S’afirma que la política lingüística pel que fa a les minories nacionals a Romania continua essent una qüestió de negociació política, tot i que els seus principis bàsics ja es van establir a la Constitució i a les lleis especials. Sóc del parer que és massa aviat per declarar-la una “història triomfal” com els agrada fer als polítics, però tanmateix es pot considerar un exemple de bona pràctica d’una qüestió molt delicada, en un país i en una regió geogràfica on la qüestió de les minories ha representat sempre una patata calenta. Caldria destacar el fet que una pressió combinada de la Unió Europea, l’OTAN, el Consell d’Europa i els representants polítics de la minoria hongaresa ha demostrat ser decisiva a l’hora de convèncer la classe política romanesa per acceptar reformes pel que fa als drets de les minories en general. És evident que durant la darrera dècada s’han pres algunes mesures legislatives i institucionals nacionals per raons polítiques pragmàtiques i no perquè els polítics locals desitgessin controlar el problema. L’OTAN i el fet de ser membre de la UE també depèn de criteris polítics i aquesta condició va fer que la qüestió de les minories nacionals fos prioritària en l’agenda governamental. Malauradament, Romania encara no compta amb una llei marc pel que fa a les minories nacionals, però el que és prou cert és que la situació dels drets de les minories és molt diferent de com era fa deu anys. Per altra banda, no hauríem d’oblidar que l’èxit de les lleis no solament depèn de les seves paraules, sinó principalment de la seva implementació correcta i puntual. 

Quines són les característiques principals de la política lingüística romanesa? Respondré aquesta pregunta basant-me en la classificació de polítiques lingüístiques feta per Kymlicka i Patten,(1) que les van estructurar per mitjà de la distinció entre: “(1) drets de tolerància versus drets orientats a la promoció; (2) règims de drets de normes i adaptació versus règims de drets de les llengües oficials; (3) règims de drets personals versus règims de drets territorials; (4) drets individuals versus drets col·lectius.” Els drets de tolerància permeten que els individus utilitzin la llengua que vulguin en la vida privada mentre que els drets orientats a la promoció signifiquen que els individus poden utilitzar les llengües minoritàries en l’esfera pública –l’Administració, els tribunals i el sistema educatiu. La política lingüística romanesa es caracteritza tant pels drets de tolerància com pels drets de promoció. El “règim de normes i adaptació” és aquell en què la llengua de la majoria juga un paper principal i s’utilitza normalment en tots els sectors de la societat però, en què les llengües minoritàries també es poden utilitzar, amb condicions específiques, en la relació amb les institucions públiques.

L’objectiu d’aquest document és analitzar les característiques principals de la política lingüística de les minories a Romania des d’una perspectiva legal. Per això, l’atenció se centrarà en els drets lingüístics que el marc legal existent garanteix a les minories nacionals. Per entendre millor la qüestió, a la primera part del document he considerat necessari presentar breument el context de la qüestió dels drets de les minories a Romania durant la darrera dècada. La segona part tracta amb profunditat les lleis constitucionals i nacionals que regulen l’estatus de la llengua oficial, l’educació en la llengua minoritària, l’ús de la llengua minoritària en l’Administració pública i en les forces policials, la llengua minoritària i els mitjans de comunicació de masses. La tercera part està reservada a diverses consideracions relacionades amb la situació de la minoria d'ètnia gitana. A l’última part es perfilen les conclusions.

L’última fase del sistema comunista a Romania es va caracteritzar per un virulent discurs nacionalista i els seus efectes negatius van ser visibles durant molt temps després del derrocament del règim dictatorial el desembre de 1989. Des dels primers dies de llibertat, la qüestió de les minories va esdevenir una bomba de rellotgeria. Oficialment la minoria més nombrosa del país, els hongaresos (2) va ser el primer grup minoritari que va reclamar drets específics. A Transilvània, aquesta minoria ha reclamat immediatament l’educació en la llengua materna a tots els nivells i la segregació de les escoles basant-se en criteris ètnics. Els romanesos han reaccionat contundentment contra aquestes peticions, ja que les consideren els primers passos d’un moviment revisionista hongarès. La tensió va arribar a ser fulminant a Transilvània i el pitjor escenari es va fer realitat el març de 1990 a la ciutat de Targu-Mures (Marosvasarhely en hongarès) on va sorgir l’odi ètnic. Els romanesos i els hongaresos s’enfrontaven els uns als altres i la gent moria als carrers. Per sort el conflicte violent va ser curt, però el trauma que va crear ha fet créixer la desconfiança històrica mútua entre la majoria i la minoria hongaresa.