Certament, el nivell d’instrucció és un indici indirecte i equívoc de l’estatus social. L’estatus social depèn d’altres variables com les relacionades amb la classe social (capital i rendes familiars, tipus d’ocupació, etc.). En aquest sentit, és possible que rere les variables relatives a l’ancoratge de catalanitat s’hi escolin qüestions relatives a l’estatus social que la variables relatives al nivell d’instrucció no aconsegueixen copsar.

Malgrat això creiem que la contundència dels resultats és prou gran com per estar evidenciant que no tot és estatus rere els posicionaments polítics dels joves. Hi ha altres qüestions estructurals que expliquen aquests posicionaments. En aquest sentit, ens atreviríem a dir que el gruix de les variables relatives als posicionaments polítics que hem analitzat en la investigació són indicis d’un eix estructurador de la posició social dels individus: la centralitat social que opera com un segon eix vertebrador de l’estructura social. La nostra interpretació és que les variables d’ancoratge de catalanitat remeten de manera força clara a aquest segon eix estructurador de les posicions en l’estructura social, el que situa els subjectes en posicions més centrals o més perifèriques de l’estructura social.

Entenem per centralitat social la capacitat per comprendre de manera immediata i irreflexiva els diferents entorns institucionals que conformen el teixit relacional, organitzatiu i comunicatiu que dota de sentit la vida col·lectiva més enllà del grup de les persones amb què mantenim relacions cara a cara. Per tant,la centralitat condiciona la capacitat per descodificar i comprendre, primer, i sentir com a propis, després, els diferents marcs sociopolítics en què l’individu es mou. Val a dir que “sentir com a propis” implica poder-hi ser crític o distanciar-se’n expressivament, no només adherir-s’hi acríticament.

El cert és que el concepte de centralitat posicional és problemàtic, perquè és difícil discernir quin és el “teixit relacional, organitzatiu i comunicatiu” que, en cas de ser compartit, dota de sentit la vida col·lectiva. De fet, una de les característiques del món modern és desdibuixar aquest marc institucional de referència compartit per tots els individus. Tot i així, creiem que existeix un gruix d’institucions – formals i informals - i normes socials – implícites i explícites - que marquen un gruix de donats per descomptat compartits que faciliten la vida social amb els desconeguts i l’orientació quotidiana dels individus en tota situació no habitual gràcies a les tipificacions predeterminades de l’acció

De fet, la nostra interpretació és, com apuntàvem amb anterioritat, que el no allunyament total de la política és un dels millors indicadors d’aquest posicionament central o perifèric en el teixit social. Així, de fet, l’allunyament de la política és l’indicador de quelcom molt més bàsic: l’allunyament del marc institucional en un sentit més genèric. Recordem aquí que entenem l’allunyament en un sentit profund, com la incapacitat per reconèixer i identificar res del que remet al concepte de “política”. És quelcom que afecta una minoria dels joves, en aquest sentit radical.

Els ancoratges de catalanitat no són l’únic element que afavoreix la centralitat o perifèria en la posició social dels individus. De fet, les variables d’estatus social també poden ser interpretades com a indicatives de major o menor centralitat social, ja que no només remeten a posicions jeràrquiques diferents en l’estructura social. En tant que indicadors jeràrquics, les variables d’estatus social ens parlen de les possibilitats desigualment distribuïdes per fruir de les possibilitats de gaudi material o per ocupar llocs de rellevància social a diferents nivells (aquest seria l’eix d’ordenació vertical de l’estructura social). A la vegada, però, les variables d’estatus social també són indiciàries de les majors possibilitats dels individus per estar en posicions socials centrals o perifèriques, atès que quan millor situat s’està en la jerarquia social, més fàcil és de desenvolupar aquestes capacitats de reconeixement dels diferents entorns socials significatius. L’eix vertical (distribució desigual de les possibilitats de gaudi material) i l’eix horitzontal (el que he anomenat centralitat social) solen anar associats en els individus, atès que la distribució de recursos cognitius i de recursos per gaudir i posicionar-se socialment solen provenir de les mateixes institucions i processos de socialització. Són, però,. eixos analítics diferenciats i que, com veiem, tenen comportaments autònoms.

Així doncs, els ancoratges de catalanitat també són indicatius de major o menor centralitat, i ho són amb tanta o més capacitat explicativa que les variables d’estatus social. De fet, a nivell explicatiu sovint apareix com a més influent que el propi estatus social. En els models de regressió, tant la llengua parlada com la procedència assenyalen sistemàticament el mateix. Tant els que parlaven més en català durant la infantesa com els joves nascuts a Catalunya fills de pares nascuts a Catalunya tendeixen a mostrar-se més participatius i més propers a la política. La nostra interpretació és que l’arrelament en les xarxes relacionals i el reconeixement dels entorns institucionals – tant referits a les organitzacions socials com als marcs relacionals quotidians - com a referents propis expliquen aquesta major tendència a la centralitat social dels joves ancorats en la catalanitat. Tant la procedència com la llengua esdevenen elements centrals en la facilitat pel reconeixement i posicionament en els entorns institucionals i, per tant, en el posicionament dins del camp de la política – malgrat siguin afectats per un o més dels replegaments exposats.

A més, els joves tendeixen a identificar amb més facilitat la correlació entre posicionament polític i els ancoratges de catalanitat que entre posicionament polític i estatus social. Ras i curt: per als joves més desafectes és tant o més fàcil identificar els joves políticament compromesos com a “catalinos” – catalanoparlants d’ascendència catalana - que no pas com a joves d’estaments privilegiats (trobem altres referències d’això en l’article de Roger Martínez en aquest mateix monogràfic). A més, tot i que la influència d’ambdós elements pot ser considerada com a independent, ja hem assenyalat com s’hi dóna una influència acumulativa, ja que els ancoratges de catalanitat i el posicionament en posicions d’estatus privilegiades tendeixen a correlacionar.

Taula 3. Posicionaments juvenils en el camp polític segons llengua habitual
parlada en la infància. Percentatges. Catalunya 2005

Font: Participació, política i joves. (Gonzàlez, Collet i Sanmartín, 2007)

És especialment interessant la col·linialitat explicativa existent entre la variable de procedència, que remet a la posició “objectiva”, material, d’adscripció dels individus en les xarxes relacionals – en tant que mostra, grosso modo, fins a quin punt la seva inserció en les mateixes és recent o arrelada, o de fàcil arrelament per la facilitat cultural per inserir-s’hi - i la lingüística, que ens parla dels usos socials dels individus – per tant, a una adscripció cultural, superestructural. Una de les portes que deixa oberta la recerca és aprofundir, més enllà de la col·linialitat general, en allò que passa en aquells individus en què una i altra posició no són parelles. Ens referim a aquells individus familiarment arrelats a Catalunya però castellanoparlants, o aquells individus relativament nouvinguts però catalanoparlants– ja sigui a la infància, ja sigui posteriorment. Altrament seria interessant abordar la situació d’aquelles persones que, no provenint d’entorns d’adscripció catalanoparlant, adquireixen el català com a llengua habitual durant la joventut; és a dir, aquells que “s’ancoren en la catalanitat” a través de la pràctica lingüística després de la infància.

Aquesta anàlisi ens permetria abordar una pregunta d’importància cabdal: fins a quin punt el català esdevé una barrera cultural a la identificació amb la política i, més genèricament, en els entorns socials i institucionals de Catalunya, o més aviat és una drecera cultural en aquesta identificació. La llengua pot esdevenir, a nivell simbòlic, un artefacte cultural que enquisti els individus en situacions de desarrelament i no reconeixement del propi protagonisme sociopolític en l’entorn català – i per extensió, en tot entorn sociopolític, o pel contrari, facilitar la transició a aital arrelament i reconeixement, tot accelerant el que Salvador Cardús anomena la dissolució de la condició d’immigrant (Cardús, 2005).

Possiblement el català pot generar tant un com altre efecte. De fet, segons quines manifestacions de resistència envers les institucions semblen manifestar-se amb especial contundència entre joves catalans, nascuts a Catalunya, però castellanoparlants i amb un estatus familiar i laboral baix. Són joves que s’ubiquen en el tipus 6 de la tipologia de síntesi. En aquests casos – i també en part dels joves castellanoparlants no afectats per aquesta desafecció total, sinó pel replegament retòric - allò que és vist com l’entorn de la política desacreditada sovint va més enllà dels partits polítics i l’administració. Per proximitat identificativa, “contamina” de desafecció qualsevol manifestació política, fins i tot les antiinstitucionals i crítiques – moltes d’elles encapçalades per joves catalanoparlans i amb situacions d’estatus no desafavorides del tipus 1-, i també la llengua catalana, artefacte cultural amb què s’expressa aquest món ampli d’allò polític, d’allò institucional, d’allò “políticament correcte”, a vegades, malgrat les aparences de radicalitat. En la percepció subjectiva de determinats joves tot forma part d’un mateix conglomerat institucional contra el qual es rebel·len o mostren una desafecció reactiva.

Com a artefacte cultural, la llengua és objecte d’adhesions i aversions emocionals, Aquestes depenen, en bona mesura, del tipus de ressonàncies associatives de l’artefacte; en el nostre cas, el català. El català té diferents ressonàncies polítiques, Entre bona part dels joves catalans més polititzats, el català és objecte de defensa política. Per aquests joves, la llengua de l’administració és la de l’estat central: el castellà. Per molts altres joves, en canvi, ni el català ni el castellà són objecte de defensa política explícita. Pels catalanoparlants, en general el català no ressona a llengua institucional, però per bona part dels castellanoparlants d’origen el català sí que ressona a llengua institucional, i per tant sol associar-se al tipus de connotacions negatives que té el món d’allò que forma del món institucional – convencions imposades per les estructures de poder de les quals en són marcadament desafectes. Val a dir que en aquest primer moment les ressonàncies negatives del català no tenen tant a veure amb el fet que sigui identificat amb el món de la política, sinó amb la seva identificació, durant la infància i adolescència, amb l’àmbit més genèric de les institucions formals – l’escola, l’administració local - i del món convencional. En bona mesura, l’adolescència es construeix culturalment en oposició a tot allò que sona a convencional i formal - l’estudi de Gonzàlez, Alegre i Benito, sobre la publicitat dirigida a infants, adolescents i joves n’és una bona exemplificació (2006) - i el català hi pot estar associat. La cita d’una noia universitària provinent d’un barri obrer castellanoparlant mostra aquest paper simbòlic que juga el català:

Jo sí que he diferenciat molt el que són amics de la universitat i amics del barri (...) però és que per nassos... el nostre barri és... més d’immigrants, som d’un barri que... nosaltres som les úniques que parlem català i ens diuen les “pijes” perquè anem a la universitat, amb això t’ho dic tot... Jo li dic a una de les amigues del meu barri que vaig al teatre i és que es riu de mi, jo no li puc dir a una de les meves amigues que tinc que veure una obra de teatre o que anem a un museu... i no vol dir que totes les vegades que vaig amb les meves amigues d’aquí [de la Universitat] vagi a veure un museu...

Cecília, universitària catalana

En molts casos, però, les ressonàncies són subjacents, no cristal·litzen en ideologies de desafecció lingüística. Entre bona part dels adolescents castellanoparlants, especialment aquells que no conviuen quotidianament amb adolescents catalanoparlants, el català és una llengua que més aviat pot generar cert rebuig per les associacions subjacents que s’hi fan, però són associacions preconscients. En el pas de l’adolescència a la joventut, i posteriorment a l’adultesa, aquestes ressonàncies poden consolidar-se en ideologies de resistència, dissoldre’s, i fins i tot invertir el seu to. Les adhesions lingüístiques adolescents, molts cops reforçades per espais de consum i d’oci vehiculats en castellà, no són irreversibles. El trànsit al món del treball, a la universitat, o bé tenir fills, solen comportar canvis contextuals que poden generar reversibilitats emocionals o consolidacions ideològiques.

El cas de la universitat és especialment interessant, en el marc del present article, perquè ens permet parlar d’experiències relatades en els grups de discussió. La universitat és, per a molts joves castellanoparlants, el primer context en què es té contacte horitzontal habitual amb un grup d’individus que parlen en català percentualment elevat. Hem entrevistat joves que aquest contacte ha neutralitzat les ressonàncies negatives del català (o bé consolidat ressonàncies positives minoritàries en els seus entorns infantils), i altres, en canvi, on aquestes han cristal·litzat en discursos de resistència lingüística. Les dues cites següents, de dues noies universitàries provinents d’entorns castellanoparlants, exemplifiquen aquestes dues tendències que generen la immersió en un entorn, l’universitari, (percebut com a) majoritàriament catalanoparlant.

[Des de que estudio a la Universitat] jo sí que ho he notat... em noto molt més d’esquerres i molt més catalanista... molt més... (...) al meu barri són immigrants d’Espanya però representa que no són catalans i això es nota molt (...) jo sempre m’he estimat Catalunya i he tendit al catalanisme, però venint aquí, encara més. I ells es mantenen neutrals, o cap l’altra banda, més fatxilles...i no només amb temes de Catalunya, amb la immigració mateix... jo considero que sóc més tolerant, no sé per què, no sé si perquè tinc més informació, o perquè tinc uns altres valors (...)

Cecilia, universitària catalana

Antes de venir a la universdidad no creía en la política. Luego, estaba como analizando lo que valía la pena, escuchaba pero no decía nada. Yo creo que mucha gente dice, “pasa esto, y...”. por ejemplo lo del catalán, o lo de la policía. Yo no hablo catalán pues porque soy de Hospitalet y por mil cosas. Y aquí pues cantidad de gente que te dice “pues tu, per què no parles català, que si no se què, que si no se cuantos”. Y con la policía igual. Mi novio es mosso d’escuadra, y aquí todo el mundo critica a la policía generalizando, !y diciendo unas barbaridades! La gente dice que no hay que generalizar, pero que todo el mundo generaliza. No me situo en un sitio claro, porque depende...(...) Estic com perduda, ¿no? ¿Què es lo que tengo que hacer? Porque a mi en un día, hasta siete personas me han llegado a decir, y en situaciones distintas. ¿por què no hablas catalán? Pero lo primero que me dicen. “-¿Como te llamas?” “-Míriam” ”-¿Porqué no hablas catalán?”. Pues porqué no me da la gana, ya, al final. No porqué no me gusta, sinó porqué no me da la gana, porqué no quiero, ya, al final. No sé, a mi todo esto me ha hecho pensar que la gente protesta mucho, pero que al final hacen lo mismo, ¿sabes? Por eso que al final ya pienso “sí, sí, dime lo que quieras, que yo seguiré pensando lo mío”.

Míriam, universitària catalana

El català pot esdevenir una llengua de prestigi, que s’assumeix com a pròpia en tant que s’abandonen les posicions més antiinstitucionals pròpies de la primera joventut, o pot esdevenir el principal marcador cultural de tots aquells joves que, rere l’aparença de radicalitat política, formen part dels grups socials privilegiats dels quals et vols diferenciar.

En bona mesura, l’experiència personal de cada individu decanta que la balança s’inclini en una direcció o altra, i que la llengua, per tant, quedi neutralitzada, o no, com a manifestació d’allò a què el gruix dels joves mostren desafecció: el món de la política institucional.