Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo


Aproximació a la situació lingüística de Malta, per Ignasi Badia i Capdevila


CONTINUA


5. L'estatus jurídic del maltès i l'actual política lingüística de Malta

Segons la Constitució maltesa, (9) la llengua nacional de Malta és la llengua maltesa, i aquesta i la llengua anglesa són les llengües oficials del país. L'Administració pot fer servir qualsevol d'aquestes dues llengües. De la mateixa manera, qualsevol persona es pot adreçar en maltès o en anglès a l'Administració i ha de rebre'n resposta en la llengua escollida. La Constitució també diu, d'altra banda, que la llengua dels tribunals és el maltès (tret de les excepcions que en això pugui establir el Parlament) i que la cambra de representants pot determinar quina llengua o quines llengües utilitza. Finalment, la Constitució preveu que el text maltès d'una llei prevaldrà sobre l'anglès en cas de conflicte entre els dos textos (totes les lleis s'han de promulgar en ambdues llengües tret que el Parlament ho disposi altrament).

Amb l'entrada de Malta a la Unió Europea, el maltès n'ha esdevingut llengua oficial. Això implica que totes les lleis i els documents oficials de la Unió es traduiran al maltès; que els ciutadans maltesos es podran adreçar a les institucions de la Unió en maltès i, si ho fan, els hi hauran de respondre, i que els representants maltesos a les institucions de la Unió podran parlar en maltès.

L'acceptació del maltès com a llengua oficial de la Unió Europea ha estat interpretada per algun expert en dret administratiu com un cas de no-aplicació del criteri, mai no explicitat, que priva l'accés a l'oficialitat europea a les llengües que són oficials en el conjunt del territori d'un estat membre juntament amb una altra llengua que ja és oficial a la Unió pel fet de ser-ho en un altre estat membre. (10) En virtut d'aquest criteri, l'irlandès no és llengua oficial de la Unió Europea, malgrat ser-ho a tot Irlanda, però juntament amb l'anglès, i el luxemburguès tampoc no ho és encara que és oficial a tot Luxemburg, però juntament amb el francès i l'alemany. Nosaltres no creiem pas que el cas del maltès sigui una excepció a aquest suposat criteri, sinó que som del parer que són precisament els casos de l'irlandès i del luxemburguès les excepcions al criteri més general segons el qual esdevenen llengües oficials de la Unió les que ho són en tot el territori d'un estat membre (condició que el maltès comparteix amb tots els altres idiomes oficials). L'excepcionalitat irlandesa i luxemburguesa resulta, en el primer cas, de l'estat avançat del procés de substitució lingüística en què es troba la llengua irlandesa i, en el segon cas, del fet que el luxemburguès, tot i la seva vitalitat, no és una llengua normalitzada a Luxemburg. El maltès, a diferència de l'irlandès, és la llengua primera de la pràctica totalitat d'habitants de Malta i, en comparació amb el luxemburguès, és molt més normalitzat.

En relació amb l'actual política lingüística de Malta, pel novembre de l'any 2003 es va publicar oficialment un projecte de llei relatiu a la llengua maltesa que durant la primavera del 2004 s'estava debatent al Parlament. Aquest projecte de llei, que estableix que el maltès, la llengua de Malta, és un element fonamental de la identitat nacional del poble maltès que l'Estat ha de protegir de la "deterioració i la perdició", té com a finalitat de crear el Consell Nacional de la Llengua Maltesa (Kunsill Nazzjonali ta' l-Ilsien Malti), que ha de fomentar la llengua nacional mitjançant l'adopció d'una política linguística que ha de promoure'n l'ús en l'ensenyament, els mitjans de comunicació, els tribunals i la vida política, administrativa, econòmica, social i cultural del país. El Consell també s'ha de fer responsable de posar al dia l'ortografia del maltès, si cal, i d'establir l'escriptura dels manlleus. Cal dir, d'altra banda, que actualment ja existeixen el Maltese Language Board, un organisme dependent del Ministeri d'Educació que fomenta l'estudi i el desenvolupament del maltès, i l'Acadèmia del Maltès (Akkademja tal-Malti), que s'encarrega de la codificació lingüística des de fa més de vuitanta anys.

6. Usos lingüístics de la societat maltesa

Segons un estudi de l'any 2001, (11) el maltès és la primera llengua del 98,6% de la població i l'anglès, de l'1,2%. D'aquestes persones, però, n'hi ha que consideren ambdues llengües primera llengua (un 1,2% de la població). Malgrat això, un 14% declara que fa servir l'anglès en família i un 29%, a la feina. Per al maltès, les xifres són, respectivament, un 90% i un 70% (hi ha, doncs, qui empra els dos idiomes en família). Unes altres dades recents del National Statistics Office de Malta indiquen que un 86,23% "prefereix" parlar el maltès; un 11,76%, l'anglès, i un 1,84%, l'italià. L'exigüitat del nombre de persones que tenen l'anglès com a primera llengua, que probablement són sobretot britànics residents a Malta, no obsta perquè aquesta llengua erosioni la posició del maltès en dos camps tan vitals com el món laboral o, i això és especialment significatiu, la vida familiar, erosió que demostra la posició de superioritat relativa de l'anglès damunt el maltès en el si de la societat maltesa.

També són interessants les xifres (arrodonides per nosaltres) que es desprenen del cens del 1995: aquell any Malta tenia 372.000 habitants. D'aquests deien conèixer l'anglès uns 246.000 (el 76% de la població adulta) i l'italià, uns 118.000 (el 36% de la població adulta). Hi havia, és clar, moltes persones que coneixien alhora els dos idiomes. Per tant, malgrat la dominació britànica, la cooficialitat actual de l'anglès i el pes considerable d'aquesta llengua en la societat maltesa d'avui, encara hi havia el 1995 més de 70.000 persones que no el sabien (sobretot residents de zones rurals). D'altra banda, no tothom qui declarava conèixer-lo el dominava en el mateix grau. En relació amb el coneixement de llengües altres que el maltès, hi ha dades de l'any 1931 -any que, a més de l'anglès, l'italià encara era llengua oficial de les illes (i el maltès encara no)- segons les quals dels aproximadament 225.000 habitants de Malta n'hi havia cap a 55.000 que coneixien l'anglès i cap a 32.000 que sabien l'italià. De la comparació de les dades del 1931 amb les del 1995 se'n dedueix, d'una banda, que la distància entre l'anglès i l'italià s'ha eixamplat i, d'altra banda, que la quantitat de persones monolingües en maltès ha disminuït, disminució notable en nombres relatius.

L'ús de la llengua maltesa en el Parlament, el govern i el món jurídic és força ampli, de la mateixa manera que és estès en l'Administració, tant la nacional com la municipal. També la vida dels partits polítics es desenvolupa sobretot en maltès. D'altra banda, cal dir que l'Església catòlica, la influència de la qual és molt important al país, se serveix així mateix de manera preferent de la llengua maltesa per a dur a terme les seves activitats.

Pel que fa a l'ensenyament, obligatori des del 1946 pel que fa a primària i des del 1971 pel que fa a secundària fins a setze anys, la posició de la llengua maltesa és més feble. Tant el maltès com l'anglès, que també són matèria obligada d'estudi, es fan servir com a llengües vehiculars a les escoles de primària i secundària, en un equilibri que es manté molt més en els centres públics que no pas en els privats, en part dels quals hom prefereix d'utilitzar principalment l'anglès. Aquesta llengua és, així mateix, l'emprada a la majoria de departaments de la Universitat de Malta, amb el que això comporta de limitació del desenvolupament ple del maltès. (12)

Hi ha d'altres llengües presents en l'ensenyament maltès: a la tercera llengua tradicionalment ensenyada a les escoles del país, l'italià, s'hi han afegit, a causa de les majors relacions econòmiques amb l'exterior i de l'auge turístic, el francès, l'alemany, el rus i el castellà, que s'aprenen a secundària. L'ensenyament de l'àrab mereix un esment especial, ja que del 1975 al 1987, durant un dels períodes de govern laborista, esdevingué obligatori a secundària.

En l'àmbit dels mitjans de comunicació de massa, hi ha el mateix nombre de diaris en maltès que en anglès (dos els dies feiners i tres el diumenge). Pel que fa a la ràdio, hi predomina la llengua maltesa, encara que també hi ha programació en anglès i, a més, es reben els programes italians. Quant a la televisió, a Malta s'hi pot veure, a més de la televisió maltesa, que emet programació en maltès i en anglès, un gran nombre de canals anglesos o nord-americans (en anglès) i italians (en italià). Aquests darrers gaudeixen d'una popularitat notable.

En el camp dels hàbits culturals, el conjunt dels maltesos es divideix entre els qui fan més ús del maltès i els qui utilitzen més l'anglès. L'estudi de l'any 2001 esmentat més amunt revela que el 43,2% de la població declara que llegeix en anglès i que el 48% diu que veu televisió i cinema en aquesta llengua. Les xifres en el cas del maltès són més altes (48% i 59,2%, respectivament). Naturalment, hi ha persones que fan servir ambdues llengües per fer la mateixa cosa. Les dades del National Statistics Office de Malta, en canvi, són sensiblement diferents. Segons aquestes dades, la "llengua preferida" a l'hora de llegir és l'anglès en un 61,13% (llibres) i en un 70,89% (revistes), mentre que les xifres corresponents al maltès són, respectivament, el 35,75% i el 22,65%. La situació s'inverteix en el cas de la televisió, ja que davant el 25,41% que la veu en anglès, hi ha un 44,96% que ho fa en maltès, i la ràdio, escoltada en anglès per un 14,69% i en maltès per un 82,41%. No és gens negligible el nombre de persones que prefereix l'italià, especialment per veure la televisió (un 29,63%, una xifra superior a la de l'anglès). Hi llegeix un 3,12% (llibres) i un 6,46% (revistes) i hi escolta la ràdio un 2,91%.

7. L'estat de la llengua maltesa

Hi ha una sèrie de simptomes que ens indiquen que la vitalitat del maltès és amenaçada. Ja hem vist com l'anglès fa la competència al maltès en molts àmbits de la vida maltesa, fet que és alhora causa i conseqüència de la poca consideració de què gaudeix el maltès entre els habitants de les illes, que el veuen més aviat com un idioma d'abast local molt menys apte per a determinades funcions que l'anglès (el creixent pes del turisme els n'acaba de convèncer). L'anglès és una llengua de gran prestigi i utilitat que sovint, a més, ja aprenen a casa (és la segona llengua de les classes mitjanes i altes), cosa que facilita que en la conversa quotidiana es barregin anglès i maltès en proporcions diverses -com abans ho feien el maltès i l'italià en la parla de la burgesia. Aquesta barreja és sovint satiritzada, per exemple en programes populars de televisió, pel que comporta d'ostentació, més ridícula encara en qui no sap prou anglès però igualment l'usa en un intent de promocionar-se socialment. Aquest comportament és a Malta característicament femení: per exemple, hi ha mares que empren l'anglès amb els fills per tal d'assegurar-los l'èxit escolar. També hi ha famílies de classe alta de certs barris que fins i tot han abandonat la pràctica del maltès. En el mateix ordre de coses, l'anglès és la llengua en què s'estimen més llegir i escriure les persones instruïdes; la llengua en què la població se sol adreçar als forasters, àdhuc si aquests volen parlar en maltès, i la llengua que serveix per batejar els infants en la majoria de casos.

És clar que en una situació com aquesta han d'abundar per força les interferències angleses en el maltès: així, per exemple, mots maltesos d'origen romànic són sovint substituïts per paraules angleses (com ara nurse, que tendeix a substituir infermiera), o bé per paraules malteses el significat genuí de les quals s'altera per influx anglès (per exemple, librerija, que desplaça bibljoteka a causa del mot anglès library). Pel que fa a la fonètica, s'ha constatat la penetració de la pronúncia anglesa del fonema /r/ en el maltès actual. En general, el grup en la parla del qual es donen més les interferències són les dones joves de classe alta d'algunes zones pròximes a la capital.

El maltès presenta, malgrat la petitesa del domini lingüístic, força variació dialectal. Hi ha dos grups principals de dialectes: el prestigiós de les classes cultes de La Valletta i zones veïnes, i el dels pobles agrícoles i els districtes industrials portuaris. El primer, més italianitzat i en expansió, conserva menys trets fonològics i menys mots d'origen àrab que el segon, en retrocés, els parlants del qual són més refractaris que els del primer a l'alternança entre el maltès i l'anglès. L'escolarització obligatòria, els moderns mitjans de comunicació i la mobilitat de la població, com més va més gran, afavoreixen, d'altra banda, l'extensió de la forma estàndard del maltès (malti pulit) en detriment dels dialectes.

8. Conclusió

La situació lingüística de Malta és diferent de la de la resta de països d'Europa, ja que la posició del maltès no és comparable ni a la d'una llengua dominant com el suec, el polonès o qualsevol altra de les oficials als actuals estats d'Europa, ni a la d'un idioma com el frisó, el romanx o la resta de llengües minoritzades europees.

Com que Malta feia segles que era integrada en l'òrbita cultural i política italiana, el maltès ocupava respecte de l'italià, la llengua tradicional de l'Administració i de la cultura, el mateix lloc que ocupaven, per exemple, el napolità, el llombard, el friülès o el sard (el fet que els dos primers siguin considerats dialectes de l'italià i els dos segons, llengües independents no té importància pel que fa a la seva posició social).

El poder britànic, instal·lat a les illes des del començament del s. XIX, va aconseguir desplaçar substancialment l'italià de la vida maltesa. El buit deixat per aquesta llengua el va omplir principalment l'anglès i no pas el maltès, el qual, malgrat l'arrelament i l'hegemonia en l'ús oral de la població, no fou vist com el nou possible idioma de cultura del país, perquè no ho havia estat mai i perquè la presència de l'anglès no es podia obviar.

Això va fer que, malgrat els règims autonòmics de la primera part del s. XX i la independència assolida el 1964, que van comportar un avenç del maltès, tant pel que fa a l'estatus jurídic com pel que fa als àmbits d'ús ocupats, la situació lingüística del país continués sent de tipus colonial, és a dir, que s'hi continuessin donant les condicions pròpies dels estats asiàtics o africans que havien estat colònies europees o nord-americanes, com ara l'Índia o les Filipines, amb unes llengües autòctones subordinades a la de l'antiga metròpoli.

Com a conseqüència de tot això, a Malta el procés de bilingüització de la població ha anat avançant al llarg del s. XX, s'ha encetat un procés de substitució lingüística a favor de l'anglès en alguns sectors socials, de moment molt reduïts, i l'estructura gramatical i lèxica de l'idioma del país es ressent del pes de la llengua dominant, d'altra banda no del tot ben apresa per la majoria dels qui la coneixen.

Això no vol pas dir que el maltès sigui ja una llengua sense futur pròxima a la seva desaparició, sinó simplement que la seva supervivència no és assegurada si no canvien profundament determinades actituds de la població maltesa la superació de les quals és necessària perquè la llengua del país aconsegueixi una autèntica normalització.

9. Bibliografia

BADIA i CAPDEVILA, Ignasi. Diccionari de les llengües d'Europa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002.

BADIA i CAPDEVILA, Ignasi. "El rei malalt i l'estilet o notes sobre les relacions entre el maltès i el català". Quaderns. [en premsa]

BRINCAT, Joseph. "Il contatto linguistico come motivo comico nella narrativa di consumo e nella farsa teatrale a Malta". A: ARMANGUÉ i HERRERO, Joan (dir.). Le lingue del popolo. Contatto linguistico nella letteratura popolare del Mediterraneo Occidentale. Cagliari: Arxiu de Tradicions, 2003.

CASSOLA, Albert M. Maltese in Easy Stages. 8a ed. Valetta: Progress Press Co. Ltd., 1990.

FARRUGIA, Charles J. "Malte: le développement de l'éducation dans un petit État insulaire". Perspectives. Revue trimestrielle de l'éducation. 1991, núm. 80, p. 648-659.


2 de 3