3. Antecedents històrics

Les minories sempre han estat un element important del paisatge etnolingüístic de Polònia. Cal assenyalar que del 1385 al 1795, les terres de Lituània, Bielorússia, gairebé la totalitat del que avui dia és Ucraïna i Polònia formaven part d’un organisme d’estat basat en la unió d’estats lliures (l’anomenada República de moltes nacions) més que no pas en les conquestes territorials. Al llarg d’aquest temps, la tolerància religiosa afavoria l’afluència d’"infidels". Aquest és l’origen de la presència de vells creients txecs —descendents del hussites, russos—, de jueus, i de protestants alemanys. Les comunitats minoritàries constituïen més d’una tercera part de la població polonesa, fins i tot després que recuperessin la independència, el 1918. Durant el període d'entreguerres (1918 – 1939), prop d'un 30% de la població, de 36 milions d'habitants, eren representatius de minories ètniques. La població de Polònia tenia un 14% d'ucraïnesos i russos, un 5% de jueus, un 3,1% de bielorussos, un 2,3% d’alemanys, i un 3,1% d’altres minories, segons un cens de 1931 (Kersten, 1989:443).

Després de la Segona Guerra Mundial, els aliats van signar uns tractats segons els quals Polònia es trobava dins els límits de les seves "fronteres ètniques", i això va comportar la pèrdua de gairebé tot el seu territori oriental. En conseqüència, les minories van quedar reduïdes fins a un 5% de la seva població global. Les causes d’aquesta davallada cal buscar-les, principalment, en l’extermini dels jueus, en els canvis territorials i en els desplaçaments de la postguerra —les migracions. A la República Popular Polonesa, el govern va utilitzar una política contra la llengua i la cultura de les minories que fou típica de la política global a l’Europa de l’Est. Era un dels elements d’una pràctica stalinista molt restrictiva i discriminatòria. El desgel polític que es va imposar a partir del 1956 va fer possible que els grups minoritaris (generalment dins de les seves societats socioculturals) cultivessin, d’una manera estrictament delimitada i controlada pels organismes de seguretat, alguns elements de les identitats ètniques i lingüístiques a què pertanyien. El govern va afavorir, en primer lloc, la cultura folklòrica (Majewick, 1995). L'any 1989 va aportar canvis importants en la situació de les minories ètniques de Polònia. La propaganda comunista havia proclamat que l'Estat polonès era un país homogeni en termes d’estructura nacional. Els representants de les altres nacionalitats, habitants dels territoris de Polònia al llarg de moltes generacions, eren percebuts en termes de vestigis ètnics. Els problemes de les minories de Polònia havien estat invisibles fins al 1989 (Odziski, 1998).

No es podia dur a terme una investigació àmplia sobre les qüestions ètniques, perquè la pertinença a una nacionalitat diversa no quedava inclosa dins les preguntes del cens. Les dades segures i completes només les proporcionaven els censos, que es convocaven una vegada cada 10 anys. Des de l'any 1921, a Polònia només es varen dur a terme 9 censos. Durant el període d’entreguerres, les dades sobre la nacionalitat i  la religió dels ciutadans van quedar recollides en dos censos (el de 1921 i el de 1931). El cens del 1931 de la religió i la llengua natives en deduïa la nacionalitat. Als anys de la postguerra, la qüestió de la nacionalitat només va quedar reflectida, per primera vegada, a l’últim cens, el de 2002, que va incloure preguntes sobre la nacionalitat i la llengua que els ciutadans utilitzaven a casa seva, en privat.

4. Aspectes demogràfics

Segons el cens públic de maig de 2002, Polònia té 38,2 milions d’habitants. La composició global de la República de Polònia és molt homogènia, perquè la població d’ètnia polonesa conforma gairebé el total de la població (96,7%), i les minories són relativament petites i disperses. Només un 1,2%, és a dir 444.600 ciutadans polonesos, declaren una identitat nacional no polonesa. A més a més, un 2% dels ciutadans no declara cap identitat nacional.

Al mateix temps, els resultats del cens semblen indicar que a Polònia encara hi viuen moltes comunitat d’ètnies variades (vegeu la taula 2). D’entre els grups ètnics, els silesians i els alemanys són les minories més amplies —172.600 dels ciutadans polonesos declaren com a identitat nacional la silesiana, i 147.100, l’alemanya. La tercera i la quarta minoria lingüística són, respectivament, la bielorussa amb 47.600 ciutadans, i la ucraïnesa amb 27.200. Els gitanos apareixen en cinquena posició amb 12.700 ciutadans, seguits de les minories històriques, que sumen entre 5.000 i 10.000 persones: rutens, 5.800; lituans, 5.600; caixubis, 5.100. A continuació, vénen les comunitats menors: els russos, 3.200; els eslovacs, 1.700; els jueus, 1.100; els tàrtars, 500; els txecs, 400; els armenis, 300 i, en últim lloc, els karaim, 50. Cal remarcar que, l’any 2002, una part significativa del total de la població van declarar la identitat nacional silesiana. Fou la primera vegada a la història de Polònia que els silesians, els rutens i els caixubis eren considerats membres d’una identitat nacional diferenciada, tot i que la legislació polonesa sobre els drets de les minories no els hi considera.

Taula 2. La població de les llengües i de les nacionalitats minoritàries de Polònia, segons el cens de 2002

Font: Cens de 2002. Elaboració pròpia

També cal assenyalar que els resultats del cens del 2002 són molt recents, i encara cal completar-ne l’avaluació. De fet, com en d’altres estimacions prèvies, els representants de les minories ètniques creuen que les xifres dels seus grups estan subestimades, perquè, a conseqüència de la seva exclusió durant el període comunista, els membres dels grups minoritaris prefereixen no fer constar la veritable ètnia a la qual pertanyen. Les principal minories històriques —bielorussos (russos blancs); ucraïnesos; rutens; alemanys; gitanos; eslovacs i russos— sofreixen un procés gradual de reducció i assimilació.

Per una altra banda, la diversitat ètnica comporta la presència de diverses comunitats de parla (Gumperz, 1968). No obstant això, la creixent integració dels grups ètnics indígenes dins la identitat polonesa pot ser deguda a la proximitat de les pròpies llengües i, per tant, el nombre de persones que utilitzen una llengua minoritària a la vida quotidiana és diferent del nombre dels grups particulars. Sense cap mena de dubte, la llengua minoritària que es va definir com a més sovint utilitzada fou l’alemany —parlat per 196.800 persones de ciutadania polonesa.

Val la pena fer constar que el nombre d'individus que declara utilitzar la llengua alemanya és sensiblement superior als que es declaren de nacionalitat alemanya. Conèixer la situació ètnica a Silèsia ens porta a suposar que alguns dels membres de la minoria nacional alemanya que han viscut a la regió de Silèsia des de fa moltes generacions podrien definir la seva nacionalitat com a silesiana. De tota manera, la segona llengua més sovint utilitzada va ser el silesià —56.400—, seguit de la segona llengua regional, el caixubi, que parlen unes 52.600 persones. Un nombre relativament substancial d'individus afirmava que parlava bielorús, 42.200, i 21.100 l'ucraïnès.