Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Primavera - Estiu 2005


Diversitat sociolingüística i recursos compartits. Mirades crítiques a les polítiques d'integració lingüística a Bèlgica, per Philippe Hambye i Silvia Lucchini

Aquesta aportació (1) examina les diferents accions portades a terme pels poders públics belgues que apunten, directament o no, a la integració lingüística de les poblacions immigrades. (2) Després de descriure breument l'estat dels moviments d'immigració a Bèlgica, presentem al principi les lògiques subjacents de les polítiques d'integració belgues, distingint el cas de la part francòfona del país i el de la part neerlandesa, sabent que aquestes polítiques depenen d'instàncies de poder diferents en les dues comunitats. Tanmateix, ens concentrem en la situació de Valònia i de Brussel·les, que constitueix el nostre camp d'investigació privilegiat. Proposem a continuació una avaluació crítica de les mesures preses pels governs comunitaris i fem per acabar una reflexió sobre els envits d'una transformació de les concepcions habituals de la integració i de la immigració a Bèlgica.

   
Versió per imprimir. Diversitat sociolingüística i recursos compartits. Mirades crítiques a les polítiques d'integració lingüística a Bèlgica, per Philippe Hambye i Silvia Lucchini versió per imprimir en PDF. 167 KB

 

Summary

 

1. La immigració a Bèlgica: estat de la situació

Bèlgica és des de fa molt de temps una terra d'acollida. La immigració organitzada va començar l'endemà de la Segona Guerra Mundial: en primer lloc es van establir els acords amb Itàlia, el 1946, que preveien l'arribada setmanal d'homes per a les mines a canvi d'una certa quantitat de carbó; després amb Espanya i Portugal el 1956, amb Grècia el 1957, finalment amb el Marroc i Turquia el 1964 (Morelli, 1992). L'objectiu d'aquests acords era trobar una solució a la manca de mà d'obra en certs sectors. A més, s'esperava un creixement demogràfic (3) comptant amb la més alta taxa de fecunditat de les poblacions immigrades (Martiniello i Rea, 2001).

Per bé que la immigració es va aturar oficialment el 1974, l'arribada d'estrangers no ha parat. Entre els factors que han permès l'arribada de nous migrants aquests trenta últims anys podem esmentar la reagrupació familiar, des de sempre autoritzada a Bèlgica, el reconeixement del dret d'asil, els permisos de treball atorgats per a sectors ben específics, l'autorització d’estada per seguir estudis, la permeabilitat selectiva de les fronteres prevista pel tractat de Maastricht (1993) i la presència d'institucions internacionals (sobretot a Brussel·les). Aquestes noves immigracions han fet de manera que la taxa de persones estrangeres a Bèlgica ha continuat essent bastant estable des de 1980 malgrat l’important nombre de naturalitzacions, a conseqüència de les reformes del codi de la nacionalitat de 1984, 1991, 1995 i 2000.

Les últimes estadístiques disponibles (1 de gener de 2004 - dades de l'INS) donen compte de 860.287 persones de nacionalitat estrangera residint a Bèlgica, és a dir, una mica més del 8,2% de la població total. De totes maneres, la situació varia molt segons les regions: 26,3% dels habitants de Brussel·les són de nacionalitat estrangera, 4,8% dels residents a laregió flamenca i 9,1% dels residents a la regió valona. Tanmateix, el component de la població d'origen estranger a Bèlgica està molt infrarepresentat en aquestes xifres, referides només a la població de nacionalitat estrangera. Ara bé, els canvis en l'accés a la naturalització han modificat àmpliament la configuració de la població des d'aquest punt de vista, sobretot pel que fa als joves. A tall d'exemple, el percentatge de joves de menys de 18 anys de nacionalitat estrangera baixa un 18% a Brussel·les entre l’any2000 (38%) i el 2003 (20,2%). (4)

La composició de la població al·lòctona en termes de nacionalitats és avui el resultat d'aquestes diverses superposicions migratòries al fil del temps. La taula<A[quadre|pissarra]> 1 presenta les estadístiques de població per als grups minoritaris (excepte els procedents dels països limítrofs: França, Països Baixos, Alemanya) més representats a Bèlgica, després a les seves tres regions. Com es pot veure, el nombre d’italians, marroquins, espanyols i turcs apareix en el total del país i a les tres regions. Només els portuguesos a Brussel·les i els britànics a Flandes s'afegeixen al grup principal. Al costat dels marroquins i dels turcs, que procedeixen en gran part de la migració d'abans de 1974, els estrangers originaris de països pertanyents a la Unió Europea continuen essent nombrosos com a conseqüència de l'arribada de funcionaris de les institucions internacionals (sobretot a la regió de Brussel·les i als municipis flamencs limítrofs) i per la lliure circulació dels béns i de les persones instituïda pel tractat de Maastricht el 1993. Les noves migracions de fora de la Unió, que continuen essent minoritàries, provenen dels indrets del món sacsejats per canvis de règim i conflictes armats. (5) En definitiva, es pot estar d'acord amb Martiniello i Rea (2001: 11) sobre la següent constatació: «Com tants altres països occidentals, Bèlgica ha esdevingut un mosaic de pobles i cultures, un microcosmos del món. Assegurar la cohabitació harmoniosa entre aquests diferents components de la societat belga és una necessitat que s’imposa a tothom.»

2. Les polítiques d'integració lingüística a Bèlgica: principis i concepcions subjacents

Malgrat l'antiguitat de la migració a Bèlgica, la presa de consciència d’estar davant d’un fenomen estructural i estable s'ha produït recentment. Des del començament dels anys 1980 –és a dir, fa només vint-i-cinc anys i només trenta-cinc anys després del començament de la immigració organitzada- es comencen a plantejar polítiques d'integració, entre les quals les reformes ja citades sobre els codis de la nacionalitat. En l’àrea francòfona, els primers centres destinats a la població immigrada es creen el 1981 i el 1982, (6) mentre que el primer centre nacional (aleshores federal) per a les polítiques migratòries neix el 1989. (7) D'una manera general, la paraula «immigració» tendeix a desaparèixer al llarg del temps per deixar pas al terme «interculturalitat», signe d'una presa de consciència del nou estatus de les persones d'origen estranger: les autoritats ja no estan davant de «braços» arribats per sostenir el desenvolupament industrial, sinó davant d’individus i de ciutadans, fet que comporta una idea de relacions igualitàries entre cultures, la definició de les quals està d’altra banda cada vegada menys relacionada amb la pertinença ètnica. Encara caldrà temps perquè aquesta igualtat es tradueixi, parcialment, en drets polítics: els estrangers procedents de la Unió Europea tenen només el dret de vot i d'elegibilitat parcial en les eleccions municipals del 2000 (i sota la pressió del tractat de Maastricht); els altres estrangers obtindran el dret de vot el 2004, però sense dret d'elegibilitat.

Per comprendre les polítiques d'integració dutes a terme a cada costat de la frontera lingüística que separa flamencs i francòfons a Bèlgica, és necessari delimitar les concepcions de societat, nació, llengua o cultura dominants en cadascuna de les dues comunitats i que determinen àmpliament les posicions polítiques respecte de les comunitats immigrades.

2.1 La integració lingüística segons la Comunitat Flamenca

Les polítiques d'integració lingüística fetes a Flandes estan profundament marcades pel paper central que juga la llengua en la definició de la identitat col·lectiva flamenca. En efecte, la ideologia dominant a Flandes situa el fet de compartir una mateixa llengua en el nucli de la pertinença a una comunitat i fa del coneixement del neerlandès una de les condicions d'una integració ciutadana efectiva. (8)

Això s'explica sobretot per la història de la comunitat flamenca, que ha hagut de lluitar pel reconeixement de la seva llengua i dels seus drets al si d'un Estat belga dirigit al principi per una elit flamenca i valona però exclusivament francòfona (Beheydt, 1994; Francard, 1995).

er aquest motiu, la llengua ocupa una posició central en les polítiques d'integració de les poblacions immigrades a Flandes. En l’àmbit de l'ensenyament, hi ha mesures des dels anys 1990 que preveuen concedir mitjans suplementaris a les escoles amb un cert nombre d'alumnes al·lòctons considerats com a prioritaris per a la distribució dels mitjans educatius. Des de 2002 el govern flamenc ha establert un programa dirigit a la igualtat de les oportunitats en educació (Gelijke Onderwijskansen) amb inversions prioritàries en les classes amb alumnes desfavorits. Tot i que aquestes mesures ja no es dirigeixen des d’aleshores específicament a les comunitats immigrades, (9) reconeixen tanmateix com a prioritaris els alumnes que no tenen el neerlandès com a llengua del medi familiar. (10) (Eurydice 2004a : 7).

A més a més, s’organitzen classes d'acollida per als nous nouvinguts, també amb l'objectiu d'assegurar-los la integració en la societat flamenca a través de l'aprenentatge de la llengua comuna. Quan ja no estan en edat d’escolarització, els immigrants recents que no són ciutadans europeus han de seguir des de 2004 un «recorregut d'integració cívica» (inburgeringstraject). De nou, l'aprenentatge del neerlandès és el nucli d'aquest programa segons el qual compartir la llengua és el primer pas cap a una plena participació dels immigrants en la societat. (11)

D’altra banda, la concepció segons la qual la llengua és un dels elements claus de la identitat porta les autoritats flamenques a afavorir, almenys en els seus projectes polítics, la vitalitat de les llengües de les comunitats immigrades. Així, l'ensenyament bicultural i bilingüe transicional italià-neerlandès (dues escoles en l’actualitat), espanyol-neerlandès (dues escoles) i turc-neerlandès (tres escoles), el va instituir en els anys 1986-87 (Byram i Leman 1990) el Foyer, convertit el 1998 en un Centre Regional d'Integració encarregat de coordinar la política flamenca per a les minories a Brussel·les. D'altra banda, el 1991 (12) es va crear un programa d'ensenyament de les llengües i cultures d'origen (Onderwijs in eigen taal en cultuur). Aquesta valoració del multiculturalisme pot semblar paradoxal segons el que precedeix, però en realitat s'inscriu en una lògica de promoció de les identitats lingüístiques i culturals que permet justificar la primacia del neerlandès. (13)És això, sens dubte, el que explica que aquests projectes no s’apliquin realment i tinguin cada vegada menys èxit (Verlot, 2002; Delrue i Hillewaere, 1999; De Schutter, 2001).

2.2 La integració lingüística segons la Comunitat Francesa de Valònia-Brussel·les (14)

Al contrari de l'enfocament cultural i lingüístic de la integració dominant a Flandes, la perspectiva francòfona evita identificar els alumnes al·lòfons i al·lòctons com a grups concrets, amb el risc d'obviar els problemes específics que afecten als alumnes de mitjà immigrat i desfavorit. (15) Així, en el cas de l'ensenyament francòfon, certes escoles poden rebre, des de 1998, una ajuda complementària en termes de personal en el marc de mesures de discriminació positiva (D+), com a continuació de les «Zones d'educació prioritàries» que van existir de 1989 a 1999 per millorar la igualtat d’oportunitats entre alumnes. Aquestes mesures no s’adrecen a les comunitats immigrades de manera específica, ja que els criteris que condicionen la concessió de mitjans suplementaris estan vinculats al nivell socioeconòmic de la població de les escoles, encara que aquests mitjans beneficien de fet els centres amb una taxa important d'alumnes procedents de la immigració i que es troben en situacions socials precàries.(16) En el mateix sentit, s’han fet esforços considerables pel que fa a l'alfabetització (17) (Lire et Écrire, 2004), mentre que s’han establert altres mesures per solucionar, en més o menys grau, possibles dificultats escolars: ensenyament especialitzat, centres d'educació i de formació en alternança (CEFA), ensenyament en distància, educació permanent, escoles de deures, etc.

La lògica que privilegia un enfocament socioeconòmic de les desigualtats escolars no ha impedit l’aplicació de polítiques orientades més directament a les poblacions d'origen immigrat. Estan relacionades, per un costat, amb el reconeixement de la diversitat lingüística. A la Comunitat Francesa s’ofereixen en els anys 1970 cursos de llengua d'origen a l'escola (per a l'italià), però fora de les hores de classe. Des d’aleshores, es tracta més del lloguer d'aules que d'una veritable integració de l'alteritat lingüística. Les polítiques escolars organitzades comencen també en els anys 1980: sota l'empenta de la directriu europea de 1977, que preconitzava l'ensenyament llengües i cultures d'origen als nens migrants, es van posar en marxa dos projectes pilot d'educació intercultural en algunes escoles d'ensenyament secundari brussel·lès. (18)

En els anys 1990 va continuar una fase d'institucionalització amb la firma de les «Cartes de col·laboració» (la primera de 1996 a 2000, la segona de 2001 a 2005) entre la Comunitat Francesa i els principals Estats d'origen (Marroc, Itàlia, Portugal, Grècia, Turquia, però no Espanya). L'objectiu continua essent el mateix, és a dir, l'organització de cursos de llengua d'origen i d’activitats interculturals per a a infants migrants, per part de les escoles que en fan explícitament una demanda anual. (19) Des de 2001, 70 escoles de mitjana s'han adherit a aquest acord que ha afectat aproximadament 5.000 nens anualment, més de 90% dels quals són originaris del Marroc i d'Itàlia (Ros i Mattar, 2003). Els canvis que han tingut lloc fa poc en la formació inicial dels professors són un altre indici de la consideració de l'heterogeneïtat creixent dels públics escolars. (20)

D'altra banda, les autoritats públiques han iniciat accions dirigides a l'adquisició de les normes lingüística i cultural amb didàctiques de tipus compensatori, que aquesta vegada tenen en compte l'al·lofonia de la població migrant. Es tracta, per exemple, de la creació per decret de les classes-passarel·les destinades als nens d’arribada recent el 2001 (Eurydice, 2004b). Aquestes classes-passarel·les preveuen l’estada entre algunes setmanes fins a 6 mesos, fins i tot un any, en una classe de posada a nivell on s’aprèn el francès de manera intensiva. Les classes-passarel·les, que s'han demostrat positives en general (Maravelaki i Collès, 2004), estan ara en expansió. (21) D'altra banda, allà on el nombre de nens d’arribada recent no permet l'obertura d'una classe-passarel·la, es pot organitzar un curs d'adaptació a la llengua de l'ensenyament a raó de tres hores per setmana per a 20 alumnes (decret de 1998).

3. Límits i fracassos de les polítiques actuals

Des del punt de vista de la igualació de les condicions de vida de les poblacions d'origen immigrant amb les dels autòctons, les polítiques que acabem de descriure demostren ser àmpliament insuficients.

En efecte, segons els resultats de l'enquesta internacional PISA, (22) les actuacions més febles en lectura es refereixen entre altres (a) als alumnes immigrats nascuts i totalment escolaritzats a la Bèlgica francòfona amb pares nascuts a l'estranger (13% dels alumnes interrogats), anomenats habitualment segona generació, (23) i (b) els alumnes al·lòctons (5%), és a dir, els nascuts a l'estranger. (24)

En relació amb el resultat en lectura dels alumnes natius (que és 495 i, per tant, està molt a prop de la mitjana internacional fixada en 500 punts), els alumnes de segona generació obtenen 406 punts i els alumnes nascuts a l'estranger, 414 punts (25) (Lafontaine et alii, 2003: 87). La diferència és important amb els natius però mínima entre els mateixos nens immigrats. Tal com s’assenyala en l’informe de l'OECD (2001: 155), la desviació entre els natius i els alumnes de segona generació és allò realment inquietant, ja que aquests últims han fet tota la seva trajectòria escolar en francès. Al mateix temps, de manera igualment inquietant, els resultats dels alumnes de segona generació i els dels alumnes que van néixer fora de Bèlgica són gairebé similars i lleugerament més febles per als primers. Això sembla indicar que el fet d'haver nascut i estat completament escolaritzat a Bèlgica no millora la situació escolar dels nens procedents de la immigració i les seves actuacions en francès semblen més que problemàtiques. (26)

El sistema educatiu flamenc, encara que amb una mitjana clarament més eficaç, és igualment un dels més desigualitaris: (27) a Flandes, els alumnes nascuts a Bèlgica de pares estrangers (4%) i els alumnes nascuts a l'estranger (3%) obtenen respectivament resultats de 418 i 470, mentre que la mitjana per als natius és de 541 punts (De Meyer et alii, 2002: 15). (28)

Certs factors que caracteritzen la situació sociolingüística dels nens de migrants podrien explicar les seves febles actuacions en lectura: el fet de no parlar la llengua de l'escola en el medi familiar sembla així reforçar el risc de retard escolar. A la Comunitat Francesa de Bèlgica, «un alumne no que parla habitualment el francès a casa s'exposa a un risc tres vegades més elevat que un alumne que parla habitualment el francès a casa de trobar-se entre els lectors més febles.» (29) Aquest risc és menys elevat (2,5) però encara present a laComunitat Flamenca (Lafontaine et alii, 2003: 82).

   


Per completar els resultats de l’enquesta s’ha fet una entrevista semidirigida a una voluntària amb la finalitat de tenir informació qualitativa sobre el tipus de discurs dels voluntaris. A continuació destaquem alguns aspectes d’aquesta entrevista. Quant a la capacitat de parlar, la voluntària creu que la capacitat de parlar de l’aprenent ha augmentat molt: ”He vist com avançava a nivell de la llengua. O sigui, de principi que no tenia cap soltura a ara, ara..., bueno ell veus que té facilitat””.També respecte l’ús del català, la voluntària manifesta que després de seguir el programa, l’aprenent usa més el català que abans en l’àmbit quotidià:

- Pregunta: Bé, aleshores, quant a la capacitat de parlar, de parlar, tu creus que el teu aprenent és més capaç de parlar català ara que abans?

  1 de 3