Portades a l’excés, tant l’acceptació de les diferències ètniques com la indiferència envers aquestes poden derivar en una situació d’injustícia, que es pot definir com (a) el tracte igual per a totes les persones quan, en alguns aspectes significatius, són diferents, i/o com (b) el tracte diferenciat envers les persones quan, en alguns aspectes significatius, són iguals.(6) Entre els grups d’adolescents multilingües, l’ús il·limitat del llenguatge d’un altre individu podria considerar-se una injustícia del primer tipus, ja que demostraria una insensibilitat envers la diferència comparable a la de l’etnocentrisme, “incapacitat de distingir els colors”, etc. D’altra banda, si un individu evita qualsevol ocasió d’experimentar amb alguna varietat que no pertanyi al seu grup, pot caure, sense adonar-se, en el segon tipus d’injustícia i en l’absolutisme de considerar que les persones pertanyen a grups ètnics hermètics. L’encreuament lingüístic sovint representa un punt intermedi entre aquestes dues formes de racisme. Gràcies a aquest fenomen, els adolescents exploten de manera activa un àmbit en què les formes ètniques i multiracials es superposen i es barregen, mentre que, al mateix temps, normalment només empren formes improvisades o recentment adquirides en entorns que demostren clarament que no pretenen reivindicar una pertinença real, igual i duradora a un altre grup ètnic.

3. Implicacions

De la mateixa manera que el nostre discurs i els nostres actes de comunicació mai tenen un únic significat, seria absurd pensar que totes les formes d’encreuament etnolingüístic i d’adopció d’estils impliquen una pràctica d’antiracisme quotidiana. Els intercanvis orals que he descrit son fruit d’una prudent negociació sobre el significat de l’etnicitat en el context d’una amistat antiga o de la convivència en un mateix barri, però la comercialització de formes, productes i símbols ètnics com a mercaderies, opcions de tipus de vida i demostracions artístiques generen una dinàmica molt diferent,(7) i, en alguns casos, racisme en la seva forma més impactant.(8) Tanmateix, existeixen moltes proves que pràctiques com les que he descrit tenen lloc en molts altres contextos urbans britànics,(9) i tenim motius per considerar que petits actes com aquests són contribucions significatives a l’aparició del que Stuart Hall anomena “noves etnicitats”, basades en “una nova política cultural que promou la diferència, enlloc de suprimir-la... [Aquestes etnicitats no estan] predestinades a sobreviure, com era el cas de l’anglès, marginant, desposseint, desplaçant i fent oblidar altres etnicitats, [sinó que...] es basen en la diferència i la diversitat.” (1988:2).

Per als professors i altres professionals que treballen amb joves, semblen existir com a mínim tres implicacions:

• L’assumpció de molts dels discursos educatius britànics que les bones relacions interracials a l’escola depenen de l’influencia dels professors és, òbviament, incorrecta. Les agressions i la hostilitat no són la única forma en què els nens i els adolescents responen a les diferències ètniques quan se’ls dóna llibertat per fer-ho.
• De la mateixa manera, seria un error pensar que el respecte interètnic només es pot expressar en el tipus de conducta educada i de cooperació que es promou a dins la classe. Les bromes, disbarats, tafaneries, aldarulls, jocs i modes que els joves comparteixen fora de la disciplina de les classes, normalment serioses i sovint avorrides, també serveixen com a planters per a l’antirracisme.
• D’aquesta manera, els mateixos professors sovint entenen molt bé la dinàmica cultural de l’entorn on viuen i treballen i, no només no paren esment a aquest tipus de discurs informal, sinó que fins i tot el promouen de forma activa fent bromes i imitacions. I, per convertir aquesta comprensió en intervencions més sistemàtiques dins els plans d’estudis, farien bé de seguir l’estratègia dels meus informadors, és a dir, centrar aquestes distraccions multiètniques en moments i espais en què les normes i limitacions quotidianes quedin una mica oblidades, triant activitats com el teatre, la literatura o la música com a marcs en els quals els estudiants poden distanciar-se de la realitat quotidiana, i adaptar i explorar les alternatives.

4. Referències

Back, L.; 2003; “X amount of Sat Sri Akal!: Apache Indian, reggae music and intermezzo culture”; Harris i Rampton (eds.); pàg. 328-345.

Cutler, C.; 2003; “Yorkville crossing: White teens, hip hop and African American Englis”h; Harris i Rampton (eds.); pàg. 314-327.

Gilroy, P.; 1987; There Ain't No Black in the Union Jack; Londres: Hutchinson.

Hall, S.; 1988; “New ethnicities”; ICA Documents 7; pàg. 27-31.

Halstead, M.; 1988; Education, Justice and Cultural Diversity: An Examination of the Honeyford Affair 1984-85; Lewes: Falmer Press.

Harris, R. i Rampton, B. (eds.); 2003; The Language, Ethnicity and Race Reader; Londres: Routledge.

Hewitt, R.; 1986; White Talk Black Talk; Cambridge: CUP.

Hill, J.; 2003; “Mock Spanish, covert racism, and the (leaky) boundary between public and private sphere”; Harris i Rampton (eds.); pàg. 199-210.

Opie, I. i Opie, P.; (1959); The Lore and Language of Schoolchildren; Oxford: Oxford University Press.

Rampton, B.; [1995] 2004; Crossing: Language & Ethnicity among Adolescents; 2a edició; Manchester: St Jerome Press.

Sutton-Smith, B.; (1982); “A performance theory of peer relations”; Borman, K. (ed.); The Social Life of Children in a Changing Society; Norwood NJ: Ablex; pàg. 65-77.

Ben Rampton
King's College London
ben.rampton@kcl.ac.uk