c) Qüestions pendents

Malgrat l’indubtable interès d’aquests avenços conceptuals, hi ha una qüestió important no resolta: la dimensió política i econòmica - o de l’economia política- de les pràctiques socials i les identitats. És a dir: de quina manera les identitats van lligades a la producció, circulació i distribució de recursos i poder en l’àmbit econòmic i simbòlic? La pregunta és una nova manera d’expressar el que la sociologia tradicional ha anomenat el “problema de l’estructuració,” o la necessitat de desenvolupar models “dialèctics” per a relacionar els nivells “micro” (de l’experiència subjectiva) i el “macro” (dels grans factors i processos que determinen la vida social). Aquesta és, al meu entendre, la qüestió clau que hauria de preocupar la sociolingüística catalana, i explico per què.

La teoria de l’estructuració de Giddens (1986) és un dels assajos en aquest sentit, i que inspira el treball de Chouliaraki sobre joves i nacionalisme quan diu que:

“[...] the process of identification [is] situated in structural arrangements- that is, as an effect of discursive practices which are available in certain contexts rather than others, depending on the socio-cultural specifics of the social subjects involved. Such specifics may have to do with economic, educational, sexual or generational differences between social groups and subjects, thus configuring a particular site of positions [...]” (Chouliaraki 2003: 204) (Èmfasi meu).

Aquesta “disponibilitat” (o no) dels discursos (o recursos) és una de les qüestions que la gran majoria d’estudis fins ara citats evita d’abordar. De fet, crec que és el problema del qual es queixen molts sociolingüistes i activistes lingüístics catalans quan els arriba la gran quantitat d’estudis que tracten les pràctiques lingüístiques bilingües com a experiències simplement “creatives” i sense cap problema polític o de poder al darrere. Així, la pregunta important que falta respondre (i que sovint ni es formula) és la següent: per què les persones opten per fer ús d’uns discursos/recursos i no d’uns altres? Què els porta a optar per construir o combinar determinats models indentitaris i no altres?

Aquesta és realment la pregunta clau, la que afecta el valor social de la llengua catalana i les identitats que a través d’ella es poden construir. És una pregunta que no només costa de respondre, sinó que en certa manera també costa de formular, o d’operacionalitzar dins els procediments habituals de recerca. Pocs recercadors s’hi aventuren, segurament per raons diverses. Per exemple, els investigadors de formació lingüística no se senten còmodes abordant qüestions sociològiques que depassen la pròpia disciplina. L’orientació radicalment empiricista de la ciència als països anglosaxons probablement també explica que a molts recercadors els costi formular i analitzar processos que no són directament observables, com són els condicionaments que influeixen en les persones de forma molt implícita i subtil

En aquest sentit, no deu ser casualitat que una de les propostes més ben articulades per abordar els imperatius socials, polítics i econòmics que determinen la interacció provinguin del sociòleg francès Pierre Bourdieu (1991). No correspon ara i aquí de fer un resum i una valoració de les propostes de Bourdieu; però sí que és imporant ressaltar que el seu model teòric planteja dues qüestions bàsiques que obren la porta a una comprensió més aprofundida dels problemes que han preocupat tradicionalment la sociolingüística catalana. La primera és la qüestió susdita de la disponibilitat dels diversos recursos econòmics i simbòlics dins els diferents “mercats” que constitueixen alhora les identitats i la societat (els mercats lingüístic, educatiu, econòmic, cultural, simbòlic, etc.). La segona és la qüestió dels processos de legitimació de les diverses formes de capital que són actives en els diversos mercats. Perquè el problema bàsic per a la llengua i la cultura catalanes rau en a) els processos de producció i distribució dels seus recursos lingüístics i culturals, o discursos (o com vulgui dir-se’n), b) en la forma com aquests processos estan lligats a la producció, distribució i accés a recursos econòmics i poder simbòlic i c) les pugnes per a legitimar, deslegitimar o compatibilitzar el valor dels recursos lligats a la llengua i cultura catalanes enfront dels d’altres espais o “mercats” com l’espanyol, el francès o l’anglès en cada context.

Els estudis sobre llengua i joves que s’aventuren explícitament en aquesta direcció són pocs (Heller 1999, Pujolar 2001), per bé que en certa manera es podria argumentar que els seus elements estan sovint implícits en la majoria de recerques dins l’àmbit català, ja que al capdavall la preocupació de fons és efectivament l’abast i la legitimitat de l’ús de la llengua. El que passa és que, sense una fonamentació teòrica de fons clarament articulada, el resultat acaba essent la simple constatació de la distància entre la realitat i el desig, un desig articulat a través d’un nacionalisme modernitzador que està en crisi evident en un món clarament globalitzat (Appadurai 1996, Pujolar 2007:71-95), a través d’un paradigma que no permet explorar i copsar la complexitat de les interrelacions entre llengua i identitat, que no permet, al capdavall, entendre el que necessitem entendre per a defensar la legitimitat de la llengua i la cultura catalanes dins l’àmbit juvenil.

3. Sobre les contribucions a aquest volum

Els articles que constitueixen aquest monogràfic ens mostren alguns dels aspectes de la recerca sociolingüística contemporània que connecten amb els desplaçaments teòrics susdits pel que fa a l’àmbit de llengua i joves.

L’article de Ben Rampton conté una petita mostra dels seus estudis realitzats entre joves adolescents al Regne Unit en contextos caracteritzats per una gran diversitat lingüística i cultural. Per a saber-ne més detalls, hom pot llegir el seu treball anomenat Crossing: Crossing: Language and Ethnicity Among Adolescents (Rampton 1995), que ha tingut un gran impacte entre sociolingüistes i estudiosos de les relacions interracials (en el sentit que es dóna al terme race en la sociologia anglosaxona). La idea de crossing, ‘travessar’, vol cridar l’atenció sobre l’existència de multitud de pràctiques lingüístiques que d’alguna manera desafien la concepció de les identitats com fets monolítics, monolingüístics i monoculturals. Així, la seva anàlisi detallista i mil·limètrica de petits encontres entre joves, o entre joves i adults, ens mostra la multiplicitat de maneres d’incorporar recursos de varietats diverses de l’anglès, de les modalitats afrocaribenyes o de les llengües de l’Índia i el Pakistan (especialment, hindi, panjabi) per part de joves que no són parlants “naturals” o familiars d’aquestes llengües. Aquests usos especials de les diverses llengües no es redueixen al seu potencial metafòric, estilístic o d’organització discursiva; sinó que també representen els diversos posicionaments que poden adoptar els joves en relació amb estereotips culturals, relacions de desigualtat i qüestions d’ordre polític i històric; per bé que aquests significats resten sovint ambivalents i contradictoris quan s’apliquen a les estratègies comunicatives i relacionals que cada persona pot desplegar en un context i moment concrets.

L’interès de l’article de Mary Bucholtz rau en dos aspectes. En primer lloc, pel fet d’incorporar qüestions d’identitats de gènere, que són clau per entendre el món juvenil. En segon lloc, per l’esforç que fa de connectar, per una banda, les pràctiques lingüístiques i culturals dels joves i, per l’altra, les polítiques i estratègies de grans empreses que operen globalment tot construint i distribuint productes de consum i models d’identitat específicament adreçats als joves. És clarament una de les formes de revelar l’economia política de les identitats, en sintonia amb les hipòtesis de Bourdieu. Bucholtz documenta també el conegut fenomen de l’ús de trets lingüístics propis de l’anglès vernacle afro-americà (AVEE) per part de joves blancs, fenomen que en alguns aspectes es pot relacionar amb el crossing de Ben Rampton i amb els treballs de Dirim i Auer (Dirim i Auer 2004) sobre els joves alemanys que aprenen i utilitzen el turc.

L’article de Joe Grixti presenta un element obvi d’interès pel fet d’aportar dades sobre el context maltès, el qual presenta interessants punts de connexió (i alhora de divergència) amb el context català. Amb tot, el que fa el seu treball especialment interessant és el fet de constituir una de les primeres reflexions sobre l’encaix d’espais culturals territorialitzats i de dimensions reduides enfront del que Appadurai (Appadurai 1996) anomena els “fluxos” globals que generen “disjuntures” dins l’imaginari de l’estat nació. Entre aquests fluxos, hi ha (entre altres) els anomenats mediascapes els paisatges mediàtics transnacionals, articulats a través del ciberespai i de les empreses que dominen els mercats culturals i mediàtics a escala planetària Grixti ens mostra com joves maltesos d’adscripció social diversa gestionen la seva relació entre els pols global i local, de forma que es creen nous discursos sobre les identitats locals territorialitzades acompanyats de formes localment específiques d’apropiació de trets culturals i discursos globals. L’estudi de Grixti ens il·lustra com aquests processos poden materialitzar-se, amb les seves contradiccions i ambivalències, en el marc de grups de joves d’una comunitat lingüística i cultural relativament reduïda, com és la maltesa.

Passant al context català, l’article d’Anna Torrijos ens mostra d’una manera general la situació de l’ús del català entre els joves a partir de dos estudis recents promoguts per la Generalitat de Catalunya: el de grups de discussió per a l'avaluació de la campanya "Dóna corda al català" i l’Enquesta als joves de Catalunya 2002. Torrijos presenta una anàlisi sistemàtica de la forma i la mesura com diverses variables (llengua parlada a la família inicialment, origen social o geogràfic dels pares, lloc de residència) determinen els usos habituals de les llengües entre els joves catalans, així com els diversos discursos sobre les llengües i les normes d’ús lingüístic que aparegueren en els grups de discussió.

L’escrit d’Isaac González explora una qüestió interessant i novedosa, això és, la relació entre participació política i usos lingüístics entre els joves. El treball parteix de l’anàlisi d’una enquesta sobre participació, política i joves encarregada per Secretaria de Joventut article una exploració sobre les implicacions dels resultats d’aquest estudi quant als processos de construcció de la identitat catalana i els usos de llengües. El tema és d’especial interès pel fet que, tradicionalment, els posicionaments o actituds més favorables a l’ús de la llengua catalana entre els joves són sovint vistos com a posicionaments “polítics.” Des d’aquest punt de vista, primer cal aclarir què s’entén per participació o activisme polític. González ens mostra com, en un sentit general, les pràctiques dels joves en relació amb la política han abandonat els patrons tradicionals de militància d’organitzacions per passar a expressar-se a partir d’actes o actituds simbòliques, que poden ser de caràcter més esporàdic o menys orgànic que abans; però que no per això són viscudes com a menys importants per als mateixos joves. A partir d’aquí, hom constata que els índexs de participació política solen associar-se a indicadors d’estatus social, és a dir, que solen augmentar en la mesura que augmenta el nivell d’estudis dels pares del jove. Com que el fet de parlar català i d’identificar-se com a català en el sentit tradicional d’aquests termes també comporten associacions similars, González argumenta que això té l’efecte que els espais de participació política siguin percebuts com a més catalanòfons i també que els sectors que més usen el català siguin generalment els que més interès mostren per la política i més identificació amb les estructures que conformen les institucions públiques catalanes. L’argument de González és matisat i complex; però és important parar-hi atenció i reflexionar sobre les seves implicacions. Per una banda, planteja la qüestió sobre si no calen accions específiques per tal de promoure la necessària participació política entre determinats col·lectius socials. Per altra banda, també ens mostra un dels espais en què la llengua catalana pot actuar de factor positiu (o valor afegit) d’integració en un sentit genèric, això és, de participació en la societat i d’identificació amb les institucions

Finalment, l’article de Roger Martínez ens avança un aspecte concret de les seves recerques dins el món juvenil català, un projecte que esperem que no trigui a veure la llum en la seva versió més completa. Martínez explora l’ús, la difusió i la circulació de diverses categories identitàries entre joves de diversos perfils; categories que tenen clarament un component lingüístic però que es relacionen de maneres complexes, contradictòries i canviants amb altres criteris de lleialtat propis dels joves, com són els corrents musicals i els seus components associats de modes, pautes de consum, actituds davant les institucions, etc. El treball de Martínez és també un bon exemple dels nous models d’anàlisi que examinen les identitats en termes d’aquesta co-construcció que suara esmentava, en termes de la seva articulació amb altres dimensions identitàries, com fa Bucholz (aquest volum). També ens mostra una de les formes específiques de rearticulació d’identitats locals en relació amb els fluxos globals de discursos i productes culturals, que connecta així el seu treball amb el de Grixti (aquest volum). L’element més interessant que aporta és el fet d’inserir els usos lingüístics dins el que serien els processos més globals de construccions identitàries en la cultura juvenil, això és, el paper de la llengua en la construcció de les “geografies juvenils”, és a dir: “el joc de distàncies i proximitats socials en les quals es veuen immersos els joves.” Martínez ens mostra com les llengües no es pot evitar que esdevinguin un factor de polarització no només en relació amb sentiments de pertinença nacional o ideologies polítiques, sinó també en relació amb els discursos que constitueixen la cultura juvenil a l’entorn dels discursos sobre l’autenticitat, allò que “mola”, la transgressió, l’eix comercial-alternatiu, etc.

Tots aquests estudis no són sinó una petita mostra de la multitud de recerques que es duen a terme als Països Catalans sobre temàtica juvenil. La majoria d’aquests estudis, impulsats des de departaments de sociologia i d’antropologia, no exploren les qüestions lingüístiques o, en el millor dels casos, les aborden breument i de passada. De fet, això no passa només a casa nostra, sinó a tot arreu. Intueixo que això es pot deure al fet que sociòlegs i antropòlegs consideren que no els correspon endinsar-se en els temes lingüístics, per als quals se suposa que ja hi ha els especialistes corresponents. Però el cert és que els sociolingüistes de formació més lingüística hem de fer sovint un sobreesforç per tal d’incorporar els coneixements de caire sociològic en la nostra recerca. I els resultats, com crec que he mostrat en aquest escrit, són millorables. Per això, un dels aspectes més interessants d’aquest número especial de Noves SL és precisament que les aportacions catalanes provenen de gent formada en l’àmbit de la sociologia. Crec que la idea principal que transmeten és precisament que les qüestions sociolingüístiques són importants per a entendre qüestions socials d’abast més ampli. Qui sap, potser els fenòmens sociolingüístics són imprescindibles per a entendre els processos de construcció identitaris i els seus condicionants polítics i econòmics. Esperem, doncs, que aquestes treballs marquin una nova tendència cap a l’aprofundiment dels estudis interdisciplinaris i cap a una col·laboració cada cop més estreta entre sociolingüistes i sociòlegs. Potser això ens ajudarà a entendre millor la nostra societat i el paper que hi juguen les llengües.

4.Bibliografia

Aguilar, L. 2005. Multilingüisme,etnicitat i qüestió nacional a Dinamarca: dinàmiques sociolingüístiques d’inclusió i exclusió socials. Bellaterra: Universitat Autònoma deBarcelona Doctorate project.

Androutsopoulos, J. K., i A. Georgakopoulou.2003. Discourse constructions of youth identities. Amsterdam: John Benjamins

Appadurai, A. 1996. Modernity at Large: Cultural Dimensions of Globalization. Minneapolis: University of Minnesota Press.

Argenter, J. A., J. Pujolar, I E. Vilardell.1998. L’ús de pronoms febles en la llengua oral: estudi quantitatiu d’una mostra d’adolescents catalans. El contacte i la variació lingüístics, ed. by E. Boix, N. Alturo, M. R. Lloret, M. Lorente i L. Payrató, 43-73. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Bastardas, A. 1985. La bilinguïtzació de la segona generació immigrant. realitat i factors a Vilafranca del Penedès.

Bastardas, A. 1986. Llengua i immigració: la segona generació immigrant a la Catalunya no-metropolitana. Barcelona: Edicions de la Magrana

Bauman, R., i C. S. Briggs.2003. Voices of Modernity: Language Ideologies and the Politics of Inequality.Cambridge: Cambridge University Press.

Blommaert, J. 1999. Language Ideological Debates. Berlin: Mouton de Gruyter.

Boix, E. 1990. “Language choice and language switching among young people in Barcelona: concepts, methods and data.” Papers for the workshop on Impact and Consequences: Broader Considerations. Network on Code-Switching in Language Contact., Basel.

Boix, E. 1990. “Tries de llengua entre els joves de Barcelona alfinal dels vuitanta”. Límits 8. 33-52.

Boix, E. 1991. Tria i alternança de llengües entre joves de Barcelona: normes d'ús i actituds. Barcelona: Publicacions Universitat de Barcelona.