Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


Les minories lingüístiques de Polònia en el marc de l'adhesió a la UE, per Marta Moskal


CONTINUA


5. Legislació relativa a la llengua

La constitució de la República de Polònia fou aprovada el 2 d’abril del 1997, i entrà en vigor el dia 1 d’octubre del 1997. L’article 27 concernia la qüestió de la llengua oficial de l’Estat: "El polonès serà la llengua oficial de la República de Polònia. Aquesta disposició no violarà els drets de les minories nacionals resultants dels acords internacionals ratificats." L'article 35 de la Constitució garanteix a tots "els ciutadans polonesos que pertanyin a una minoria ètnica o nacional la llibertat de mantenir i desenvolupar la seva pròpia llengua, mantenir els costums i les tradicions, i desenvolupar la seva pròpia cultura", i reconeix específicament el dret "de crear institucions educatives, culturals i religioses destinades a protegir la seva identitat", i de "participar en la resolució de les qüestions relacionades amb la seva identitat cultural".

A més de la Constitució, diverses actes secundàries fomenten la protecció bàsica de les minories ètniques i nacionals mitjançant la legislació nacional. La qüestió de l’ensenyament de les llengües minoritàries està regulada per l’Acta del sistema educatiu del 7 de setembre de 1991, que obliga les escoles públiques a facilitar als alumnes el manteniment del sentit de la seva identitat ètnica, lingüística i religiosa i, per damunt de tot, facilitar la instrucció lingüística. Aquesta instrucció pot tenir lloc "a les escoles, els departaments, o en grups separats", "grups, departaments, escoles amb instrucció opcional en llengua, història i cultura", "en grups interescolars d'instrucció". El decret del Ministeri d’Educació Nacional del 3 de desembre de 2002 estipula que el nombre d’alumnes necessaris per crear una classe (un mínim de 7 per l’escola primària i de 14 per l’escola secundària), i els nombre d’hores lectives setmanals (3 a la setmana).

Bàsicament, és possible utilitzar llengües estrangeres als tribunals, ja sigui per prendre testimoni, durant l'interrogatori, o en la comunicació entre el defensor i el tribunal. El prerequisit, però, és el desconeixement de la llengua polonesa i no ser membre d’una minoria ètnica o nacional. (5)

Quant als acords multilaterals o els tractats internacionals, la República de Polònia és un signatari de la Convenció per la protecció de les minories nacionals i de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, tot i que només la primera ha estat ratificada.

Polònia va signar la Convenció per la protecció de les minories nacionals el dia 1 de febrer de 1995. I el dia 20 de desembre de 2002, després d’un llarg debat i de superar nombrosos obstacles que els partits de la dreta van percebre de seguida, la va ratificar. Avui dia, el sistema legislatiu de Polònia, tant a escala nacional com pel que fa als compromisos internacionals, estableix la protecció de les persones que pertanyen a una minoria ètnica i nacional, d’una manera en línies generals equivalent a la que projecten les regulacions proposades per la Convenció. No obstant això, la Convenció inclou unes normes que no queden reflectides en la legislació polonesa. Les més importants són les següents:

  • prohibir les iniciatives l’objectiu de les quals sigui assimilar les minories nacionals (art. 5.2);

  • utilitzar la llengua d'una minoria en públic i en privat (art. 10.1);

  • utilitzar la llengua d'una minoria en el tractament amb les autoritats públiques (art. 10.2);

  • el dret d'exposar les inscripcions privades en la llengua d'una minoria (art. 11.2);

  • els drets, dins l'àmbit de l'educació, d'expandir el coneixement sobre les cultures minoritàries, la formació dels ensenyants destinats a les escoles de les minories nacionals, l'accés als llibres de text escrits en la llengua de les minories nacionals (art.12. 2).

Aquestes punts queden regulats pel projecte de llei del Parlament sobre les minories ètniques i nacionals, inclòs en l’agenda parlamentària. En l’actualitat, el cos parlamentari està elaborant el reglament sobre les llibertats lingüístiques de les minories nacionals. La llei preveu, per exemple, el dret de registrar noms i cognoms segons les convencions ortogràfiques de la llengua materna, i vol respondre als suggeriments sobre la qüestió de posar els noms de les poblacions i dels carrers en llengua estrangera, així com els rètols de les oficines públiques.

Desafortunadament, però, ja fa uns quants anys que el Parlament no s'acaba de decidir a aprovar aquest projecte de llei. La utilització dels problemes de les minories com a instrument de treball per part dels partits polítics, conseqüència d'una política d’estat sinal·lagmàtica, ha estat característica de molts dels organismes que fins ara s'han ocupat, més o menys competentment, dels temes de les minories.

El pròxim document, un dels dos documents europeus més importants sobre la protecció de les minories (lingüístiques o nacionals), és la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. La República de Polònia va signar la Carta europea el dia 12 de maig de 2003, però encara no ha estat ratificada, perquè, segons el reglament polonès actual, la República de Polònia no està en condicions de complir en tota conseqüència amb les obligacions legislatives que l’acceptació de la Carta comporta.

Polònia, però, també ha signat uns tractats sinal·lagmàtics irrevocables amb els estats que li són veïns (la República Federal Alemanya, l’antiga República Federal  Txeca i Eslovaca, Ucraïna, la República de Bielorússia, la República de Lituània) que garanteixen i consoliden la protecció dels drets de les minories nacionals.

6. L’ús de les llengües en altres esferes públiques

El reglament només influeix de manera parcial sobre la política envers les minories ètniques. La pràctica de la vida pública i la quantitat de recursos financers disponibles en són factors decisius. A Polònia, les accions polítiques envers les minories les du a terme l’administració governamental i afecten, principalment, a les cultures. Un dels instruments de la política cultural per a la promoció d’aquests cercles és el suport de l’ensenyament de les llengües minoritàries, les subvencions a la premsa publicada en aquestes llengües (és regla que cada minoria hauria de tenir garantit el finançament d’un diari) i el suport als esdeveniments culturals. Un element important de la política estatal és garantir l’accés a la radio i televisió públiques, (6) amb l’objectiu de reforçar aquestes comunitats. No obstant això, no hi ha política lingüística ni cultural en l'àmbit provincial.

6.1 L’ús de les llengües en l’educació

Les següents minories tenen escoles que imparteixen classes de i en les seves llengües maternes: l’alemanya, la jueva, la lituana, la russa, l’eslovaca i la ucraïnesa. El bielorús, el rutè i el caixubi s’ensenyen a les escoles públiques com a llengua addicional. La manca d’escolaritat de les escoles romaní es complica, a més, pel problema de la deficiència del nivell d’educació dels alumnes gitanos, que està relacionat amb la pròpia naturalesa del funcionament social d’aquesta comunitat. El desenvolupament del sistema educatiu actual sembla indicar que la protecció és suficient, però, a conseqüència d’un finançament i d’una quota de mestres escassos, aquesta educació no pot satisfer totes les necessitats.

6.2 Les llengües als mitjans de comunicació

Les següents llengües minoritàries s’utilitzen en publicacions periòdiques subvencionades per l’Estat (la quantitat de publicacions entre parèntesi): alemany (9), bielorús (6), ucraïnès (6), caixubi (5), rutè (4), lituà (2), romanès (2), jiddisch i hebreu (2), eslovac (1), i txec (1).

Les emissores regionals públiques difonen programes en les llengües natives dels (entre parèntesi la quantitat de programes) bielorussos (des de Biaystock – 4); ucraïnesos (des de Biaystock, Koszalin, Rzeszów, Olsztyn – 4); alemanys (des d’Opole i Katowice – 3); caixubis (des de Gdansk i Koszalin - 2) i, en últim terme, els lituans (Biaystock – 1).

La televisió regional pública emet amb regularitat programes pels alemanys (des d’Opole, Katowice, Biaystock – 3); els bielorussos (des de Biaystock – 2), els ucraïnesos (des de Biaystock  i des de Varsòvia per a un servei de difusió per tot el país – 2), els kashubs (Gdansk – 1), els lituans (Biaystock – 1) i els russos i els gitanos (ambdós des de Biaystock – 1).

7. Condicions de l’existència de les llengües minoritàries i regionals

Les llengües minoritàries i regionals del territori de Polònia difereixen entre si pel seu nivell de desenvolupament, determinat per molts factors lingüístics i extralingüístics. La força numèrica i l’estat de l’organització de la pròpia minoria és el principal factor lingüístic. En el cas dels tàrtars, els karaim, els wilanowiceans, els jueus i els vells creients, la força numèrica és poca. La llengua tàrtara i la dels wilanowiceans són llengües gairebé extingides a Polònia, a conseqüència d’un procés d’assimilació dins d’aquests grups. El jiddisch i l’hebreu estan en procés de desaparició del nostre país, perquè la quantitat d’individus que els parlen es troba en recessió continuada. El dialecte dels vells creients és molt probable que perduri, si tenim en compte la proverbial adhesió d’aquest grup a les seves tradicions religioses.

Pel que fa a les minories menys nombroses, un factor decisiu de desenvolupament o carència és l’existència d’un estat que actuï de suport de la minoria, i que ajudi al manteniment i desenvolupament de la llengua. Les minories que disposen d’aquest suport de base són, en primer lloc, l’alemanya, que rep un ajut substancial, i també els lituans, eslovacs i ucraïnesos. La situació dels bielorussos és excepcional, perquè els organismes  estatals de Bielorússia mostren un interès escàs en el desenvolupament de la llengua bielorussa. Per tant, els bielorussos polonesos han de tenir cura dels seus interessos lingüístics ells mateixos, com els passa també als rutens, que no tenen un país propi. Aquests últims, a més a més, han de superar la resistència del ucraïnesos envers la seva emancipació.

L’Església pot tenir una importància similar en el manteniment i desenvolupament d’una llengua i, durant molt de temps, ha promocionat les llengües ucraïnesa, lituana i rutena. Un exemple modèlic seria la situació del dialecte dels vells creients, de la llengua dels karaim i de les llengües dels armenis i dels tàrtars polonesos. En canvi, ni el bielorús ni l’alemany no han pogut comptar amb el suport de l’església –en el cas del primer, el resultat d’aquesta mancança és que la llengua està en perill; quant al segon, la situació tot just comença a canviar. Durant molt de temps, els eslovacs tenien problemes per a utilitzar la seva llengua materna a l’església.

El segon grup de factors és el de les condicions sociolingüístiques. En primer lloc, caldria considerar la situació de les nacionalitats que, tot i gaudir d’una identitat nacional particular, no utilitzen la seva llengua materna per a la comunicació quotidiana (els alemanys polonesos i els eslovacs), perquè han perdut la competència en l’ús de la llengua. En comptes d’això, durant llargs períodes de temps o bé de sempre, han utilitzat els dialectes d’altres llengües en la vida diària (per exemple, els dialectes silesià o Spis-Oravià). Per tant, ara l’aprenen. Una situació diferent, i molt freqüent, és la de les nacionalitats ucraïnesa, lituana i bielorussa, els membres de les quals aprenen una determinada llengua en la seva variant estàndard, però utilitzen la forma dialectal per la comunicació quotidiana. La tercera situació és la d’un dialecte que s’ha utilitzat com a tal fins ara, i que en l’actualitat es troba en procés de guanyar-se l’estatus de llengua estàndard (el rutè), o bé es manté com a llengua primària d’un grup determinat sense adoptar-ne la forma codificada (el romaní).

Per últim, tenim el cas de la llengua romaní, que consisteix en uns modismes ben divergents entre si, utilitzats per membres d’unes comunitats petites, escampades dins l’àmbit d’uns grups més amplis. El romaní, a Polònia, tot just ara comença a tenir una forma escrita, per tant, encara no està plenament codificat, i la seva funció és exclusivament la comunicació corrent i quotidiana (cal remarcar, però, que la llengua romaní, dins del funcionament que li correspon, no és una llengua que es trobi en perill).  D’altra banda, les primeres possibilitats de codificació només s’esdevenen quan una llengua es converteix en llengua escrita, i comença a servir de plataforma de comunicació entre diversos grups separats d’una determinada comunitat (introduint els mitjans de comunicació a més gran escala). Fins i tot la codificació preliminar impulsa la introducció d’una llengua a les escoles (i això incrementa el nombre de persones que la parlen i promocions la seva supervivència); un exemple seria el dels rutens, que han estat lluitant per assolir aquests objectius.

Només el complet desenvolupament d’una llengua (quant a desenvolupament de tots els nivells de vocabulari) pot introduir un ús il·limitat d’aquesta llengua en les institucions administratives, econòmiques i científiques. Les minories poloneses que tenen llengües que són les llengües oficials dels països veïns poden utilitzar de manera il·limitada les formes lingüístiques que han estat creades arreu, tot i que potser estan privades de l’oportunitat de contribuir-hi. La situació de les minories que no tenen el seu propi estat, els rutens, o bé de les que no poden comptar amb el suport del seu estat envers la llengua nacional, els bielorussos, és pitjor. Potser com a factor de compensació, les minories  bielorussa i rutena de Polònia són més actives en el terreny de la literatura.

8. Conclusions

Polònia, com altres països d’Europa Central i de l’Est, és ara un país diferent del que era fa 15 anys. Després de la restauració de la democràcia l’any 1989, van sorgir els grups que conformen les minories regionals, confessionals (religioses), lingüístiques, ètniques i nacionals. La major part d’aquestes minories no tan sols havien estat privades de tot tipus de protecció o ajut per part de l’estat, sinó que sovint havien estat obertament perseguides (Majewicz & Wichierkiewicz, 1990). Conjuntament amb la seva ampliació, la Unió Europea de l’Est s’ha enriquit amb més de 40 llengües minoritàries noves (16 de les quals trobem dins del territori de Polònia). L’ampliació de la UE, el dia 1 de maig de 2004, pot considerar-se un nou repte i una nova oportunitat per aquestes minories lingüístiques. Com que la Unió Europea es basa en la democràcia i en la ideologia de la diversitat lingüística i cultural, tot els països que hi accedeixin han de satisfer uns certs estendards europeus de no-discriminació. Aquest compromís és positiu, però no sabem si serà possible protegir totes les noves minories. D’altra banda, Polònia, com altres nous països de la UE, ha anat molt més enllà, en termes de la protecció de les minories i dels drets lingüístics, que no altres estats nacionals occidentals. No obstant això, no n’hi ha prou amb tenir uns certs estàndards legislatius. Cal subratllar que els drets lingüístics de les minories queden garantits de maneres diferents en cada país. Igualment, no hi ha una política lingüística uniforme identificable a la Unió Europea. Per tant, ens calen els models per a dirigir la política ètnica i lingüística dels nous estats de la Unió.


3 de 4