|
Sumari
1.
Situació ètnica i lingüística actual
2.
Història breu
3.
Ocupació soviètica
4.
Política lingüística de russificació
5.
Política lingüística des de 1988
6. Llei
de la llengua de 1989
7.
Planificació de l'estatus actual
8. Règim
lingüístic territorial bilingüe
9. Règim
de llengua estrangera
10.
Lleis de ciutadania
11.
Planificació del corpus
12.
Planificació d'adquisició
13.
Sistema actual
14.
Educació preescolar
15.
Escoles
16.
Estonià a les escoles de formació professional
17.
Tecnologia lingüística
18.
Estratègia per al desenvolupament de la llengua estoniana
19. Conclusió
1.
Situació ètnica i lingüística actual
LEstònia
contemporània acull diversos grups ètnics, però la major part de la societat està
formada per la nació compresa pels estonians (prop del 70 % lany 2004). Segons el
cens de població de lany 2000, altres grups ètnics destacables inclouen russos
(gairebé una quarta part del total), ucraïnesos, bielorussos (russos blancs) i ingrians
(finesos), 145 en total. Tanmateix, la major part dels no estonians que viuen a Estònia i
les seves famílies que shi van establir després de la Segona Guerra Mundial són
immigrants, ja que lany 1945 els estonians representaven el 97,3 % de la població.
Els grups ètnics autòctons són reduïts i estan formats per russos majoritàriament
dantigues arrels ortodoxes a la vora del llac Peipsi (uns 39.000), jueus, alemanys
(1.700) i suecs (300-1.500). A aquestes minories tradicionals cal afegir-hi els ingrians,
els romanesos (600-1.500) i els tàtars (3.000).
Un cas històric
especial és el format per dos grups ètnics, el Võro (amb un nombre estimat de parlants
que oscil·la entre els 70.000 i els 30.000 segons lInstitut Võro i el Seto (de 7.000 a
2.500). Els avantpassats de lactual nació estoniana van entrar en territori
estonià com a mínim des de dos punts diferents i en onades separades (Viitso 2001), ambdós grups amb idiomes semblants, però
amb diferències considerables pel que fa a les llengües vernacles baltofineses. Es va
establir així la base per a la creació de dues llengües estonianes diferents,
lestonià del nord i el del sud, que sutilitzaven en lèpoca medieval,
fins i tot en la llengua escrita (totes dues van
esdevenir llengües literàries al segle XVII). El paper de la llengua literària
sud-estoniana va començar a decaure al segle XVIII coincidint amb la publicació de la
Bíblia en nord-estonià lany 1739 i amb la introducció de les habilitats de
lectura obligatòries lany 1729, que es basaven en el nord-estonià. Al segle XIX el
sud-estonià va perdre valor fins convertir-se en una varietat vernacle no culta sense
normes literàries acceptades; no obstant això, sha seguit utilitzant oralment al
sud dEstònia. El renaixement del sud-estonià va tenir lloc durant la dècada dels
90, amb la creació duna forma literària modernitzada. Dos grups ètnics, el Võro
i el Seto, basen la seva identitat ètnica en aquesta forma de llenguatge, i es
diferencien principalment per la seva afiliació confessional (els Võro són luterans
(protestants), mentre que els Seto són ortodoxes).
Segons les xifres del cens de lany 2000, el nombre de persones que
pertanyen a terceres nacionalitats (ni estonians ni russos) ha disminuït considerablement
durant els darrers 10 anys, fins arribar a 81.000 persones. Menys dun 40 % ha
conservat la seva llengua de filiació ètnica, mentre que molts altres han passat a
parlar rus i, darrerament, estonià. Per això, el nombre de parlants de rus com a llengua
materna és de 407.000, xifra notablement superior al nombre de russos ètnics, en
detriment de les terceres nacionalitats. Els càlculs basats en lelecció dels
estudiants a lhora de seleccionar escoles on lensenyament sigui en estonià o
en una altra llengua (escoles de secundària) indiquen que els no estonians representaran
una cinquena part de la població a Estònia la propera generació. La població no
estoniana es concentra principalment en pobles (el 91 % de tots
els no estonians viuen en zones urbanes), i els principals
centres de concentració (per al 80 % del total) són les sis ciutats principals
dEstònia: Tallinn, Tartu, Narva, Kohtla-Järve, Pärnu, Sillamäe.
El coneixement de la llengua estoniana augmenta
lentament. Segons els resultats del cens de lany 1989, el 18 % dels no estonians
ètnics sabia parlar lestonià; el coneixement de lestonià entre els russos
era del 15%, del 8,1% entre els ucraïnesos i del 6,8% entre els bielorussos. En aquest
grup de població, el percentatge de no estonians capaços de parlar-lo ha augmentat
contínuament durant els darrers anys, passant dun 14 % lany 1988 a un 37 % el
1995. El mateix percentatge també sha publicat en el cens de lany 2000.
2.
Història breu
Després de
la Revolució doctubre a Rússia, el 21 de febrer de 1918 es va fundar lEstat
estonià. Estònia va ser un estat-nació independent fins al 16 de juny de 1940. El 17 de
juny de 1940 la Unió Soviètica va annexionar Estònia i el 6 dagost de 1940
Estònia es va incorporar a la Unió Soviètica. Locupació soviètica va durar fins
que Estònia va recuperar la sobirania el 20 dagost de 1991.
Els
principals fluxos dimmigració en terres estonianes sempre han vingut acompanyats i
seguits de guerres i arribades de nous
conqueridors: al segle XIII, principalment alemanys i danesos; als segles XVI i XVII,
suecs; i als segles XVIII i XIX russos. Tanmateix, fins al començament de locupació soviètica
lany 1940 la població de les terres estonianes era bastant homogènia pel que fa a
la seva composició ètnica: amb el predomini dels estonians, els altres grups ètnics no
sobrepassaven el 7,11 % en conjunt. No va ser fins després de les grans guerres, al segle
XVII, que la proporció dels no estonians va assolir el nivell més alt dun 15% (que
representava prop duna dotzena detnicitats diferents). Durant la forta onada
de russificació a la dècada dels 80 i 90 del segle XIX, els russos representaven el 3,3%
lany 1881 i el 4,0% el 1897, segons els censos respectius.
A
lèpoca medieval la llengua utilitzada en ladministració municipal era el
germanobàltic, basat en lalemany no culte (Niederdeutsch);
els clergues utilitzaven el llatí per a la litúrgia sagrada; i la llengua de
ladministrador de les terres depenia de la llengua dels conqueridors, és a dir,
alemany (no culte), suec, rus i, en alguns llocs, danès i polonès.
Entre les
dues Guerres Mundials Estònia era un estat independent, majoritàriament mononacional,
les minories del qual (russos, alemanys, suecs i jueus) gaudien duna àmplia
autonomia cultural, adoptada lany 1925. Els alemanys i els jueus vivien
principalment en pobles, els suecs a la regió costanera dEstònia o a les illes.
Obeint una petició de Hitler, la major part dels alemanys va marxar dEstònia
loctubre de 1939.
Seguint el
pacte de no-agressió germanosoviètic i el seu protocol secret (conegut com el pacte
Molotov-Ribbentrop), la Unió Soviètica va ocupar els estats independents de Lituània,
Letònia i Estònia el juny de 1940. Estònia es va proclamar part de la Unió Soviètica (6 dagost de 1940), va nomenar la
República Socialista Soviètica dEstònia, i va caure sota el domini de
laparell governamental soviètic i del Partit Comunista. Lannexió
dEstònia per part de la URSS lany 1940 va suposar canvis desastrosos en la
població, inclosa la seva composició ètnica, fet que va ocasionar matances (més de 180.000 en total), deportacions massives (més de
20.000 persones en total) i empresonaments dhabitants autòctons (prop de 75.000),
així com la immigració simultània de la població del país ocupant. Es van
tancar totes les escoles, societats i clubs de les minories ètniques, i es va posar fi al
sistema dautonomia cultural. Es van clausurar les revistes i els diaris.
La Segona Guerra
Mundial va assolar Estònia dues vegades. Alemanya va conquerir Estònia lany 1941 i
el 1944 el país va tornar a ser ocupat per la Unió Soviètica. A finals de 1941 els
Nazis van declarar Estònia país sense jueus (judenfrei).
Són molts els factors que van contribuir a la disminució de la població estoniana,
especialment els danys i les pèrdues de la guerra, els empresonaments i les execucions, i
també les deportacions i les onades de refugiats. Entre els anys 1939 i 1940 prop de
22.000 germanobàltics van marxar dEstònia per tornar a Alemanya. Lany 1943
els suecs estonians (uns 7.500) van abandonar les seves cases a la regió costanera
dEstònia i a les illes per anar a Suècia, de conformitat amb un tractat
germanosuec, per tal dalliberar-se de la guerra. Lany 1944, abans de
larribada de lexèrcit soviètic, uns 75.000 estonians van marxar com a
refugiats (especialment cap a Suècia i Alemanya), per por que tornés el terror soviètic. Com a resultat, lany 1946
la població estoniana havia disminuït una cinquena part (200.000) fins a 854.000. Només
23.000 no estonians (un 2,7 %) es van quedar com a minories a Estònia (Tiit (1993)
qüestiona la xifra de 97,3 %, i proposa la de 95-96 %).
3.
Ocupació soviètica
Durant la primera dècada docupació, sota el règim
totalitari dStalin, es van utilitzar mètodes opressius per crear condicions socials
i demogràfiques favorables per a la destrucció dels estonians, de la seva llengua i dels
vestigis de les minories indígenes, substituint-los per personal russoparlant importat i
digne de confiança. Per tal que les condiciones fossin més acceptables per
als nouvinguts no estonians, es van russificar diverses àrees funcionals i els estonians
van haver daprendre rus per poder conservar els seus llocs de treball. El rus va
esdevenir la segona llengua a lensenyament (no una llengua estrangera!), i en
algunes zones, la primera. Els nouvinguts no van considerar necessari aprendre la llengua
local de lEstònia ocupada, i és per això que el percentatge de coneixement és
tan baix entre els no estonians (13-20%). Entre els nouvinguts no es va fomentar el
respecte per la llengua i la cultura locals.
La transferència il·legítima de
territori estonià a Rússia a finals de lany 1944 (2.235 km², el poble
Petseri/Pechory i els deu comtats que lenvolten i
sestenen més enllà del riu Narva, amb una població ètnica mixta de
56.000 habitants, 19.000 dels quals eren estonians) va suposar que gairebé tota la
població es convertís en monoètnica. Aquesta zona es va unir a Pskov i a la regió de Leningrad (Anderson 1990). En
aquestes àrees shi concentrava i hi convivia una població indígena de 56.000
habitants, entre els quals hi havia estonians ètnics
(setud, 19.000), russos, i més enllà del riu Narva, ingrians. Segons el cens de 1934,
els estonians van aconseguir formar una majoria a Petseri.
Les minories no russes a Estònia no
van tenir la possibilitat de promoure ni mantenir la seva cultura i llengua pròpies. Es
van abolir totes les seves institucions, inclosos els mitjans de comunicació, les
escoles, els clubs i les associacions, etc. Les mateixes lleis, de fet, que es van aplicar
a les minories russes a Estònia, amb lúnica diferència que la xarxa
descoles en llengua russa i els clubs van augmentar
significativament, tot i que no promovien la cultura ètnica local, sinó la cultura
socialista de tota la Unió amb un fort component ideològic.
Estònia es va reorganitzar a la
Unió Soviètica com una unitat ètnica (república), sense cap subunitat basada en
components ètnics. Com a conseqüència, la resta de grups ètnics no estonians a
Estònia, a excepció dels russos, van haver de renunciar als seus sistemes de manteniment
ètnic i als seus drets humans lingüístics.
A
més de la implantació de lexèrcit docupació soviètic -amb 505 bases a
Estònia (Hallik 1994:57)-, el govern de la URSS va enviar els treballadors russos i les
granges col·lectives a Estònia per mitjà del sistema orgnabor.
Com que el nombre destonians no va assolir el nivell anterior a la Segona Guerra Mundial, que es va mantenir per sota del
milió, la proporció destonians de la població global va disminuir dun 97,3
% lany 1945, a un 61,5 %, el 1989.
Amb larribada de nouvinguts es van produir
canvis en la llengua funcional i territorial. En diversos àmbits funcionals,
el rus va substituir lestonià a causa de la subordinació directa dEstònia a
Moscou; és el cas de la banca, les estadístiques, la militia (la policia soviètica), el ferrocarril, el
transport naval i aeri, la mineria, la producció denergia, etc. Dentre les raons per traslladar-se a Estònia
destacaven una millor qualitat de vida (a Rússia es patia fam), el reclutament organitzat
(feina a la construcció, a la indústria de petroli extret de lesquist bituminós (oil shale)), posicions privilegiades en activitats
comercials concretes que no confiaven als estonians, per exemple la navegació i
laviació (una oportunitat descapar per als estonians), el ferrocarril (amb
risc de sabotatges), les comunicacions (secrets dEstat), etc. Algunes activitats
funcionals eren del tot noves a Estònia i no existia una terminologia estoniana
corresponent, per tant, sutilitzava el rus, per exemple Gosplan (planificació destat) i la KGB.
Daltres es van recrear en rus, per exemple tot allò que estigués relacionat amb
efectes militars. Es va prohibir una antiga professió estoniana, la pesca daltura, i es van cremar i destruir
les barques. En lloc seu es va crear el sistema de transport i pesca marina en rus, parant
especial atenció a la conscienciació ideològica. Com a conseqüència d'això, a
principis de la dècada dels 80 els estonians representaven menys de la meitat dels
empleats en la indústria i el transport. |