No deu ser casual, doncs, que una de les persones que hi va participar, S. Romero, orientés la seua tesi doctoral (Romero, 2001) pels viaranys esmentats. Aquest treball, de base pragmàtica, ens mostra com la utilització dels mètodes quantitatius de la metodologia sociolingüística pot assolir un paper reeixit en l’anàlisi d’una situació comunicativa prou fixada com les sessions plenàries municipals. Aquesta manifestació lingüística de l’Administració local ha estat caracteritzada a partir de la taula de components de l’esdeveniment de parla de Hymes (1962/1968: 110.124) i dels paràmetres situacionals de variació de Biber (1994: 40-41). El treball que l’autora ha aportat en aquest monogràfic n’és una mostra.

3.4 El vèrtex històric

L’arraconament a què s’ha vist sotmesa la perspectiva històrica per part dels diferents paradigmes de la lingüística moderna s’ha vist atenuat amb la proposta d’estudi de la sociolingüística històrica. Des que Labov va correlacionar la variació i el canvi lingüístic en el sentit que aquest darrer sempre pressuposa variació prèvia però no a l’inrevés, l’interès per la descripció i explicació dels canvis lingüístics en curs ha tornat a fer-se un lloc entre els investigadors.

Tal com s’ha dit a 3.2, el biaix sincronicista fundacional que va prendre el variacionisme ha estat fonamental a l’hora de relegar la sociolingüística històrica a un àmbit de subsidiarietat. Ara mateix, a casa nostra només B. Montoya i A. Mas s’hi dediquen amb una perseverança admirable, però la proposta metodològica que patrocinen, centrada en l’estudi de la llengua dels textos escrits d’èpoques pretèrites mitjançant els paràmetres de covariació lingüística i social ja coneguts, continua tenint un ressò més aviat escàs. No obstant això, tal com reivindica A. Mas en l’excel·lent síntesi que ens ha ofert en aquest mateix número de Noves SL, "la sociolingüística històrica, amb tots els seus inconvenients [...] ens possibilita entendre millor la llengua actual per mitjà de l’estudi diacrònic de la llengua del passat i, també, ens permet reconstruir els estrats de la llengua anterior amb les aportacions de l’anàlisi de la llengua oral". (7)

L’estudi sincrònic del canvi lingüístic, contràriament, ha ocupat un lloc preeminent en els estudis variacionistes. El concepte de "temps aparent" ha fet fortuna ja que ha suposat una novetat epistemològica notable en un àmbit d’estudi monopolitzat tradicionalment per la perspectiva diacrònica. Consisteix a atorgar la màxima prioritat a una de les variables socials amb què pren sistematicitat la variació: es tracta d’estudiar el patró de canvi que defineix el comportament lingüístic dels diferents grups d’edat d’una comunitat de parla.

Una prova de l’èxit d’aquest plantejament és la presència de la variable edat en la majoria de les recerques fetes sobre fenòmens variables de la llengua catalana. Més encara, en algunes (Carrera 2002) ha esdevingut l’eix interpretatiu més rellevant. També es pot constatar que aquest factor s’ha anat incorporant amb més força en l’àmbit de la dialectologia. Sens dubte, el treball de més envergadura ha estat el de L. Pons (1992) sobre la iodització i l’apitxament a Barberà del Vallès (Pradilla 2002).

A propòsit de la panoràmica descrita, probablement ha arribat l’hora d’abordar estudis de canvi lingüístic en "temps real", això és, mitjançant el contrast de dades metodològicament comparables en estadis temporals diferents. Caldria, doncs, tornar a estudiar les comunitats de parla explorades la dècada dels vuitanta i sobretot els primers anys de la dècada dels noranta. Aquests nous treballs són de vital importància pel que fa a la validació de les prediccions fetes a les recerques precedents i, en definitiva, per a la consagració paradigmàtica del corpus teoricometodològic de la sociolingüística de la variació. En aquest sentit, el grup coordinat per M. T. Turell en la publicació de 1995 està ultimant el disseny metodològic d’un nou projecte de recerca amb aquest enfocament, ara mateix deficitari.

3.5 El vèrtex geolingüístic

Quan analitzem el posicionament dels lingüistes respecte a la relació dialectologia-sociolingüística de la variació, ens trobem amb un ventall d'opinions que van des d'una identificació total a una separació taxativa. Al bell mig, hi ha tota una sèrie de propostes amb un denominador comú: el reforçament dels lligams entre ambdues perspectives amb una voluntat conciliadora. La proposta de F. Moreno, canemàs de l’apartat 3 d’aquest article, reconeix, com s’ha dit, la variació conjunta de factors diversos, però admet la possibilitat d'estudiar per separat cada factor en detriment de la resta. En aquest sentit, adverteix que les crítiques indiscriminades que s'han fet sobre la dialectologia només tenen un cert sentit en el cas de les monografies locals. En el cas de la geolingüística, l'envergadura metodològica fa que l'interès diatòpic justifique el sacrifici parcial dels altres vessants. Allò, però, que ningú no ha posat en qüestió és que la dialectologia i la geolingüística centren el seu objecte d'estudi en la parla, en l'actuació, i assumeixen, per tant, una consideració heterogènia de la llengua. La sociolingüística de la variació se n’ha de considerar, doncs, hereva.

El veritable punt de conflicte, el trobem en la consideració dels factors socials i estilístics. Una repassada a la vastíssima bibliografia que ha generat la investigació dialectològica ens mena a destacar-ne l’interès nuclear per l'aspecte geogràfic. I tanmateix, tenim mostres interessantíssimes d'enfocaments socials que adquireixen la categoria de veritables precedents de la sociolingüística: Gauchat, l'A. I. S de Jud i Jaberg, Rohlfs, l'A.L.E.I.C de Bottiglioni, etc. La mateixa aparició de les etiquetes dialectologia social, dialectologia urbana, sociodialectologia, nova dialectologia, etc. pot entendre's com una mena de pont entre ambdues. A conseqüència d'aquesta floració terminològica i de la manca de precisió a l'hora de definir l'abast conceptual de les diferents denominacions, sovint s'observen catalogacions divergents d'un mateix treball. (8)

Tot i que el variacionisme incorpora algun dels pilars teòrics de la dialectologia i hi comparteix determinats interessos fonamentals, aquella constitueix, en la meua opinió, una disciplina que respon a principis globals i orientacions metodològiques diferents. Silva-Corvalán (1989:15) destaca alguna d'aquestes diferències: l'obtenció de dades lingüístiques mitjançant l'enregistrament de converses espontànies; la utilització de mètodes quantatius d'anàlisi; el reconeixement que l'homogeneïtat lingüística de, fins i tot, el llogarret més petit és un mite; la consideració de les actituds subjectives cap a les diverses variants dialectals; les tècniques per a l'obtenció i identificació de diferents estils de llengua i l'assumpció que tot individu és capaç de comunicar-se en més d'un estil, dels quals l'espontani és el més difícil d'obtenir per part de l'investigador.

En l’àmbit territorial de la llengua catalana a l’Estat espanyol, l’adveniment de la democràcia ha suposat una nova ordenació de les estructures de poder que ha permès l’accés de la llengua pròpia a àrees comunicatives definides per la formalitat. L’ensenyament i els mitjans de comunciació són els àmbits més emblemàtics des d’on s’ha difòs, amb més o menys intensitat segons el territori, aquest model estàndard. L’emergència d’aquesta nova varietat referencial ha encetat una dialèctica de canvi en relació amb les varietats col·loquials de base geolectal. A propòsit d’aquesta constatació, des de la Universitat d’Alacant, J. Ponsoda ha comandat un projecte destinat a avaluar l’impacte del model escolar en las varietats geogràfiques tradicionals. En aquest marc, J. M. Baldaquí i C. Segura han dedicat les seues tesis doctorals a la temàtica esmentada. En representació del grup, aquest darrer ens ha ofert un tast de la seua tesi doctoral (Segura 2001), on es constata una hibridació metodològica molt satisfactòria sobre una base sòlidament geolectal. La consideració de les variables edat i contacte amb la varietat normativa han permès a Segura avaluar les direccions que estan prenent els fenòmens variables al Baix Vinalopó.

4. Corol·lari

La sociolingüística de la variació, en el marc d’una sociolingüística en sentit ample, ha anat avançant en el difícil viatge que ha de menar a la consolidació del seu estatus paradigmàtic. Les reticències teòriques que li ha plantejat la lingüística moderna (estructuralista i generativista) així com els plantejaments metodològics immobilistes de la lingüística tradicional en els vessants dialectològic i historicista no li han aplanat el camí. Malgrat tot, passat un període de manifesta hostilitat dialèctica, el debat interdisciplinari ha tingut conseqüències força favorables per a tots els implicats.

En l’àmbit de la llengua catalana, a recer de l’omnipresent sociologia del llenguatge, el variacionisme també ha participat de manera activa en l’establiment d’un consens que possibilite l’estudi d’aquesta realitat polinivellada que és el llenguatge en funció dels interessos prioritaris dels investigadors de torn.

El plantejament multidimensional que he presentat ha evidenciat com les transaccions teoricometodològiques interdisciplinàries, des de l’autocrítica i el coneixement mutu, contribueixen a la millora de les investigacions. També les transferències, tant si ens arriben com si les exportem, poden arribar a tenir efectes benèfics per a la ciència del llenguatge. En definitiva, a parer meu, el dogmatisme que emana de l’ortodòxia doctrinària té uns efectes paralitzadors que cal combatre. En un àmbit de fronteres tan difuses com el de la sociolingüística, hem de propiciar mecanismes d’entesa que ens facen avançar en la recerca d’una teoria explicativa general del llenguatge en la qual tots els qui hi treballem trobem un encaix còmode.