Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Tardor - Hivern 2006


La política lingüística flamenca en una era de globalització, per Barbara De Cock

En aquest article, parlaré de la política lingüística flamenca. Després de fer una breu descripció de la posició de Flandes en un món globalitzat (1), comentaré alguns punts especialment delicats per al sistema educatiu flamenc (2), com ara la integració dels estudiants de parla no neerlandesa (2.1). A més, explicaré la manera com la comunitat flamenca prepara els seus joves per a la vida en una societat globalitzada, remetent a criteris (llengua materna més dues) i eines europees (Marc de Referència Comú Europeu, intercanvis Erasmus) (2.2). Finalment, parlaré del paper de les institucions que promouen llengües estrangeres en l’àmbit educatiu flamenc (2.3).

 

   
Versió per imprimir. versió per imprimir en PDF. 57 Kb

 

Sumari

1. Flandes en un món en vies de globalització

2. El sistema d'educació flamenc
2.1. La globalització des de dins: els estudiants de parla no neerlandesa en el sistema educatiu flamenc
2.2. Créixer en un món plurilingüe: l'ensenyament d'una llengua estrangera als joves flamencs
2.3. Unir forces: la cooperació amb institucions estrangeres

3. Conclusió

4. Bibliografia

 

1. Flandes en un món en vies de globalització

Bèlgica es va crear el 1830 arran de la secessió dels Països Baixos. La població de classe alta era francòfona, tant a Flandes com a Valònia. A Flandes, a més, hi havia una situació disglòssica en la qual el francès era la variant “alta” i el neerlandès, la “baixa”. En conseqüència, en les primeres èpoques del regne de Bèlgica el neerlandès estava absent de la vida oficial, encara que la meitat de la població el parlés (Lamarcq - Rogge 1992). Aquesta situació disglòssica és la raó de l’actitud actual, fortament defensiva enfront del francès, a Flandes.

Gradualment el neerlandès ha adquirit una millor posició i més drets lingüístics, com ara el seu ús en l’educació, la jurisdicció i la legislació. En la segona meitat del segle xx, Flandes va progressar econòmicament i va passar de ser una societat agrària a una economia de serveis del sector terciari. Aquella prosperitat econòmica va impulsar les demandes dels flamencs en diversos àmbits, inclosa la divisió de la Universitat de Leuven (fins aleshores predominantment francesa o bilingüe) en la Katholieke Universiteit Leuven neerlandòfona (a Leuven, Flandes) i la Université Catholique de Louvain francòfona (a Louvain-la-Neuve, Valònia).

El 1980, Bèlgica esdevingué un estat federalitzat amb un govern nacional i diversos de regionals. Les entitats subnacionals es van crear d’acord amb dos criteris. La primera subdivisió va representar la creació d’entitats bàsicament econòmiques, denominades “regions”: la flamenca, la valona (inclosa la zona de parla alemanya de l’est de Bèlgica) i la regió Brussel·les Capital. Tanmateix, és la segona divisió, en “comunitats”, la que serà més important per a aquest article. Les comunitats s’han establert d’acord amb les entitats lingüisticoculturals: les comunitats de parla neerlandesa, francesa i alemanya. (1)

A continuació, la comunitat i la regió flamenca van fondre el seu poder executiu i legislatiu en un govern i un parlament flamenc. La combinació dels estatus de regió i comunitat dota el govern i el parlament d’un ampli abast de competències, inclosos educació, vida cultural, medi ambient, habitatge... Com que aquesta fusió no ha tingut lloc en la zona francòfona, el govern flamenc té més competències i, per tant, sovint sembla més poderós.

Aquesta subdivisió en comunitats confirma en gran part el caràcter territorial de les llengües a Bèlgica. No obstant això, hi ha algunes zones en les quals la situació està menys clara, per exemple, al llarg de la frontera lingüística i a la perifèria de Brussel·les. Per tal de resoldre el problema, els ajuntaments amb una minoria considerable de parlants neerlandesos respecte de parlants francesos han rebut l’estatus d’”ajuntaments d’equipaments”; això significa que la minoria té el dret de rebre alguns serveis públics en la seva pròpia llengua, per exemple, educació, biblioteca i administració pública (Lamarcq - Rogge 1992). (2)

Amb una població de 5.973.000 persones, Flandes representa el 58% de la població belga i té més habitants que la majoria dels estats adherits a la UE el 2004. La població immigrant s’ha distribuït de formes diferents segons les regions; proporcionalment, Flandes té el nombre més baix de població estrangera, mentre que el districte Brussel·les Capital té el més alt (Hambye - Lucchini 2005, Statbel 2005).

La posició de Brussel·les com a capital europea de facto ha introduït un nou tipus d’immigrants a Bèlgica: els anomenats euròcrates. A més del cos diplomàtic que es pot trobar en qualsevol capital, Brussel·les acull un nombre elevat de funcionaris de la UE, persones que treballen per a organitzacions vinculades a la UE i grups de pressió de les institucions de la UE. En general són persones amb educació superior, que ja parlen diverses llengües abans d’arribar al país (si bé poques vegades el neerlandès). Generalment, els fills d’aquesta mena concreta d’immigrants assisteixen a escoles europees o iniciatives escolars equivalents, com ara l’escola escandinava. Aquests sistemes educatius sovint posen èmfasi en l’educació multilingüe, perquè tenen en compte els orígens diversos dels estudiants. En conseqüència, normalment, els fills d’aquests immigrants no entren en el sistema d’educació belga.

La immigració econòmica dels països del Magreb, Turquia i, més recentment, els Balcans ha introduït un gran grup d’immigrants generalment amb una educació inferior i que, per tant, obtenen feines més mal pagades. Aquests nens sí que entren en el sistema d’educació belga.

És cert per a tots els immigrants que, si coneixen una de les llengües de Bèlgica abans d’arribar al país, aquesta llengua és el francès. Atesa la posició internacional del francès en comparació amb el neerlandès, aprendre francès sembla la millor opció per a la majoria d’estrangers, sobretot per als que viuen a Brussel·les.

Flandes és una regió per a la qual és molt important la importació i l’exportació. Per això no és sorprenent que el coneixement de llengües estrangeres sigui un plus important per als treballadors flamencs. Una investigació sobre els requisits d’idiomes en les sol·licituds de treball ha posat de manifest el paper del francès en les empreses de petites a mitjanes (Clijsters 2002). Segons una enquesta de 1998 de la VDAB (l’oficina d’ocupació flamenca), el 57,4% dels enquestats amb funcions de recepció i secretaria feien servir de tant en tant el francès i el 62,1 %, l’anglès. Tanmateix, si parlem de la freqüència d’ús, el panorama és a l’inrevés: el francès representa el 33,4 % i l’anglès només el 15,4 %. La tercera llengua en el món empresarial és l’alemany. La necessitat de parlar l’italià i l’espanyol es va manifestar negligible en gairebé totes les PIME.

A més de la necessitat del francès en la vida diària de les PIME, s’exigeix el coneixement del francès (i s’avalua amb un examen de llengua) per a feines de funcionari, per exemple en l’administració nacional o en el sistema judicial.

2. El sistema d'educació flamenc

Els nens flamencs tenen educació obligatòria (3) dels 6 als 18 anys. Molts nens, tanmateix, comencen a anar a la guarderia cap als tres anys. Després, fan sis cursos d’escola primària (dels 6 als 12 anys) i sis cursos d’escola secundària (dels 12 als 18 anys). A l’escola secundària, es fa l’educació secundària general (ASO), que generalment porta a la universitat o altres classes d’educació superior, l’educació secundària tècnica (TSO) i l’educació secundària artística (KSO), que condueixen directament a una feina o a alguna mena d’estudis superiors no universitaris. Finalment, hi ha l’educació secundària vocacional (BSO), que està més orientada als oficis.

El caràcter altament territorial de les llengües oficials de Bèlgica, com també la competència de les comunitats en l’àmbit de l’educació, expliquen en part la manca de programes escolars totalment bilingües a Bèlgica.

2.1. La globalització des de dins: els estudiants de parla no neerlandesa en el sistema d’educació flamenc

En algunes escoles de parla neerlandesa, un percentatge cada vegada més alt d’estudiants són d’origen francòfon. Alguns pares francòfons prefereixen una educació neerlandesa per millorar el plurilingüisme dels seus fills o perquè el sistema d’educació neerlandès generalment obté més bons resultats en les comparacions internacionals. La presència d’aquests estudiants francòfons afavoreix la interpretació de les classes addicionals de francès com una concessió als estudiants de parla no neerlandesa. Aquest és un dels raonaments amb el qual alguns grups polítics o socials s’oposen a ampliar l’educació en francès, sobretot els primers anys d’escolarització (llar d’infants i educació primària).

La presència de la parla francesa en escoles de parla neerlandesa també és un factor en el debat sobre les classes suplementàries de neerlandès per a parlants no natius. Si bé una bona part de la població flamenca accepta la necessitat de classes suplementàries de neerlandès per a parlants no natius en general (especialment si hi ha immigrants de primera generació o “arribats de nou”), no és tan comprensiva amb els francòfons belgues. Es considera que aquests ja tenen accés al seu “propi” sistema d’educació, que reben en la seva llengua materna. A més a més, hi ha una actitud general molt defensiva vers els francòfons belgues, atesa la passada situació de disglòssia.

Una solució parcial va consistir a dotar de més hores d’ensenyament les escoles de la perifèria de Brussel·les o properes a la frontera lingüística, per tal de facilitar la integració dels parlants de neerlandès no natius. Tenint en compte la ubicació d’aquestes escoles, aquesta política pretén principalment millorar la integració en el sistema escolar neerlandesoparlant dels francòfons, que representen la pròxima generació de població tant nativa com immigrant, sobretot a la zona de Brussel·les.

L’OETC (Onderwijs in eigen taal en cultuur - Classes en la pròpia llengua i la pròpia cultura) projecta donar suport a l’ensenyament en la pròpia llengua i la pròpia cultura a nens d’origen estranger. Aquest esforç addicional pretén que els alumnes adquireixin un nivell de neerlandès més fluid i més consistent. Tanmateix, perquè una escola iniciï aquestes classes li cal el permís d’almenys dos terços dels pares immigrants.

El decret de 2002 “Gelijke Onderwijskansen” (igualtat d’oportunitats en/per a l’educació) garanteix igualtat d’oportunitats a tots els infants, inclosos els nens de parla no neerlandesa. Concretament, el decret estipula que els infants tenen el mateix dret a matricular-se a l’escola, és a dir, que no se’ls pot rebutjar per raó d’un origen de parla no neerlandesa. El decret inclou mesures addicionals, per exemple, cursos extres de llengua, per posar remei a possibles problemes de dèficit de llenguatge.

Ateses les considerables disparitats de competència en llengua neerlandesa entre els alumnes del sistema d’educació flamenc, el ministre d’Educació Vandenbroucke (2005) s’ha proposat introduir proves de llengua neerlandesa en diversos moments clau. Encara s’ha de decidir si aquestes proves seran avaluadores o orientatives, vinculants o no, respecte de les altres opcions del programa d’estudis a disposició de l’estudiant.

2.2. Créixer en un món plurilingüe: l’ensenyament d’una llengua estrangera als joves flamencs

Fa temps que Flandes fomenta un discurs positiu sobre el plurilingüisme entre els seus habitants. Tant el govern com els ciutadans flamencs consideren que ser plurilingüe és un plus en la vida professional. Aquest plurilingüisme també ha estat molt apreciat pels estrangers.

Encara que el sistema d’educació flamenc reflecteixi aquesta actitud positiva vers les llengües estrangeres, algunes llengües estan en una posició més privilegiada que altres. Els principals factors diferencials són l’edat a la qual els alumnes comencen a aprendre la llengua i el temps d’ensenyament que s’hi dedica.

A Flandes, normalment l’ensenyament del francès comença al cinquè curs de l’escola primària (als 10-11 anys) i des del 2004 això és obligatori. A més, es fan classes extres de francès des del tercer curs en escoles de la frontera lingüística o en els anomenats ajuntaments “d’equipaments”.

L’ensenyament de l’anglès està integrat generalment en els programes des de l’edat de 13-14 anys. Per altra banda, l’alemany hi és molt menys present, encara que en moltes escoles s’ensenya durant un any als nois de 15-16 anys. Fora d’això, només les opcions de les escoles que posen molt d’èmfasi en la llengua inclouen l’alemany. Recentment, s’ha introduït l’espanyol en algunes escoles secundàries, sobretot els darrers dos anys del programa (2.585 estudiants van triar l’espanyol als cursos cinquè i sisè, mentre que només 271 ho van fer als cursos tercer i quart) (Kenniscentrum Statistiek 2004).

Així doncs, bona part dels estudiants flamencs compleixen l’objectiu “llengua materna més dues” (Llibre blanc sobre educació i formació). No obstant això, sobretot en l’educació vocacional orientada als oficis i la tècnica (classes TSO i BSO, cf. nota 3), els estudiants no satisfan l’objectiu “llengua materna més dues”.

L’alternança entre llengües obligatòries i llengües no obligatòries té repercussions sobre el nombre d’estudiants que aprenen una llengua.

Llengua
Francès
Anglès
Alemany
Espanyol
Nombre d'estudiants a l'escola secundària
390.259
294.001
83.135
2.856

Nombre d’estudiants a l’escola secundària que estudien francès, anglès, alemany o espanyol en la comunitat de parla neerlandesa. Dades per a l’escola el curs 2003-2004 (Kenniscentrum Statistick 2004).

Les institucions que promouen llengües estrangeres, com la Consejería de Educación y Ciencia d’Espanya, indiquen que, atesa la posició oficialment tancada de les llengües oficials belgues, és particularment difícil per a altres llengües entrar en “el sistema” (De Cock 2003: 60).

La “jerarquia” imposada per les autoritats oficials podria semblar discordant amb l’ordre espontani per a molts joves flamencs. Per descomptat, atesa la predominància de l’anglès com a llengua franca en política, mitjans i vida cultural (música, cinema), els adolescents se senten més connectats amb l’anglès que amb el francès. Alguns consideren que l’anglès és més útil en el món laboral. Tanmateix, com se senyala a la part 1, el francès encara és la llengua estrangera més important per a la majoria de treballadors flamencs.

No obstant això, si ens mirem l’educació no obligatòria, veiem un panorama lleugerament diferent. Una sisena part (15%) de l’educació extra que rep la població treballadora es dedica a la llengua. Això confirma la importància d’aprendre llengües estrangeres, fins i tot a una edat avançada (Kenniscentrum Satistiek 2002).

Les dades recollides pel servei espanyol d’educació i cultura mostra un elevat interès per l’espanyol en classes nocturnes o com un curs optatiu de l’educació superior. Aproximadament la meitat dels estudiants d’espanyol a Bèlgica aprenen la llengua en educació no obligatòria (Consejería de Educación y Ciencia en Bélgica 2002). A més, un nombre considerable d’estudiants tria l’espanyol com un curs optatiu dins de l’educació superior.

Alguns adults van a classes d’anglès o de francès per recordar o millorar els seus coneixements escolars. Malauradament, no hi ha dades disponibles sobre aquestes llengües.

L’actitud defensiva que de vegades s’adopta enfront del francès, també s’adopta enfront de l’anglès en l’educació superior. Els decrets educatius flamencs han establert que l’anglès no es pot utilitzar com a llengua principal d’ensenyament per a un programa de llicenciatura (si no és que la mateixa institució organitza un programa equivalent en neerlandès). A més, els programes de màster en anglès necessiten una aprovació especial.

   


  1 de 2