Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


Casa, escola i pati: usos lingüístics quan s'acaben les classes. Síntesi i anàlisi de l’estudi sociodemogràfic i lingüístic als centres d’educació secundària de Catalunya, per Natxo Sorolla


CONTINUA


Si comparem aquestes dades amb les obtingudes amb els estudis sociolingüístics realitzats a la població adulta de Catalunya (Torres 2005, EULC 2003), observem que el nombre de parlants inicials tant de català com de castellà dibuixa certa continuïtat entre els grups més jóvens de l’Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003 (EULC 2003) i els resultats a secundària (CSASE 2008). A l’EULC 2003 la màxima proporció de catalanoparlants inicials es troba en les generacions més velles (vegeu el Gràfic 2), les nascudes abans dels anys 20 del segle passat, on arriben a superar els dos terços de la cohort (grup d’edat). Generació rere generació la presència del català es redueix, fet que està íntimament lligat a les migracions estatals. Els catalanoparlants inicials nascuts a partir de mitjan dels anys 30 són les primeres cohorts on són menys que els castellanoparlants inicials. I entre els nascuts a principis dels 70 s’arriba al mínim històric, assolit en el 32,3% de catalanoparlants inicials, i acompanyat del màxim històric de castellanoparlants inicials, situat en el 61,3 %. Però les generacions nascudes a partir dels 70 i els 80 veuen recréixer la presència del català com a llengua inicial, i en qüestió de 15 cohorts recuperen unes proporcions similars a les dels nascuts durant els anys 30 i 40 del segle passat. Aquest creixement del català cohort rere cohort apropa el nombre de parlants inicials de català als de castellà, però sense arribar a anivellar-los en la generació nascuda entre 1984-88, la més joves de les estudiades a l’EULC 2003(3). L’estudi de secundària detecta que en la generació nascuda a principis dels 90 els catalanoparlants inicials no arriben superar els castellanoparlants. Però la distància entre ells (3 punts percentuals) no és significativa estadísticament. Això confirmaria la tendència a la conjunció de les proporcions, en una clara tendència a l’alça del català i una tendència a la baixa del castellà.

L’estudi de secundària detecta, per contra, un augment dels parlants que declaren tenir com a llengua inicial tant el català com el castellà (14,1%). Aquest creixement, molt important comparativament, no és del tot sobtat. En l’estudi de població adulta (EULC 2003) aquest creixement només s’intuïa com a tendència, donat que fins les cohorts nascudes durant els anys 70 no s’assolia el 4% de parlants inicials d’ambdues llengües. A més, tot i que en els darrers grups d’edat (nascuts durant els anys 80) aquest percentatge pareixia dibuixar una tendència a l’alça, ho feia de manera poc clara. Així, l’estudi de secundària indicaria que aquest increment iniciat en forma de tendència als anys 70 es consolida de forma significativa entre les generacions nascudes a principis dels 90, on estaria creixent de manera notable el nombre de parlants inicials d’ambdues llengües.

Gràfic 2 – Recorda quina llengua va parlar primer vostè, a casa, quan era petit/a? segons l’edat de l’enquestat. Estadística sobre els usos lingüística a Catalunya, 2003.

Si incloem altres variables en l’anàlisi és possible perfilar una mica més les característiques del grup d’estudiants de secundària de llengua inicial catalana. Per una banda, destaca – com és lògic - la presència de catalanoparlants inicials entre els alumnes nascuts a Catalunya. I entre els que estudien en centres de titularitat privada, els que tenen pares amb estudis universitaris, que la mare treballa fora de casa a jornada completa o de poblacions de dimensions mitjanes (d’entre 10.000 i 100.000 habitants) o menudes (menys de 10.000 habitants).

En comparar la llengua inicial (“Recordes quina llengua vas parlar a casa quan eres petit/a?”) amb la llengua d’identificació (“Quina és la teva llengua?”), observem que creix el nombre de respostes de les dues llengües combinades (27,5%). En oposició, el castellà com a llengua d’identificació (33,6%) es veu reduït en 9,3 punts percentuals respecte el nombre de castellanoparlants inicials (42,9 %). En el cas del català el decreixement és molt menor, amb el percentatge de 36,5% d’alumnes que s’identifiquen amb aquesta llengua. Els factors que més influeixen en aquesta diferència entre la llengua inicial i la llengua d’identificació a favor dels qui s’identifiquen amb les dues llengües alhora o fins i tot dels qui s’identifiquen només o sobretot amb el català, són la titularitat de l’escola i la mida de la població, sent les escoles públiques i les poblacions de dimensions més reduïdes on més creix el català com a llengua d’identificació .

2.4. Llengua familiar

Detectem que el català té certa capacitat d’atracció en comparar la llengua que els pares i les mares parlen entre ells i la llengua inicial que declara l’alumnat. Això es produeix pel fet que una part visible de l’alumnat -un 7,5% de tots els enquestats - declara que el català és la seua llengua inicial, tot i que els seus pares no el parlen entre ells. Aquest flux positiu cap al català des de la resta de llengües i combinacions no passa gens inadvertit com a indicador positiu sobre la transmissió intergeneracional del català en les cohorts de població nascuda a principis dels anys 90.

Els usos lingüístics familiars, per la seua part, presenten una notable complexitat,sobretot pel que fa a la interpretació del concepte de llengua inicial en població jove. Si bé en població adulta es detecta una correlació àmplia de la llengua parlada amb els progenitors i la llengua inicial, les generacions més joves presenten alguns canvis que no passen inadvertits. Es comprova que hi ha diferències importants entre la llengua que l’alumnat parla amb els seus progenitors i la llengua que declaren que va ser la primera que van parlar a casa quan eren menuts (llengua inicial). Les dues variables no sempre es correlacionen tant com és previsible. El 34,4% dels alumnes parla català amb els dos pares, que representa una reducció en 5,5 punts respecte el 39,9% de catalanoparlants inicials. Mentre, en el grup castellanoparlant no es detecta cap diferència significativa entre la llengua parlada amb els pares (44,6%) i la llengua inicial (42,9%).

Comparant la llengua parlada entre els progenitors quan l’alumne era menut i la llengua que actualment parla l’alumne als seus progenitors, observem que hi ha major tendència a la transmissió de la pròpia llengua per part de les parelles catalanoparlants que per part de les parelles castellanoparlants. Vegeu la Taula 1. La gran majoria dels fills de les parelles que parlaven català entre ells quan ell era menut, parlen català amb els seus pares (90,6%). Aquests han transmès el català. I només el 1,2% parla només o sobretot castellà. En el pol oposat es troba el castellà, on l’índex de manteniment és molt menor. Una quantitat notablement inferior, el 75,5 % dels fills de parelles que parlaven el castellà entre els ells, els hi parlen només o sobretot castellà actualment. I entre els que no ho fan, els que parlen només català arriba al 4,9%. Entre els que declaren que els seus pares parlaven igual en català que en castellà la major part es decanten pel català: el 50,5% parla actualment amb els seus pares només o sobretot el català, mentre que els que els hi parlen només o sobretot en castellà són el 18,8%.

A la llum de les dades anteriors es podria entendre que en les parelles catalanoparlants la transmissió de la llengua es veu interrompuda en un 9,4% dels casos, mentre que en les parelles castellanoparlants el percentatge és del 24,5%. La diferència, de 15,1 punts a favor del català, és una dada a tenir en compte.

 
 
   


2 de 8