 |
Alhora que van disminuir les zones
funcionals i regionals on s’utilitzava l’estonià, es va produir un ràpid
augment de l’estatus del rus. Diversos factors en van ser la causa, com ara
que el rus va esdevenir l’única llengua obligatòria en diverses esferes funcionals,
la construcció d’una xarxa de plantes, fàbriques,
oficines, institucions i agències de serveis amb el rus
com a mitjà de comunicació, paral·lela a les que ja
funcionaven en llengua estoniana, així com centres d’oci i zones residencials, que
oferien educació a tots els nivells (inclosa l’educació secundària, la formació
professional, etc.) i serveis en rus. Aquestes estructures s’omplien amb
l’arribada massiva continuada d’immigrants. Com a conseqüència es va crear a
Estònia un entorn russoparlant sense cap contacte amb els estonians ni amb la llengua
estoniana, obstaculitzant de manera eficaç una possible integració.
L’assimilació
de terceres nacionalitats va ser un dels elements clau en la creació
d’aquest entorn russoparlant a Estònia. Segons el cens de l’any 1989, la
composició ètnica a Estònia era la següent: 963.000 estonians, 475.000 russos, 48.000
ucraïnesos, 28.000 bielorussos, 16.600 finesos, 4.600 jueus, 4.000 tàtars, 3.500 letons
i 3.000 polonesos. El grup de terceres nacionalitats (gent que no era ni estoniana ni
russa d’origen) va assimilar majoritàriament el rus (a Estònia!). Pertanyien a
aquesta categoria la majoria d’ucraïnesos, bielorussos, jueus, alemanys i polonesos
d’origen –segons el cens de 1989 només
el 40 % utilitzava la llengua materna com a primera llengua, el 52 % s’havia
russificat, i aproximadament el 8 % havia canviat a l’estonià. El percentatge
d’aquells que reclamaven el rus com a llengua materna era del 78,4 % entre els jueus, del 67,1 % entre els bielorussos, del 63,4 %
entre els polonesos, del 56,5 % entre els alemanys i del 54,5 % entre els ucraïnesos.
4.
Política lingüística de russificació
Es va qüestionar implícitament la política
lingüística dels documents oficials sota la màscara de la ideologia. L’única
excepció semblava ser la planificació d’adquisició. Els objectius de la política
lingüística soviètica a Estònia semblaven ser:
1) Un monolingüisme rus a tots els nivells per als
russos, amb un aprenentatge de la llengua titular local opcional o formal (sense classes i
fins i tot sense mestre), amb el suport del quadre de dirigents (per a personal militar,
buròcrates del Partit Comunista);
2) Bilingüisme minoritari per a altres nacions
titulars, amb àmbits funcionals en llengua russa en expansió;
Assimilació principalment del rus per part de les
“terceres nacionalitats”.
La política lingüística
soviètica a Estònia es va implementar mitjançant un patró d’immigració
privilegiat. Per tal de consolidar els immigrants sobre la base de la llengua russa es van
seguir tres passos:
la creació d’un
entorn paral·lel en llengua russa, sense necessitat de canviar a l’estonià;
la transferència contínua
d’àmbits territorials i funcionals de l’estonià al rus, i
incentius ideològics per
preferir el rus abans que l’estonià.
Es van portar a terme altres activitats que
atacaven la integritat de l’estonià:
l’ús creixent del rus en
l’Administració i en la comunicació massiva,
un programa extensiu de traduccions del rus,
un programa massiu d’ensenyament de la llengua
russa.
5.
Política lingüística des del 1988
Els anys
posteriors a 1988 reflecteixen els canvis més importants en la societat estoniana, que
van afectar tots els àmbits. Per tant, la política lingüística, basada en un concepte
totalment diferent de l’anterior, va ser un del principis bàsics en la modificació
de la societat estoniana. La política de renormalització ha estat lenta i difícil per
l’herència del període anterior. En concret, l’existència de dos grups
lingüístics actius, els estonianoparlants i els russoparlants, que s’identifiquen a
ells mateixos com majoria a Estònia i que representen punts de vista diferents sobre
temes crucials, ha fet difícil trobar solucions. Las condicions de la perestroika, que oferia més llibertat, van
permetre la mobilització massiva d’aquests grups, augmentant gradualment les
tensions i els conflictes. Això es va produir juntament amb la disminució del poder
central, especialment en l’àmbit de la ideologia, canalitzant la lluita per a la
redistribució del poder en l’eix del centre (Moscou) i de la república (Estònia),
amb el liderat de la república, que va perdre la seva dependència de Moscou per passar a
estar sota la influència de la població d’Estònia cada vegada més.
Els àmbits funcionals que es van reorganitzar (la
banca, les agències immobiliàries), els que es van tornar a restablir (l’exèrcit
estonià), o els que eren molt rendibles (i legals, com la tecnologia de la informació)
es van estonianitzar. Mentre que les fàbriques i plantes antigament subordinades a la
Unió que no entraven dins d’aquests criteris van continuar funcionant en rus, i
solament l’estructura de gestió i control va passar a ser en estonià.
Les repúbliques bàltiques van ocupar una posició
d’avantguarda a la perestroika, sent-ne
molt més receptives; no obstant això, els bàltics volien anar molt més enllà del que
els reformadors de Moscou estaven preparats a permetre (Smith 1994:139). Per això, sense
disposar d’un control autoritari, van encaminar-se cap a dues direccions principals,
indesitjables per als líders polítics incumbents; particularment la restauració de la
sobirania nacional d’Estònia i la restauració del dret d’existència de les
llengües i les cultures dels estonians i d’altres grups ètnics discriminats.
Les dues lleis corresponents van ser la Declaració
de la Sobirania i la Llei de la Llenguaa. El 16 de novembre de 1988, el Consell Suprem
d’Estònia va aprovar la Declaració de Sobirania, i va declarar la supremacia de les
lleis estonianes sobre les soviètiques. El 6 de desembre de 1988 el Consell Suprem va
proclamar l’estonià com a llengua oficial de l’estat d’Estònia i la va
legalitzar com a tal mitjançant la corresponent esmena constitucional.
Es van prendre diverses mesures proestonianes
addicionals: la legalització dels colors nacionals, la restauració del nom de la
República d’Estònia, la declaració d’Estònia com a país en període de
transició cap a la independència (restitutio ad
integrum) i l’establiment de les quotes d’immigració. Es van prendre altres
mesures per retornar la llengua estoniana al seu estat legítim. L’agost de 1990 el
govern estonià va decidir derogar totes les lleis que discriminessin l’ús de
l’estonià i va optar per crear un òrgan autoritzat a supervisar la implementació
de la Llei de la Llengua. El 23 de novembre de 1990 es va establir el Consell Nacional de
la Llengua, principal òrgan responsable d’implementar les planificacions
lingüístiques a Estònia, de controlar l’ús de l’estonià, llengua oficial,
com a llengua materna i com a segona llengua, i de donar suport i regular l’ús de la
llengua minoritària entre la població adulta. La seva tasca es basava en els articles
rellevants de la Constitució, la Llei de la Llengua, la Llei de l’Ensenyament i la
Llei d’Autonomia Cultural, així com en les normes internacionals dels drets humans.
Les funcions principals del Consell consistien a elaborar la política lingüística i les
estratègies per a la planificació del llenguatge, incloses l’organització,
supervisió i anàlisi de la introducció de la Llei de la Llengua, la millora dels
mètodes d’ensenyament de la llengua, la supervisió de la tasca terminològica i
onomàstica normativa i la direcció d’estudis sociolingüístics.
A Estònia calia
solucionar una sèrie de sofisticats problemes de democràcia i drets humans, entre els
quals s’hi trobava la confrontació creixent entre les dues comunitats
lingüístiques. Els estonians tenien dret a acabar amb l’ocupació i
l’opressió, inclosa l’opressió lingüística. Simultàniament, aquells que van
immigrar durant l’ocupació, no esperaven que aquesta acabés de manera sobtada, amb
la qual cosa van haver de fer front a les obligacions relacionades amb el llenguatge i la
ciutadania, van disminuir la seva competitivitat en el mercat laboral i van empitjorar la seva qualitat de vida relativa en
comparació amb la població autòctona.
És per això que van sorgir dues qüestions clau
pel que fa a la transformació estoniana davant de les quals els moviments populars van
haver de prendre posicions: la sobirania d’Estònia per un costat i la protecció de
la llengua estoniana i d’altres qüestions culturals per l’altre.
6.
Llei de la llengua del 1989
El 18 de gener de 1989 el Consell Suprem Soviètic
de la República Socialista Soviètica d’Estònia va aprovar la Llei de la Llengua.
Es tractava d’una llei provisional pel que fa al contingut, i satisfeia les
necessitats del procés transformacional que tenia lloc a Estònia. Tot i descriure
l’estonià com a única llengua oficial, per conveniència política, el principi
fonamental es basava en el requisit del bilingüisme estonià-rus, que imposava com a
condició que els ocupants de certs càrrecs tinguessin competència en ambdues llengües,
estonià i rus (en la majoria dels casos n’hi havia prou amb saber 800 paraules). Per
tal d’assolir el nivell exigit es va retardar la llei 4 anys, de manera que no va
entrar en vigor fins l’1 de febrer de 1993. La Llei va ser vigent fins al 1995, any
en què la Llei de la Llengua del 1995 la va declarar sense efecte.
La Llei de la Llengua del 1989 s’hauria de
veure com un remei per als problemes lingüístics en aquella època. El problema
principal havia estat l’augment catastròfic del monolingüisme rus per raons de
canvis demogràfics, de baix estatus dels estonians en diverses zones funcionals i
regionals i de l’educació no integradora. En un context així, les Lleis de la
Llengua s’haurien d’haver considerat com una resposta a l’amenaça
considerable envers l’autonomia lingüística i nacional local.
La Llei es regia pels principis següents:
El principi de bilingüisme dels serveis i
les agències estatals, amb el dret dels clients a escollir la llengua de
comunicació, un cop introduïdes les restriccions sobre el monolingüisme dels venedors i
del personal de serveis, que, tenint en compte la situació, es traduïa en restriccions
per als russos aclaparadorament monolingües
en l’època –pel que fa a la mobilitat ascendent i a la contractació en
posicions de contacte públic.
Requisits lingüístics en lloc de criteris
ètnics. El llenguatge com a element vital d’identitat i supervivència
nacionals no era negociable. Simultàniament, amb la població estoniana acostumada a les
minories, el problema d’etnicitat era menys important. Per això, no es van introduir
preferències ètniques en la legislació ni en l’Administració però, en canvi, es
van introduir requisits lingüístics, mentre que es proporcionaven drets clarament
lingüístics als parlants d’altres llengües (Ozolins 1994: 168).
Llei de la Llengua amb efectes
propagandístics, més que per a la seva implementació. Alguns articles de la
Llei no tenen sentit jurídic, o la seva implementació sobrepassa l’abast d’un
estat democràtic. Això s’hauria de considerar, doncs, com un indicador de la
necessitat d’un canvi de direcció. Simultàniament, la implementació de la llei era
secundària, i comprensiva políticament, i es demanava que es posposés en el futur.
Aquesta pot ser la raó per la qual l’establiment d’un ens per a la implantació
de la llei, el Consell Nacional de la Llengua, no es portés a terme fins al 1990. Aquest
fet el destaca Maurais (1997: 158), que aprecia com a defecte principal la manca
d’una agència estatal encarregada de tots els aspectes pràctics a l’hora de
portar a terme el canvi del rus.
Signes visibles de la nova política
lingüística. Maurais (1997:152) ha destacat la necessitat d’un canvi
visible en alguns àmbits de política lingüística, per tal de reduir la incertesa sobre
el futur de la llengua per mitjà de manifestacions concretes i visibles del llenguatge.
En el cas d’Estònia poden ser signes bilingües públics i informació, i requisits
lingüístics per aconseguir un lloc de treball.
Llei de la Llengua com a poder
redistribuidor. La llei de la llengua va provocar mobilitzacions de grups basats
en interessos lingüístics. Tanmateix, el més angoixant no era el contingut de la llei,
sinó els factors polítics que s’hi amagaven al darrere. Maurais (1991), que va
analitzar la Llei de la Llengua estoniana comparada amb el Quebec i 4 repúbliques més,
va destacar que "la qüestió del llenguatge amaga lluites de poder en una societat
determinada, com ja s’ha esmentat reiteradament, i els factors extralingüístics
desenvolupen un paper important en la planificació lingüística" (Maurais
1991:119).
Des del punt de vista formal, la Llei de la Llengua
estoniana de 1989 no va alterar considerablement la situació anterior, però en canvi va
mantenir l’status quo garantint el dret a
rebre una educació en la pròpia llengua materna, amb l’estonià gaudint d’un
estatus elevat entre els estonians i el rus entre els russos (Taagepera 1990). Ozolins
(1994), tanmateix, considera que aquestes modestes polítiques lingüístiques dels estats
bàltics són un element fonamental en la reconstrucció nacional i en la transició del
sistema soviètic. La Llei de la Llengua va redefinir l’estatus de l’estonià,
passant d’un estatus minoritari adquirit de
facto a un estatus plenament nacional com a llengua de l’estat i
l’administració i de gran discurs social (Ozolins 1994: 161).
En aquest sentit, l’adopció de la Llei va
marcar la distribució del poder i, juntament amb això, la formació de noves elits a
Estònia. Com a conseqüència dels anteriors canvis insignificants per a la majoria de la
població russoparlant (la Llei no afectava directament la majoria de la població),
l’ambigüitat de la situació amb les dues endomajories va seguir existint, provocant
diversos conflictes addicionals i proporcionant les bases que influenciaran la política
exterior. Ozolins dóna suport a l'opinió que
Estònia, "durant el breu període des de la independència, ha estat capaç de
satisfer considerablement els seus objectius de política lingüística." (Ozolins
1994: 161).
Tanmateix, l’abast fonamental es va centrar en
programes visibles a curt termini, mentre que els programes a llarg termini com ara
l’educació i els esquemes d’integració no van rebre l’atenció adequada o
fins i tot es van negligir. Per això, la nova situació emergent encara no era
satisfactòria i va caldre fer un pas qualitatiu per millorar la situació lingüística a
Estònia. |
