Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Primavera 2004


Política lingüística a Estònia, per Mart Rannut

En aquest article, l'autor presenta l'actual situació ètnica i sociolingüística a Estònia i la política lingüística que s'hi està duent a terme per a la recuperació de l'estonià. En aquest sentit, Mart Rannut dóna compte de la política lingüística de russificació i substitució de l'estonià per part de l'antiga URSS, i les mesures concretes per normalitzar l'estonià en els diferents àmbits d'ús, sobretot en l'àmbit de l'escola i de les noves tecnologies. L'article conclou amb les perspectives de futur quant a la política lingüística estoniana en el marc de la integració a la Unió Europea.

 

Versió per imprimir. Política lingüística a Estònia, per Mart Rannut versió per imprimir en PDF. 96 KB

 

Sumari

1. Situació ètnica i lingüística actual

2. Història breu

3. Ocupació soviètica

4. Política lingüística de russificació

5. Política lingüística des de 1988

6. Llei de la llengua de 1989

7. Planificació de l'estatus actual

8. Règim lingüístic territorial bilingüe

9. Règim de llengua estrangera

10. Lleis de ciutadania

11. Planificació del corpus

12. Planificació d'adquisició

13. Sistema actual

14. Educació preescolar

15. Escoles

16. Estonià a les escoles de formació professional

17. Tecnologia lingüística

18. Estratègia per al desenvolupament de la llengua estoniana

19. Conclusió

 

1. Situació ètnica i lingüística actual

L’Estònia contemporània acull diversos grups ètnics, però la major part de la societat està formada per la nació compresa pels estonians (prop del 70 % l’any 2004). Segons el cens de població de l’any 2000, altres grups ètnics destacables inclouen russos (gairebé una quarta part del total), ucraïnesos, bielorussos (russos blancs) i ingrians (finesos), 145 en total. Tanmateix, la major part dels no estonians que viuen a Estònia i les seves famílies que s’hi van establir després de la Segona Guerra Mundial són immigrants, ja que l’any 1945 els estonians representaven el 97,3 % de la població. Els grups ètnics autòctons són reduïts i estan formats per russos majoritàriament d’antigues arrels ortodoxes a la vora del llac Peipsi (uns 39.000), jueus, alemanys (1.700) i suecs (300-1.500). A aquestes minories tradicionals cal afegir-hi els ingrians, els romanesos (600-1.500) i els tàtars (3.000).

Un cas històric especial és el format per dos grups ètnics, el Võro (amb un nombre estimat de parlants que oscil·la entre els 70.000 i els 30.000 segons l’Institut Võro i el Seto (de 7.000 a 2.500). Els avantpassats de l’actual nació estoniana van entrar en territori estonià com a mínim des de dos punts diferents i en onades separades (Viitso 2001), ambdós grups amb idiomes semblants, però amb diferències considerables pel que fa a les llengües vernacles baltofineses. Es va establir així la base per a la creació de dues llengües estonianes diferents, l’estonià del nord i el del sud, que s’utilitzaven en l’època medieval, fins i tot en la llengua escrita (totes dues van esdevenir llengües literàries al segle XVII). El paper de la llengua literària sud-estoniana va començar a decaure al segle XVIII coincidint amb la publicació de la Bíblia en nord-estonià l’any 1739 i amb la introducció de les habilitats de lectura obligatòries l’any 1729, que es basaven en el nord-estonià. Al segle XIX el sud-estonià va perdre valor fins convertir-se en una varietat vernacle no culta sense normes literàries acceptades; no obstant això, s’ha seguit utilitzant oralment al sud d’Estònia. El renaixement del sud-estonià va tenir lloc durant la dècada dels 90, amb la creació d’una forma literària modernitzada. Dos grups ètnics, el Võro i el Seto, basen la seva identitat ètnica en aquesta forma de llenguatge, i es diferencien principalment per la seva afiliació confessional (els Võro són luterans (protestants), mentre que els Seto són ortodoxes).

Segons les xifres del cens de l’any 2000, el nombre de persones que pertanyen a terceres nacionalitats (ni estonians ni russos) ha disminuït considerablement durant els darrers 10 anys, fins arribar a 81.000 persones. Menys d’un 40 % ha conservat la seva llengua de filiació ètnica, mentre que molts altres han passat a parlar rus i, darrerament, estonià. Per això, el nombre de parlants de rus com a llengua materna és de 407.000, xifra notablement superior al nombre de russos ètnics, en detriment de les terceres nacionalitats. Els càlculs basats en l’elecció dels estudiants a l’hora de seleccionar escoles on l’ensenyament sigui en estonià o en una altra llengua (escoles de secundària) indiquen que els no estonians representaran una cinquena part de la població a Estònia la propera generació. La població no estoniana es concentra principalment en pobles (el 91 % de tots els no estonians viuen en zones urbanes), i els principals centres de concentració (per al 80 % del total) són les sis ciutats principals d’Estònia: Tallinn, Tartu, Narva, Koht­la-Järve, Pärnu, Sillamäe.

El coneixement de la llengua estoniana augmenta lentament. Segons els resultats del cens de l’any 1989, el 18 % dels no estonians ètnics sabia parlar l’estonià; el coneixement de l’estonià entre els russos era del 15%, del 8,1% entre els ucraïnesos i del 6,8% entre els bielorussos. En aquest grup de població, el percentatge de no estonians capaços de parlar-lo ha augmentat contínuament durant els darrers anys, passant d’un 14 % l’any 1988 a un 37 % el 1995. El mateix percentatge també s’ha publicat en el cens de l’any 2000.

2. Història breu

Després de la Revolució d’octubre a Rússia, el 21 de febrer de 1918 es va fundar l’Estat estonià. Estònia va ser un estat-nació independent fins al 16 de juny de 1940. El 17 de juny de 1940 la Unió Soviètica va annexionar Estònia i el 6 d’agost de 1940 Estònia es va incorporar a la Unió Soviètica. L’ocupació soviètica va durar fins que Estònia va recuperar la sobirania el 20 d’agost de 1991.

Els principals fluxos d’immigració en terres estonianes sempre han vingut acompanyats i seguits de guerres i  arribades de nous conqueridors: al segle XIII, principalment alemanys i danesos; als segles XVI i XVII, suecs; i als segles XVIII i XIX –russos. Tanmateix, fins al començament de l’ocupació soviètica l’any 1940 la població de les terres estonianes era bastant homogènia pel que fa a la seva composició ètnica: amb el predomini dels estonians, els altres grups ètnics no sobrepassaven el 7,11 % en conjunt. No va ser fins després de les grans guerres, al segle XVII, que la proporció dels no estonians va assolir el nivell més alt d’un 15% (que representava prop d’una dotzena d’etnicitats diferents). Durant la forta onada de russificació a la dècada dels 80 i 90 del segle XIX, els russos representaven el 3,3% l’any 1881 i el 4,0% el 1897, segons els censos respectius.

A l’època medieval la llengua utilitzada en l’administració municipal era el germanobàltic, basat en l’alemany no culte (Niederdeutsch); els clergues utilitzaven el llatí per a la litúrgia sagrada; i la llengua de l’administrador de les terres depenia de la llengua dels conqueridors, és a dir, alemany (no culte), suec, rus i, en alguns llocs, danès i polonès.

Entre les dues Guerres Mundials Estònia era un estat independent, majoritàriament mononacional, les minories del qual (russos, alemanys, suecs i jueus) gaudien d’una àmplia autonomia cultural, adoptada l’any 1925. Els alemanys i els jueus vivien principalment en pobles, els suecs a la regió costanera d’Estònia o a les illes. Obeint una petició de Hitler, la major part dels alemanys va marxar d’Estònia l’octubre de 1939.

Seguint el pacte de no-agressió germanosoviètic i el seu protocol secret (conegut com el pacte Molotov-Ribbentrop), la Unió Soviètica va ocupar els estats independents de Lituània, Letònia i Estònia el juny de 1940. Estònia es va proclamar part de la Unió Soviètica (6 d’agost de 1940), va nomenar la República Socialista Soviètica d’Estònia, i va caure sota el domini de l’aparell governamental soviètic i del Partit Comunista. L’annexió d’Estònia per part de la URSS l’any 1940 va suposar canvis desastrosos en la població, inclosa la seva composició ètnica, fet que va ocasionar matances (més de 180.000 en total), deportacions massives (més de 20.000 persones en total) i empresonaments d’habitants autòctons (prop de 75.000), així com la immigració simultània de la població del país ocupant. Es van tancar totes les escoles, societats i clubs de les minories ètniques, i es va posar fi al sistema d’autonomia cultural. Es van clausurar les revistes i els diaris.

La Segona Guerra Mundial va assolar Estònia dues vegades. Alemanya va conquerir Estònia l’any 1941 i el 1944 el país va tornar a ser ocupat per la Unió Soviètica. A finals de 1941 els Nazis van declarar Estònia país sense jueus (judenfrei). Són molts els factors que van contribuir a la disminució de la població estoniana, especialment els danys i les pèrdues de la guerra, els empresonaments i les execucions, i també les deportacions i les onades de refugiats. Entre els anys 1939 i 1940 prop de 22.000 germanobàltics van marxar d’Estònia per tornar a Alemanya. L’any 1943 els suecs estonians (uns 7.500) van abandonar les seves cases a la regió costanera d’Estònia i a les illes per anar a Suècia, de conformitat amb un tractat germanosuec, per tal d’alliberar-se de la guerra. L’any 1944, abans de l’arribada de l’exèrcit soviètic, uns 75.000 estonians van marxar com a refugiats (especialment cap a Suècia i Alemanya), per por que tornés el terror soviètic. Com a resultat, l’any 1946 la població estoniana havia disminuït una cinquena part (200.000) fins a 854.000. Només 23.000 no estonians (un 2,7 %) es van quedar com a minories a Estònia (Tiit (1993) qüestiona la xifra de 97,3 %, i proposa la de 95-96 %).

3. Ocupació soviètica

Durant la primera dècada d’ocupació, sota el règim totalitari d’Stalin, es van utilitzar mètodes opressius per crear condicions socials i demogràfiques favorables per a la destrucció dels estonians, de la seva llengua i dels vestigis de les minories indígenes, substituint-los per personal russoparlant importat i “digne de confiança”. Per tal que les condiciones fossin més acceptables per als nouvinguts no estonians, es van russificar diverses àrees funcionals i els estonians van haver d’aprendre rus per poder conservar els seus llocs de treball. El rus va esdevenir la segona llengua a l’ensenyament (no una llengua estrangera!), i en algunes zones, la primera. Els nouvinguts no van considerar necessari aprendre la llengua local de l’Estònia ocupada, i és per això que el percentatge de coneixement és tan baix entre els no estonians (13-20%). Entre els nouvinguts no es va fomentar el respecte per la llengua i la cultura locals.

La transferència il·legítima de territori estonià a Rússia a finals de l’any 1944 (2.235 km², el poble Petseri/Pechory i els deu comtats que l’envolten i   s’estenen més enllà del riu Narva, amb una població ètnica mixta de 56.000 habitants, 19.000 dels quals eren estonians) va suposar que gairebé tota la població es convertís en monoètnica. Aquesta zona es va unir a Pskov i a la regió de Leningrad (Anderson 1990). En aquestes àrees s’hi concentrava i hi convivia una població indígena de 56.000 habitants, entre els quals hi havia estonians ètnics (setud, 19.000), russos, i més enllà del riu Narva, ingrians. Segons el cens de 1934, els estonians van aconseguir formar una majoria a Petseri. 

Les minories no russes a Estònia no van tenir la possibilitat de promoure ni mantenir la seva cultura i llengua pròpies. Es van abolir totes les seves institucions, inclosos els mitjans de comunicació, les escoles, els clubs i les associacions, etc. Les mateixes lleis, de fet, que es van aplicar a les minories russes a Estònia, amb l’única diferència que la xarxa d’escoles en llengua russa i els clubs van augmentar significativament, tot i que no promovien la cultura ètnica local, sinó la cultura socialista de tota la Unió amb un fort component ideològic.

Estònia es va reorganitzar a la Unió Soviètica com una unitat ètnica (república), sense cap subunitat basada en components ètnics. Com a conseqüència, la resta de grups ètnics no estonians a Estònia, a excepció dels russos, van haver de renunciar als seus sistemes de manteniment ètnic i als seus drets humans lingüístics.

A més de la implantació de l’exèrcit d’ocupació soviètic -amb 505 bases a Estònia (Hallik 1994:57)-, el govern de la URSS va enviar els treballadors russos i les granges col·lectives a Estònia per mitjà del sistema orgnabor. Com que el nombre d’estonians no va assolir el nivell anterior a la Segona Guerra Mundial, que es va mantenir per sota del milió, la proporció d’estonians de la població global va disminuir d’un 97,3 % l’any 1945, a un 61,5 %, el 1989.

Amb l’arribada de nouvinguts es van produir canvis en la llengua funcional i territorial. En diversos àmbits funcionals, el rus va substituir l’estonià a causa de la subordinació directa d’Estònia a Moscou; és el cas de la banca, les estadístiques, la militia (la policia soviètica), el ferrocarril, el transport naval i aeri, la mineria, la producció d’energia, etc. D’entre les raons per traslladar-se a Estònia destacaven una millor qualitat de vida (a Rússia es patia fam), el reclutament organitzat (feina a la construcció, a la indústria de petroli extret de l’esquist bituminós (oil shale)), posicions privilegiades en activitats comercials concretes que no confiaven als estonians, per exemple la navegació i l’aviació (una oportunitat d’escapar per als estonians), el ferrocarril (amb risc de sabotatges), les comunicacions (secrets d’Estat), etc. Algunes activitats funcionals eren del tot noves a Estònia i no existia una terminologia estoniana corresponent, per tant, s’utilitzava el rus, per exemple Gosplan (planificació d’estat) i la KGB. D’altres es van recrear en rus, per exemple tot allò que estigués relacionat amb efectes militars. Es va prohibir una antiga professió estoniana, la  pesca d’altura, i es van cremar i destruir les barques. En lloc seu es va crear el sistema de transport i pesca marina en rus, parant especial atenció a la conscienciació ideològica. Com a conseqüència d'això, a principis de la dècada dels 80 els estonians representaven menys de la meitat dels empleats en la indústria i el transport.


1 de 6