variables no sempre
es correlacionen tant com és previsible. El 34,4% dels alumnes
parla català amb els dos pares, que representa una reducció
en 5,5 punts respecte el 39,9% de catalanoparlants inicials. Mentre,
en el grup castellanoparlant no es detecta cap diferència
significativa entre la llengua parlada amb els pares (44,6%) i la
llengua inicial (42,9%).
Comparant la llengua parlada entre els progenitors quan l’alumne
era menut i la llengua que actualment parla l’alumne als seus
progenitors, observem que hi ha major tendència a la transmissió
de la pròpia llengua per part de les parelles catalanoparlants
que per part de les parelles castellanoparlants. Vegeu la Taula
1. La gran majoria dels fills de les parelles que parlaven català
entre ells quan ell era menut, parlen català amb els seus
pares (90,6%). Aquests han transmès el català. I només
el 1,2% parla només o sobretot castellà. En el pol
oposat es troba el castellà, on l’índex de manteniment
és molt menor. Una quantitat notablement inferior, el 75,5
% dels fills de parelles que parlaven el castellà entre els
ells, els hi parlen només o sobretot castellà actualment.
I entre els que no ho fan, els que parlen només català
arriba al 4,9%. Entre els que declaren que els seus pares parlaven
igual en català que en castellà la major part es decanten
pel català: el 50,5% parla actualment amb els seus pares
només o sobretot el català, mentre que els que els
hi parlen només o sobretot en castellà són
el 18,8%.
A la llum de les dades anteriors es podria entendre que en les parelles
catalanoparlants la transmissió de la llengua es veu interrompuda
en un 9,4% dels casos, mentre que en les parelles castellanoparlants
el percentatge és del 24,5%. La diferència, de 15,1
punts a favor del català, és una dada a tenir en compte.
|
|