Per a un cert nombre de raons que és massa complex revisar aquí (però vegeu Heller, 2002; Heller i Labrie, 2003), incloent-hi els moviments socials descrits, la base economicopolítica de reproducció de la comunitat es va començar a col·lapsar durant els anys 1980. A partir de la base d’una mobilitat socioeconòmica ja establerta i de les seves fonts de legitimitat, moltes regions s’han començat a moure cap al sector terciari amb intents de desenvolupar activitats basades en el patrimoni turístic (vegeu Moïse, 2003; Roy i Gélinas, 2004). En molts casos, la idea és centrar-se primer en una clientela francòfona, situant la llengua com a centre d’allò que fa diferent aquesta experiència de turisme patrimonial, jugant amb els sentits francès i quebequès d’afinitat amb la resta del Canadà francòfon i amb la idea de la "plusvàlua" obtinguda per la possibilitat d’accedir a serveis en francès. Però, tenint en compte les característiques del turisme nord-americà, tindria poc sentit empresarial ignorar la clientela anglòfona que el continent proporciona o la d'altres parts del món amb trajectòries que ja els estan portant cap a les regions riques (cal assenyalar que, de moment, això inclou un gran nombre de germanòfons).

La mateixa homogeneïtat lingüística, que és un important element simbòlic d'autenticitat en el mercat del turisme patrimonial, acaba essent també un obstacle potencial per atreure turistes que parlen altres llengües. El resultat és normalment l’intent d'una divisió discursiva del treball que indica una distinció entre les pràctiques lingüístiques utilitzades per construir l’autenticitat local i les que s’utilitzen per gestionar les relacions amb els clients.

De fet, la preocupació per l’autenticitat també apareix en la competència local pels recursos del mercat de treball. Com que les habilitats lingüístiques, incloent-hi les multilingües, són característiques cada vegada més importants de les persones que busquen els empresaris, tant a l’hora de decidir on és probable trobar la mà d’obra apropiada com en avaluar empleats concrets, també es poden mostrar com a característiques perquè poblacions d'empleats o empresaris es distingeixin uns d'altres en competir per feines. Així, la província de Quebec, en el seu lloc web dedicat a la inversió anuncia per a probables inversors l'atractiu de tenir una mà d’obra bilingüe amb habilitats lingüístiques complementàries extres (volent dir que es tracta d’habilitats en més d'una llengua) que els empresaris no hauran de pagar. (4)

Al Quebec hi havia 2,9 milions de persones bilingües l’any 2002, és a dir, gairebé un 41% de la població total. L'ús general del francès i de l’anglès permet que els centres de contacte de clients tinguin una flexibilitat considerable, fet que facilita l’accés a mercats essencials. La mà d’obra bilingüe del Quebec, la més gran del Canadà, és un avantatge clau per a empreses que volen tenir accés als 7 milions de canadencs que parlen francès sense pagar extres pel bilingüisme. A més del francès i de l’anglès, al Quebec es parlen més de 80 llengües."

De manera semblant, la província de New Brunswick va vendre la seva població activa bilingüe en els seus esforços per atreure la indústria de centres de trucades durant els anys 1990. En la postindustrial ciutat d’Ontario on Roy va dur a terme la seva recerca, el municipi, lluitant contra la taxa de desocupació més alta del Canadà després d’una reestructuració i relocalització de fons de la indústria pesada bàsica, també va valorar els centres de trucades com a contractadors i va elaborar el següent text com a mitjà publicitari: “(La ciutat) ja no està formada només per metalls pesats. (La ciutat) desafia amb serenitat els aires de tecnologia, que donen vida cap a una nova economia mundial basada en rius d’informació, a través de les seves instal·lacions de centres de trucades. Mà experta en la capitalització de fluxos d'oportunitat, (la ciutat) està perfectament situada per ser l’alternativa canadenca per a l’alta tecnologia. El quinze per cent dels habitants (de la ciutat) són bilingües anglès/francès i molts són multilingües, amb l’italià com a tercera llengua parlada. Els beneficis d'aquesta presència francòfona i ètnica no es perden per a cap empresari que faci negoci en les comunitats canadenques que parlen francès o en un mercat global.”

En aquest cas, la declaració va més enllà d’una simple descripció de les habilitats lingüístiques de la mà d’obra; més aviat afirma explícitament que l'etnicitat transmet legitimitat de coneixements, transmet autenticitat de competència. Si voleu un parlant real de la llengua X, contracteu un membre del grup ètnic X. En aquest sentit, l'antiga equació de llengua, nació i etnicitat encara roman discursivament vàlida. Però, tal com va demostrar Roy i tal com hem vist confirmat en altres llocs, aquesta afirmació del valor de l’autenticitat pot caure en les contradiccions dels valors atorgats a idees estandarditzades de qualitat i deixar tant els empresaris com els empleats en una confusió difusa d’ideologies lingüístiques en competència. En el centre d’atenció telefònica de New Brunswick on hem estat fent recerca, per exemple, els treballadors acadians s’esforcen per complir les expectatives de quebequès i francès normatiu que es tenen sobre el seu francès i accepten la dominació de l’anglès com a llengua de comunicació amb la direcció, mentre mantenen simbòlicament el seu privilegiat accés als llocs de treball bilingües per als quals van ser contractats utilitzant la varietat lingüística local entre ells mateixos per a tasques relacionades amb la feina (Boudreau 2003).

Al capdavall, la nova economia té les següents contradiccions:

• contra la llengua com a habilitat mesurada i pagada, oposa la idea de la llengua com a talent, naturalment apreciat (tal com es podria apreciar la puntualitat i la pulcritud), però no reconegut o remunerat;

• contra el valor del control de qualitat estandarditzat amb formes lingüístiques normatives i pràctiques estàndards, oposa el valor de l’adaptabilitat a la variabilitat lingüística i de l’autenticitat en tant que relacionada amb idees etnicitzades de propietat de la llengua i amb vernaculars variables i no estandarditzats;

• contra el valor de l’homogeneïtat nacionalista com a garantia d'autenticitat, oposa la variabilitat i el multilingüisme al servei de l'accés a mercats.

3. El professional de la llengua

Des d'una perspectiva sociolingüística, doncs, el que és nou en la nova economia globalitzada no és tant la globalització mateixa (al capdavall, la gent, els productes i les idees són al món des de fa molt de temps), sinó més aviat les condicions econòmiques de la nova economia. Abans veníem el nostre treball físic; ara ens venem el nostre treball intel·lectual i comunicatiu com a habilitat i com a artefacte cultural al mateix temps.

La mercantilització de la llengua d'aquestes dues maneres està començant a ser reconeguda, per exemple, per la iniciativa patrocinada pel govern canadenc sobre les "indústries de la llengua" i per moltes iniciatives de la Unió Europea sobre formació lingüística (una de les més interessants de les quals compta amb un programa basat en la xarxa anomenat Soccerlingua, que utilitza el futbol i futbolistes per promoure l’aprenentatge d’anglès, català, castellà, alemany i italià; gràcies novament a Joan Pujolar per fer-me adonar d’aquest lloc web). El multilingüisme és el focus essencial d'aquestes iniciatives, que es basen en els recursos lingüístics locals com a garantia de la qualitat de la perícia professionalitzada i credencialitzada relacionada amb el multilingüisme que es troba en certes forces laborals disponibles.

A mesura que s'estengui aquest plantejament sobre la llengua, és probable que vegem un èmfasi més gran en el desenvolupament del paper dels professionals de la llengua, treballadors amb una formació, certificació i avaluació que produirà un conjunt de professions relacionades (gestors lingüístics, potser). Mentre això es concentra actualment en l'àmbit del multilingüisme (ensenyament de llengua i traducció), també es pot relacionar amb les formes fins ara menys visibles de treball comunicatiu que he descrit en aquest article, bàsiques per a moltes activitats de la nova economia. Queda la qüestió de com resoldrem les contradiccions esmentades més amunt, les contradiccions entre habilitats i autenticitat que avui travessen la nova economia sociolingüística.

És probable que el mateix concepte de professional de la llengua continuï essent controvertit durant un cert temps, ja que fa aflorar les contradiccions profundes sobre la manera de considerar-la. També mostra tots els problemes relacionats amb la manera com les normes han estat relacionades de fa molt de temps amb la dominació simbòlica (Bourdieu 1982), és a dir, amb l’emmascarament i la legitimació de les relacions de poder. Centrar-se en la llengua com a treball i en l’autenticitat com a capital material amenaça de fer visible les maneres com funciona el llenguatge en processos de dominació simbòlica. Encara hi ha més motiu, doncs, per examinar de prop com es porten aquests assumptes, no només en estats i entitats estatals o en ONG i corporacions, sinó també en aquells de nosaltres implicats de més a prop en les noves formes d'estructures de poder relacionades amb la llengua que poden estar sorgint.

4. Bibliografia

Monica Heller
Universitat de Toronto
mheller@oise.utoronto.ca