Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


La política lingüística a Letònia, per Giovanni Poggeschi


CONTINUA


4. Educació

L’any 1995 hi havia més de 20 societats culturals minoritàries diferents en funcionament i era possible ser educat en una de les vuit llengües a les escoles russes, jueves, poloneses, estonianes, ucraïneses, lituanes, romes i bielorusses subvencionades per l’Estat.(11)  Els grups ètnics més petits com ara els tàtars, armenis, àzeris, alemanys i livonis podien rebre educació en les seves llengües a les classes de catequesi dels diumenges.(12)

La llei d’educació de 1991 va donar dret a les persones a ser educades en la seva llengua nativa i, alhora, va enunciar que la llengua de l’Estat s’havia d’ensenyar a tots els nens. Aquesta estratègia comunitària va haver de canviar, i la Llei d’Educació de 1998 és l’instrument normatiu fonamental que demostra aquest canvi. Aquesta llei preveu la introducció de la llengua letona com a llengua educativa a totes les escoles secundàries estatals i la implementació de l’educació bilingüe a les escoles primàries a partir de l’1 de setembre de 2004. S’ha descrit el sistema educatiu letó com “la força motriu més important del procés d’integració”. (13)

Els articles més rellevants de la Llei d’Educació són els següents: (14)

Article 9. Llengua d’adquisició de l’educació

(1) A les institucions educatives estatals i municipals l’educació es rebrà en la llengua estatal.

(2) L’educació es pot rebre en d’altres llengües:

a)  a les institucions educatives privades;
b) a les institucions educatives estatals o municipals que posin en marxa programes educatius de minories nacionals. El Ministeri d’Educació i Ciència determinarà quines assignatures d’aquests programes s’han d’ensenyar en la llengua estatal;
c) a les institucions educatives que prescriuen les lleis especials.

(3) Qualsevol persona que hagi de ser educada per aconseguir l’educació primària o secundària dominarà la llengua estatal i s’examinarà d’aquesta matèria en la mesura i d’acord amb el procediment establert pel Ministeri d’Educació i Ciència.

(4) Els exàmens per aconseguir els certificats professionals es faran en la llengua estatal.

(5) Els papers necessaris per certificar un títol acadèmic (diplomatura o llicenciatura) i un doctorat s’escriuran i es presentaran en la llengua estatal, excepte en els casos en què altres lleis ho estableixin.

(6) La presentació del certificat professional i el canvi d’una professió subvencionada per l’Estat o pel pressupost municipal es farà en la llengua estatal.

Article 41. Programes Educatius per a les Minories Nacionals

(1) Les institucions educatives prepararan programes educatius per a les minories nacionals d’acord amb els estàndards educatius estatals, utilitzant com a base models educatius generals que han estat aprovats pel Ministeri d’Educació i Ciència.

(2) Els programes educatius minoritaris inclouran, a més, el contingut necessari [exigit] per adquirir la cultura ètnica adequada i la integració de la minoria a Letònia [a la societat letona].

(3) El Ministeri d’Educació i Ciència determinarà les assignatures d’estudi dels programes educatius minoritaris que s’han d’estudiar en la llengua estatal.

Segons el programa previst, les assignatures que a partir de l’1 de setembre de 2004 es podran ensenyar en llengües minoritàries a les escoles secundàries de llengües minoritàries, són només de llengües minoritàries, i també assignatures “relacionades amb la identitat i la cultura minoritàries".

S’ha generat un conflicte (15) perquè les persones russoparlants consideren que aquestes disposicions els discriminen. Com a conseqüència, la nova situació pot originar l’increment d’escoles privades en llengua russa, “una opció a la qual només hi poden accedir els fills de les famílies benestants”.(16)

De ben segur que la qüestió de l’educació és molt delicada, però s’espera que les autoritats letones creïn un sistema en què la llengua letona sigui fonamental. Un sistema d’aquest tipus de ben segur que no crearà guetos lingüístics en els quals la gent no sàpiga la llengua estatal. La integració de les persones que no parlen letó té el seu punt de partida en el sistema educatiu. Per aconseguir aquesta integració cal “sacrificar” alguns drets lingüístics de la minoria russoparlant, però això s’ha d’entendre des de l’òptica de la creació d’un Estat-Nació que respecta les minories, però que considera que el seu estatus no és igual que el de la majoria, que correspon a la nació fundadora.

5. La legislació de la ciutadania

La legislació letona pel que fa a la llengua estatal, i la legislació relacionada amb l’educació s’han d’entendre com un esforç per proporcionar una base sòlida per recuperar una llengua que, tot i ser la llengua majoritària, s’ha de considerar com una “llengua en perill”.

El que suscita més dubtes infundats sobre la legislació letona pel que fa a les minories és el paquet de disposicions relacionades amb la ciutadania. Alguns comentaristes han descrit aquestes mesures com un desig existent, però inconfessable, de fer desaparèixer de Letònia la major part dels russoparlants, fent-los fora del país.

La Llei de ciutadania de 1993 i les regulacions relacionades amb ella, tot i que al 1998 se n’han esmenat els aspectes més extrems per complir els requisits europeus, limiten l’accés immediat a la ciutadania letona a totes aquelles persones que ja la posseïen l’any 1940 (any en què Letònia va perdre la sobirania) i als seus descendents, i a totes aquelles persones que van néixer a Letònia després de l’any 1991: per a l’altra gent hi ha d’haver un “procés de naturalització”, segons l’anomenat “sistema finestra” (window-system), que disposa un nombre màxim anual de “naturalitzacions”. Com a conseqüència d'això, prop de 600.000 residents de Letònia segueixen sense estar nacionalitzats: se’ls concedeixen certs drets (la majoria atorgats per mitjà de la Llei d’estatus dels antics ciutadans soviètics), però no tenen dret a drets polítics fonamentals.(17)

Més concretament, segons l’Article 2 són ciutadans de Letònia:

1) Les persones que eren ciutadanes de Letònia el 17 de juny de 1940 i els seus descendents que s’hagin registrat segons els procediments que estableix la llei, excepte les persones que hagin esdevingut ciutadanes (subjectes) d’algun altre estat després del 4 de maig de 1990. (18)

És, doncs, indubtable que les “recomanacions de la Comissió Europea van contribuir als canvis de la legislació de la ciutadania i la llengua". L’any 1998, per exemple, Letònia va abolir el ‘sistema finestra’ i va concedir, a petició dels pares, la ciutadania dels nens sense nacionalitat nascuts a Letònia després del 21 d’agost de 1991”. (19) De fet, el nou text de l’Article 3 diu el següent:

1) Un infant nascut a Letònia després del 21 d’agost de 1991 serà reconegut com a ciutadà letó en el procediment que es determina a la segona i a la tercera part d’aquest Article, sempre que el nen/a compleixi els requisits següents:

a) Letònia és el seu país de residència permanent;

b) no ha estat condemnat/ada a presó durant més de cinc anys per cometre un crim dins de Letònia o de qualsevol altre país;

c) anteriorment, ha estat una persona sense nacionalitat o un no resident.

Aquells canvis són molt importants i reflecteixen la intenció del govern letó d’enfocar la seva política etnopolítica cap a una nova direcció “des que va quedar clar que sis anys d’exclusió a gran escala no va fer més que augmentar la separació ètnica en la societat”. (20)

6. La jurisprudència letona i europea relacionada amb la política lingüística letona

És interessant analitzar alguns processos judicials nacionals i internacionals sobre la llengua i els drets de les minories a Letònia, i també destacar les diferències amb què es tracten aquests casos de diferents maneres segons els diferents paràmetres (i també sensibilitats).

El cas Mentzen o Mencena del Tribunal Constitucional Letó de 21 de desembre de 2001 ha estat fins ara el judici nacional més important del Tribunal Superior a Letònia.(21) El 13 de juliol de 2001 Juta Mencena (a partir d’ara demandant) va presentar una demanda al Tribunal Constitucional perquè després de casar-se amb un ciutadà de la República Federal d’Alemanya, Ferdinand Carl Friedrich Mentzen, el Departament de Ciutadania i d’Afers d’Emigració li va expedir un passaport on l’ortografia del seu cognom era Mencena. La pàgina 14 del passaport indicava en anglès que la forma original del cognom era Mentzen.

El Tribunal Constitucional va declarar la legitimitat de l’article 19 de la Llei de llengua estatal que declara que “Els noms de les persones es presentaran d’acord amb les tradicions de la llengua letona i s’escriuran seguint les normes existents de la llengua literària, tal com es preveu en les disposicions del paràgraf 2 d’aquest capítol.” El paràgraf dos, juntament amb la Regulació del Gabinet de Ministres núm. 295 de 22 d’agost de 2000, pertany al cas apel·lat per la Sra. Mentzen (o Mencena), que diu així:

En un passaport o certificat de naixement, a més del nom i del cognom de la persona que es presenta d’acord amb les normes existents de la llengua letona, es disposarà el nom familiar històric de la persona, o la forma original del nom propi en una llengua diferent, transcrit a l’alfabet romà, si la persona o els pares d’un menor així ho desitgen i ho poden demostrar per mitjà de documents."

Aquesta darrera disposició preserva el dret personal de la demandant, que també pot tenir escrit al passaport el seu nom en la forma original juntament amb la versió letona. Però el Tribunal ha considerat que la “traducció” d’un nom estranger a aquesta llengua pot ser important i vital per la situació sociolingüística de la llengua letona. Aquesta pràctica està més arrelada en la llengua letona que en l’ortografia de qualsevol altra llengua de l’alfabet romà.

S’analitzaran breument dos casos pel que fa a l’obligació lingüística de saber la llengua letona. El primer és el cas Ignatane, (22) adoptat pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides (establert a l’article 28 del Conveni Internacional de drets Civils i Polítics). La protagonista de la notícia va ser la Sra. Antonina Ignatane, una mestra de nacionalitat russa amb ciutadania letona, a qui l’any 1993 se li havia concedit un certificat d’aptitud lingüística que certificava que havia aconseguit el tercer nivell, el nivell de competència més elevat. L’any 1997 es va presentar a les eleccions locals com a candidata al Moviment de Justícia Social i Igualtat de Drets a Letònia. L’11 de febrer de 1997 la van excloure de la llista per mitjà d’una decisió de la Comissió Electoral de Riga, emparant-se en una opinió emesa pel Consell Lingüístic Estatal (CLE) segons la qual el seu nivell de competència de la llengua oficial no era l’exigit. Segons l’Article 9, paràgraf 7 de la Llei d’eleccions als Ajuntaments i als Consells Municipals, de 13 de gener de 1994, qualsevol persona que no posseeixi el nivell 3 de competència de la llengua estatal (el més elevat) no es pot presentar a les eleccions. Segons l’article 22, la Comissió Electoral pot excloure un candidat de la llista si aquest candidat no compleix el requisits corresponents al nivell 3 de competència lingüística de la llengua estatal, i el Consell Lingüístic Estatal ho ha de certificar mitjançant una opinió.

Un cop exhaurits els recursos nacionals, i després que els Tribunals nacionals confirmessin la validesa de la sanció lingüística, la Sra. Ignatane va al·legar que, privant-la de l’oportunitat de presentar-se a les eleccions locals, Letònia violava els articles 2 i 25 del Conveni.

La decisió de la Comissió Electoral va confirmar la decisió anterior, i el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides va afirmar que:

“El Partit Estatal és de l’opinió que les disposicions de la Llei d’eleccions als ajuntaments i als consells municipals compleixen els requisits del Conveni Internacional de Drets Civils i Polítics, tal com s’estableix al Comentari General del Comitè de Drets Humans núm. 25, article 25, que declara que "qualsevol condició que s’apliqui a l’exercici dels drets protegits per l’article 25 s’haurà de basar en criteris objectius i raonables". Segons el Partit Estatal, la participació en els afers públics exigeix un nivell elevat de competència de la llengua estatal i aquesta condició prèvia és raonable i es basa en criteris objectius, els quals s’estableixen a la regulació relacionada amb el certificat de competència de la llengua estatal. El partit estatal diu que, segons aquelles regulacions, hi ha diversos grups de persones a les quals se’ls exigeix el nivell 3 de competència de la llengua estatal, entre els quals s’inclouen els representants electorals. El nivell més elevat (nivell 3) demostra l’habilitat de parlar amb fluïdesa la llengua oficial, d’entendre textos escollits a l’atzar i de redactar textos en la llengua oficial relacionats amb les seves obligacions oficials.”


2 de 3