També se sent molt més del català als patis d’escoles a les quals assisteix un percentatge elevat de catalanoparlants, això és, un 70% o més, i no tant als patis dels centres que compten amb una proporció més alta de castellanoparlants (gràfic 10).

Font: corpus Vila, Vial i Galindo

I les pràctiques informals en català són superiors en les escoles que imparteixen l’ensenyament en català, i no tan importants en els centres que se serveixen d’ambdues llengües en la docència (gràfic 11).

Cal tenir en compte, però, que les diferències observades segons la llengua principal de la docència es dilueixen quan s’encreuen amb les dues altres variables tingudes en compte en aquest apartat. Així doncs, els usos diferenciats de català i castellà representats en el gràfic 11 no reflecteixen tant la llengua vehicular de l’ensenyament dels centres, com sí el tipus d’escola en què predomina cada model lingüístic: en els centres que imparteixen la docència predominantment en català hi ha un percentatge elevat d’alumnat catalanoparlant, i són escoles situades en zones on es declara un coneixement elevat de la llengua; els centres que se serveixen de català i castellà en proporcions més o menys equilibrades compten amb més alumnat castellanoparlant i es distribueixen en àrees on se sap menys català.

Deixant de banda el que es copsa amb tan sols un primer cop d’ull als gràfics, d’altra banda força previsible (això és, que l’ús del català s’incrementa a mesura que augmenta el coneixement i la presència d’aquesta llengua en l’entorn), la conclusió més rellevant que pot extreure’s dels gràfics precedents és la desigualtat de condicions per a ambdues llengües: l’ús del català en contextos que l’afavoreixen és inferior a l’ús del castellà en condicions que són favorables a aquesta altra llengua. Vegeu, sinó, com en els centres amb més del 70% d’alumnat castellanoparlant gairebé el 94% dels torns de parla són en castellà, mentre que en les escoles on els catalanoparlants superen el 70%, només el 82% dels torns s’emeten en català.

3.4. El pes de les variables: anàlisi multivariant

Una vegada analitzada la influència de cada una de les variables en les tries lingüístiques dels escolars catalans, només resta determinar quines variables de tot el conjunt són les més rellevants en la configuració de les seves pràctiques lingüístiques. Per fer-ho, s’han aplicat dues tècniques d’anàlisi multivariant explicatives, l’anàlisi discriminant i la regressió logística, i una altra de descriptiva, l’anàlisi de correspondències múltiples (vegeu-ne una síntesi a Galindo 2006)

L’aplicació de les tècniques d’anàlisi multivariant permet diferenciar dos conjunts de variables: (1) les que tenen en compte la llengua de relació amb l’entorn no familiar i no educatiu formal, i (2) les relacionades amb la llengua familiar i de l’educació formal. Hi ha encara un altre grup de variables, (3) les que fan referència a la competència lingüística en català i castellà, que no s’han inclòs en cap dels dos conjunts anteriors perquè s’ha considerat que són transversals a totes les variables: aconseguir una bona competència lingüística no depèn únicament dels ensenyaments de l’escola, sinó que també està relacionat amb el fet d’usar aquesta llengua.

El primer conjunt de variables (llengua de relació amb l’entorn no familiar i no educatiu formal), inclouen les xarxes socials del parlant i del destinatari, la condició lingüística del centre, i la condició lingüística ambiental. Aquestes variables són les que es revelen com a més rellevants en la configuració dels usos lingüístics.

Les dues primeres variables esmentades (xarxes socials del parlant i del destinatari) recullen informació declarada pels mateixos interlocutors sobre el codi que fan servir habitualment fora de la llar, és a dir, són un indicador de la percepció dels propis usos lingüístics. Que en gairebé totes les tres anàlisis multivariants realitzades constitueixin els principals factors que permeten explicar la variació en les pràctiques lingüístiques posa de manifest que usos reals i usos percebuts no van per camins oposats; ara bé, la llengua de les xarxes socials no permet, per si sola, explicar tota la variació en els usos, i això indica que existeixen certs desajustos entre el que es creu fer i el que realment es fa, com s’observava en l’apartat 2.3.

La tercera variable, la condició lingüística del centre, mesura el percentatge de catalanoparlants del centre. Suposem que, com més catalanoparlants coincideixin en un mateix espai, més ús es farà del català i que, per tant, el percentatge de condició lingüística del centre també mesura les oportunitats que tenen els interlocutors de mantenir relacions socials en català.

La quarta variable, la condició lingüística ambiental, fa referència al coneixement que els habitants de la zona declaren de català. Com és previsible, percentatges superiors de persones que declaren entendre i saber parlar català en la zona es corresponen amb usos superiors d’aquesta llengua a l’hora del pati.

El segon conjunt de variables és el relacionat amb els usos lingüístics familiars i educatius formals, i inclou la llengua familiar del parlant i del destinatari, i la condició lingüística de la docència. La inclusió d’aquestes variables en les funcions discriminants i de regressió logística confirma que la llengua de la llar i de l’aula té un paper en la configuració dels usos lingüístics, però la posició que ocupen aquestes variables en les funcions esmentades (sempre per sota del primer grup de factors) assenyala que el paper que adopten és secundari.