|
Sumari
1. La
"socialització" de la lingüística. Un llarg camí per recórrer
2. La
sociolingüística. Cap a lassoliment dun estatus paradigmàtic
3.
Lestudi de la variació lingüística
3.1
Un plantejament multidimensional
3.2
El vèrtex sociolingüístic
3.3
El vèrtex pragmàtic
3.4
El vèrtex històric
3.5
El vèrtex geolingüísic
4.
Corol·lari
5.
Bibliografia de referència
1. La "socialització" de
la lingüística. Un llarg camí per recórrer
"Fer ulls
clucs a un gran nombre de complexitats reals ha possibilitat que els especialistes, des
dels pares fundadors de la nostra ciència fins als funcionalistes i els estructuralistes
actuals, hagen abstret un cert nombre de problemes fonamentals, hi hagen presentat
solucions perfectament vàlides en el marc de la hipòtesi, i en general hagen aconseguit,
potser per primera vegada, un percentatge de rigor en la recerca entorn de l'activitat
psíquica humana.
Els lingüistes
sempre hauran de tornar, esporàdicament, a aquesta suposició programàtica. Nosaltres,
però, haurem ara de remarcar el fet que una comunitat lingüística no és mai
homogènia i amb prou feines, en alguna ocasió, independent. Els dialectòlegs han
assenyalat la permeabilitat de les cèl·lules lingüístiques i s'ha demostrat que els
canvis lingüístics s'estenen com les ones a través de l'espai. Però encara queda per
emfasitzar el fet que la diversitat lingüística comença a la porta del veí, o millor,
a la llar, exactament amb nosaltres mateixos" (Martinet (1953 [1996]: 17)).
L'omnipresència
del llenguatge en la vida dels humans, el fet que, com diu S. Serrano (1993), "el
més enllà del llenguatge és impensable" ens ha de portar a considerar, des d'una
perspectiva contemporània, que tot allò que hi faça referència no pot restar al marge
dels interessos del lingüista. I tanmateix, si fem una passejada per la història de la
lingüística, de seguida ens adonem que això no ha estat ben bé així. Ans al contrari,
la consideració de l'ús lingüístic com a lícit objecte d'estudi ha estat
arraconat, si no bandejat, de les preocupacions tant de la lingüística tradicional com
de la moderna. Alhora, a conseqüència de la desatenció esmentada, la variabilitat amb
què es mostra la llengua, sia per raons doperativitat metodològica o per una
aposta teòrica decidida per lestudi in abstracto, ha estat presentada com
una mena de nosa daprehensió impossible i dinterès, en el millor dels casos,
secundari. Amb la publicació el 1916 del Cours de linguistique générale quedaven
fixats els principis fonamentals de la lingüística saussuriana. Per al mestre ginebrí,
l'objecte d'estudi de la seua proposta havia de ser la langue -sistema de signes
supraindividual i convencional- en detriment de la parole -concreta i actual.
Aquesta taxonomia abocava a la consideració jeràrquica de dues lingüístiques: a)
la lingüística interna -la linguistique de la langue-, prioritària per a
Saussure, que havia d'ocupar-se del llenguatge com a sistema que únicament permet la seua
pròpia estructuració separat de la resta, i analitza l'estructura interna en un estadi
estrictament sincrònic; i b) la lingüística externa -la linguistique
de la parole-, d'importància secundària i que deixava en un lloc marginal la
lingüística històrica i la geografia lingüística. En definitiva, la lingüística
saussuriana considera les llengües com a entitats monolítiques, homogènies i, si no
independents, almenys essencialment autònomes.
El 1933, L.
Bloomfield a Language cenyia encara més els estudis lingüístics reduint-los a un
mer descriptivisme formalista on la substància semàntica del signe i, en part, la
funció quedaven marginades d'aquesta postura "antimentalista". Més tard, la Glossemàtica
de L. Hjelmslev, teoria lingüística articulada el 1943, encorsetarà encara més
l'objecte d'estudi, reduint-lo a l'anàlisi de les relacions entre les formes que componen
el sistema lingüístic.
Finalment, la
referència a N. Chomsky és obligada: el 1957 a Syntactic Structures esbossa els
principis teòrics de la gramàtica generativotransformacional. Aquest autor aposta per
l'estudi de la competència lingüística d'un "parlant-oient ideal", amb el
consegüent arraconament de l'actuació lingüística.
Queda clar, doncs,
que tant la visió estructuralista com la generativa, paradigmes d'una influència
notabilíssima en la investigació lingüística del segle XX, consideren el llenguatge
com un sistema que funciona d'acord amb regles gramaticals de caràcter intern. No obstant
això, malgrat el consens generalitzat entorn de lasseveració precedent, fóra
injust passar per alt que l'estudi del llenguatge en el seu context sociocultural compta
amb materials molt aprofitables, autèntics precedents de la sociolingüística. Les
paraules dA. Martinet, un destacat lingüista estructuralista, ens han de posar a
laguait sobre un canvi de perspectiva que sestava començant a dibuixar. En
aquest sentit, M. Cohen (1956) passa revista a aquesta tradició de lingüística externa,
moltes vegades en estreta col·laboració amb la sociologia, l'etnografia i
l'antropologia, i D. Hymes (1964: 3-14) en fa un resum molt interessant, on presenta tres
grans tradicions: a) l'anglesa, que veu les relacions entre la llengua i
altres aspectes de la cultura com una interdependència de factors constitutius
d'esdeveniments o accions socials, i on la llengua és considerada sobretot com una
activitat social: la seua inclusió en un context extralingüístic com a part necessària
de la seua descripció. De l'ús de la llengua en els processos comunicatius es té en
compte, sobretot, la seua força de control o influència sobre la resta. Com a autors,
destaquen Malinowsky, Gardiner i Firth; b) la francesa, que veu la llengua
per un costat i els aspectes culturals i socials per l'altre, com dos sistemes paral·lels
o dos productes de la psicologia col·lectiva que relacions de congruència. El llenguatge
és considerat com un sistema heretat i socialment compartit, la funció primària del
qual és la referencial, és a dir, la de distingir o expressar significats. Alguns noms
que inclou aquest corrent són els de Meillet, Cohen, Sommerfelt, Benveniste i
Levi-Strauss; i c) la nord-americana, que es caracteritza per l'atenció al
treball de camp i l'interès per l'origen i la significació social de les categories
lingüístiques. Les figures senyeres seran Boas, Sapir i Bloomfield -encara que la
inclusió d'aquest darrer és més que discutible. (1)
En el moment en
què els lingüistes van intentar depassar els límits estrictes fixats per a la pròpia
disciplina, quan es van interessar per l'estudi de les relacions entre sistemes, usos
lingüístics i fets socials, van sorgir tota una sèrie de noves disciplines com
l'antropologia lingüística, l'etnolingüística, la psicologia social, la sociologia del
llenguatge i la sociolingüística. Segons Shuy i Fasold (1972:1-14), la peremptorietat de
considerar els aspectes socials de les llengües responia a tres motivacions: a) el
desig de trobar una base empírica sòlida per a la teoria lingüística; b) la
convicció que els factors socials que influeixen en l'ús constitueixen un tema d'estudi
molt legítim en la investigació lingüística; i c) la resposta a la creixent
inquietud segons la qual l'esmentat coneixement sociolingüístic hauria de ser aplicat a
problemes educatius urgents.
És en aquest
marc, inicialment dominat per sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs amb coneixements
rudimentaris sobre el llenguatge, on, a poc a poc, s'aniran incorporant les primeres
investigacions fetes ja per lingüistes. En definitiva, la sociolingüística afegirà a
la tradició lingüística que acabem d'esbossar un nou component, una nova dimensió: el
llenguatge com a manifestació de la conducta humana, entès com el recurs més ric i
complex per a la comunicació, acumulat i controlat per la ment de l'home per utilitzar-lo
amb el propòsit d'assolir les formes d'organització social i cultural que existeixen en
les societats humanes (Lavandera 1984: 156).
En làmbit
de la lingüística catalana, limpacte del procés general acabat de descriure de
manera sumària es fa especialment visible en la reflexió anual que han generat els
col·loquis lingüístics de la Universitat de Barcelona (CLUB), sota els auspicis de la
xarxa temàtica "Variació lingüística: dialectologia, sociolingüística i
pragmàtica". A parer meu, en aquests fòrums de debat sha assolit una mena
dentesa interdisciplinària, on la diversitat lingüística com a objecte
destudi ha superat la fèrria ortodòxia formalista que li barrava el pas des dels
enfocaments teòrics estructuralista i generativista. Hem asistit, doncs, al naixement
duna lingüística del corpus, que ha superat la introspecció i els judicis
dacceptabilitat com a eina metodològica, i sha enfrontat a les dades
lingüístiques amb tota la seua cruesa. Daquesta manera, lestudi de la
variació ha guanyat nous practicants, més enllà de les tradicions dialectològica i
sociolingüística.
2.
La sociolingüística. Cap a lassoliment dun estatus paradigmàtic
"Paradoxalment,
si bé la sociolingüística neix de linterès per la diversitat interlingüística,
es consolida com a disciplina entorn de lanàlisi de la variació
intralingüística. Lestudi de les comunitats bilingües i de la ubicació de
llengües diverses en una mateixa comunitat és substituït, en alguns casos, per
lestudi de les variants concurrents en una comunitat monolingüe, i hom en remarca
el paral·lelisme funcional. És en aquest segon context que hom formula les nocions
cabdals de "variació inherent" i de "variable sociolingüística"
que caracteritzen no solament lenfocament anomenat variacionista sinó també
letnogràfic. La paradoxa, tanmateix, és més formal que real, ja que allò que hi
és invariable és el comú interès per la comunitat i pel parlar com a fet social"
(Argente, 1997: 20).
La importància
atorgada al context social ja patent, com sha dit, en alguns enfocaments de la
lingüística general-, des de la dècada dels seixanta ençà ha anat donant forma a un
àmbit de recerca que acull interessos compartits amb la sociologia, l'antropologia, la
psicologia social, l'etnometodologia, la pragmàtica, l'anàlisi del discurs, l'anàlisi
de la conversa, la lingüística del text, etc. Malgrat l'oposició de W. Labov, un dels
personatges centrals daquesta història, a la denominació sociolingüística,
(2) aquest terme ha fet fortuna a
l'hora d'etiquetar un espai de coneixements profundament interdisciplinari, però amb
voluntat d'assolir autonomia paradigmàtica. Des d'aquesta perspectiva, hom considera que
el coneixement d'una llengua viva és més complet si permet mostrar, no solament les
relacions estructurals del sistema, sinó també el seu funcionament com a mitjà social
de comunicació.
Tal com fa notar
J. Argenter, el naixement de la sociolingüística sha de vincular a interessos més
sociològics que lingüístics, mentre que en la seua compleció disciplinària han
adquirit més protagonisme aquests que aquells. Aquesta mena de "calaix de
sastre", que aplega els treballs que estudien els fenòmens lingüístics en relació
amb factors de tipus social, això és, el llenguatge en el seu context sociocultural, ha
estat objecte de diversos intents de compartimentació. (3) Tots aquests assajos de
conceptualització presenten com a denominador comú la distinció de dos grans blocs:
l'un, el més fressat, té com a objectiu la descripció dels aspectes lingüístics de
les societats, mentre que l'altre s'interessa pels fenòmens lingüístics en relació amb
certes variables socials. L'objecte d'estudi preeminent del primer seria la societat i del
segon, la llengua.
Atenent a aquesta
segmentació primària de la realitat sociolingüística, probablement les dicotomies que
han fet més fortuna són les elaborades per Labov i per Fishman. Labov distingeix entre
una sociolingüística àmplia i una sociolingüística estricta. La primera
se centraria en les qüestions relacionades amb l'ús, les funcions i la situació
comunicativa, i inclouria, encara que marginalment, la sociologia del llenguatge com a
interacció dels factors socials amb les llengües i/o dialectes. La segona s'ocuparia de
l'estructura i evolució del llenguatge inserit en el context social d'una comunitat de
parla. Fishman proposa una separació entre la macrosociolingüística i la microsociolingüística,
branques amb un abast conceptual similar però de cap manera equivalent- a la
consideració àmplia o estricta, respectivament, de la socioligüística apuntada per
Labov (Gimeno i Montoya 1989: 24). A poc a poc, no sense aspectes sotmesos a
controvèrsia, sembla que s'ha anat conformant un cert consens entre els estudiosos, que
mostra la sociolingüística com una disciplina amb tres grans direccions: a)
sociologia del llenguatge; b) etnografia de la comunicació; i c)
sociolingüística estricta. Mentre que la primera línia monopolitzaria la perspectiva
fishmaniana macro, les dues restants es repartirien lenfocament micro.
(4) |