Logotip de la revista Noves SL

Presentació

hemeroteca

bústia

Logo

Tardor 2003


Les representacions del variacionisme en l'àmbit de la llengua catalana. Transferències i transaccions, per Miquel Àngel Pradilla

En el trànsit d'una lingüística autònoma, això és, centrada exclusivament en l'anàlisi de l'estructura de les llengües, a una lingüística que preveu programàticament la interacció entre les variables lingüístiques i les variables sociopragmàtiques, s'han posat damunt la taula un bon grapat d'enfocaments teoricometodològics. Aquest article vol avaluar, des d'una consideració integradora, els quatre grans vèrtexs de priorització en l'anàlisi de la diversitat lingüística: el sociolingüístic, el pragmàtic, l'històric i el geolingüístic.

 

Versió per imprimir. Les representacions del variacionisme en l'àmbit de la llengua catalana. Transferències i transaccions versió per imprimir en PDF. 154 KB

 

Sumari

1. La "socialització" de la lingüística. Un llarg camí per recórrer

2. La sociolingüística. Cap a l’assoliment d’un estatus paradigmàtic

3. L’estudi de la variació lingüística
3.1 Un plantejament multidimensional
3.2 El vèrtex sociolingüístic
3.3 El vèrtex pragmàtic
3.4 El vèrtex històric
3.5 El vèrtex geolingüísic

4. Corol·lari

5. Bibliografia de referència

 

1. La "socialització" de la lingüística. Un llarg camí per recórrer

"Fer ulls clucs a un gran nombre de complexitats reals ha possibilitat que els especialistes, des dels pares fundadors de la nostra ciència fins als funcionalistes i els estructuralistes actuals, hagen abstret un cert nombre de problemes fonamentals, hi hagen presentat solucions perfectament vàlides en el marc de la hipòtesi, i en general hagen aconseguit, potser per primera vegada, un percentatge de rigor en la recerca entorn de l'activitat psíquica humana.

Els lingüistes sempre hauran de tornar, esporàdicament, a aquesta suposició programàtica. Nosaltres, però, haurem ara de remarcar el fet que una comunitat lingüística no és mai homogènia i amb prou feines, en alguna ocasió, independent. Els dialectòlegs han assenyalat la permeabilitat de les cèl·lules lingüístiques i s'ha demostrat que els canvis lingüístics s'estenen com les ones a través de l'espai. Però encara queda per emfasitzar el fet que la diversitat lingüística comença a la porta del veí, o millor, a la llar, exactament amb nosaltres mateixos" (Martinet (1953 [1996]: 17)).

L'omnipresència del llenguatge en la vida dels humans, el fet que, com diu S. Serrano (1993), "el més enllà del llenguatge és impensable" ens ha de portar a considerar, des d'una perspectiva contemporània, que tot allò que hi faça referència no pot restar al marge dels interessos del lingüista. I tanmateix, si fem una passejada per la història de la lingüística, de seguida ens adonem que això no ha estat ben bé així. Ans al contrari, la consideració de l'ús lingüístic com a lícit objecte d'estudi ha estat arraconat, si no bandejat, de les preocupacions tant de la lingüística tradicional com de la moderna. Alhora, a conseqüència de la desatenció esmentada, la variabilitat amb què es mostra la llengua, sia per raons d’operativitat metodològica o per una aposta teòrica decidida per l’estudi in abstracto, ha estat presentada com una mena de nosa d’aprehensió impossible i d’interès, en el millor dels casos, secundari. Amb la publicació el 1916 del Cours de linguistique générale quedaven fixats els principis fonamentals de la lingüística saussuriana. Per al mestre ginebrí, l'objecte d'estudi de la seua proposta havia de ser la langue -sistema de signes supraindividual i convencional- en detriment de la parole -concreta i actual. Aquesta taxonomia abocava a la consideració jeràrquica de dues lingüístiques: a) la lingüística interna -la linguistique de la langue-, prioritària per a Saussure, que havia d'ocupar-se del llenguatge com a sistema que únicament permet la seua pròpia estructuració separat de la resta, i analitza l'estructura interna en un estadi estrictament sincrònic; i b) la lingüística externa -la linguistique de la parole-, d'importància secundària i que deixava en un lloc marginal la lingüística històrica i la geografia lingüística. En definitiva, la lingüística saussuriana considera les llengües com a entitats monolítiques, homogènies i, si no independents, almenys essencialment autònomes.

El 1933, L. Bloomfield a Language cenyia encara més els estudis lingüístics reduint-los a un mer descriptivisme formalista on la substància semàntica del signe i, en part, la funció quedaven marginades d'aquesta postura "antimentalista". Més tard, la Glossemàtica de L. Hjelmslev, teoria lingüística articulada el 1943, encorsetarà encara més l'objecte d'estudi, reduint-lo a l'anàlisi de les relacions entre les formes que componen el sistema lingüístic.

Finalment, la referència a N. Chomsky és obligada: el 1957 a Syntactic Structures esbossa els principis teòrics de la gramàtica generativotransformacional. Aquest autor aposta per l'estudi de la competència lingüística d'un "parlant-oient ideal", amb el consegüent arraconament de l'actuació lingüística.

Queda clar, doncs, que tant la visió estructuralista com la generativa, paradigmes d'una influència notabilíssima en la investigació lingüística del segle XX, consideren el llenguatge com un sistema que funciona d'acord amb regles gramaticals de caràcter intern. No obstant això, malgrat el consens generalitzat entorn de l’asseveració precedent, fóra injust passar per alt que l'estudi del llenguatge en el seu context sociocultural compta amb materials molt aprofitables, autèntics precedents de la sociolingüística. Les paraules d’A. Martinet, un destacat lingüista estructuralista, ens han de posar a l’aguait sobre un canvi de perspectiva que s’estava començant a dibuixar. En aquest sentit, M. Cohen (1956) passa revista a aquesta tradició de lingüística externa, moltes vegades en estreta col·laboració amb la sociologia, l'etnografia i l'antropologia, i D. Hymes (1964: 3-14) en fa un resum molt interessant, on presenta tres grans tradicions: a) l'anglesa, que veu les relacions entre la llengua i altres aspectes de la cultura com una interdependència de factors constitutius d'esdeveniments o accions socials, i on la llengua és considerada sobretot com una activitat social: la seua inclusió en un context extralingüístic com a part necessària de la seua descripció. De l'ús de la llengua en els processos comunicatius es té en compte, sobretot, la seua força de control o influència sobre la resta. Com a autors, destaquen Malinowsky, Gardiner i Firth; b) la francesa, que veu la llengua per un costat i els aspectes culturals i socials per l'altre, com dos sistemes paral·lels o dos productes de la psicologia col·lectiva que relacions de congruència. El llenguatge és considerat com un sistema heretat i socialment compartit, la funció primària del qual és la referencial, és a dir, la de distingir o expressar significats. Alguns noms que inclou aquest corrent són els de Meillet, Cohen, Sommerfelt, Benveniste i Levi-Strauss; i c) la nord-americana, que es caracteritza per l'atenció al treball de camp i l'interès per l'origen i la significació social de les categories lingüístiques. Les figures senyeres seran Boas, Sapir i Bloomfield -encara que la inclusió d'aquest darrer és més que discutible. (1)

En el moment en què els lingüistes van intentar depassar els límits estrictes fixats per a la pròpia disciplina, quan es van interessar per l'estudi de les relacions entre sistemes, usos lingüístics i fets socials, van sorgir tota una sèrie de noves disciplines com l'antropologia lingüística, l'etnolingüística, la psicologia social, la sociologia del llenguatge i la sociolingüística. Segons Shuy i Fasold (1972:1-14), la peremptorietat de considerar els aspectes socials de les llengües responia a tres motivacions: a) el desig de trobar una base empírica sòlida per a la teoria lingüística; b) la convicció que els factors socials que influeixen en l'ús constitueixen un tema d'estudi molt legítim en la investigació lingüística; i c) la resposta a la creixent inquietud segons la qual l'esmentat coneixement sociolingüístic hauria de ser aplicat a problemes educatius urgents.

És en aquest marc, inicialment dominat per sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs amb coneixements rudimentaris sobre el llenguatge, on, a poc a poc, s'aniran incorporant les primeres investigacions fetes ja per lingüistes. En definitiva, la sociolingüística afegirà a la tradició lingüística que acabem d'esbossar un nou component, una nova dimensió: el llenguatge com a manifestació de la conducta humana, entès com el recurs més ric i complex per a la comunicació, acumulat i controlat per la ment de l'home per utilitzar-lo amb el propòsit d'assolir les formes d'organització social i cultural que existeixen en les societats humanes (Lavandera 1984: 156).

En l’àmbit de la lingüística catalana, l’impacte del procés general acabat de descriure de manera sumària es fa especialment visible en la reflexió anual que han generat els col·loquis lingüístics de la Universitat de Barcelona (CLUB), sota els auspicis de la xarxa temàtica "Variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i pragmàtica". A parer meu, en aquests fòrums de debat s’ha assolit una mena d’entesa interdisciplinària, on la diversitat lingüística com a objecte d’estudi ha superat la fèrria ortodòxia formalista que li barrava el pas des dels enfocaments teòrics estructuralista i generativista. Hem asistit, doncs, al naixement d’una lingüística del corpus, que ha superat la introspecció i els judicis d’acceptabilitat com a eina metodològica, i s’ha enfrontat a les dades lingüístiques amb tota la seua cruesa. D’aquesta manera, l’estudi de la variació ha guanyat nous practicants, més enllà de les tradicions dialectològica i sociolingüística.

2. La sociolingüística. Cap a l’assoliment d’un estatus paradigmàtic

"Paradoxalment, si bé la sociolingüística neix de l’interès per la diversitat interlingüística, es consolida com a disciplina entorn de l’anàlisi de la variació intralingüística. L’estudi de les comunitats bilingües i de la ubicació de llengües diverses en una mateixa comunitat és substituït, en alguns casos, per l’estudi de les variants concurrents en una comunitat monolingüe, i hom en remarca el paral·lelisme funcional. És en aquest segon context que hom formula les nocions cabdals de "variació inherent" i de "variable sociolingüística" –que caracteritzen no solament l’enfocament anomenat variacionista sinó també l’etnogràfic. La paradoxa, tanmateix, és més formal que real, ja que allò que hi és invariable és el comú interès per la comunitat i pel parlar com a fet social" (Argente, 1997: 20).

La importància atorgada al context social –ja patent, com s’ha dit, en alguns enfocaments de la lingüística general-, des de la dècada dels seixanta ençà ha anat donant forma a un àmbit de recerca que acull interessos compartits amb la sociologia, l'antropologia, la psicologia social, l'etnometodologia, la pragmàtica, l'anàlisi del discurs, l'anàlisi de la conversa, la lingüística del text, etc. Malgrat l'oposició de W. Labov, un dels personatges centrals d’aquesta història, a la denominació sociolingüística, (2) aquest terme ha fet fortuna a l'hora d'etiquetar un espai de coneixements profundament interdisciplinari, però amb voluntat d'assolir autonomia paradigmàtica. Des d'aquesta perspectiva, hom considera que el coneixement d'una llengua viva és més complet si permet mostrar, no solament les relacions estructurals del sistema, sinó també el seu funcionament com a mitjà social de comunicació.

Tal com fa notar J. Argenter, el naixement de la sociolingüística s’ha de vincular a interessos més sociològics que lingüístics, mentre que en la seua compleció disciplinària han adquirit més protagonisme aquests que aquells. Aquesta mena de "calaix de sastre", que aplega els treballs que estudien els fenòmens lingüístics en relació amb factors de tipus social, això és, el llenguatge en el seu context sociocultural, ha estat objecte de diversos intents de compartimentació. (3) Tots aquests assajos de conceptualització presenten com a denominador comú la distinció de dos grans blocs: l'un, el més fressat, té com a objectiu la descripció dels aspectes lingüístics de les societats, mentre que l'altre s'interessa pels fenòmens lingüístics en relació amb certes variables socials. L'objecte d'estudi preeminent del primer seria la societat i del segon, la llengua.

Atenent a aquesta segmentació primària de la realitat sociolingüística, probablement les dicotomies que han fet més fortuna són les elaborades per Labov i per Fishman. Labov distingeix entre una sociolingüística àmplia i una sociolingüística estricta. La primera se centraria en les qüestions relacionades amb l'ús, les funcions i la situació comunicativa, i inclouria, encara que marginalment, la sociologia del llenguatge com a interacció dels factors socials amb les llengües i/o dialectes. La segona s'ocuparia de l'estructura i evolució del llenguatge inserit en el context social d'una comunitat de parla. Fishman proposa una separació entre la macrosociolingüística i la microsociolingüística, branques amb un abast conceptual similar –però de cap manera equivalent- a la consideració àmplia o estricta, respectivament, de la socioligüística apuntada per Labov (Gimeno i Montoya 1989: 24). A poc a poc, no sense aspectes sotmesos a controvèrsia, sembla que s'ha anat conformant un cert consens entre els estudiosos, que mostra la sociolingüística com una disciplina amb tres grans direccions: a) sociologia del llenguatge; b) etnografia de la comunicació; i c) sociolingüística estricta. Mentre que la primera línia monopolitzaria la perspectiva fishmaniana macro, les dues restants es repartirien l’enfocament micro. (4)


1 de 4