Llengua, habilitats i autenticitat en la nova economia globalitzada, per Monica Heller

Aquest article se centra en les maneres com la llengua juga un paper central en la nova economia globalitzada. La llengua no és tan sols bàsica com a mitjà de producció i com a producte, sinó que, de fet i a diferència de les expectatives sobre les maneres com l’anglès estandarditzat pot estar assumint l'economia mundial de la parla, la variabilitat lingüística i el multilingüisme han esdevingut vitals. La primera part de l'article tracta les maneres en què la llengua es converteix en part de la competència relacionada amb el treball, com a habilitat mesurable o com a talent innat. La segona part se centra en la manera com això es relaciona amb el valor de l’autenticitat en el mercat, en una economia en què els mercats locals i regionals i l’autenticitat local, són fonts de valor en una economia basada en el servei i en el valor simbòlic. Finalment, l’article aborda les implicacions que aquests desenvolupaments poden tenir per a la categoria generalitzadora dels “professionals de la llengua”. (1)

Sumari

1. La llengua com a activitat econòmica

2. L'autenticitat en la nova economia globalitzada

3. El professional de la llengua

4. Bibliografia

1. La llengua com a activitat econòmica

L’objectiu d'aquest article és explorar algunes de les maneres en què apareix la llengua en la nova economia globalitzada. La major part del treball sociolingüístic sobre canvi social contemporani se centra en els drets lingüístics (davant de l'assumida extensió de l’anglès) o en l’aprenentatge lingüístic; molt poc treball sociolingüístic se centra en el paper de la llengua en les experiències quotidianes de les persones que treballen i viuen en les canviants condicions de la nova economia. Aquest treball intenta esbossar els temes sociolingüístics centrals que poden estar relacionats amb l'actual expansió del sector dels serveis i de la informació, i afirma que la perspectiva sociolingüística és essencial per entendre la naturalesa de les activitats en aquest sector. Entre els temes podem esmentar els següents: la centralitat de la llengua com a mode de producció i com a producte; el tractament de la llengua com una competència relacionada amb el treball, bé com a habilitat mesurable, o, al contrari, com a talent; la tensió entre definir el valor de llengua en el lloc de treball (en termes d'ideologies lingüístiques) com a habilitat tècnica o com a autèntica possessió de grups considerats «propietaris» legítims; i les conseqüències emergents d'aquelles eleccions per als nous «professionals de la llengua». La meva afirmació central és que la nova economia té dificultats per gestionar la nova centralitat de la llengua, ja que queda atrapada en contradiccions entre estandardització i flexibilitat, gestió horitzontal i control de qualitat, i una comprensió tècnica o bé autèntica del valor de la mateixa llengua.

Una de les característiques principals de la nova economia és el paper central que hi juga la llengua com a mitjà de producció i com a producte. En activitats associades a l’extracció de recursos primaris o bé la seva transformació secundària, la comunicació, i en concret la comunicació escrita, sol ser una tasca de gestió, no laboral. És la direcció la que utilitza la llengua per elaborar informes, planificar, enviar memoràndums o portar a terme reunions. La informació pertinent es transmet a les plantilles amb intermediaris que ocupen, dins de la jerarquia, una posició entre la direcció i els professionals. Les mateixes plantilles treballen sovint en condicions que fan que la comunicació sigui difícil: massa soroll, massa perill. A més, la forma concreta d’organització industrial del treball coneguda com a fordisme o taylorisme, és a dir, treball en cadena amb tasques separades l’una de l’altra i supervisat amb una distribució jeràrquica dels professionals, va relegar la comunicació com a qüestió marginal i com una amenaça potencial per a l’ordre social que feia possible la producció fordista.

En una fàbrica en què vaig fer treball de camp a Montreal a finals dels anys 70 (vegeu Heller, 2002), la producció industrial es feia a la planta baixa. Hi havia tant de soroll que la majoria de professionals portaven taps a les oïdes i molts també portaven alguns tipus d’equip de seguretat. Per tal de comunicar les mínimes informacions que es necessitaven, havien creat una sèrie de gestos amb les mans com a senyals. Els capatassos treballaven sols en cabines de vidre aïllades, en sortien regularment per fer el volt per les línies o, de vegades, rebien en les seves cabines treballadors sols, altres capatassos o encarregats per a breus intercanvis d’informació. Entre ells, quan els treballadors i capatassos podien parlar, ho feien en francès, amb una part significativa de vocabulari tècnic en l’anglès que arribava de les fonts de producció industrial (majoritàriament britàniques i americanes) o de la direcció anglòfona. La comunicació amb la direcció es feia a través d’un equip de tres encarregats bilingües, tots d’origen irlandès, és a dir, amb un fons catòlic de classe treballadora que els va permetre aprendre francès dels seus veïns francòfons, catòlics i de classe treballadora. La direcció era anglòfona, comptant-hi els pocs francòfons que havien pujat un graó de l’escala, ocupaven les plantes superiors de l’edifici o l’edifici a l’altre costat del carrer i treballaven en despatxos tranquils i emmoquetats.

Però aquestes condicions són difícils de trobar en el primer món avui dia. Tal com afirma Boutet (2001:56): “Dans le taylorisme, parler et travailler sont considérés comme des activités antagonistes. Parler fait perdre du temps, distrait, empêche de se concentrer sur les gestes à accomplir. (…) La mise en place de nouveaux modes de production et en particulier l’automation, la robotisation et l’informatisation des activités, comme la mise en place de nouveaux modes de gestion des salariés (management participatif, responsabilisation, équipes semi-autonomes, auto-contrôle…) auront deux conséquences majeures en ce qui concerne le statut du langage au travail. L’une c’est la généralisation du recours à l’écrit (lecture et écriture) dans tous les métiers et activités y compris déqualifiées (…). L’autre c’est l’émergence d’une compétence de communication”. (2)

La nova economia consisteix, en part, en la reorganització o reestructuració del que queda de la “vella” economia basada en l’extracció de recursos primaris i la transformació industrial (Gee et al., 1996). Les empreses han eliminat molta de la gestió intermèdia, han descentralitzat la presa de decisions i han donat així una major responsabilitat per organitzar i controlar l’activitat laboral als mateixos treballadors i a equips amb membres que necessiten estar coordinats. La mateixa naturalesa de la producció s’ha desplaçat cap a un ús més gran de la informàtica en modes de producció que demanen destreses d’alfabetització complexes i habilitats per moure’s ràpidament entre diversos modes de comunicació. A més, la nova economia tracta en molts sentits de la llengua i d’altres formes de comunicació. Donar serveis està molt relacionat amb la comunicació, tant si és cara a cara (amb la caixera del supermercat, l’assessora financera o el guia turístic) o mediada per altres formes de comunicació, especialment electròniques (que poden anar del disseny d’interfícies per a caixers automàtics fins al treball en línies telefòniques o pantalles d’ordinador en centres de trucades). El mateix s’esdevé en la producció d’informació. Però, significativament, la llengua també es pot mercantilitzar de diverses maneres.

Boutet assenyala que aquests canvis en el mode de producció i naturalesa del producte tenen com a conseqüència principal el “sorgiment d’una competència comunicativa relacionada amb el treball”. En el context del “nou ordre laboral” descrit per Gee i altres (vegeu Cameron 2001; Strathern 2000), aquest fet significa diverses coses. En primer lloc, el nou ordre laboral emfasitza la flexibilitat i considera les competències relacionades amb el treball com a “conjunts d’habilitats” unificades que els treballadors poden adquirir i afegir al seu repertori, fent-ne ús quan la situació ho exigeix i augmentant així el seu valor (és a dir, la seva mobilitat) com a treballadors. Això comporta tractar les competències com a “habilitats” objectivables, unificades, mesurables i estandarditzades.

Les competències comunicatives es poden tractar de manera semblant: en el seu treball sobre un centre de trucades d’Ontario, Roy (2003) va demostrar com diverses competències relacionades amb la llengua es tractaven de maneres semblants a altres tipus de competència relacionades amb el treball. Tots els processos, per exemple, incloent-hi la interacció amb els clients, estaven estandarditzats (vegeu també Cameron 2001); el bilingüisme francès-anglès es tractava com a conjunt de coneixements exactament de la mateixa manera que els coneixements sobre el sector dels serveis a l’automòbil de l’empresa; el coneixement lingüístic se sotmetia a proves estandarditzades. Per donar un exemple en l’àmbit de la política, el govern federal canadenc ha creat fa poc una associació (Language Industry Association/Association de L’industrie de la Langue) per promoure la “indústria” de la llengua del Canadà, que comprèn la traducció, la interpretació, l’ensenyament de llengües i el reconeixement de veu, tot al servei de l’empresa privada multilingüe (el lloc web afirma, per exemple, que "Une enquête d'Emarketer réalisée en Finlande et aux États-Unis confirme effectivement qu’un site web multilingue constitue un facteur de crédibilité significatif pour l’entreprise". (3) Tractar així la llengua com una habilitat vol dir, evidentment, que la feina relacionada amb les llengües augmenta (i ha de ser pagada), tant si això vol dir elaborar i impartir programes de formació lingüística, criteris i instruments d’avaluació de competència lingüística com la capacitat de traduir d’una llengua a una altra.

Tanmateix, algunes investigacions recents en les quals he participat mostren que aquests procediments no són universals. És igualment possible que les empreses no tractin la llengua com una habilitat específica sinó com un talent innat. L’avantatge del segon enfocament és convertir en invisibles les habilitats lingüístiques i, en conseqüència, deixar de tenir-les en compte com a quelcom que s’ha de pagar en si mateix i per ell mateix, així com fer innecessàries les activitats relacionades que també caldria comprar (formació lingüística, traducció, etc.) Sigui com sigui, tanmateix, la llengua o més en general la comunicació, es concep com un component clau de la competència relacionada amb el treball, tant si s’objectiva com a habilitat, com si es fa invisible en tant que talent.

Aquest dilema assenyala una altra manera en la qual el nou ordre laboral configura el que compta com a competència lingüística relacionada amb el treball. El nou ordre laboral posa el mateix èmfasi en el professionalisme i en la qualitat, fet que es refereix a dos conjunts de valors en molts casos contradictoris: per una banda, l’estandardització al servei de la vigilància i la mesura de la “cultura de l’auditoria” (Strathern 2001) i del control fordista sobre la producció; per l'altra, l’adaptabilitat i l’autenticitat.

S’assumeix que els proveïdors de serveis arriben als clients "en la seva pròpia llengua" (sigui quin sigui el tipus de variació lingüística al qual es refereix l’expressió), però, com que els clients no estan tots fets de la mateixa mida, és difícil trobar rutines estandarditzades que corresponguin a una àmplia varietat de maneres de parlar (o d’escriure), així com treballadors capacitats per adoptar una àmplia diversitat d’apariències. Tot i que s’ha comentat molt en la premsa dels EUA com es prepara els treballadors de centres indis d’atenció telefònica perquè adoptin una personalitat americana (incloent-hi noms adequats, informació sobre el temps local als EUA i un "accent" correcte), no és clar fins a quin punt aquests intents de produir i estandarditzar autenticitat acaben de ser convincents. En un centre d’atenció telefònica de New Brunswick en el qual vam dur a terme un treball de camp, hi havia una gran variació en el compromís que tenien els representants per dur a terme el joc de l’autenticitat, i totes les trobades entre persones, excepte les més rutinàries, portaven sempre a una supressió de la màscara. El nou ordre laboral produeix així paradoxes o contradiccions entre estandardització i autenticitat que cada treballador ha de solucionar per si mateix.

2. L'autenticitat en la nova economia globalitzada

Una característica de la nova economia globalitzada a la qual potser s’ha prestat més atenció des dels treballs sobre turisme i desenvolupament econòmic comunitari que ens els que tracten sobre la llengua és el valor que s’atorga a l’autenticitat (vegeu Craik 1997; Alcaras et al. 2001; Yarymowich 2003; LeMenestrel 1999). Els productes estandarditzats de l'economia fordista s'apreciaven precisament com a índex de modernitat; un passatge sorprenent del clàssic infantil canadenc, Anne of Green Gables, situat a l’illa Príncep Eduard a principis del segle XX, presenta el desig que té l’Anne d’un raspall rosa de cel·luloide produït en una fàbrica (encara que és semblant a l’autenticitat de l’Anne com a símbol d’una vida rural tradicional, que atreu els milers de visitants d'arreu del món que visiten cada any el lloc construït de la “llar” de l’”Anne” de ficció). Un dels distintius de la nova economia globalitzada és el contrari, els índexs d'autenticitat (no és rellevant que sigui tradicional, moderna o postmoderna).

I la llengua és una manera de produir autenticitat (encara que no n’és l’única en cap sentit). Les samarretes i altres elements estandarditzats poden convertir-se en autèntics amb l’ús de símbols de la tradició (com creus celtes) i d'eslògans en llengües regionals o locals; en una conferència a què vaig assistir fa poc, un delegat portava una samarreta impresa en picard, varietat lingüística del nord-est de França. La música tradicional, tant si es fa "directament" com a reproducció autèntica o bé s’estilitza amb la mescla amb altres formes musicals més contemporànies com el hip-hop o el reggae, utilitza les llengües minoritàries com a símbol de la seva autenticitat. Louisiana ha invertit últimament en l’emissió de marques d'autenticitat per a productes culturals identificables (i, pel que sembla, certificables) com el cajun o el crioll (Dubois 2004), en els quals les marques lingüístiques i alguns símbols lingüístics són elements importants.

El secret és equilibrar l’autenticitat (un lligam amb allò local, amb l’escala directa de les relacions humanes) amb la mercantilització, és a dir, el producte local amb el mercat, si no global, com a mínim internacional. Així, mentre que una inversió en el capital de la distinció (Bourdieu 1979) obre espais per a les economies regionals, productes locals i altres artefactes culturals i experiències vendibles, el màrqueting ha d'arribar a la seva clientela, els límits de la qual sobre la tolerància de tots els elements d'autenticitat continuen essent confusos (com se sentiria la gent en utilitzar la calefacció o la instal·lació d’aigua de l’Anne, per exemple?).

En la nostra investigació, hem estat seguint canvis en les comunitats de llengua minoritària francesa al Canadà, amb una base econòmica que ha canviat de les economies del sector primari i secundari a les del sector terciari. El primer tipus d'economia (mineria, pesca, indústria de la fusta, indústries de l’automòbil i de la manufactura tèxtil, per exemple) va donar una base per a la reproducció d'una comunitat etnolingüística forjada al voltant d'una ideologia nacionalista o quasi nacionalista, així com de la solidaritat amb els marginats. Els francòfons estaven sobrerepresentats entre els treballadors i tendien a organitzar-se en comunitats agrupades prou estretament. Els moviments socials nacionalistes o quasi nacionalistes associats amb la mobilitat socioeconòmica es legitimaven sobre la base de la tradició i se centraven en la importància de mantenir els espais lingüísticament homogenis, tant si eren territorials com institucionals; tanmateix, el seu objectiu era utilitzar aquests espais com a base per a l’educació i l'acumulació d'altres recursos importants en la seva recerca d'accés a fonts modernes de poder i riquesa (Heller i Labrie, 2003).