5. Els replegaments retòric i ètic

A part de la desafecció com a característica comuna, hi ha dos “replegaments” més que permeten percebre dues tendències a la reinterpretació que es fa de la política a partir d’aquesta desafecció compartida. Val a dir que són tendències que operen sobretot entre el gruix principal dels joves, però no entre tots ells. Ni la minoria dels joves més allunyats de la política, ni la minoria dels joves més compromesos es veurien afectats per aquests replegaments, que hem anomenat replegament retòric i replegament ètic.

Per replegament retòric entenem la tendència que l’escepticisme amb què es mira la política i els polítics no dugui a un allunyament total, sinó a la reducció del camp d’acció política a l’àmbit dels debats i discussions informals. Els joves replegats retòricament són aquells que parlen de política, que la comprenen, però que limiten la seva acció política al debat amb els amics i a la crítica informal. Entre alguns joves aquest replegament retòric pot considerar-se fins i tot una forma d’acció transformadora; en d’altres, un desfogament necessari.

En canvi, el replegament ètic és aquell que trasllada l’acció política al terreny de les petites accions quotidianes. Ja sigui per desconeixement del camp polític, ja sigui per desencantament, la conceptualització que es fa de l’acció política remet a aquella idea del pensa globalment, actua localment. La conducció ètica de la pròpia vida quotidiana és vista com la millor forma d’acció transformadora global.

6. Els posicionaments juvenils en el camp polític

Fins aquest moment hem repassat les principals aportacions referides a les actuacions i percepcions polítiques dels joves catalans. Hem vist com la política és reconceptualitzada entre els joves a través de quatre replegaments: a) el replegament simbòlic, que fa de l’activisme polític de baixa intensitat – aquell que fan bona part dels joves - un llenguatge en l’autoposicionament identitari com a jove i com a individu; b) el replegament lúdic, que reubica els temps, els espais i els objectes de la política entre el gruix de la minoria dels joves activistes polítics; c) el replegament retòric, que reclou la política en un sentit més restringit a una temàtica de debat i discussió des d’un distanciament escèptic i desencantat; i d) el replegament ètic, que resitua el camp on és possible l’acció política en el terreny del comportament quotidià èticament correcte. Més enllà d’aquests replegaments, hi ha també un grup considerable de joves que se situen en la desafecció i la passivitat política més estricta.

L’aproximació que hem fet al camp polític, a través d’aquesta anàlisi, és més interpretativa que no pas descriptiva. Més que trobar i radiografiar diferents tipus de joves, hem volgut aproximar-nos a les transformacions de fons que pateix el camp polític des del punt de vista de les percepcions i les actuacions juvenils.

En el present apartat volem fer aquesta aproximació més descriptiva. Volem apropar-nos a una tipificació juvenil que situï els diferents col·lectius juvenils que podem trobar en funció del seu posicionament en el camp polític, tal com s’ha fet en la investigació que inspira el present article. En la recerca hem elaborat un mapa de les posicions juvenils dins de la participació i la política través d’una anàlisi de correspondències. Les diferents variables considerades per realitzar el mapa de posicionaments han estat: a) Intensitat i tipus d’actuació política no electoral; b) Afecció política; c) Interès per allò que passa en els aspectes social i polític en diferents àmbits territorials; d) Hàbits ètics; e) Pràctica electoral; f)Percepció d’efectivitat de diferents pràctiques polítiques; g) Posicionament en l’eix ideològic; h) Posicionament en l’eix d’adscripció nacional; i) Participació actual en entitats, grups i associacions.

En el mapa de posicionaments resultant hi situem 7 tipus de joves. És la tipologia de síntesi sobre els posicionaments juvenils en el camp polític. El nivell de diferenciació d’alguns dels tipus entre si – especialment els intermitjos - és força baix, i aquesta és una primera consideració a retenir. El tipus 1 – hem optat per no posar etiquetes a cada tipus per no reificar-ne una caracterització excessivament forçada - de joves (11,2%) es diferencia per ser especialment actiu i pròxim a la política – si bé no per això menys crític amb els polítics; és aquesta una característica transversal que s’expressa amb matisos diferents -, i el tipus 2 (17,7%) mostra un nivell d’activitat i proximitat mitjà. Els tipus 3 (14,7%) i tipus 4 (20%) es caracteritzen per mostrar una proximitat i activisme considerablement menor – actes molt puntuals, proximitat parcial a la política -, i els altres tres tipus exhibeixen per un distanciament molt major envers la política, que sembla derivar en un allunyament radical i amb connotacions de resistència simbòlico-ideològica en el tipus 6 (13,4%), i en canvi en un allunyament per manca d’aptitud cognitiva en el tipus 7 (10,6%) – que és aquell on hi trobem una proporció notabilíssima de joves d’origen estranger.

Taula 1. Posicionaments juvenils en el camp polític.
Percentatges. Catalunya 2005

D’altra banda la distribució en l’estructura social de les posicions i disposicions juvenils envers la política no és equitativa. En termes generals, ens trobem que un major nivell d’estatus per adscripció familiar (recollida sobretot a través del nivell d’instrucció dels pares) i/o per adquisició personal (major nivell d’estudis, professió més prestigiada) correlaciona amb una actitud més propera a la política (també a la política institucional), tant en les seves vessant objectives (actuacions polítiques) com subjectives. A més, la correlació és acumulativa, de manera que quan més ben posicionat està l’individu a nivell d’estatus social a través de les diferents variables, més fàcil és que tingui actituds de proximitat a la política – que no necessàriament de simpatia envers la política institucional.

Taula 2. Posicionaments juvenils en el camp polític segons capital instructiu dels pares.
Percentatges. Catalunya, 2005

Malgrat això, la innegable correlació entre estatus i afecció política tendeix a ocultar que els joves més propers (els del tipus 1) són una minoria i, encara més, són també minoria entre els joves de més estatus social. Així, la majoria dels joves del tipus 1 han estudiat o estudien a la universitat, i/o tenen pares que han estudiat a la universitat; però la immensa majoria dels joves que estudien a la universitat, i/o tenen pares que hi han estudiat, no els trobem en el tipus 1. La mateixa reflexió podem fer relació amb tipus de joves més radicalment desafectes. La majoria dels joves, sigui quina sigui la seva posició estructural, els trobem en les posicions intermèdies, en les tipologies objectivament poc diferenciades.

En canvi, les diferències operen de manera molt intensa a dos nivells. D’una banda, les minories més extremes correlacionen clarament amb posicions d’estatus molt diferenciades, de manera que la seva situació extrema, i per tant especialment visible, “contamina” la percepció subjectiva dels joves, que tendeix a una certa dicotomització maniqueista. Els joves que s’autoperceben com a “compromesos” tendeixen a estar en situacions d’estatus social privilegiades, i identifiquen els joves “que passen” de política com aquells que més es diferencien d’ells per la seva actitud existencial. Així, per exemple, ens caracteritzaven els joves “que passen” com aquells que comencen a treballar més joves perquè volen guanyar diners tan aviat com els és possible, o bé com aquells que només tenen com a objectiu a la vida sortir de festa tot el cap de setmana. Per contra, els joves en posicions de menor estatus social tendeixen a veure els joves en situacions de més privilegi com aquells que es comprometen en qüestions polítiques, si bé aquest reconeixement no sempre és interpretat com una dedicació altruista i desinteressada.

D’altra banda, aquest dibuix dicotòmic, que té a veure amb la sobrevisualització dels tipus extrems de joves, es correlaciona amb aquelles actuacions de baixa intensitat que hem anomenat replegament simbòlic. El replegament simbòlic, com ja havíem apuntat, opera en una dimensió perceptiva que divideix el mapa mental juvenil en els joves “que passen de tot” i els que no. És una divisió que té relació amb el pla estructural, i posiciona força els joves en funció del seu estatus. Val a dir, això sí, que la situació no és d’una dualitat posicional extrema, per la senzilla raó que bona part dels joves no poden ser identificats inequívocament amb posicions d’estatus elevades o baixes, sinó que els trobem en situacions intermèdies. En tot cas, és interessant com aquesta dualització juvenil tendeix a ser interpretada en termes de posicionament ideològic pels joves que s’autoperceben com a políticament actius (els simbòlicament replegats), mentre que els joves més distanciats de la política tendeixen a interpretar-la més en termes de la posició pròpia i aliena dins de l’estructura social. Els primers tendeixen a caure en un cert reduccionisme individualitzador (tot assenyalant que els joves es divideixen entre els que es comprometen o “passen” depenent de decisions personals), i els segons en un reduccionisme ambientalista (tendeixen a interpretar que els joves s’interessen o no per la política o per la participació depenent del món en què es mouen, de qui són els seus pares i de si han estudiat o no).

Com ja s’assenyala en el paràgraf anterior, els diferents replegaments no són independents de la posició estructural de les persones. Ja veiem com el replegament simbòlic, tot i assenyalar pràctiques poc diferenciades, afecta el gruix de la població juvenil que s’autopercep com a compromesa i que es diferencia dels que “passen”. Una part molt significativa dels joves universitaris activen aquest replegament, que es correlaciona amb les altres posicions estructurals que remeten a situacions existencials més afavorides. En bona mesura podem identificar aquest replegament amb el tipus 2 de la tipologia de síntesi (tot i que també amb el tipus 3, tipus 4, i fins i tot amb el tipus 5).

Els joves afectats pel replegament lúdic són bona part de la minoria juvenil políticament més activa. Són joves que podem identificar amb el tipus 1 de la tipologia de síntesi (els més actius i compromesos), i com en el cas anterior tendim a trobar-los entre els joves amb posicions socials més afavorides. A més, solen ser joves que s’identifiquen, en els eixos d’adscripció ideològica esquerra-dreta i d’adscripció nacional, amb les categories ser d’extrema esquerra, ser només català, o ser ciutadà del món.

Quant al replegament retòric, remet a una mena de desencantament polític que, si bé també és correlaciona amb posicions d’estatus més privilegiades, ho fa amb menys força que els dos replegaments anteriors. El replegament retòric és més present en joves que han passat per la universitat o que encara hi són. És un replegament informat, que afecta els joves que tenen la política com a tema de conversa – i per a molts joves universitaris ho és -. Però també es caracteritza per ser un replegament més masculí que femení, més propi dels joves de més edat, i més present a les grans ciutats – especialment Barcelona.

En canvi, el replegament ètic és més fàcilment identificable en pobles de petites dimensions i en les noies. Recordem que per replegament ètic entenem la major preocupació per la incidència activa en les petites qüestions quotidianes amb què l’individu considera que posa el seu petit gra de sorra a la transformació del món. El tipus d’actitud que comporta sintonitza millor amb algunes característiques de l’habitus femení tradicional – que roman com a substrat inconscient en les formes de fer actuals - que no pas amb el masculí; és per això en els replegaments retòrics i ètics trobem una de les principals reminiscències històriques de les desigualtats de gènere. La valoració del treball invisible i quotidià remet a l’esfera privada i domèstica, mentre que la manifestació discursiva guarda una clara sintonia amb la presència pública tradicionalment reservada als homes. Un altre àmbit on es detecta aquesta mateixa distribució diferencial per raó de gènere que guarda ressonàncies amb l’organització tradicional de la vida en món públic-masculí i món privat-femení el trobem en l’assumpció de responsabilitats polítiques entre la minoria de joves políticament més actius. El cert és que no hi ha massa diferències en el percentatge de nois i noies que pertanyen a grups d’activisme polític. Però més enllà d’aquesta homogeneïtat aparent – altrament reveladora de la creixent igualació entre ambdós sexes- mentre que les noies tendeixen més a assumir tasques invisibles, d’organització i de gestió interna, els nois tendeixen més a l’assumpció de tasques de representació pública de les institucions i organitzacions on militen.

7. El català en el posicionament polític juvenil

En la tendència dels joves a situar-se en els grups més propers o més allunyats de la política, hi ha un conjunt de variables que tenen un potent pes explicatiu. Són les variables que remeten a la intensitat en l’ancoratge de catalanitat dels subjectes.

Per “ancoratge de catalanitat” entenem aquelles variables que tenen a veure amb elements objectius compartits que afavoreixen que l’individu s’autopercebi i sigui percebut pels altres com a integrant d’això tan controvertit que és “la catalanitat”. En el marc de la nostra recerca, els ancoratges són dos: la llengua parlada durant la infància i la procedència personal i familiar dels joves (Catalunya, resta d’Espanya o l’estranger). L’ancoratge de catalanitat el marca l’ús preferencial del català a la infantesa i haver nascut, el jove i/o els seus pares, a Catalunya; és a dir, l’arrelament lingüístic i familiar a Catalunya. És una apropiació del concepte de catalanitat a què donem un sentit eminentment analític.

Per tant, volem advertir que és aquest un ús sui generis del concepte catalanitat, que no té res a veure amb les consideracions polítiques o normatives sobre quins es poden considerar usos propis de la catalanitat i quins no, més enllà de la llengua catalana. En aquest sentit, defugim la demarcació de la catalanitat a partir d’altres usos culturals, folklòrics i artístics. Certament, hi ha usos culturals més fàcilment identificables – i identificats per la majoria de la població - com a catalans, però a parer nostre no són marcadors operatius de catalanitat. A nivell social, hom pot ser considerat o no català per part dels ciutadans – i per ell mateix- en funció dels seus usos lingüístics, però no en funció de si balla sardanes o no. Per tant, no considerem aquests usos com a ancoratges de catalanitat no només per la seva difícil operativització analítica, sinó també per consideracions conceptuals.

Tampoc entenem per ancoratge de catalanitat el sentiment d’adscripció percebuda, perquè el que volem percebre és aquells elements adscrits a l’individu que el situen en una posició de l’estructura social que no depenen d’ells, sinó a les quals són adscrits més enllà de la pròpia voluntat. Els usos lingüístics a la infantesa o la pròpia procedència o la familiar no depenen de decisions subjectives, per això són ancoratges. Amb tot, la catalanitat “flota” més enllà d’aquests ancoratges objectius, de manera que les persones poden percebre’s i ser percebudes com a representants de la catalanitat més enllà de la seva procedència o llengua d’infància, ja sigui pels usos lingüístics que tinguin amb posterioritat, ja sigui per la percepció subjectiva que tinguin de la seva adscripció nacional i cultural.

En qualsevol cas, emprem la idea d’ancoratge perquè hem observat que llengua d’ús a la infància i la procedència expliquen posicionaments polítics diferencials entre els joves. L’ancoratge de catalanitat explica tant o més que l’estatus social les diferències en les pràctiques i percepcions polítiques dels joves. Així, tot el que en l’apartat anterior hem dit en relació amb les variables que remeten a l’estatus social, opera igual en relació amb les variables que ancoren els subjectes en la catalanitat. A major nivell d’ancoratge, més possibilitats hi ha que els joves estiguin propers a la política. El principal interès d’això rau en el fet que part d’aquesta influència és independent de l’estatus social, mesurat sobretot a partir dels nivells d’instrucció de les famílies i dels propis joves –i de la seva posició laboral-. És a dir, que tot i que l’ancoratge de catalanitat correlaciona amb l’estatus en l’explicació dels posicionaments en el camp polític juvenil, part de la influència de les variables d’ancoratge no es deuen a aquesta correlació. És quelcom que l’anàlisi a partir dels models de regressió permet posar de manifest.