Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


Els adjectius 'catalufo' i 'cholo' com a produccions culturals, per Roger Martínez


CONTINUA


5. Posicions intermèdies, negociació i normalitats

L’oposició entre “catalufos” i “cholos”, això no obstant, no ens ha de portar a imaginar una realitat perfectament delimitada que segrega dos “grups” de joves. Al contrari, com passa amb els adults, són pocs els joves que se situen clarament en algun dels extrems d’aquest suposat continuum, bastants els que posen en dubte les mateixes tipificacions, i molts els que de fet rebutgen ser categoritzats en aquests termes. La importància i abast d’aquestes resistències, conjuntament amb l’absència de trets fenotípics diferenciadors, són precisament les principals diferències en relació a la diferenciació “ètnica” entre negres i blancs als Estats Units o Anglaterra, per continuar amb l’analogia de l’apartat anterior.

En primer lloc, els adjectius “cholo” i “catalufo”, tot i que tenien com a referents els dos extrems que feien de marcadors simbòlics, parlen en realitat més d’un ventall de posicions unes en relació a les altres que d’una oposició clara i ben delimitada. I en segon lloc, l’existència d’una “tipificació” més o menys compartida no vol dir que els joves no l’estiguin negociant, resistint i modificant permanentment en base a la seva experiència personal, pròpia i amb altres joves. Fixem-nos primer en la importància dels matisos que introdueixen els joves quan tipifiquen els joves dels quals tenen un coneixement personal, en aquest cas els que tenen un gust makiner:

Diego: Hi ha un noi que per exemple li agrada molt la màkina, el techno, i el dance i tot això, però que vesteix normal. El Pep [riuen els dos]. (...) Però generalment, per exemple, després veus els pelats que saps que els hi agradarà la màkina totalment. (...) [N’hi ha a] tercer d’ESO. [Però d’]aquests, [al nostre] curs, no [n’hi ha]. No hi ha extrems d’aquells que dius: “Jolin, quin pelat que...” (...)

Diego: Home, els veus que sí que vesteixen amb l’Alpha, i amb el... Tot això. Però no sé, els del nostre curs no arriben a ser molt... molt extremistes. Per exemple, el Jose sí, també li agrada tot això. Bueno, és [d’aquells que diuen]: “M’agrada eso de Ejército Español” [riuen]. (...) Aquest vol ser... vol estar a l’exèrcit i...

Roger: I quina música escolta?

Both: Màkina.

Roger: O sigui, que això normalment va lligat a màkina?

Diego: Sí, sí.

Roger: Però no pel fet de ser màkina vol dir que tinguis això, pel que dieu? O si?

Diego: No necessàriament, però normalment sí que va molt lligat.

A banda de la diversitat de matisos, també hem de tenir en compte que cada jove percebia de manera diferent aquestes geografies de posicions i significats. Segons les xarxes de relacions personals en les quals es mogués cadascú, a l’escola i fora de l’escola, les tipificacions podien variar bastant. Així, per exemple, mentre una noia de l’Institut Perifèria afirmava categòrica que al seu institut “todo el mundo, todo el mundo” era “fatxa” (entès com a “cholo”),una companya de classe tenien una visió molt diferent: “Bueno, [los catalanes y los pelaos] están mezclados, ¿no? Porque yo creo que... la lengua no tiene que [ver con] ir a un lado o a otro, o sea, no...”.

Finalment, a més, cada jove reaccionava d’una manera diferent davant l’existència d’aquestes tipificacions, de vegades reforçant-les, de vegades resistint-les, i de vegades ignorant-les. L’entrevistada que deia que al seu Institut tothom era fatxa i la seva companya, per exemple, afirmaren el següent:

Elena: Yo no soy facha, sino catalana y española. Yo facha es que… Uno, que esta gente [que dice] “Soy facha, soy facha” [no tiene mucho sentido]. Tú… considerar… [Yo les diría:] “¿Tú sabes lo que es facha?” A ver, [ellos dicen] “España, España”, [pero yo digo] “¿Cataluña qué? Cataluña te está dando de comer, le ha dado un trabajo a tu padre, un trabajo a tu madre y...”

María: A mí me da igual.

Roger: Pero la otra gente, la mayoría sería así, más o menos.

María: La mayoría de la gente, o sea… Repudia, o sea, son catalanes y repudian a los catalanes. La mayoría de aquí [en el instituto yo les diría: “Pero] si eres catalán, catalán. ¿De qué estás hablando?” Por eso que pá mí, como no entiendo… A ver, no es que no entienda… [Pero] como no me he puesto a leer lo que significa ser facha o ser catalanista pues...

Elena: Es que son una… Una ideología, ¿sabes? rara.

Un altre bon exemple de resistència a les tipificacions el proporciona la Susana, de l’Institut Català, a qui agrada la música màkina i és filla de pares castellanoparlants, tot i que respon l’entrevista en català (la seva amiga Gemma, que va fer l’entrevista amb ella, parlava català a casa i no li agradava la música màkina). El seu exemple és interessant perquè a més d’evidenciar l’existència i normalitat de posicionaments híbrids –tant en termes lingüístics com nacionals– entre els pols que hem identificat, també explicita la seva incomoditat i resistència a acceptar la tipificació que associa música màkina i ser fatxa (tot i que acaba reconeixent-la en termes merament lingüístics):

Susana: No, però és una cosa que [hi ha] aquesta imatge d’anar de pelat, [segons la qual] només per anar de pelat doncs has de ser [automàticament] un repel·lent i un xulo i, tampoc és això.

Roger: I lo de la imatge també de... Allò d’anar més de fatxa?

Susana: També, però, això de fatxa, buff! Vull dir [que] jo per exemple... Jo no sóc fatxa, igualment dic “Visca Catalunya” com dic “Visca Espanya”, perquè... Perquè jo no sóc de família catalana, però això és un tema personal. No perquè t’agradi la màkina has de ser...

Gemma: Fatxa.

Susana: Home, també... Normalment els revolucionaris o els independentistes no els hi agrada la màkina, els hi agrada el ska. Això va molt amb el teu àmbit social amb què hi vas...

Roger: Sí?

Susana: Sí.

Roger: I els de màkina? Els que són així més per Espanya tendeixen més a agradar la màkina, en general?

Gemma: Normalment, sí, eh? Sí és que... Jo tota la gent que he conegut... (...)

Susana: Normalment no es posen a parlar en català, es parla molt més en castellà.

Gemma: [La Susana] Parla castellà [ho diu fluixet, fent-li broma a la Susana]

Roger: O sigui, algo té a veure?

Susana: Sí.

Estem parlant, per tant, d’uns significats que són “allà fora”, objectivats en tipificacions compartides, en el sentit que permeten la comunicació entre joves de diferents instituts sense massa malentesos, però que a la vegada no només s’estan negociant en cada interacció entre joves, en cada institut, sinó que a més fan sentir incòmodes molts joves que no les troben útils. Aquesta negociació es produeix no només en relació a la manera com els joves es posicionen en relació als marcadors simbòlics dels “extrems”, sinó també, i sobretot, de les majories menys visibles, que són les que al cap i a la fi acaben definint el que és normal, que a banda de definir el que no “sobresurt”, el que fa és delimitar el que es dóna per descomptat en cada context i, per tant, el que s’espera dels individus.

És per això que contínuament surten nous termes i accepcions, o d’altres deixen d’utilitzar-se. En base a les recerca i l’experiència personal, jo dataria l’aparició dels adjectius “cholo” i “quillo” fa uns 20 o 25 anys, i els podríem entendre com el resultat de l’evolució social del que anteriorment s’etiquetava amb l’adjectiu “xarnego”. De la mateixa manera, els més recents “pelao” (més circumscrit a un estil juvenil) o “del palo”, són desenvolupaments més recents, dels darrers 10 o 15 anys, que donaran lloc, segur, a nous adjectius i variants en el futur. La utilització àmplia del terme “catalufo” i les seves variants també el dataria uns 10 o 15 anys enrere. La producció cultural d’aquestes formes simbòliques i significats, donat que estem parlant de termes que no s’ensenyen a classe, no es recullen a les acadèmies, ni apareixen als mitjans de comunicació, es produeix en gran part de baix cap a dalt, d’una manera descentralitzada, en cada interacció quotidiana –això sí, amb la mediació fonamental dels articles de consum, els media i la seva economia política, és a dir, l’entramat comercial que fa possibles les formers culturals que els sustenten.

Un exemple clar d’aquest caràcter dinàmic de la producció cultural de significats a les geografies juvenils és la diferent manera com s’experimentava la diferenciació entre “catalufos” i “cholos” en cadascun dels tres instituts. A l’Institut Català, on hi havia majoria de catalanoparlants, el coneixement personal d’aquests feia que la seva variabilitat interna fos molt visible i que per tant només es considerés com a “catalufos” una minoria dels catalanoparlants. En els altres dos instituts, en canvi, s’acostumava a utilitzar molt més el coneixement típic (i no personal). A l’Institut Perifèria la catalanitat es veia com a distant i, en molts casos, amb disgust, com per exemple una jove que afirmava que “todo lo que sea Catalán no, no me gusta”. A l’Institut Immigrat, en canvi, els entrevistats no van verbalitzar (a les entrevistes) cap disposició anticatalana significativa, i per a la majoria d’alumnes els “catalans” eren bàsicament un stock de coneixement típic difús, una realitat aliena i poc coneguda, que només apareixia a les entrevistes de manera esporàdica en termes com el següent: “Supongo que a la gente catalana les gustará... les gustará el rock catalán...” o “[La gente catalana escucha] la sardana, supongo… y eso, y el rock catalán y todo eso…”.

6. Conclusió: producció cultural local entre fluxos globals

A través de les negociacions quotidianes de significat a cada institut i a cada barri, es produeix culturalment, per agregació, i enmig dels fluxos de formes simbòliques i significats “globals”, una articulació de significats (en aquest cas lingüístics i nacionals) “locals”. La tensió o el joc entre significats locals i globals és molt ric, en el sentit que es barregen elements molt localitzats amb d’altres que transcendeixen els contextos més locals d’una o altra manera.

En primer lloc, la cultura juvenil ha estès al planeta unes coordenades normatives compartides, fonamentades amb l’ideal cool, la modernitat, la transgressió (encara que sigui retòrica), la informalitat, així com amb la diferenciació entre comercial i undreground, o entre autenticitat “arty” i “autenticitat de carrer”, i també unes pautes per representar i articular la masculinitat i la feminitat, l’etnicitat i també la posició de classe a través de diferents estils musicals i juvenils. Així, no és només que molts dels artistes més venuts d’Anglaterra i els Estats Units siguin també dels més populars a la resta de països, sobretot els occidentals, sinó que el seu significat en les geografies locals és en gran part similar. Per exemple, el pop comercial que té el seu paradigma en els grups per adolescents com Spice Girls o Westlife, significa a tot arreu un gust adolescent, molt efeminat i majoritari. No té, en general, fortes connotacions de classe (tot i que és més popular entre les classes treballadores) i en general s’identifica, en els països amb diversitat ètnica, amb una “normalitat blanca”. Un altre exemple és el de la música indie, que tendeix a adquirir a través de les fronteres unes connotacions de classe mitjana, blanca i amb nivell cultural alt. O la música electrònica més “dura”, que va lligada arreu amb un gust amb un aire de classe treballadora i masculinitat de carrer.

Això no vol dir, ni de bon tros, que les geografies juvenils siguin homogènies a tot el planeta, ni tan sols quan les formes musicals siguin compartides. Hi ha significats associats a la música que, quan aquestes formes traspassen fronteres, no viatgen amb ella. Exemples clars són la música reggae, el mateix ska o el drum’n’bass, estils musicals que per exemple a Jamaica o a Anglaterra estan o han estat molt connotats en termes ètnics, i que a Barcelona adquireixen un sentit completament diferent, recontextualitzant-se en el marc de les geografies juvenils locals (la música ska, per exemple, connotant “catalufonitat”). Aquesta reapropiació o recontextualització és més forta quan els estils són menys comercials, és a dir, quan arriben a través de canals alternatius als espais majoritaris de comunicació i distribució. Les formes musicals que circulen a través de les fronteres, a més, es combinen sempre amb tradicions musicals locals, i amb creacions locals a partir dels estils globals, que sovint es connecten explícitament al context de significats locals (el rock català, la rumba o la màkina en serien exemples).

L’anàlisi de l’articulació de gust musical, identitat nacional i pràctiques lingüístiques a Barcelona ens ha permès veure un tast de la complexitat i riquesa de la producció cultural entre els joves. En les negociacions diàries, en diàleg amb les decisions fonamentals des de l’economia política –és a dir, les indústries culturals–, és com es configura el futur de les geografies juvenils, de manera local però amb la incidència directa tant d’artefactes com de la lògica globals (5).

En conclusió, l’articulació de la diferenciació entre catalanoparlants i castellanoparlants amb significats lligats als estils musicals i juvenils, i també a aspectes estructurals com la classe social, el gènere, la identitat sexual i la identitat nacional, condiciona decisivament com s’experimenten i signifiquen les pràctiques lingüístiques entre els joves. Des d’aquest punt de vista, podem preguntar-nos on se situaran els joves de la nova immigració en les geografies juvenils, per saber quina serà la seva perspectiva sobre la diferenciació entre català i castellà. No és el mateix incorporar-se a les geografies juvenils a través d’estils musicals i juvenils propis i segregats (música raï, bhangra, merengue, etc.) que fer-ho barrejant-se amb estils existents. Si predomina la incorporació o hibridació amb estils existents, no és el mateix fer-ho amb estils catalufos en un o altre sentit (com ara rock català, ska, o fins i tot punk-hardcore) que fer-ho, com ja passa i ha passat, i com sembla més probable per proximitat de classe i contacte, amb estils predominantment cholos (com el jaloteo, la màkina o el rap) o amb d’altres que tot i ser aparentment neutres, a la pràctica no incorporen el castellà com a llengua “normal” de comunicació (com per exemple els estils més comercials). En els propers anys ho sabrem.

   


2 de 3