A diferència dels escenaris anteriors, aquí observem que els treballadors estrangers se situen en les posicions inferiors de l'estructura laboral. Aquests treballadors, blue-collars, es limiten a l'execució d'ordres senzilles de supervisors autòctons. Les relacions de comunicació són absolutament asimètriques i com relatava un dels participants en el grup de discussió: “nosaltres a l'empresa sempre estem callats”. La direcció entén que no són necessàries habilitats comunicatives per a aquests llocs de treball i el desconeixement de l'espanyol o el català no suposa un inconvenient per a la contractació. L'important és, segons un directiu: “que sigui treballador”. Sobre aquest punt hi ha la percepció que aquests treballadors, que provenen d'antigues repúbliques socialistes, constitueixen una força de treball dòcil i laboriosa. En cap de les empreses analitzades els empleats romanesos han aconseguit arribar a posicions diferents a les de treballadors manuals. En aquestes empreses els directius exerceixen diferents funcions, incloses les de comercialització. Destaca el fet que majoritàriament no coneixen cap idioma estranger i en les poques ocasions que s'intenta penetrar en mercats forans és necessari externalitzar la comercialització. La localització en un àrea quasi rural allunyada més de 200 km de Barcelona i el fet que la producció sempre s'hagi destinat al mercat estatal han contribuït a allunyar aquest clúster de les xarxes internacionals de producció i distribució. Fins i tot l'arribada de treballadors amb un repertori lingüístic més gran, com el cas dels empleats romanesos, no ha incrementat la connexió internacional del management local. Però el fet és que la seva competitivitat en l'actualitat se centra en l'existència d'una força de treball internacionalitzada (els treballadors romanesos), que accepta unes baixes condicions de treball i ocupació.

El valor dels diferents idiomes no s'estableix sobre la base del producte ni del procés productiu. El català i el castellà cobren valor per als treballadors romanesos per la seva capacitat d'integració en la comunitat local. Quant als grups autòctons, es pot destacar la no- adaptació a la nova situació de mercats oberts a Europa. El català continua sent l'idioma de poder i prestigi, necessari en la promoció laboral en aquestes empreses, i l'única llengua utilitzada pels directius i propietaris del capital.

Hem analitzat un conjunt de petites i mitjanes empreses sociosanitàries situades al litoral català especialment afectades per la presència de residents estrangers. Progressivament, com a conseqüència dels fluxos turístics i el seu assentament al litoral, els clients d'aquestes pimes s'han internacionalitzat. L'augment de la complexitat lingüística no deriva d'estratègies d'internacionalització sinó d'una internacionalització sobrevinguda dels clients. Aquesta internacionalització dels mercats locals ha suposat un repte per a les empreses autòctones. En primer lloc, perquè la prestació de serveis sociosanitaris és molt intensiva lingüísticament en la relació pacient-professional sanitari. En segon lloc, perquè el col·lectiu estranger resident és molt heterogeni (britànic, alemany, belga... i recentment procedent de l'est europeu). En tercer lloc, perquè els professionals sanitaris (mèdics i infermers, i altres empleats en instal·lacions geriàtriques, per exemple) posseeixen un repertori lingüístic que es limita al castellà i català. De fet, la professió mèdica a Espanya està summament influïda pel gran pes de la sanitat pública, on no constitueix una exigència el coneixement d'idiomes estrangers i sí, en canvi, el català com a mèrit. En les seves trajectòries formatives no van considerar la futura heterogeneïtat lingüística del litoral espanyol ni la forma en què podria afectar les seves activitats laborals.

Hem detectat tres estratègies empresarials pel que fa a l'heterogeneïtat lingüística dels mercats locals. La primera és, en el cas d'empresaris autòctons, especialitzar-se en el col·lectiu autòcton. Fins al moment ha estat l'estratègia més estesa. La segona és la d'incorporar personal sanitari format lingüísticament en els idiomes dels turistes residents. Per a això s'han contractat especialment auxiliars i infermers, que intervenen entre els doctors i els pacients. En tercer lloc apareix una oferta incipient d'empreses propietat d'estrangers, especialitzades en els seus connacionals i en la plantilla dels quals trobem fonamentalment metges estrangers, però també auxiliars autòctons. Hem de tenir en compte que en aquestes empreses generalment la propietat correspon als propis metges i compartir l'idioma del client es converteix en fonamental per motius de confiança. De fet, els clients prefereixen professionals sanitaris connacionals. Així, els professionals autòctons observen com les seves oportunitats laborals es redueixen cada vegada més per la falta d'un repertori lingüístic apropiat i per la competència estrangera.

3. Conclusions: dos resultats lingüístics

De forma sintètica, hem observat dos resultats lingüístics ben diferenciats: a) Reforçament de les divisions lingüístiques com a mecanisme de segmentació dels recursos (companyies multinacionals etnocèntriques i clúster industrial) i, b) Estratègia orientada a augmentar l'eficàcia i eficiència corporativa assumint els costos de transacció externs per accedir a clients lingüísticament heterogenis (companyies multinacionals geocèntriques i en transició, i empreses sociosanitàries), i reduint els costos de transacció interns a través de la desetnificació de l'idioma corporatiu.

El reforçament de les divisions lingüístiques de l'estratègia a) s'explica perquè l'idioma és una peça clau de la racionalització jeràrquica de l'empresa i de les relacions de poder, fet que condiciona les formes de promoció laboral. La política lingüística compleix la funció de limitar l'accés als recursos tangibles i intangibles, com els càrrecs directius o tècnics més ben remunerats i el reconeixement social dintre de la companyia. És una situació de tancament monopolitzador -social closure- sobre la base de criteris etnolingüístics. La conseqüència és la segmentació de la plantilla en dos grups laborals i lingüístics molt identificats amb tasques de planificació -grup lingüístic dominant- i l'execució –grup lingüístic dominat. En els casos analitzats l'idioma corporatiu és aquell que compleix les funcions de prestigi i identitat dintre de la corporació. És l'alemany –en les empreses etnocèntriques- i el català –en el clúster industrial. Pel que fa als beneficis, l'estratègia permet la creació d'uns valors i normes compartides entre el cos directiu, fet que augmenta la cohesió i confiança en aquest grup. Com a perjudicis, es poden destacar els conflictes entre el personal directiu autòcton de les filials i els directius connacionals de la matriu. Així mateix, augmenta la desconfiança del conjunt dels directius i blue-collars autòctons davant l'elit connacional del capital, fet que s'agreuja en l'actualitat a Espanya amb contínues amenaces de deslocalització de la producció cap a l'est europeu. Hem definit aquest escenari com un joc de suma zero on la funció d'utilitat es deriva del control. Els recursos per distribuir són limitats i fixos. Cal destacar que el reforçament de les barreres lingüístiques és especialment factible en models d'indústria fordista pel fet que l'eficiència i eficàcia productiva no depèn de factors lingüístics, sinó d'una elevada especialització i separació entre grups laborals.

En l'estratègia b), aquella que hem definit com a assumpció de costos de transacció, l'idioma és una variable clau en el procés productiu. A través de la política lingüística es pretén garantir l'eficàcia en la relació amb els clients i l'eficiència en la gestió interna. Els capitals lingüístics són altament valorats en les pràctiques de reclutament. Preval la contractació de personal trilingüe: els idiomes on es localitza la filial (espanyol i/o català, en certa mesura devaluats pel seu escàs valor global; els idiomes de contacte de mercat), l'anglès (com a idioma de coordinació tècnica i horitzontal de la companyia), i, especialment, algun dels idiomes dels mercats estrangers de consum amb valor de màrqueting. En les petites i mitjanes empreses sociosanitàries, l'idioma de coordinació i el dels clients internacionals solen coincidir per la tendència a la segmentació etnolingüística de les empreses. No es tracta d'una motivació simbòlica o identitària que reafirmi el control sobre el mercat, sinó de maximitzar l'eficàcia comunicativa amb els pacients o clients. El resultat s'assimila a un joc de suma positiva. La superació de les barreres lingüístiques suposa un increment de la plusvàlua que pot beneficiar els diferents actors de manera simultània. Els treballadors reben recompenses pels seus capitals lingüístics i les empreses poden accedir a la reorganització global dels seus serveis i a clients lingüísticament plurals. La discriminació s'exerceix mitjançant els processos de selecció de personal i no dels processos de promoció, cosa que afavoreix la cohesió dins de l'empresa.

Finalment, les dinàmiques diferenciades dels escenaris de coordinació empresarial analitzats ens permeten afirmar que diferents formes d'organització de la producció i posició respecte a la mobilitat dels factors comporten diversos règims lingüístics que s'evidencien en els mecanismes de selecció i promoció del personal. La mobilitat dels factors no condueix necessàriament a una homogeneïtzació lingüística, sinó a una diversificació tenyida de desigualtat. La selecció i promoció de personal, quan s'estableix mitjançant criteris lingüístics, implica formes d'estratificació ocupacional per les quals queden afectats els grups lingüístics. Aquest fet suposa un greu problema per a aquells estrats socials que no han aconseguit invertir en els recursos lingüístics més valorats.

4. Bibliografia

Alarcón, A.: Economía, política e idiomas. Madrid: Consejo Económico y Social [en premsa].

Dicker, S. J. (1998): “Adaptation and Assimilation: US Business Responses to Linguistic Diversity in the Workplace”, Journal of Multilingual & Multicultural Development, 19: 282-302.

Harris, R.G. (1998): “Language and Virtual Economic Integration”, comunicació presentada el 30 de maig de 1998 a  Canadian Economic Association Meetings, Ottawa.

Solé, C. i Alarcón, A. (2001): Llengua i economia a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Amado Alarcón
Universitat Rovira i Virgili