L’objectiu d’aquest article és presentar un procés fonètic de canvi en curs que es dóna al Segrià a través de l’estudi de les competències productiva i perceptiva de 30 parlants de la població de Sunyer. (1)

Sumari

1. Introducció

2. Objectiu i mètode de treball

3. El fenomen estudiat

4. Resultats
4.1 La producció
4.1.1 Variables lingüístiques
4.1.2 Variables socials
4.2 La percepció de [aw], [o] i [u]
4.2.1 L’estranyament de [aw]
4.2.2 El contrast [aw], [o] i [u] i les valoracions de [aw]
4.2.2.1 El contrast [aw] / [o] i [u]
4.2.2.2 Les valoracions de [aw], [o] i [u]

5. Consideracions generals

6. Bibliografia

1. Introducció

Des de les aportacions de Labov (1966), l’anàlisi de la variació sociofonètica s’ha abordat sovint a través de dues dimensions diferenciades i, alhora, complementàries: 1) la producció lingüística, i 2) l’avaluació lingüística (Moosmüller, 1988). En la producció lingüística, la incorporació d'aspectes socials i situacionals per explicar els elements d'una gramàtica ha estat un dels aspectes més transcendentals del variacionisme en el sentit que s'ha pogut oposar a una visió més estàtica dels sistemes lingüístics (estructuralisme i generativisme). D’altra banda, la percepció lingüística s’ha considerat essencial per completar l’explicació de qualsevol procés de canvi lingüístic perquè "The people who participate in the change do not just speak: they also listen. Thus one must assume that variation and change occur not only in production but also in perception" (Janson, 1983: 24). Tot i això, la dificultat metodològica per observar i analitzar el comportament dels receptors, si es compara amb el comportament dels productors, ha provocat un escàs interès a l'hora d'incloure l'estudi de la subjectivitat dels parlants en molts processos de canvi lingüístic.

Des d'aquesta perspectiva global, elements com el prestigi, les actituds o les creences dels parlants lligats a les pròpies capacitats d’aprenentatge adquireixen molta importància i aspectes com la llengua escrita poden arribar a esdevenir fonamentals per explicar determinats processos de canvi. En aquest sentit, en català s’ha anat observant una tendència que adequa la parla a l’ortografia, tendència que s’explica a partir d’una ideologia preconcebuda que associa el domini de l'ortografia a actituds que passen pel coneixement de la llengua catalana i l'amor a la pròpia terra (Segarra, 1985). Aquesta ideologia, a més, encara s’ha vist potenciada des de l'escola, atès que un dels objectius prioritaris en l'educació primària, secundària o d'adults ha estat l'adquisició d'una suficiència en la llengua escrita amb un clar oblit de les formes dialectals orals no consignades en l'escriptura (Siguán, 1990).

2. Objectiu i mètode de treball

El propòsit d'aquest escrit és reflexionar sobre l'ús i la percepció de les solucions [aw], [o] i també [u] en posició pretònica inicial absoluta de mots com oliva, ofegar o humit i en parlants de 19 a 85 anys de Sunyer (2). Es tracta de presentar un estat de la qüestió sobre aquest procés de variació fonètica en generacions nascudes entre 1917 i 1983, i observar com s’han modificat els usos lingüístics dels parlants tenint en compte les divergències en el coneixement de català escrit i en la instrucció de cada grup generacional.

Els 30 informants seleccionats representen el 9’8 % de la població de Sunyer, que és de 300 habitants i és tota catalanoparlant. La tria d’informants ha estat feta aleatòriament, tenint en compte les proporcions de població per tal d’assegurar-ne la representativitat, i les variables que s’han tingut en compte són l’edat, els estudis, els coneixements de català escrit, el sexe, l’ocupació i la classe social. Les divisions dels informants segons la variable edat han estat:

a. de 66 a 85 anys (nascuts entre 1918 i 1937);

b. de 40 a 65 anys (nascuts entre 1938 i 1963); i

c. de 19 a 39 anys (nascuts entre 1964 i 1984). Cada grup conté deu individus que presenten diferències segons les variables socials suara esmentades.

D’aquests informants s’han quantificat les competències productiva i perceptiva a través del programa Goldvarb 2001 (3) de la manera que es detalla a continuació:

a) L'estudi de la producció lingüística s’ha conformat a partir d'un qüestionari de preguntes tancades amb 14 paraules susceptibles de ser emeses amb les solucions [aw], [o] i, en dos mots, [u]; aquestes paraules contenen diferències formals determinades pel context adjacent, la vocal tònica, l'etimologia i la posició de l’accent i són: orella, oculista, olor, operar, orinal, ofega, oreneta, ocell, ovella, oliva, oració otorinolaringòleg (emès [o t o " r i n o]), humitat i ufanosa. A causa de l’escàs rendiment lèxic de la variació que analitzem, (4) hem optat per obtenir les paraules a través de l’elicitació, (5) i per tal d’allunyar els informants del propòsit del treball, en el qüestionari hem inclòs diverses preguntes referides a paraules que no han estat objecte d’estudi i que es connecten a les primeres a través dels mateixos camps semàntics.

b) L'enquesta de la percepció permet analitzar, en primer lloc, el grau d’estranyament que els enquestats atribueixen a la solució [aw] un cop emesa en quatre paraules de les frases següents: L’han operat perquè es va engolir dos olives / Aquell pis estava ple d’humitat / Quantes oracions saps? Analitzem les respostes dels informadors a la pregunta Nota/notes alguna cosa estranya en la pronunciació d'algun mot d'aquesta frase? i a partir d’aquí observem la capacitat dels sunyerencs per detectar el diftong [aw] en posició pretònica inicial absoluta com una pronúncia estranya i constatem si el manteniment de [aw] es valora negativament o com una forma comuna i ben sentida.

En segon lloc, l’enquesta de percepció permet donar compte de: 1) la capacitat dels informants per discriminar diferències fonètiques i 2) les valoracions fetes pels parlants sobre les solucions pretòniques [aw] i [o] emeses en mots que presenten un rendiment diferenciat de [aw] i [o] o [u] en posició pretònica. Els informants han escoltat dues vegades seguides les paraules olor, ovella, orella i ufanosa. Els tres primers mots s'han sentit un cop amb la solució [aw] i l'altre, amb la [o]; l’última paraula, amb [aw] i [u]. L'objectiu ha estat, primer, entreveure la capacitat dels informants per discriminar el contrast vocàlic en posició pretònica d'aquestes paraules, i segon, analitzar les connotacions de les pronúncies segons les característiques dels parlants i segons el manteniment que presenta cada solució fònica en la comunitat lingüística. Les preguntes per analitzar la valoració de les solucions pretòniques han estat: 1) quina és la vocal que considera/es bona?; (6) 2) quina és la vocal que utilitza/es?; 3) quina vocal se sol emprar a Sunyer?

3. El fenomen estudiat

En lleidatà, la vocal o del llatí vulgar provinent del llatí clàssic O, O, U i AU, quan es troba en síl·laba lliure i en posició pretònica inicial absoluta, ha evolucionat a [aw] (7) (Badia, [1951]1984: 164). Alguns exemples els trobem en paraules com ovella < OVICULA, oració < ORARE o bé orella < AURICULA. Al mateix temps, U del llatí clàssic manté el timbre: UFANA> ufanós.

La utilització del diftong [aw] en posició pretònica inicial absoluta en català també s’ha explicat mitjançant aglutinació vocàlica: l[a o]vella>l[a u]vella>l[aw]vella i l[o o]fici>l[o u]fici>l[ow]fici>l[aw]fici. Aquesta segona interpretació ha estat ratificada per Pueyo (1976), Veny (1982), Recasens ([1991]1996) i Solans (1996). Pueyo (1976) creu que l’esmentada diftongació, que no sempre es produeix, obeeix a criteris etimològics, atès que, en termes generals, [aw] prové de O i U del llatí clàssic, per bé que hi hagi algunes excepcions en mots com ofrena o humitat. A més a més, observa que la diftongació funciona d’una manera més eficaç quan el mot afectat és femení, i menys sistemàticament en mots masculins i mots cultes.

Recasens ([1991] 1996: 139) explica que el procés de tancament de la vocal [o] "pot estar motivat per la realització especialment tancada de /o/ en català nord-occidental, i pels efectes coarticulatoris sobre la vocal per part de la consonant labial o posterior següent." També afegeix que la manca de prestigi de les formes diftongades n’explica el retrocés en benefici de les variants sense diftong i que les formes cultes són les menys emeses amb [aw].

Finalment, Solans (1996) detecta un ús inferior del diftong en els parlants joves, que tendeixen a utilitzar variants estàndars. I en aquest sentit cal tenir en compte que la proposta de l’Institut d'Estudis Catalans ([1990]1992: 17) explicita: "No és recomanable la pronunciació del diftong au en comptes de o en casos com aufegar per ofegar, aulor per olor, etc".

4. Resultats

4.1 La producció

L’anàlisi probabilística conjunta de les variables lingüístiques i socials ha donat com a resultat una probabilitat de manteniment de [aw] al poble de Sunyer de 0,518. Els condicionants més significatius per explicar el manteniment de la solució tradicional [aw] són, d’una banda, la disposició sil·làbica i accentual de les paraules i, d’una altra, l’edat, els estudis i els coneixements de català dels enquestats (vegeu les taules 1, 2 i 3).

[Log. versemblança: -215,993 / Màx. log. versemblança: -176,714 / X² total: 64,0594 / p: 0,0000].

4.1.1 Variables lingüístiques

a) Disposició sil·làbica i accentual dels mots

Les paraules més susceptibles de ser emeses amb diftong tenen tres síl·labes i són agudes, com és el cas d’operar. Contràriament, els mots amb una possibilitat molt escassa de ser emesos amb el diftong són els quadrisíl·labs aguts, com ara oració. (8)

Taula 1. Disposició sil·làbica dels mots

4.1.2 Variables socials

a) Edat dels informants

En els parlants de major edat s’observa una probabilitat alta de mantenir la solució [aw], en els de mitjana edat el diftong alterna amb la solució [o] en uns percentatges similars, i en els joves el diftong presenta una incidència més escassa (vegeu la taula 2):

Taula 2. Edat dels informants

b) Estudis i coneixements de català escrit

Els enquestats amb menys estudis i menys coneixements de català escrit són els que mantenen el diftong [aw] en unes probabilitats més altes, i la probabilitat de manteniment de [aw] davalla a mesura que augmenta la instrucció dels parlants. Cal tenir en compte, tanmateix, que aquest patró s’estronca en els enquestats amb estudis superiors. I és que, tal com s’ha observat en altres treballs (Ferrando i Guirau, 1983; Martí, 1985; Pueyo, 1980; Carrera-Sabaté, 2002) els informants amb estudis superiors tendeixen a mantenir més els trets autòctons de la pròpia comunitat de parla que els d’estudis secundaris (vegeu la taula 3):

Taula 3. Estudis i coneixements de català dels informants