 |
Així doncs, la llengua estoniana
funciona en quatre tipus diferents d’entorn lingüístic. Tanmateix, l’estonià
és l’única llengua que es parla a Estònia en diverses combinacions d’entorn.
En primer lloc, proporciona l’únic entorn lingüístic en una gran part del
territori estonià, a excepció de les ciutats principals, les zones urbanes de Harjumaa i
Ida-Virumaa i la costa occidental del llac Peipsi. En segon lloc, competeix amb èxit amb
el rus en l’entorn del pluralisme lingüístic estratificat en la majoria de les
ciutats on és present la comunitat russa (Tallinn, Tartu, Pärnu, Haapsalu, Kehra, Loksa,
etc.); els estonians formen una minoria en 6 zones urbanes i en 4 municipis (communes). En
tercer lloc, sembla haver-hi un entorn de coexistència bilingüe pacífica entre la
llengua estoniana i la russa a la costa occidental de Peipsi (Mustvee, Kallaste). Per
acabar, es marginalitza l’estonià en alguns pobles i ciutats d’Ida-Virumaa (Narva,
Sillamäe, etc.).
7.
Planificació de l'estatus actual
La planificació del llenguatge a Estònia
s’implementa a través de la legislació, que comprèn la Constitució, més de 400
lleis i lleis jurídiques i normatives inferiors. La Constitució estoniana proporciona la
base per a futures estratègies relacionades amb la llengua. Diversos articles de la
Constitució regulen els aspectes lingüístics. La tasca de creació de la nació
d’Estònia com a estat nació sembla bastant equilibrada a la Constitució, i es
conceptualitza la política lingüística comuna mitjançant la introducció de
l’estonià com a llengua (nacional) oficial, un sistema de jerarquització i
regulació per a les llengües minoritàries, i, com a contrapartida, la llengua es
considera un dret humà, que proporciona protecció lingüística per als objectius
individuals i col·lectius. La Constitució proclama Estònia com un estat-nació i com un
estat unitari políticament (article 2), de manera que les regions ètnicament autònomes
són anticonstitucionals. Les dues característiques principals de la creació de la
nació, especialment els requisits per a la introducció del llenguatge comú i de la
jerarquització dels llenguatges, porten als dos règims lingüístics introduïts en la
Constitució, que són (Rannut 1997):
monolingüisme estonià en tot el territori
d’Estònia;
bilingüisme lingüístic de les minories
estonianes, que es reflecteix de dues maneres:
- autonomia territorial;
- autonomia cultural.
A més de tot això, el govern estonià pot
introduir els règims funcionals relacionats amb l’ús de la llengua estrangera.
El règim
monolingüe es basa en dos focus diferents: els requisits administratius basats en les
necessitats instrumentals d’un estat (llengua oficial, informació, traducció, etc.) i els drets
lingüístics específics, que donen suport a l’entorn lingüístic estonià. Els
drets humans lingüístics es basen en diversos principis fonamentals, inclosos el principi de no-discriminació
(igualtat davant la llei) i els drets de comunicació (llibertat d’expressió). El dret humà nacional més important, el dret a
comunicar-se en la llengua estoniana en tot el territori d’Estònia, apareix a
l’article 2 de la Llei de la Llengua. Fa referència a l’entorn lingüístic
estonià, i imposa obligacions a totes les institucions i òrgans artificials davant de
qualsevol persona. La llei no distingeix entre persones jurídiques públiques o privades
ni entre posicions subordinadament superiors dins d’aquestes. Per tal de complir
aquesta obligació, l’article 5 de la Llei de la Llengua (Requisits per al
coneixement i l’ús de la llengua estoniana) delega al Govern de la República, per
tal que el reguli per mitjà de normes, l’establiment dels requisits per al
coneixement i l’ús de la llengua estoniana per part dels treballadors
d’institucions estatals i governs locals, així com de treballadors
d’institucions, empreses i organitzacions que treballin de cara al públic.
La valoració i la prova de competència de la
llengua estoniana es basa en el Marc Comú Europeu
de Referència per als Llenguatges: aprenentatge, ensenyament, valoració, segons el
qual la competència en l’estonià es divideix en tres àmplies categories:
nivell bàsic, que correspon als nivells A, B, C
del sistema anterior.
nivell intermedi (anteriorment D),
nivell avançat (anteriorment E, F).
8.
Règim lingüístic territorial bilingüe
Per tal de protegir les minories lingüístiques i
ètniques d’Estònia, s’ofereixen dos règims bilingües. El règim territorial
bilingüe es basa en els articles 51(2) i 52(2) de la Constitució, segons els quals en
les localitats en què com a mínim la meitat dels residents permanents pertanyin a una
minoria ètnica, totes les persones tindran el dret a rebre respostes de l’estat i de
les autoritats governamentals locals i dels seus funcionaris en la llengua d’aquella
minoria ètnica i les autoritats governamentals locals podran utilitzar la llengua de la
majoria dels residents permanents d’aquella localitat en les comunicacions internes.
Aquest dret del consell mitjançant el qual un
govern local podia proposar una llengua que no fos l’estoniana en
l’administració interna es va utilitzar en els Consells municipals de Narva i
Sillamäe l’any 1995. No obstant això, el govern estonià va rebutjar aquestes
propostes per dues raons: en primer lloc, perquè tot i que la majoria dels residents a
Narva i Sillamäe són d’origen rus, no constitueixen una minoria russa segons
l’article 2 de la Llei d’Autonomia Cultural, que considera minoria el fet de
pertànyer a la ciutadania estoniana. La segona raó era la condició d’ús
d’una llengua addicional, de tal manera que els membres del Consell havien de ser
capaços de fer la seva feina en estonià. Com que aquesta condició no es complia (la
major part de la feina es feia en rus), el govern no va creure necessari prendre una
decisió favorable en aquest cas.
El segon règim bilingüe es basa en
l’autonomia cultural. L’article 50 de la Constitució garanteix a les minories
ètniques "el dret, en benefici de la seva cultura nacional, d’establir
institucions d’autogovern d’acord amb les condicions i procediments establerts
per la Llei d’Autonomia Cultural per a les Minories Nacionals."
L’any 1993 el Parlament estonià va adoptar la
Llei d’Autonomia Cultural per a les Minories Nacionals. Es tracta de
la successora d’una llei semblant que es remunta a l’any 1925. La Lliga de les
Nacions considerava que la llei de 1925 era el text model per a les autonomies culturals
de les minories nacionals. La nova llei, que en general ha estat reconeguda favorablement
pels experts del Consell Europeu (Bratinka et al.),
revitalitza i simplifica la versió antiga. Segueix la definició de Capotorti pel que fa
a la determinació de les minories nacionals. La llei reconeix com a minories nacionals
els ciutadans d’Estònia que:
- resideixin al territori d’Estònia;
- mantinguin vincles antics, ferms i durables amb
Estònia;
- es diferenciïn dels estonians pel que fa a les
seves característiques ètniques, culturals, religioses o lingüístiques;
- estiguin interessats a preservar junts les seves
tradicions culturals, la religió o la llengua que constitueix la base de la seva
identitat comuna.
La posició d’Estònia pel que fa a la
definició de minoria va quedar confirmada per mitjà de la ratificació de la Convenció
Marc per a la Protecció de les Minories Nacionals el 21 de novembre de 1996 per
part del Riigikogu, el Parlament estonià, que va fer una declaració segons la qual la
República d’Estònia entén el terme minories nacionals, que no es defineix en la
Convenció, exactament tal com s’ha esmentat anteriorment.
L’autonomia cultural de les minories nacionals
la pot establir qualsevol persona que pertanyi a les minories alemanya, russa, sueca i
jueva i qualsevol persona que pertanyi a una minoria nacional amb més de 3.000 membres.
Els membres d’una minoria nacional tenen dret a:
1) crear i donar
suport a institucions culturals i educatives i a congregacions religioses;
2) formar organitzacions ètniques;
3) practicar tradicions culturals i costums
religiosos sempre que no posin en perill l’ordre públic, la salut i la moral;
4) utilitzar la seva llengua materna en els negocis
dins dels límits establerts per la Llei de la Llengua;
5) editar publicacions lingüístiques ètniques;
6) tancar acords de cooperació entre institucions
ètniques, culturals i educatives i congregacions religioses;
7) fer circular i intercanviar informació en la
seva llengua materna.
Així doncs, la Llei concedeix als ciutadans
d’Estònia que pertanyin a una minoria el dret, concretament, a crear les seves
pròpies institucions culturals i educatives i congregacions religioses, i a utilitzar la
seva pròpia llengua tant en les comunicacions oficials com en les privades d’acord
amb la Llei de la Llengua. A més, preveu l’establiment de consells culturals per
part de les minories nacionals encarregades de l’organització i la coordinació de
les activitats de les institucions d’autonomia cultural.
La llei també concedeix a les persones no
ciutadanes, aquelles que resideixen a Estònia i pertanyen a una minoria
nacional, el dret a participar en les activitats de les institucions culturals i
educatives de la minoria nacional, reduint així, a la pràctica, la diferència entre
ciutadans i no ciutadans.
L’efecte de la reinstauració de la Llei
d’Autonomia Cultural per a les Minories Ètniques l’octubre de 1993 ha estat
modest fins ara, perquè hi ha altres lleis que atorguen aquells drets més detalladament.
Pels volts del 2003 s’havien registrat més de 70 associacions diferents. La Unió
Estoniana de Nacionalitats, una organització paraigua formada per més de 30 societats
culturals, representa 21 minories ètniques per si sola. Com a conseqüència, actualment
els ingrians estan colonitzant la zona, amb la celebració d’eleccions per a
l’òrgan cultural d’autogovern.
També hi ha altres mecanismes que donen suport al
manteniment ètnic i a la tolerància interètnica. Per tal de promoure la comprensió
mútua i el diàleg entre els diferents grups, així com per proporcionar accés a les
preses de decisions polítiques, el juliol de 1993 es va convidar els representants de les
minories ètniques a una taula rodona amb l’òrgan consultiu permanent sota
l’auspici del President de la República.
9.
Règim de llengua estrangera
L’ús de la llengua estrangera queda regulat a
la Constitució i, més detalladament, a la Llei de la Llengua. El principi de govern es
basa en l’acord mutu, que alhora es basa en l’elecció de la llengua adequada
per a totes les parts. Els casos excepcionals es deleguen al Govern, que els atorga
flexibilitat: el Decret Governamental Núm. 32 de 29 de gener de 1996
s’ocupa de dos casos: la transmissió d’informació, i la comunicació en el
lloc de treball. Per als treballadors això implica haver de ser competents en la llengua
estrangera corresponent. Els àmbits especificats són el transport internacional i el
turisme, duanes, oficines d’informació, tràmits d’exportació i esdeveniments
internacionals.
10.
Lleis de ciutadania
El repte principal per normalitzar l’entorn
lingüístic i la creació eficaç de la nació ha estat la manca d’integració de la
comunitat russoparlant a Estònia. L’estatus legal d’aquest grup de població
està relacionat amb la qüestió de successió de la Federació Russa als drets i deures
de l’antiga Unió Soviètica. L’Acord de Minsk de 8 de desembre de 1991 i el
Protocol Alma-Ata de 21 de desembre de 1991, que van fundar la Comunitat d’Estats
Independents (a continuació: CEI), no van solucionar el destí dels ciutadans soviètics
fora del CEI. El successor de la URSS —la CEI–, va decidir que les lleis de
naturalització passessin de ser jus sanguinis a
ser jus soli, i privar així de la seva
ciutadania els ciutadans de l’antiga Unió Soviètica i deixar-los
“desemparats”.
A diferència de les repúbliques que formen la
CEI, la posterior Unió Soviètica, Estònia és (com Letònia), segons la seva
Constitució i la llei internacional, el successor legítim i legal de la República
d’Estònia, declarada el 24 de febrer de 1918 i annexionada a la força a la Unió
Soviètica el 6 d’agost de 1940. La ciutadania d’Estònia es basa en un principi
ius sanguinis, segons el qual un infant obté la
ciutadania dels seus pares en el moment de néixer. Amb la reinstauració de la
independència de facto d’Estònia es va
aconseguir la reinstauració de la seva ciutadania de
facto.
Estònia ha obeït una política d’inclusió
consistent per integrar aquells residents que no són ciutadans d’Estònia. Des de
1992 els governs d’Estònia s’han mantingut ferms davant el dret d’aquesta
gent a escollir la seva ciutadania, i han continuat creient que la ciutadania no es pot
imposar a ningú. La ciutadania estoniana no es basa en l’origen ètnic. Totes les
persones, incloses les que pertanyen a minories ètniques, que posseïen la ciutadania
estoniana abans del 16 de juny de 1940, i els seus descendents, rebien automàticament la
ciutadania estoniana. Segons el cens del 2000 hi havia prop de 170.000 persones que no
eren ciutadanes d’Estònia i 83.000 ciutadans russos. El nombre d’ambdós grups
disminueix anualment a un ritme de 6.000 a 9.000. |
