|
5. Legislació relativa a la llengua
La constitució de la República de Polònia fou aprovada el 2 dabril del
1997, i entrà en vigor el dia 1 doctubre del 1997. Larticle 27 concernia la
qüestió de la llengua oficial de lEstat: "El polonès serà la llengua
oficial de la República de Polònia. Aquesta disposició no violarà els drets de les
minories nacionals resultants dels acords internacionals ratificats." L'article 35 de
la Constitució garanteix a tots "els ciutadans polonesos que pertanyin a una minoria
ètnica o nacional la llibertat de mantenir i desenvolupar la seva pròpia llengua,
mantenir els costums i les tradicions, i desenvolupar la seva pròpia cultura", i
reconeix específicament el dret "de crear institucions educatives, culturals i
religioses destinades a protegir la seva identitat", i de "participar en la
resolució de les qüestions relacionades amb la seva identitat cultural".
A més de la Constitució, diverses actes secundàries fomenten la protecció
bàsica de les minories ètniques i nacionals mitjançant la legislació nacional. La
qüestió de lensenyament de les llengües minoritàries està regulada per
lActa del sistema educatiu del 7 de setembre de 1991, que obliga les escoles
públiques a facilitar als alumnes el manteniment del sentit de la seva identitat ètnica,
lingüística i religiosa i, per damunt de tot, facilitar la instrucció lingüística.
Aquesta instrucció pot tenir lloc "a les escoles, els departaments, o en grups
separats", "grups, departaments, escoles amb instrucció opcional en llengua,
història i cultura", "en grups interescolars d'instrucció". El decret del
Ministeri dEducació Nacional del 3 de desembre de 2002 estipula que el nombre
dalumnes necessaris per crear una classe (un mínim de 7 per lescola primària
i de 14 per lescola secundària), i els nombre dhores lectives setmanals (3 a
la setmana).
Bàsicament, és possible utilitzar llengües estrangeres als tribunals, ja
sigui per prendre testimoni, durant l'interrogatori, o en la comunicació entre el
defensor i el tribunal. El prerequisit, però, és el desconeixement de la llengua
polonesa i no ser membre duna minoria ètnica o nacional. (5)
Quant als acords multilaterals o els tractats internacionals, la República de
Polònia és un signatari de la Convenció per la protecció de les minories nacionals i
de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, tot i que només la
primera ha estat ratificada.
Polònia va signar la Convenció per la protecció de les minories nacionals el
dia 1 de febrer de 1995. I el dia 20 de desembre de 2002, després dun llarg debat i
de superar nombrosos obstacles que els partits de la dreta van percebre de seguida, la va
ratificar. Avui dia, el sistema legislatiu de Polònia, tant a escala nacional com pel que
fa als compromisos internacionals, estableix la protecció de les persones que pertanyen a
una minoria ètnica i nacional, duna manera en línies generals equivalent a la que
projecten les regulacions proposades per la Convenció. No obstant això, la Convenció
inclou unes normes que no queden reflectides en la legislació polonesa. Les més
importants són les següents:
prohibir les iniciatives lobjectiu de les quals sigui assimilar les
minories nacionals (art. 5.2);
utilitzar la llengua d'una minoria en públic i en privat (art. 10.1);
utilitzar la llengua d'una minoria en el tractament amb les autoritats
públiques (art. 10.2);
el dret d'exposar les inscripcions privades en la llengua d'una minoria (art.
11.2);
els drets, dins l'àmbit de l'educació, d'expandir el coneixement sobre les
cultures minoritàries, la formació dels ensenyants destinats a les escoles de les
minories nacionals, l'accés als llibres de text escrits en la llengua de les minories
nacionals (art.12. 2).
Aquestes punts queden regulats pel projecte de llei del Parlament sobre les
minories ètniques i nacionals, inclòs en lagenda parlamentària. En
lactualitat, el cos parlamentari està elaborant el reglament sobre les llibertats
lingüístiques de les minories nacionals. La llei preveu, per exemple, el dret de
registrar noms i cognoms segons les convencions ortogràfiques de la llengua materna, i
vol respondre als suggeriments sobre la qüestió de posar els noms de les poblacions i
dels carrers en llengua estrangera, així com els rètols de les oficines públiques.
Desafortunadament, però, ja fa uns quants anys que el Parlament no s'acaba de
decidir a aprovar aquest projecte de llei. La utilització dels problemes de les minories
com a instrument de treball per part dels partits polítics, conseqüència d'una
política destat sinal·lagmàtica, ha estat característica de molts dels
organismes que fins ara s'han ocupat, més o menys competentment, dels temes de les
minories.
El pròxim document, un dels dos documents europeus més importants sobre la
protecció de les minories (lingüístiques o nacionals), és la Carta europea de les
llengües regionals o minoritàries. La República de Polònia va signar la Carta europea
el dia 12 de maig de 2003, però encara no ha estat ratificada, perquè, segons el
reglament polonès actual, la República de Polònia no està en condicions de complir en
tota conseqüència amb les obligacions legislatives que lacceptació de la Carta
comporta.
Polònia, però, també ha signat uns tractats sinal·lagmàtics irrevocables
amb els estats que li són veïns (la República Federal Alemanya, lantiga
República Federal Txeca i Eslovaca, Ucraïna, la República de Bielorússia, la
República de Lituània) que garanteixen i consoliden la protecció dels drets de les
minories nacionals.
6. Lús de les
llengües en altres esferes públiques
El reglament només influeix de manera parcial sobre la política envers les
minories ètniques. La pràctica de la vida pública i la quantitat de recursos financers
disponibles en són factors decisius. A Polònia, les accions polítiques envers les
minories les du a terme ladministració governamental i afecten, principalment, a
les cultures. Un dels instruments de la política cultural per a la promoció
daquests cercles és el suport de lensenyament de les llengües minoritàries,
les subvencions a la premsa publicada en aquestes llengües (és regla que cada minoria
hauria de tenir garantit el finançament dun diari) i el suport als esdeveniments
culturals. Un element important de la política estatal és garantir laccés a la
radio i televisió públiques, (6) amb lobjectiu de reforçar
aquestes comunitats. No obstant això, no hi ha política lingüística ni cultural en
l'àmbit provincial.
6.1 Lús de
les llengües en leducació
Les següents minories tenen escoles que imparteixen classes de i en
les seves llengües maternes: lalemanya, la jueva, la lituana, la russa,
leslovaca i la ucraïnesa. El bielorús, el rutè i el caixubi sensenyen a les
escoles públiques com a llengua addicional. La manca descolaritat de les escoles
romaní es complica, a més, pel problema de la deficiència del nivell deducació
dels alumnes gitanos, que està relacionat amb la pròpia naturalesa del funcionament
social daquesta comunitat. El desenvolupament del sistema educatiu actual sembla
indicar que la protecció és suficient, però, a conseqüència dun finançament i
duna quota de mestres escassos, aquesta educació no pot satisfer totes les
necessitats.
6.2 Les llengües
als mitjans de comunicació
Les següents llengües minoritàries sutilitzen en publicacions
periòdiques subvencionades per lEstat (la quantitat de publicacions entre
parèntesi): alemany (9), bielorús (6), ucraïnès (6), caixubi (5), rutè (4), lituà
(2), romanès (2), jiddisch i hebreu (2), eslovac (1), i txec (1).
Les emissores regionals públiques difonen programes en les llengües natives
dels (entre parèntesi la quantitat de programes) bielorussos (des de Biaystock 4);
ucraïnesos (des de Biaystock, Koszalin, Rzeszów, Olsztyn 4); alemanys (des
dOpole i Katowice 3); caixubis (des de Gdansk i Koszalin - 2) i, en últim
terme, els lituans (Biaystock 1).
La televisió regional pública emet amb regularitat programes pels alemanys
(des dOpole, Katowice, Biaystock 3); els bielorussos (des de Biaystock
2), els ucraïnesos (des de Biaystock i des de Varsòvia per a un servei de difusió
per tot el país 2), els kashubs (Gdansk 1), els lituans (Biaystock
1) i els russos i els gitanos (ambdós des de Biaystock 1).
7. Condicions de lexistència de
les llengües minoritàries i regionals
Les llengües minoritàries i regionals del territori de Polònia difereixen
entre si pel seu nivell de desenvolupament, determinat per molts factors lingüístics i
extralingüístics. La força numèrica i lestat de lorganització de la
pròpia minoria és el principal factor lingüístic. En el cas dels tàrtars, els karaim, els wilanowiceans, els jueus i els vells
creients, la força numèrica és poca. La llengua tàrtara i la dels wilanowiceans són
llengües gairebé extingides a Polònia, a conseqüència dun procés
dassimilació dins daquests grups. El jiddisch i lhebreu estan en
procés de desaparició del nostre país, perquè la quantitat dindividus que els
parlen es troba en recessió continuada. El dialecte dels vells creients és molt probable
que perduri, si tenim en compte la proverbial adhesió daquest grup a les seves
tradicions religioses.
Pel que fa a les minories menys nombroses, un factor decisiu de desenvolupament
o carència és lexistència dun estat que actuï de suport de la minoria, i
que ajudi al manteniment i desenvolupament de la llengua. Les minories que disposen
daquest suport de base són, en primer lloc, lalemanya, que rep un ajut
substancial, i també els lituans, eslovacs i ucraïnesos. La situació dels bielorussos
és excepcional, perquè els organismes estatals de Bielorússia mostren un interès
escàs en el desenvolupament de la llengua bielorussa. Per tant, els bielorussos polonesos
han de tenir cura dels seus interessos lingüístics ells mateixos, com els passa també
als rutens, que no tenen un país propi. Aquests últims, a més a més, han de superar la
resistència del ucraïnesos envers la seva emancipació.
LEsglésia pot tenir una importància similar en el manteniment i
desenvolupament duna llengua i, durant molt de temps, ha promocionat les llengües
ucraïnesa, lituana i rutena. Un exemple modèlic seria la situació del dialecte dels
vells creients, de la llengua dels karaim i de
les llengües dels armenis i dels tàrtars polonesos. En canvi, ni el bielorús ni
lalemany no han pogut comptar amb el suport de lesglésia en el cas del
primer, el resultat daquesta mancança és que la llengua està en perill; quant al
segon, la situació tot just comença a canviar. Durant molt de temps, els eslovacs tenien
problemes per a utilitzar la seva llengua materna a lesglésia.
El segon grup de factors és el de les condicions sociolingüístiques. En
primer lloc, caldria considerar la situació de les nacionalitats que, tot i gaudir
duna identitat nacional particular, no utilitzen la seva llengua materna per a la
comunicació quotidiana (els alemanys polonesos i els eslovacs), perquè han perdut la
competència en lús de la llengua. En comptes daixò, durant llargs períodes
de temps o bé de sempre, han utilitzat els dialectes daltres llengües en la vida
diària (per exemple, els dialectes silesià o Spis-Oravià). Per tant, ara
laprenen. Una situació diferent, i molt freqüent, és la de les nacionalitats
ucraïnesa, lituana i bielorussa, els membres de les quals aprenen una determinada llengua
en la seva variant estàndard, però utilitzen la forma dialectal per la comunicació
quotidiana. La tercera situació és la dun dialecte que sha utilitzat com a
tal fins ara, i que en lactualitat es troba en procés de guanyar-se lestatus
de llengua estàndard (el rutè), o bé es manté com a llengua primària dun grup
determinat sense adoptar-ne la forma codificada (el romaní).
Per últim, tenim el cas de la llengua romaní, que consisteix en uns modismes
ben divergents entre si, utilitzats per membres dunes comunitats petites, escampades
dins làmbit duns grups més amplis. El romaní, a Polònia, tot just ara
comença a tenir una forma escrita, per tant, encara no està plenament codificat, i la
seva funció és exclusivament la comunicació corrent i quotidiana (cal remarcar, però,
que la llengua romaní, dins del funcionament que li correspon, no és una llengua que es
trobi en perill). Daltra banda, les primeres possibilitats de codificació
només sesdevenen quan una llengua es converteix en llengua escrita, i comença a
servir de plataforma de comunicació entre diversos grups separats duna determinada
comunitat (introduint els mitjans de comunicació a més gran escala). Fins i tot la
codificació preliminar impulsa la introducció duna llengua a les escoles (i això
incrementa el nombre de persones que la parlen i promocions la seva supervivència); un
exemple seria el dels rutens, que han estat lluitant per assolir aquests objectius.
Només el complet desenvolupament duna llengua (quant a desenvolupament de
tots els nivells de vocabulari) pot introduir un ús il·limitat daquesta llengua en
les institucions administratives, econòmiques i científiques. Les minories poloneses que
tenen llengües que són les llengües oficials dels països veïns poden utilitzar de
manera il·limitada les formes lingüístiques que han estat creades arreu, tot i que
potser estan privades de loportunitat de contribuir-hi. La situació de les minories
que no tenen el seu propi estat, els rutens, o bé de les que no poden comptar amb el
suport del seu estat envers la llengua nacional, els bielorussos, és pitjor. Potser com a
factor de compensació, les minories bielorussa i rutena de Polònia són
més actives en el terreny de la literatura.
8. Conclusions
Polònia, com altres països dEuropa Central i de lEst, és ara un
país diferent del que era fa 15 anys. Després de la restauració de la democràcia
lany 1989, van sorgir els grups que conformen les minories regionals, confessionals
(religioses), lingüístiques, ètniques i nacionals. La major part daquestes
minories no tan sols havien estat privades de tot tipus de protecció o ajut per part de
lestat, sinó que sovint havien estat obertament perseguides (Majewicz &
Wichierkiewicz, 1990). Conjuntament amb la seva ampliació, la Unió Europea de lEst
sha enriquit amb més de 40 llengües minoritàries noves (16 de les quals trobem
dins del territori de Polònia). Lampliació de la UE, el dia 1 de maig de 2004, pot
considerar-se un nou repte i una nova oportunitat per aquestes minories lingüístiques.
Com que la Unió Europea es basa en la democràcia i en la ideologia de la diversitat
lingüística i cultural, tot els països que hi accedeixin han de satisfer uns certs
estendards europeus de no-discriminació. Aquest compromís és positiu, però no sabem si
serà possible protegir totes les noves minories. Daltra banda, Polònia, com altres
nous països de la UE, ha anat molt més enllà, en termes de la protecció de les
minories i dels drets lingüístics, que no altres estats nacionals occidentals. No
obstant això, no nhi ha prou amb tenir uns certs estàndards legislatius. Cal
subratllar que els drets lingüístics de les minories queden garantits de maneres
diferents en cada país. Igualment, no hi ha una política lingüística uniforme
identificable a la Unió Europea. Per tant, ens calen els models per a dirigir la
política ètnica i lingüística dels nous estats de la Unió. |