Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Tardor - Hivern 2006


El nacionalisme lingüístic: una opció intervencionista davant les concepcions liberals del mercat lingüístic, per Henri Boyer

L'autor repassa les diferents posicions sobre els efectes sociolingüístics de la mundialització, i se centra sobretot en el nacionalisme lingüístic, un nacionalisme el fonament del qual és la llengua. Boyer descriu els dos casos de nacionalisme lingüístic de l'Estat espanyol, el gallec i el català, posant especial èmfasi en aquest últim. (1)

 

   

Versió per imprimir. El nacionalisme lingüístic: una opció intervencionista davant les concepcions liberals del mercat lingüístic, per Henri Boyer versió per imprimir en PDF. 102 Kb

 

Sumari

1. Introducció
2. La mundialització i la desaparició de llengües
3. El nacionalisme lingüístic
4. Els nacionalismes lingüístics a Espanya
5. La construcció ideològica d'un nacionalisme lingüístic a Catalunya
6. Conclusions
7. Bibliografia

1. Introducció

De bon grat esquematitzaria les opcions sociolingüístiques (pel que fa a la gestió dels contactes entre llengües) enfrontades actualment en relació amb la mundialització i la situació del plurilingüisme planetari i dels plurilingüismes locals d’acord amb una representació on, a un pol de lliurecanvisme, liberal, que fa prevaldre el laisser-faire i la llei del(s) mercat(s) (per exemple De Swaan, 2001) se n’oposa un altre d’intervencionista amb dues variants, sovint associades: l’ecologia lingüística (altermundialista), que ofereix arguments d’ordre ètic i jurídic (drets humans - drets lingüístics) (per exemple Hagège, 2000; Nettle i Romaine, 2003; Boudreau et al, 2003), i el nacionalisme lingüístic, que posa en primer terme un posicionament identitari (Boyer, 2004):

El número 99-100 (2001) de la revista quebequesa Terminogramme ofereix una excel·lent ocasió per valorar l’estat dels coneixements sobre les «geostratègies de les llengües» (títol de la publicació en qüestió), és a dir: de les «relacions i [de la] competència [de les llengües] en l’escaquer mundial» (Maurais, 2001, pàg. 7).

Sobre aquest aspecte, en relació amb el debat actual centrat en els efectes sociolingüístics de la mundialització, tal com assenyala R. E. Hamel,

Les posicions no concorden […]. Fins i tot entre les que s’oposen a l’hegemonia completa de l’anglès, els punts de vista i les estratègies són divergents. Coneixem, per una part, la tendència a defensar sense restriccions totes les llengües del món i el dret de qualsevol ciutadà a rebre l’educació en la seva llengua; per altra part, existeix una posició que situa la contradicció principal entre l’anglès, per un costat, i les altres llengües nacionals i internacionals, per l’altre (Hamel, 2001, pàg. 130).

La segona posició esmentada, la de «sociolingüistes francesos [que] adverteixen sobre els riscos de substitució de les llengües locals en detriment de les llengües nacionals i supranacionals», s’exposa de manera sintètica, en l’article citat de R. E. Hamel, mitjançant l’esment d’una «comunicació electrònica» de L. J. Calvet (Hamel, 2001, pàg. 131, nota 1) per al qual en termes de politologia lingüística, la promoció de les llengües minoritàries o regionals o petites aniria en el sentit de l’imperialisme anglòfon.

L. J. Calvet ja havia explicitat la mateixa posició, en concret sobre Europa, posició que, amb una dimensió deliberadament i excessivament macrosociolingüística, té certament el mèrit de la claredat, però en la qual la preconcepció de la globalització deixa poc de lloc per tenir en compte la complexitat i la diversitat de les situacions.

Jutgeu vosaltres mateixos:

[La mundialització] accepta amb grat l’esclat en microcomunitats lingüístiques però suporta malament les llengües intermediàries, supercentrals, que formen localment un nombre igual de punts de resistència. Europa, si evolucionés cap a una federació de regions, tal com desitgen alguns, podria anar cap al domini de l’anglès coexistent amb una pluralitat de petites llengües com el gallec, el català, el basc, el cors o l’alsacià, mentre que el francès, l’alemany i l’espanyol retornarien lentament a un estatus de llengües centrals i ja no supercentrals. Des d’aquest punt de vista, la defensa de les llengües amenaçades augmentaria la dominació de la llengua hipercentral, de la mateixa manera que, en les situacions postcolonials, és la divisió lingüística la que reforça les llengües oficials com l’anglès, el francès o el portuguès. De moment, aquest escenari europeu només és una hipòtesi, però dóna una nova llum al debat (Calvet, 2002, pàg. 99).

D’aquí, doncs:

Totes les llengües són iguals a ulls del discurs políticament correcte, cosa que vol dir simplement que totes les llengües són llengües, que totes, per exemple, es mereixen ser descrites, però des del punt de vista del seu valor, en les seves funcions i representacions, les llengües són profundament desiguals (ibid, pàg. 99).

S’imposa un comentari sobre el diagnòstic expressat així, encara que es pugui argumentar, en defensa seva, que és una via ràpida, i per tant una simplificació voluntària. No és exactament a la mundialització a qui interessa donar a les regions d’Europa cada vegada més pes, sinó als partidaris (de qualsevol categoria) d’una integració europea en la qual el pes dels estats-nació, alguns dels quals ofereixen una coneguda resistència a pèrdues importants de sobirania, quedaria reduït per dilució de prerrogatives, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, no totes les regions afectades per aquesta perspectiva constitueixen comunitats lingüístiques històriques: entre les 250 regions que formaven fa poc l’Assemblea de les Regions d’Europa, quantes tenen una llengua pròpia diferent de l’oficial a nivell de l’estat, com Catalunya, Galícia o el País Basc a Espanya? Segurament una minoria. Quant a l’analogia amb les situacions postcolonials, em sembla que prové més d’una retòrica politicomediàtica que d’una autèntica anàlisi comparativa.

D'altra banda, no podria subscriure la hipòtesi globalitzant avançada de manera peremptòria per L. J. Calvet quant a la tendència a portar les llengües supercentrals al rang de llengües centrals, que seria l’eix central de la mundialització lingüística. En concret, tractant-se d’Espanya, pot tranquil·litzar-se: l’espanyol, amb la denominació de castellà no està en cap sentit «en vies de quedar relegat […] a nivell de llengua regional, al costat del català o del basc» (veg. en concret Boyer i Lagarde dir., 2002), contràriament al que s’esforça a fer creure un cert discurs nacionalista espanyol, aliat als detractors (minoritaris en la comunitat) de la normalització sociolingüística duta a terme pel govern autònom de Catalunya des de 1980 (Boyer, 2003). Igual que el mateix castellà no està amenaçat al Paraguai per l’oficialitzaciódel guaraní des de 1992. (Hamel, 2001).

Sabem que, per a Calvet, el model susceptible d’«ordenar en […] el desordre» és el «model gravitacional» (Calvet, 2002, pàg. 26-27, veg. també Calvet, 1999, pàg. 76-81).

És del tot evident que «una configuració no consisteix només a constatar un estat de fet, és una intervenció transitiva sobre els fets, una presentació entre altres possibles, en funció d’una lògica que dóna a aquests fets una certa forma, un cert sentit» (ibid., pàg. 28; subratllat meu). Però justament, «entre altres [presentacions] possibles», la que escull Calvet dóna, dels fets lingüístics vinculats a la mundialització, un cert sentit que és problemàtic per a qualsevol lingüista que desitjaria situar-se plenament en el grup A de W. Labov, malgrat els límits que es poden trobar a aquesta categorització (Labov, 1976, pàg. 357). És fonamentat, doncs, expressar enèrgiques reserves pel que fa a la configuració utilitzada, purament comptable, per dir-ho d’alguna manera, quan s’observa el tipus de punt de vista, reductor, que sembla autoritzar:

És confortable creure que si hi ha llengües que desapareixen de l’ús és a causa de la dominació egoista de les grans llengües, i que si l’anglès s’imposa com a vehicular internacionalment és a causa de la dominació egoista de la potència americana. Confortable però fals. Si els parlants o comunitats lingüístiques se sotmeten a la llei del mercat, si alguns abandonen la seva llengua, deixen de transmetre-la, no és necessàriament perquè tenen el ganivet al coll, sinó més aviat perquè consideren que és en interès propi o dels fills. (Calvet, 2002, pàg. 212)

Un simple recordatori dels nombrosos factors que poden explicar l’«obsolescència [d’una llengua]» enunciats per W. F. Mackey és suficient per subratllar el caràcter estrictament polèmic de les paraules de Calvet:

Una llengua perd gradualment les seves funcions socials pel biaix de l’emigració, la fam, la malaltia, el genocidi, la baixa de l’índex de natalitat, l’exogàmia, l’absència de treball, l’absència d’instrucció, la pobresa o la prohibició. (Mackey, 2001, pàg. 105)

També en el número 99-100 de Terminogramme Abram de Swaan, promotor del model gravitacional adaptat per Calvet, planteja una sèrie de reflexions sobre «la constel·lació mundial de les llengües» que il·luminen el model en qüestió (2) i posen en evidència la inspiració fonamentalment i estretament economicista del model. En realitat, el títol no dóna compte del tot de la naturalesa del discurs mantingut a l’article.

En efecte, aquest discurs desenvolupa una anàlisi de la relació entre les llengües, dels seus valors respectius, que prové àmpliament de la lògica industrial i comercial. Es pot jutjar per un cert nombre d’enunciatsanalògics al màxim:

Des d’un punt de vista econòmic, es poden comparar les llengües a les normes industrials i a certes xarxes de distribució (De Swaan, 2001, pàg. 50).

La lleialtat lingüística és un cas extrem de lleialtat del consumidor (ibid., pàg. 51).

Quan una persona aprèn una llengua, escull un aparell electrònic […] o recorre a una xarxa de serveis, augmenta al mateix temps la utilitat d'aquesta llengua, d'aquesta norma o d'aquesta xarxa per a tots els altres usuaris que ja la utilitzen (ibid., pàg. 51).

Com més gran és l’espai que ocupa en el mercat una norma donada [ex.: PAL i SECAM per a la televisió] […] més grans són la quantitat i la varietat dels programes i dels enregistraments oferts pels aparells que s’ajusten a aquesta norma. Aquest fet augmenta al seu torn el valor dels aparells per als usuaris. En aquest cas hi ha un paral·lelisme net amb les llengües: com més parlants hi ha, més lectors hi ha i per tant hi ha més autors i textos produïts (ibid., pàg. 52).

I es tracta d’«inversió», de «beneficis […] esperats», de «cost», etc. ja que les llengües són «béns hipercol·lectius». S'és lluny, amb aquesta retòrica, de l’anàlisi de Bourdieu en matèria d’economia dels intercanvis lingüístics al si d’una comunitat concreta, segons una jerarquització-articulació de mercats, mercats dominants (oficials) i mercats francs (perifèrics, dissidents), ja que la dinàmica ecolingüística avançada per Bourdieu no és en definitiva altra cosa que la denúncia d’una ensarronada: la de la independència del mercat lingüístic respecte al context social (socioeconòmic, polític, cultural) (Bourdieu, 1983). Aquesta manera de concebre la relació entre llengua i societat s’uneix a la de Robert Lafont que, en aquest cas sobre un mercat de naturalesa multilingüe, considera que «per al sociolingüista coherent, mai no hi ha “qüestions de llengua”, sinó qüestions de societat que els usos envolten igual que en deriven» (Lafont, 1994, pàg. 134).>>

D’altra banda, De Swaan sembla retre indirectament homenatge a la clarividència de Bourdieu en economia sociolingüística quan aborda els mercats francs (com els argots):

Certament, existeixen codis i llenguatges secrets que permeten excloure els no-iniciats; curiosament, en un cas així, la hipòtesi central de la nostra teoria (una llengua guanya en valor a mesura que té més parlants) no és vàlida. (De Swaan, 2001, pàg. 52, nota 13; subratllat meu).

No m’aturaré en un cert nombre d’observacions discutibles que es basen clarament en una informació teòrica o factual incompleta, com aquesta sobre els criolls:

Existeixen llengües aparegudes en un passat relativament recent, com les llengües criolles, que van ser creades per un nombre relativament reduït de persones, sens dubte nens molt petits, en molt poc temps (ibid., pàg. 53, nota 15).

Citaré una altra d'aquestes observacions sorprenents, sobre la interrupció de la transmissió d’una llengua:

L’abandó definitiu [de la “llengua en implosió”] només es produeix quan la generació següent deixa d’aprendre la llengua dels pares (De Swaan, 2001, pàg. 59).

Evidentment, no són els fills els qui deixen d’aprendre la llengua dels pares, sinó els pares els qui, majoritàriament víctimes d’un sentiment de culpabilitat (Lafont, 1971), d’una actitud d’autodenigració, productes d’una ideologia diglòssica (Boyer, 1991 i 2003) deixen de transmetre la llengua dominada als seus fills.

D’altra banda, Swaan està molt més inspirat en aquestes paraules referides a «l’abandó de la llengua d’origen» (De Swaan, 2001, pàg. 63):

El “punt de basculament” en el pas de la diglòssia a l’heteroglòssia intervé quan, per als qui parlen les dues llengües, indígena i exògena, els costos de salvaguarda de la llengua local comencen a guanyar sobre el seu valor Q addicional, en declivi […]. Una vegada comença la deserció, els pares deixen d’ensenyar (3) la llengua als seus fills i, ells mateixos, ja no fan l’esforç de parlar-la correctament.

Haurà quedat clar que, en general, les afirmacions de De Swaan deixen perplex el sociolingüista. Les llacunes bibliogràfiques en relació amb recerques europees importants en els àmbits abordats, en particular sobre conflicte diglòssic, són sorprenents. Es manifesten per la presència d’afirmacions del tipus: «Les rivalitats i els acords entre grups lingüístics no han atret gaire atenció fins ara»... (ibid., pàg. 65)

Aquestes observacions crítiques i reserves puntuals no treuen res a l’interès global del dossier presentat per Terminogramme. El conjunt de les aportacions té el mèrit de fer avançar el coneixement sobre gestions de llengües, mostrar-ne els envits i posar en evidència les febleses i els esculls d’una reflexió en ple desenvolupament. Així es pot, s'ha de discutir el fet que una «versió forta de la teoria de Whorf i Sapir segons la qual una llengua imposa límits al pensament dels qui la parlen» inspira dos grans tipus de geoestratègies en vigor: «la cursa per la “part del mercat” per part dels representants de les grans llengües internacionals, i la protecció de les llengües en via de desaparició empresa per la comunitat dels lingüistes i pels representants de les organitzacions no governamentals que s’ocupen dels drets lingüístics de les minories» (Kibbee, 2001, pàg. 69).

2. La mundialització i la desaparició de llengües

En el dossier no falten referències a l’informe de D. Graddol The Future Of English? (1997), editat pel British Council, informe en què s’evoca la possible desaparició de nombroses «llengües locals» (Kibbee, 2001, pàg. 72). És segurament la qüestió de l'amenaça de mort que la mundialització fa pesar sobre aquestes llengües, i la seva defensa, la que provoca els posicionaments, com s’ha vist, més discutits. Certament, «les llengües no són equivalents a les espècies», però per què «la pèrdua d’una llengua no [seria] un fet equivalent a la pèrdua d’una espècie»? (Kibbee, 2001, pàg. 73).

   


  1 de 3